UNA MÀQUINA D’ESCRIURE AMB HISTÒRIA


calenun

Al creuar la porta me’n vaig adonar. La casa sencera era com un museu del segle XIX. Centenars d’objectes antics adornaven les parets. No hi havia estat mai, en aquella casa, i em vaig sorprendre molt quan em va arribar la notícia que el cosí de la meva àvia me l’havia deixada en herència, a ell no l’havia vist més de tres cops. Vaig passejar-me per la sala d’estar observant vagament els quadres amb marcs daurats i els gerros de porcellana.

Vaig fixar-me en un antic bagul cobert de pols, de fusta fosca. El vaig obrir i vaig trobar-hi una antiga màquina d’escriure i un munt de papers antics. Vaig agafar un del documents; tenia unes vint pàgines, era una història escrita per l’oncle, però no tenia títol. Em vaig asseure al sofà de cuir negre disposat a llegir-la. Explicava la vida de dos germans durant la guerra civil. Quan la vaig acabar de llegir vaig tornar al bagul. Una cosa em va cridar l’atenció, era un detall que m’havia passat per alt abans. Mig amagat rere la màquina d’escriure hi havia un sobre; el vaig agafar, em va sorprendre veure-hi el meu nom escrit. Vaig obrir-lo i vaig llegir la carta. En ella m’explicava el motiu de l’herència: deia que era l’únic dels seus nebots que compartia la passió per l’escriptura. No sé per què deia això, duia mesos sense escriure res de bo, quan m’asseia davant la pantalla de l’ordinador no em venia cap bona idea.

Vaig agafar la màquina d’escriure. Pesava massa i gairebé no la vaig poder subjectar. Vaig col·locar-la sobre la taula i vaig asseure’m-hi enfront. Vaig començar a teclejar i de manera misteriosa la meva imaginació va fluir, a través dels meus dits les idees es plasmaren al paper, era una sensació estranya, les paraules sorgien amb tanta facilitat… no era com amb l’ordinador, hi havia com una espècie de complicitat entre aquella andròmina de més de mig segle i jo. Vaig trigar uns minuts a adonar-me’n. El que aquella màquina tenia d’especial era la història; aquella màquina havia escrit durant dècades les històries del meu oncle, havia sigut l’eina indispensable per tal que les seves idees veiessin la llum. Una màgia, una història que, sens dubte, no tenia el meu ordinador.

Esther Q. Vallès, 4t B

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *