Author Archives: Departament Tecnologia

El gran donut català: el Sincrotró

Leave a reply

sincrotro.jpgA Catalunya es construirà un Sincrotró l’any 2008, concretament a Cerdanyola del Vallès. Un sincrotró és un accelerador de partícules subatòmiques en forma de toroid (més conegut com a donut), com si es tractés d’un circuit de Formula 1 amb cotxes molt petits. Aquest aparell serveix per fer investigacions gràcies a la gran energia que desprenen aquestes partícules al ser accelerades. El d’aquí té un perímentre de 250 metres.

Els àtoms estan formats per partícules més petites  anomenades subatòmiques. Si aquestes partícules s’acceleren, desprenen molta energia. Per fer-ho, s’utilitzen camps magnètics i elèctrics que tenen que anar sincronitzats al llarg del recorregut d’aquestes partícules per accelerar-les i que no surtin del donut. L’objectiu de tanta sofisticació és obtenir molta energia i un tipus de llum que desprenen mentre van girant dintre el donut. Aquesta llum surt per uns forats i fan cap als laboratoris que hi ha al voltant de la instal·lació, on serà utilitzada per fer les investigacions.

Entre els assajos que es poden fer, hi ha la destinada a la investigació de l’estructura i les propietats dels materials mitjançant l’exposició a un feix de llum produït per partícules accelerades, estudi de les proteïnes, recerca de nous fàrmacs, i molts altres.

El sincrotró podrà albergar fins a 30 equips d’investigació simultanis i la instal·lació funcionarà entre 4.000 i 5.000 hores a l’any. 

En aquest video es pot veure en què consisteix:

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/qjob1EOeM5M" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

El gran donut català: el Sincrotró

Leave a reply

sincrotro.jpgA Catalunya es construirà un Sincrotró l’any 2008, concretament a Cerdanyola del Vallès. Un sincrotró és un accelerador de partícules subatòmiques en forma de toroid (més conegut com a donut), com si es tractés d’un circuit de Formula 1 amb cotxes molt petits. Aquest aparell serveix per fer investigacions gràcies a la gran energia que desprenen aquestes partícules al ser accelerades. El d’aquí té un perímentre de 250 metres. Continue reading →

Els coets de Von Braun

Leave a reply

vonbraun.jpgEls primers en arribar a la lluna van ser els Nord-americans gràcies a un científic alemany que va treballar per Adolf Hitler a la Segona Guerra mundial. El seu nom era Wernher Von Braun.

Von Braun va tenir des de petit un gran interès en arribar a la lluna i la seva gran obsessió era la construcció d’un coet per poder-hi arribar. Un cop doctorat en física, va fabricar un coet que es va enlairar uns 200 Km. Adolf Hitler de seguida va veure d’una gran utilitat aquells artefactes: carregats d’explosius es podrien llençar cap a les ciutats angleses i fer grans destrosses. Immediatament, Hitler va ordenar a Von Braun la construcció d’uns coets per poder complir el seu desig. El resultat van ser els V-2, dels que en van caure sobre territori anglès uns 2500.

Però l’objectiu de Von Braun no era aquest, si no arribar a la lluna. Això va fer que la Gestapo (la policia secreta de Hitler) el posés a la presó per aquest motiu. El van acabar alliberant al veure que sense ell era impossible seguir fabricant els coets.

Al acabar la guerra es va entregar als nord-americans. Aquests van veure que el científic alemany amb els seus coets els podria fer arribar a la lluna abans que ho fessin els Soviètics, pel que el van reclutar amb aquest objectiu. El resultat final va ser la construcció de d’immens coet Saturn V, que va impulsar a l’Apolo XI cap a la Lluna l’any 1969.

Aquets vídeo mostra l’enlairament del Saturn V, la culminació de la feina de Von Braun

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/wvWHnK2FiCk" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Arquímedes i la corona del rei

Leave a reply

arquimedes.jpgL’astúcia d’un home va poder resoldre un problema que el seu rei li havia plantejat. El problema no era de fàcil solució, pel que el descobriment que va fer per resoldre l’enigma va passar a la història. Aquest heroi va ser Arquímedes.

Arquímedes va nèixer a un poble de Sicília anomenat Siracusa al segle III abans de crist. Hierón, el rei de Siracusa, va encarregar a un orfebre de la ciutat que li fes una corona d’or, entregant-li la quantitat d’or necessària per fer-la. Quan l’orfebre va presentar la corona al rei, aquest va poder admirar una obra de gran qualitat artística. Però el rei va pensar que l’orfebre l’havia enganyat afegint un altre material i no utilitzar tot l’or que li havia donat i quedant-se part d’aquest or per a ell. Sense saber què fer, Hierón va encomanar a Arquímedes que estudiés la manera de poder determinar la puresa de l’or de la corona sense haver-la de fer malbé. Arquímedes no sabia com resoldre el problema, i un bon dia, mentre s’estava disposant per donar-se un bany, al ficant-se dins la banyera va trobar la solució. Al entrar dintre de la banyera, una part de l’aigua va vessar cap a fora. Llavors va pensar que l’aigua que es vessava havia de ser igual al volum del seu cos que estava submergit. Si mesurava l’aigua que es desplaçava al ficar-hi la corona, coneixeria el volum d’aquesta i a continuació podria agafar el mateix pes que la corona en or i mesurar el seu volum. Si els dos volums no eren iguals seria la prova de que la corona no era d’or pur.
Expliquen que va ser tanta l’excitació pel descobriment que acabava de fer, que Arquímedes va sortir de la banyera i despullat va sortir corrents al carrer fins arribar al palau cridant “Eureka! Eureka!”. Com molts de vosaltres sabeu “eureka” vindria a dir “ho he trobat”. Al final la corona no era d’or pur, i l’orfebre va acabar confessant que hi havia afegit certa quantitat de plata i s’havia embutxacat l’or.

Aquest és el principi d’Arquímedes, que diu que un cos submergit a l’aigua surarà si el pes del volum d’aigua que aparta aquest objecte pesa més que ell. Els grans vaixells suren per aquest principi: no importa el que pesa, si no el volum que té respecte el seu pes.

L’orígen dels texans: Levi Strauss

Leave a reply

levis.jpgEl pantalons texans és segurament la peça de vestit que més es ven al món. El seu inventor va ser Levi Strauss, i els seus orígens es remunten a principis del segle XIX en plena febre de l’or.

 Leví Strauss es va establir a San Francisco aprofitant la febre de l’or per a vendre provisions als miners, entre elles, unes lones per a fer tendes de campanya. Veient el lamentable estat de la roba que els miners duien per a picar en la mina, se li va ocórrer la idea d’aprofitar la lona per a fabricar uns pantalons de treball molt resistents El Sr. Strauss va començar a confeccionar la seva peça de treball amb una tela, anomenada Blau de Nimes. Aquest teixit és conegut com a denim. Un dels clients de Strauss,  Jacob Davis,  que comprava els pantalons de treball per als seus obrers, es va trobar amb que aquests es queixaven que les butxaques dels mateixos es trencaven de seguida, pel que va idear unes rebladures de coure que es van fer tan populars que el propi Strauss es va associar amb ell.

Ja a la fi del XIX, la companyia dels dos cavalls havia dissenyat un gran catàleg de productes, que incloïa les seves tradicionals peces en denim, roba infantil, roba de senyores, etc. Però la joia de la marca era la roba de treball. Fins a bé entrats els anys trenta, els principals clients de Levi´s seguien sent miners i obrers manuals. Amb la febre del western, la companyia va ampliar el seu mercat orientant la seva tradicional roba de treball cap a aquest nou grup de possibles compradors, els cowboys, qui van acollir els famosos pantalons, eren ideals per a muntar a cavall, s’ajustaven i no es deformaven després de rentar-los.

