DIARI DE CURS

Vet aquí en la ciutat de Barcelona, hi vivia una noia que es deia Laura i tenia 25 anys.
Era alta, tenia el cabell ros i els ulls marrons. Era amable divertida i no li agradava gens la contaminació.Treballava en una fàbrica de sucs ecològics a les afores de la ciutat .
Vivia sola en un pis petit al centre de la ciutat.
Un dia com un altre va anar a treballar, però va notar que la fàbrica olorava una mica estrany, ella ho va ignorar però al cap d’uns dies l’olor es va anar fent més insuportable fins que un dia, la Laura va anar al despatx del director a preguntar d’on venia aquella pudor.
A l’arribar al despatx abans de picar a la porta, va sentir al director i al subdirector parlant:
-Què podem fer dels residus i els productes tòxics del suc, que cada vegada la pudor és més intensa?-Va dir preocupat el director.
-Només tenim una opció ho hem da llançar al fons del mar per molt que contamini.-Va dir el subdirector.
-Doncs anem-hi ara mateix.- Va dir el director.
La Laura, immediatament va anar a buscar la seva bicicleta i quan van sortir els va seguir fins a la platja, llavors els va seguir fins al port i es va amagar a la barca d’aquella gent. Quan van estar lluny de la costa , els dos homes van agafar el barril on hi havia tots els residus. La noia els va gravar i va pujar el vídeo a les reds socials amb un missatge que deia “Compartiu aquest vídeo”. Al cap d’una estona van arribar policies.
Els van detenir per contaminar el mar amb productes tòxics. Els van posar a la presó durant tres anys i van nombrar a la Laura directora de la fabrica de sucs ecològics.

Ainhoa Ruiz

En un petit poblet dels Pirineus vivia un apicultor que es deia Pere.Era baixet i prim.Tenia els ulls blaus i els cabells castanys. Tenia trenta tres anys.
Com cada primavera el Pere va va anar a deixar les seves abelles al bosc que hi havia prop del riu.
Aquella zona era perfecta perquè hi havia moltes flors i les seves abelles feien la millor mel de la comarca.
Els dies van anar passant .En Pere estava convençut que aquell any avia sigut mol bo i que recol·lectaria molta mel.
Va arribar el dia de començar a recollir la mel i de bon matí l’ avi va cap al bosc.Quan va ser allí va veure tots els ruscos tombats.El Pere va córrer a veure que havia passat.Quin desastre!!!!!
No li havia passat mai.Moltes abelles havien mort i s’ havien endut la mel.
Aleshores va veure una petjada que semblava d’os.No hi havia dubte.Les petjades eren d’ un os que s’ havia menjat la seva mel.
Mentre el Pere recollia el rusc l’ os va aparèixer del no res.Per sort en Pere tenia tots els estris carregats al cotxe i l’os,en veure que no hi havia mel va marxar.
El Pere va decidir buscar un altre lloc per les seves abelles.Tot i no tindre gaire mel tothom li deia que era la millor que havien provat.

GUIFRÉ

En una casa d’un poble molt petit hi vivia una àvia que es deia Maria. La Maria tenia 70 anys, tenia el cabell ros i els ulls marrons, era baixata però molt forta. Cada dia al matí sortia a passejar sola i saludava als veïns que trobava. Quan acabava de passejar anava a comprar. Desprès de comprar anava cap a casa.
Un dia anant cap a casa es va trobar un gos . L’àvia va passar del gos i va continuar el seu camí fins a casa . El gos la va seguir . El gos es va colar a casa de l’àvia i es va amagar sota el llit i allà es va quedar.
L’àvia al dia següent quan es va despertar va veure el gos dormint als peus del llit. El gos era petit ,tenia el pèl marró i negre i era molt pelut. L’àvia va treure el gos al carrer. Com cada matí després d’esmorzar va sortir a passejar. Saludava tots els veins que veia.
Aquell dia hi havia mercat. El gos mentre que l’àvia era al mercat, va entrar a casa una altra vegada i es va tornar a amagar sota el llit. L’àvia després d’anar al mercat va anar cap a casa. El gos va sortir de sota el llit i l’àvia quan va veure el gos el va fer fora.
Cada dia el gos l ‘acompanyava a passejar. L’àvia com que quan anava a passejar tenia companyia es va quedar el gos. Quan el gos es va fer vell l’àvia el va estimar fins que es va morir.

