Parlant amb Vicent Sanz

El passat dia 28 de novembre del 2013 a les 10h. a  l’Institut Premià de Mar (Rafael de Casanovas S/N, Barcelona) vam parlar amb Vicent Sanz, escriptor i professor de Llengua i literatura catalana d’aquest mateix centre, situat a Premià de Mar. Aquí podem veure com va anar la xerrada que, amb tanta amabilitat, ens va concedir:

Imatge de previsualització de YouTube

En aquesta xerrada amb Vicent Sanz comencem per definir el concepte de “referent clàssic”. En Vicent el defineix com “element que actua com a model actual des de finals de l’edat mitjana fins ara”. Seguidament ens explica que els referents clàssics estan integrats en la nostra cultura i, si no tenim una actitud activa, un interès pels referents clàssics, no ens hi fixem. Els referents que ell troba arreu són els que es troben en la literatura catalana. Ens parla de l’existència d’un carrer a Vilassar de Mar que s’anomena “Via Octaviana” i del gimnàs Ateneu. Un referent proper i que està relacionat amb Vilassar és Mossèn Pere Ribot -ens comenta. Encara s’utilitzen aquests referents perquè la cultura occidental té com a tradició l’antiguitat clàssica, i forma part del nostre sistema de referències culturals, i també per una tradició que arrenca del Renaixement fins a l’actualitat, en diferents camps de la cultura i de les arts, doncs, tenen una presència social que fa que utilitzem referents de noms clàssics. El català és una llengua romànica i el cabal patrimonial, lèxic i morfosintàctic del català prové del llatí i, per això, es fan servir tants referents en la nostra llengua. Seguidament fem un recorregut pels referents en relació amb la literatura catalana, comença explicant-nos que Tirant lo Blanch és una novel·la que reflecteix la mítica història de l’Odissea, llavors ens parla de Curial e Güelfa una novel·la anònima, ens diu que en un moment donat de la novel·la el protagonista viatja al passat clàssic, a l’acròpoli d’Atenes, aquesta novel·la va ser escrita al segle XV el moment en què es recupera la memòria que havia estat esborrada durant l’edat mitjana sobre els referents clàssics. Després veiem que la narrativa de valenciana prosa és un tipus de literatura molt llatinitzada, “el llatí manté una presència molt important en la vida acadèmica durant els segles XVIII i XIX, durant aquests segles el llatí és la llengua de cultura”, ens explica. En el cas del barroc, trobem un poeta, Francesc Vicent Garcia, que torna a recrear la mitologia clàssica, potser per influència del segle d’or castellà, en el teatre de Francesc Fontanella també podríem resseguir referències clàssiques, més endavant al segle XVIII trobem Joan Ramis, que la seva obra teatral principal és “Lucrècia“, classificada com a obra neoclàssica. Amb l’arribada del romanticisme, es perd una mica aquest lligam amb els clàssics, ja que el romanticisme s’emmiralla més amb l’edat mitjana, el realisme i el naturalisme intenten reproduir la societat de l’època, el modernisme és un moviment cultural que té més referents medievals que clàssics. I llavors arriba el segle XX el noucentisme, que recupera el referent de l’antiguitat clàssica. Més recentment, podem veure que, per exemple, un autor com Vicent Andrés Estellés escriu un llibre que s’anomena Horacianes, on ell adopta la veu del poeta Horaci, i a partir d’aquí fa com una mena de joc entre la seva realitat contemporània al país valencià amb el temps d’Horaci. Després també tenim l’escriptora Maria Carme Roca que ha creat sagues ambientades en l’antiguitat. Ens diu que, en el fons, nosaltres som romans, romans evolucionats. En Vicent fa servir referents a classe quan toca, com per exemple per explicar l’etimologia d’algunes paraules. Recorda que la seva àvia havia anat a missa quan encara la feien en llatí. I finalment si hagués de posar un nom amb referent clàssic per a un col·legi, l’anomenaria “Ateneu”.

 

 

Etiquetes:, , , , , ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *