
Últimament, quan es parla d’educació, es fa referència a l’anomenada “cultura de l’esforç”.
Correm el perill de que aquestes tres paraules prenguin el significat d’èpoques anteriors en que, pel model social i educatiu, els alumnes havien de treballar per nassos. Havien d’estar atents i disciplinats a classe, havien d’estudiar i fer els deures a casa i havien de fer exàmens i treballs per als professors. Hi ha gent que anyora aquest significat i creu que les coses haurien de funcionar així.
Jo penso que qui primer s’ha de plantejar la cultura de l’esforç som els docents. La majoria dels nostres alumnes ja no estan motivats per les notes i, en consequència, una classe, un treball o un exàmen ja no representen cap repte interessant. De fet, si ho pensem bé, quasibé tot el que demanem als alumnes és ben inútil per a ells.
I per a nosaltres? és també inútil?
Un exàmen posa a prova la memòria i la comprensió d’uns continguts d’un alumne durant una hora de la seva vida. quan s’ha acabat, la majoria d’aquests continguts passen a una part remota del cervell de l’alumne i si no es tornen a treballar aviat, una bona part acabarà desapareixent. I no en parlem dels treballs, unes quantes hores cercant informació i escribint per, al final, lliurar un plec de fulls que quan han estat avaluats ja són paper mullat.
Jo penso que cal reflexionar sobre dos conceptes clau: la motivació i la trascendència de la feina.
La motivació que hem de cercar dissenyant activitats enfocades a la vida dels alumnes, a les pelis que veuen, a la música que escolten i als problemes que els envolten, i la trascendència de la feina que fan convertint les activitats d’avaluació en experiències col·laboratives en les que els alumnes aportin els seus coneixements als companys, tant del seu grup com d’altres del centre. Això dóna un sentit real a la feina, això genera satisfacció.
Pensem que si de veritat pretenem preparar els ciutadans del futur, els hem d’oferir allò que més s’assembli al seu futur. A treballar amb un objectiu real.
La “cultura de l’esforç” ha d’anar lligada a activitats motivadores i, sobretot, que tinguin més trascendència que un exàmen o un treball per al professor. No suporto que “cultura de l’esforç” representi patiment i intrascendència.
Últimamente, cuando se habla de educación, se hace referencia a la denominada “cultura del esfuerzo”.
Corremos el peligro de que estas tres palabras tomen el significado de épocas anteriores en que, por el modelo social y educativo, los alumnos tenían que trabajar por narices. Tenían que estar atentos y disciplinados en clase, tenían que estudiar y hacer los deberes en casa y tenían que hacer exámenes y trabajos para los profesores. Hay gente que añora este significado y cree que las cosas tendrían que funcionar así.
Yo pienso que quien primero se tiene que plantear la cultura del esfuerzo somos los docentes. La mayoría de nuestros alumnos ya no están motivados por las notas y, en consequència, una clase, un trabajo o un examen ya no representan ningún reto interesante. De hecho, si lo pensamos bien, casi todo lo que pedimos a los alumnos es inútil para ellos.
Y para nosotros? es también inútil?
Un examen pone a prueba la memoria y la comprensión de unos contenidos de un alumno durante una hora de su vida. cuando se ha acabado, la mayoría de estos contenidos pasan a una parte remota de su cerebro y, si no se vuelven a trabajar pronto, una buena parte acabará desapareciendo. Y no hablemos de los trabajos, unas cuántas horas buscando información y escribiendo para, al final, entregar unas hojas que cuando han sido evaluadas ya son papel mojado.
Yo pienso que debemos reflexionar sobre dos conceptos clave: la motivación y la trascendencia del trabajo.
La motivación que tenemos que buscar diseñando actividades enfocadas a la vida de los alumnos, a las pelis que ven, a la música que escuchan y a los problemas que los rodean, y la trascendencia del trabajo que hacen convirtiendo las actividades de evaluación en experiencias colaborativas en las que los alumnos aporten sus conocimientos a los compañeros, tanto de su grupo como de otros del centro. Esto da un sentido real al trabajo, esto genera satisfacción.
Pensemos que si de verdad pretendemos preparar a los ciudadanos del futuro, les tenemos que ofrecer aquello que más se parezca a su futuro. A trabajar con un objetivo real.
La “cultura del esfuerzo” tiene que ir ligada a actividades motivadoras y, sobre todo, que tengan más trascendencia que un examen o un trabajo para el profesor. No soporto que “cultura del esfuerzo” represente sufrimiento e intrascendència.