AINOA 4art

FI

Hi havia una vegada un avi que es deia Pep.Era un senyor baixet i prim i amb el cabells blancs i en forma d’ escarola.Era tranquil i sempre caminava a poc a poc.Vivia a Miravall un poble de muntanya amb la seva dona.
Un dia va venir a visitar-los el seu net Joel. En Joel tenia deu anys i era alt i rialler.Li agradava el camp i la muntanya perquè vivia en una ciutat.
Aquell dia l’ avi li va dir si el volia acompanyar al bosc.Al Joel li va encantar la idea.
L’endemà l’ avi va preparar els estris i van marxar cap al bosc. Quan van ser allà , li va ensenyar al nen un lloc on hi havia molts bolets.El Joel va començar a emplenar els cistells sense parar.Quan van tenir els cistells plens,van voler tornar a casa però es van adonar que s’ havien perdut .
Per sort, el Joel sempre portava una brúixola que li havia regalat el seu pare. L’ avi quan va veure la brúixola li va dir que estaven salvats. Van seguir en direcció nord i després de caminar una llarga estona , van veure el poble. Quan li van explicar la explicar la història a l’àvia no s’ho podia creure.
Gràcies a en Joel havien pogut tornar . L’àvia els va preparar un arròs amb bolets mentre l’ avi i el Joel parlaven de la pròxima aventura junts .

GUIFRÉ

Vet aquí una vegada hi havia un pescador que vivia al costat e la platja: El pescador tenia 50 anys, tenia el cabell curt blanc i gris, la barba llarga i els ulls marrons. Era grassonet i alt. Era un home treballador i alegre que quan pescava es posava a cantar.Vivia sol a una caseta de fusta al costat de la platja on sempre anava a pescar.
Cada dia anava al poble que estava a 15 minuts de la seva casa i portava peix a la peixateria, tenia 2 barques una que es deia “Tauró Daurat” i un altra que es deia “Somnis” i era blava.
Un dia com qualsevol altre el pescador va sortir de casa seva aviat, va agafar la barca del “Tauró Daurat” que es deia així perquè de petit en va veure un i des de llavors era el seu somni pescar-lo.
A l’arribar a uns 3 quilòmetres de la costa el pescador va tirar la xarxa i es va posar a cantar. Al cap d’una estona va sentir com si l’aigua es mogués molt,va mirar i li va semblar veure un tauró!! El pescador va pensar que era impossible ja que al Mar Mediterrani no n’hi ha. El tauró va saltar al costat de la barca i el pescador va poder veure que era un tauró daurat.El pescador es va quedar de pedra, mai ho hagués imaginat!!!
El tauró va començar a donar cops a la barca i la va bolcar.
El pescador va caure al mar . Estava espantat. Va sentir com si algú l’agafés i quan va obrir els ulls va veure que estava al llom del tauró i llavors es va posar a cantar. El tauró va nedar més ràpid i el pescador va pensar que al tauró, li agradava com cantava. El tauró va deixar al pecador al costat de la barca i van tornat junts al port. El tauró va viure al port perquè era prou fons per amb ell.

