Per Joan Jordà Vizcarro

Les evidències de l’evolució

La paleontologia: els fòssils

Els fòssils conserven parts d’animals, plantes i altres organismes d’un passat llunyà. Són exemples de fòssils els ossos les dents i les empremtes. Mitjançant l’estudi dels fòssils es posen de manifest evidència de l’evolució.

Un/a paleontòleg/a és un/a científic/a que estudia els fòssils per aprendre sobre la vida en el passat. En els seus estudis comparen les característiques de les espècies de diferents èpoques de la història i amb aquesta informació tracten d’entendre com les espècies han evolucionat durant milions d’anys.

-Fins fa poc els fòssils eren la principal font d’evidència de l’evolució.
-La ubicació de cada un dels fòssils en les capes de roca proporciona pistes sobre l’edat de l’espècie i com van evolucionar les espècies en el passat.
-En el passat els organismes es van estendre de manera diferent a través del planeta. Els fòssils també ens permeten comprendre com els terratrèmols, volcans, mars canviants i altres moviments dels continents van afectar l’ambient on vivien els organismes i com els organismes afectats es van adaptar al seu entorn canviant.

L’anatomia i l’embriologia

Òrgans homòlegs: tenen el mateix origen embriològic i la mateixa estructura interna però una forma i funcions diferents. Per exemple les extremitats anteriors d’un cavall, un talp, una balena, un rat penat, un ocell, un humà i un llangardaix. Quan es comparen els fòssils en estructura i edat es fa evident que una espècie ancestral ha donat lloc a tota una sèrie d’espècies successores amb la mateixa disposició bàsica dels ossos de les extremitats.

Òrgans anàlegs: tenen origen embriològic i estructura interna diferent però exerceixen una mateixa funció. Per exemple les ales dels insectes i de les aus
Això s’explicaria per una evolució convergent (en aquest cas no demostraria cap tipus de parentiu evolutiu però si el fet que espècies molt separades evolutivament s’han tingut que adaptar al mateix ambient desenvolupant òrgans similars.)

Part de l’evidència més antiga de l’evolució ve de l’embriologia, l’estudi de com els organismes es desenvolupen. Un embrió és un animal o planta en les seves primeres etapes de desenvolupament, abans que neixi. Fa segles es va observar que els embrions de moltes espècies diferents tenen una aparença similar, com es veu a la imatge inferior, fins al punt que embrions d’algunes espècies són difícils de distingir i molts d’aquests animals no es diferencien gaire en la seva aparença fins que arriba a estadis més avançats de desenvolupament.

Molts trets d’una espècie es poden també observar en l’embrió d’un altre espècie. Per exemple, els embrions de peixos i els embrions humans tenen dues fenedures branquials: als peixos es desenvolupen en les brànquies mentre que als éssers humans desapareixen abans del naixement.

Les similituds entre els embrions suggereixen que aquestes espècies estan relacionades i tenen avantpassats comuns. Per exemple, els humans no van evolucionar dels ximpanzés. Però les similituds entre els embrions d’ambdues espècies suggereixen que tenim un avantpassat en comú amb els ximpanzés. A mesura que el nostre ancestre comú va anar evolucionen els éssers humans i els ximpanzés agafen diferents camins evolutius i desenvolupen trets diferents.

La biologia molecular

Es basen en l’estudi comparatiu de les molècules dels diferents organismes. Com més semblança morfològica hi ha entre dos organismes, més coincidència hi ha entre el tipus de molècules que els constitueixen.
Actualment, els mètodes més utilitzats per comparar organismes són la seqüència de nucleòtids del DNA nuclear, del DNA mitocondrial i del RNA ribosòmic. La universalitat de moltes molècules com són el ATP, el NADH o el DNA es també una prova d’un origen comú per a tots els éssers vius.

L’evolució del darwinisme

El neodarwinisme

El descobriment de1900 sobre les lleis de Mendel de l’herència, mutacions i caràcters obtinguts gràcies als experiments de Weismann, són bàsics per entendre el desenvolupament posterior de la teoria de l’evolució. La unió del darwinisme amb nous descobriments biològics, fonamentalment els relatius a la paleontologia i la genètica, va donar origen al neodarwinisme o teoria sintètica; que en general significa la integració de la teoria de l’evolució de les espècies per selecció natural de Charles Darwin, la teoria genètica de Gregor Mendel com a base de l’herència biològica, la mutació genètica aleatòria com a font de variació i la genètica de poblacions matemàtica.

Segons aquesta teoria, el representant de la qual és Theodosius Dobzhansky (1900-1975) es caracteritza per:
– un rebuig a l’herència dels caràcters adquirits
– la ratificació del gradualisme en l’evolució
– el reconeixement del mecanisme de selecció natural amb les seves dues fases actualitzades, que són: La producció de mutacions cromosòmiques o variabilitat genètica i la selecció dels portadors de dotació genètica més favorable.

L’equilibri puntual

L’any 1972 Stephen Jay Gould i Niles Eldredge van proposar una teoria alternativa: l’equilibri puntuat.
Aquesta teoria sosté que les discontinuïtats del registre fòssil són el reflex del ritme real de l’evolució: hi ha llargs períodes d’estabilitat o equilibri, en els quals s’observen pocs canvis, seguits de breus períodes de crisi ambiental i canvis molt ràpids, puntuacions, durant els quals apareixen noves espècies. No es posa en dubte l’existència de la selecció natural, ni la importància de l’aïllament, sinó el caràcter gradual o discontinu de l’evolució. Alguns evolucionistes pensen que l’evolució és gradual mentre que d’altres pensen exactament el contrari.

La simbiogènesi

La simbiogènesi és un mecanisme mitjançant el qual dos organismes que viuen en simbiosi desenvolupen una associació permenent, de manera que no poden sobreviure un sense l’altre i s’integren formant un nou organisme quimèric.

Aquest fenomen no és nou, des de fa molt temps coneixem casos de simbiogènesi en la naturalesa, com ara els líquens, formats per l’associació d’un fong i un cianobacteri. Per això, la seva contribució a l’evolució de noves espècies és una cosa indiscutible, tot i que la importància que pugui tenir com a motor evolutiu continua subjecte a debat.

Lynn MargulisEn 1967, Lynn Margulis (llavors Lynn Sagan) va publicar, després de molts intents fallits, un revolucionari treball on postulava l’origen simbiòtic de la cèl·lula eucariota, mitjançant l’associació de diversos tipus de bacteris. Aquesta teoria, que es va anomenar «Teoria de l’endosimbiosis seriada» és comunament acceptada avui per explicar l’origen d’alguns orgànuls cel·lulars, com mitocondris i plastidis, encara que suporta bastants crítiques per ser acceptada, tal com sosté Margulis, com a principal motor evolutiu.