Parlant amb Andreu Porta

El passat dia 26 de novembre del 2013 a les 11h. a l’Institut Premià de Mar (Rafael de Casanovas S/N, Barcelona) vam parlar amb Andreu Porta, professor de l’aula d’acollida d’aquest mateix centre on es va portar a terme la xerrada, el nostre institut també, des de fa 14 anys. Volem agrair-li especialment que ens dediqués el seu preuat temps, per a nosaltres ha estat un plaer poder dur a terme aquesta xerrada i no tant pels seus coneixements que també, sinó per la gran persona que és. Aquí podeu veure com va anar la xerrada que, de molt bon gust, ens va concedir:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=90OADCLwGrA[/youtube]

En aquesta entrevista amb Andreu Porta ens comença comentant que normalment no es fixa en els referents clàssics que arreu hi ha, a no ser que sigui un referent clàssic molt pronunciat, com el nom d’un carrer, el nom d’una plaça o bé el nom d’una botiga que ha optat per usar un referent clàssic per tal de fer-se veure més, aleshores sí que el relaciona amb l’antiguitat clàssica. Ens explica que a Teià trobem dos referents que destaquen per sobre de la resta, aquests són, en primer lloc, el nom d’un esplai, i en segon lloc, un recinte arqueològic que es va descobrir pels volts dels anys setanta i que s’ha transformat en museu fa uns tres anys. En primer lloc tenim l’Esplai Itaca de Teià, que porta ja vint-i-cinc anys dedicant-se a educar infants, adolescents i joves durant el temps de lleure, ens explica que en un principi era un grup de joves de la parròquia que tenien certes inquietuds, i una manera d’encarrilar que la gent entrés dins la parròquia era crear aquest esplai i així, d’aquesta manera venien els nens i els pares. Pel que fa al nom del esplai, va ser posat en honor a la cançó d’en Lluís Llach, “Ítaca“, que en aquells temps era bastant escoltada, posar aquest nom és una manera d’anar més enllà, anar més enllà del joc i prou, doncs la idea era que a través del joc es transmetessin una sèrie de valors humans. És un referent clàssic perquè ens explica que la cançó d’en Lluís Llach és una adaptació d’un poema d’un poeta contemporani grec, Konstantinos Pétrou Kavafis. En segon lloc, el referent més important de Teià, una vila romana de finals del segle I a.C fins al segle I d.C, doncs en aquest període d’uns 250 anys va haver una vil·la romana, fent frontera amb els actuals pobles de Teià, Alella i el Masnou. Ens explica que la vil·la va ser descoberta per uns aficionats de l’arqueologia del Masnou als anys setanta, també ens diu que als anys setanta no hi havia cap mena de protecció en aquest terreny, i no va ser fins el 2003 que el partit d’Esquerra Republicana va agafar l’alcaldia de Teià, tenint consciència de salvar el patrimoni del poble, va moure cel i terra perquè la Generalitat excavés aquelles runes per veure que hi havia, van fer una sèrie de prospeccions i van veure que era molt interessant, tant interessant que es van trobar les restes de la premsa de vi d’època romana més gran de Catalunya, aquesta premsa és rodona i de pedra, a mesura que aquesta pedra es movia anava aixafant el raïm, varen aprofitar el vessant de muntanya perquè el raïm anés baixant en uns dipòsits, el vi feia la primera fermentació en aquests dipòsits, al passar el temps de la primera fermentació el vi seguia baixant la muntanya per uns tubs fins a arribar a unes dòlies, uns recipients molt grans enterrats sota terra, allà el vi feia la segona fermentació, aleshores, quan acabava la fermentació, el vi era extret de les dolia i “s’embotellava” en les àmfores, que seguidament es repartien allà on toqués. Un altre descobriment molt interessant va ser trobar el segell amb què es marcaven les àmfores, aquest segell portava el nom d’un esclau i del seu amo, el segell era de plom i es marcaven les àmfores quan encara el fang no s’havia assecat del tot, aquest segell és com l’etiqueta del vi d’avui en dia, la denominació d’origen. A partir d’aquest segell s’ha descobert qui era l’encarregat de segellar el vi, que alhora estava al càrrec de la vil·la, doncs aquest esclau s’anomenava “Epictet“, també ens diu que a Barcelona hi ha una placa en memòria a un monument que tenia l’amo d’aquest esclau, i gràcies a això s’ha pogut relacionar aquesta antiga història. Actualment, la Cella Vinaria ha estat museïtzada amb la seva conseqüent protecció, però alhora està una mica aturada, doncs l’Ajuntament ha de fer una inversió…, però de totes maneres ja hi ha un projecte de futur ens comenta l’Andreu. I aquests són els dos referents més vistosos a Teià. Ens comenta que li agrada trobar referents clàssics, tot i que sovint no en sap el seu significat i el perquè està on està. Ens explica que encara s’utilitzen referents clàssics perquè tota la nostra cultura és una referència als clàssics. Ens explica que en un viatge a Sevilla va veure algunes places amb noms clàssics. Opina que la majoria de referents passen desapercebuts per la majoria de gent, ens posa l’exemple del mot “Ajax” que en l’actualitat és el nom d’un producte de neteja i també d’un equip de futbol, ens diu que la gent no els relaciona amb referents clàssics perquè, en part, no s’explica gaire mitologia ni a primària ni a secundària, se n’hauria d’explicar molt més del que es fa, ens comenta que molta literatura està centrada en referents clàssics, històries mitològiques, aquestes històries donen suport a moltes històries que avui són novel·les. Ens explica que, no fa pas gaire temps, li atreien els còmics, ara es sent més atret per les novel·les o assajos polítics, ens diu que el còmic amb referents clàssics més pronunciats és Astèrix. Ens comenta que en la política actual podem trobar referents clàssics per exemple en el sistema democràtic actual, molt diferent de l’època romana i grega, però si en el sentit de que la gent pugui participar, pugui donar la seva opinió, la diferència és que abans hi havia pocs ciutadans que podien votar, molta gent eren esclaus i dones que no podien votar, ara, cada persona té un vot. No fa servir gaires referents a les seves classes, doncs la seva feina és introduir l’idioma a gent que el desconeix, i per tant ensenyar la parla d’us quotidià, per poder parlar al carrer. Ens explica haver realitzat, fa anys, alguna activitat relacionada amb els referents clàssics amb els alumnes, això va ser una de les idees amb què van començar a l’aula d’acollida, per veure el resultat i cap on havien d’anar, ja que fa uns anys l’aula d’acollida era casi inexistent, en aquesta activitat van utilitzar un parell d’històries mitològiques, alguna d’elles de la revista Cavall Fort, qui va publicar històries mitològiques explicades de manera senzilla, però van veure que estava lluny de la realitat que els alumnes a qui prepara necessiten, l’activitat els hi agradà però quedava molt lluny del que fan. I finalment, si hagués de posar nom a una botiga de vins, l’anomenaria “Bacus“. Ell troba molta satisfacció en la seva feina ja que ens diu que cada alumne és un món i ell crea un vincle amb cadascú d’ells. Els ajuda a adaptar-se i l’aula d’acollida actua com a referent i això es ben gratificant, tant pel nen que troba algú que el comprèn com pel professor.