Després de fer un tast de te i un mos de dolç al “Caelum” ens vam encaminar cap al Refugi 307 (c/ Nou de la Rambla 169).
Dins del refugi, emocionades, vam sentir, a través de la pell, la Barcelona com a expressió de la guerra total i el terror i la  Barcelona com a expressió d’un moviment civil i polític de protecció dels ciutadans: la defensa passiva. Resistir, obeir.

Ens semblava que sentíem realment el so de les sirenes i  la mítica veu de Teodor Garriga, locutor de Ràdio Associació de Catalunya, RAC:

“Atenció, catalans, hi ha perill de bombardeig. Aneu als vostres refugis amb calma i serenitat. La Generalitat vetlla per vosaltres”

Dins del Refugi 307

Apagueu els llums, tanqueu portes i finestres.
Apagueu els focs, tanqueu l’aigua i el gas.
Recolliu roba d’abric i màscares si en teniu.
Agafeu queviures, tingueu un llum preparat.
Aneu als refugis assenyalats, amb ordre, no correu, no feu el curiós.
No us poseu darrere de les portes, feu-ho als angles de les parets mestres.
Si no teniu refugi a prop, jaieu a terra, lluny de les cases.
No abandoneu  els cotxes al mig del carrer sinó a les voreres.
Si llancen gasos, un mocador  mullat amb aigua que tapi el nas i la boca.
Baixeu dels tramvies. Ajudeu els vells, els nens i els paralítics.
Fugiu dels llocs mullats. Marxeu contra la direcció del vent.

I a la nit la ciutat es tornava de color blau. Fanals, fars de cotxes, vidres… tot es pintava de blau per protegir-se dels bombardeigs. Fins i tot els raigs del Palau Nacional també eren de color blau. Mercè Rodoreda ens ho recorda en la seva novel·la “La plaça del Diamant”.

Acabem  amb les paraules que Churchill, el 1940, va dirigir  als londinencs terroritzats:
“No vull infravalorar la severitat del càstig que cau  damunt nostre, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com ho va fer el valent poble de Barcelona”.