El nom genèric d’aquesta peça era fins a 1960 el de “waist overalls”, i és llavors quan canvia oficialment a “jeans”, que era com ja els coneixia la gent des de la dècada anterior. Aquesta paraula, com va succeir amb “denim”, era una deformació fonètica en l’ús de “Gênes” (Gènova), el port europeu on els mariners duien uns pantalons de feina fets de cotó blau. “

El Projecte Manhattan

Leave a reply

littleboy.jpgEl sis d’agost de 1945 els nord-americans van fer caure una bomba atòmica a Hiroshima. Tres dies desprès en van fer caure una altra a Nagasaki. Aquests episodis tràgics de la Segona Guerra Mundial van fer rendir als japonesos devant els nordamericans. La obtenció d’aquestes dues bombes va estar ple d’entrebancs i es va portar en secret per part de les autoritats nord-americanes amb l’anomenat Projecte Manhattan.

Sis anys abans del llençament de la primera bomba, científics alemanys van aconsseguir dividir en dos un nucli d’urani obtenint una gran quantitat d’energia. Hitler va veure un gran potencial en aquest descobriment i va fer posar a treballar als físics per obtenir una bomba atòmica amb urani. Lise Meiter, cientifica jueva exiliada a Suècia que va estar treballant a Alemanya amb aquests científics, va mostrar la seva preocupació explicant-ho a altres científics també exiliarts als Estats Units. Ràpidament, van enviar una carta signada pel propi Einstein al president Rooselvet explicant la preocupació que els Alemanys estaven darrera una terrible arma encara mai concebuda. El president va posar en marxa un pla secret per obtenir abans que ningú aquella potent i misteriosa arma: el Projecte Manhattan. Es va construir una ciutat sencera a Los Alamos per albergar als científics, personal i familiars que treballaven en totes les fases del projecte.

Al cap d’aquest monumental projecte estava Robert Oppenheimer, que va reunir sota les seves ordres un nombrós grup de científics (físics, químics, enginyers). El primer pas era obtenir la suficient quantitat d’urani 235 per obtenir una reacció en cadena. Aquest isòtop d’urani és molt rar, i s’ha de concentrar per obtenir-ne una bona quantitat. Els isòtops es diferencien pel nombre de neutrons del nucli. Van tardar prop de 3 anys per aconsseguir 20 quilograms, el suficient per aquesta reacció. Amb aquest urani van fabricar la primera de les bombes (Little Boy) que va caura a Hiroshima.

D’altra banda, i sense voler, van obtenir un material nou a partir de l’urani 238: el plutoni. L’urani 238 és molt més abundant, però no és gens reactiu, pel que no servia per a la reacció en cadena, però a partir d’aquest s’obté plutoni, molt més reactiu inclòs que l’urani 235. Amb aquest plutoni van fer la segona bomba (Fat Man) que va caure a Nagasaki.

El resultat van ser més de 200.000 morts en les dues explosions, a part dels cremats i els irradiats per les radiacions. Aquesta força de la naturalesa mostrada per l’urani al dividir-se es va poder controlar, podent així construir una de les formes d’obtenir electricitat que més coneixem: les centrals nuclears.

El grup musical OMD va fer una cançó titulada “Enola Gay”. És la del següent vídeo.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/l4q1OUK32Rk" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

El Projecte Manhattan

Leave a reply

littleboy.jpgEl sis d’agost de 1945 els nord-americans van fer caure una bomba atòmica a Hiroshima. Tres dies desprès en van fer caure una altra a Nagasaki. Aquests episodis tràgics de la Segona Guerra Mundial van fer rendir als japonesos devant els nordamericans. La obtenció d’aquestes dues bombes va estar ple d’entrebancs i es va portar en secret per part de les autoritats nord-americanes amb l’anomenat Projecte Manhattan. Continue reading →