Vet aquí una vegada, a la ciutat de Tarragona, hi vivia un pescador de 29 anys, que es deia Joan. Vivia en una casa a la vora d’un mirador, que es podien veure les illes Balears, la casa era gran, però calia reformar-la , ell era alegre i optimista amb tot. El seu somni era trobar la balena negra, en Joan es va passar dos anys buscant-la però no la va trobar. A en Joan li agradava passejar pel mirador del mar. Treballava de pescador al port de Tarragona, el seu vaixell es deia”El diamant vermell”. Treballava de 6 del matí a 3 de la tarda.
Un dia va anar a pescar, pescava amb un company seu, que es deia Oriol. Tenia el pel castany i era molt graciós , però quan veia que li costava alguna cosa es tirava enrere però en Joan l’animava i ho aconseguia.
Aquell matí van sortir més aviat del previst perquè així podrien pescar més peixos, van sortir a les 5 del matí, van pescar lluç, rap,sardines i crancs, però res interesant.
Quan ja començava a clarejar, l’Oriol va tirar la red al mar, i va agafar un peix, però, l’Oriol no podia pujar la red:
-No puc pujar-la!
– D’acord, vaig a posar-me l’equip de busejar, per veure que es.-Va afirmar el Joan
-Vale , però vigila . i diu l’Oriol.
En Joan es va tirar a l’aigua, i va veure a la red molts peixos a dintre. En Joan va sortir a fora i li va dir a l’Oriol que tregues la red. Hi havia “La gran canya de pesca”, era realment una grua que podia agafaer un munt de peixos alhora amb una red. Van posar la red a dintre de la seva i es van emportar els peixos al port, van guanyar molt diners, amb els que havien pescar, en Joan es canviar el cotxe per un Corvette Stingray i l’Oriol es va comprar un yate de luxe per a l’estiu.
Encara que aquesta pesca els havia sortit molt bé, en Joan encara tenia un somni: trobar la balena negra. Hi havia llegendes que deien que per atreure a la balena es necessitava formatge de bola. Així que va anar al supermercat a comprar formatge de bola abans que tanquesin. Va tornar a casa , va sopar, i abans de anar-se’n a dormir es va llegir el llibre de Moby Dick per trobar algunes tecniques per trobar a la balena.
L’endemà al matí li ho va explicar tot a l’Oriol. Van agafar el formatge de bola i van anar al mar. Quan ja eren a alta mar, van agafar la canya i hi va posar el formatge al ham. En un tres i no res, l’aigua començava a tremolar i de l’aigua va sortir la balena negra, parlava i tot, i va dir:
-Hola qui sou? He olorat el formatge, mel podeu donar?
-Jo em dic Joan i ell es l’Oriol, si vols et pots menjar el formatge.-Li diu el Joan.
-Es clar que sí!-Els hi agraeix la balena.
-Adeu, jo he de tornar a buscar menjar.-Els acomiada la balena.
En Joan i l’Oriol, van tornar feliços a Tarragona, tot i no haver pescat res, havien fet una cosa: parlar amb una balena. No ho van explicar a ningú, perquè no s’ho haurien cregut.

El dilluns per la nit molt contenta estava
perquè el dimarts a Córdova marxava.
La maleta estava tota preparada,
i llesta per les vacances que esperava.

De Barcelona a les nou amb els avis amb “AVE” vam marxar
i a Córdova a les dos vam arribar.
El primer dia a la tarda ens vam instal.lar
i un passeig pel parc vam donar.

Dimecres al centre i a la perruqueria,
dijous a comprar vi a Montilla,
divendres la família ens va venir a visitar,
i dissabte al poble del meu avi (a Monturque) vam anar.

Diumenge la processó vaig anar a contemplar
i dilluns la maleta vaig, tristament, preparar.
Avui que es dimarts a Barcelona amb “AVE” he arribat
i aquest poema amb molt d’amor he realitzat.

Ainhoa Ruiz

Aquestes festes de Pascua m’agraden per jugar
i amb els nens córrer i disfrutar.
Amb tota la familia reunida
el dia de la mona farem una calçotada.

Amaguem els ous de Pasqua pel carrer
a veure qui els troba primer.
Tots els ous hem buscat
i tots els nens n’han trobat.

La mona hem anat a entregar
i la meva cosina molt contenta està.
M’agrada menjar-me la mona
amb els meus padrins de Vallfogona.

Les festes de Pasqua s’han acabat
i tornem a la rutina tots plegats.
A l’escola tornem a anar
i un altre cop a matinar.

Ainoa Montoliu

S’acaba el març, la Pasqua ha arribat
i la primavera ha començat.
Comencem el Diumenge de Rams,
i la nostra palma a l’església portem a les mans.

El Dijous Sant ,Jesús fa l’últim sopar
i a l’acabar uns soldats el venen a agafar.
El Divendres Sant la seva creu li obliguen a portar,
i finalment a la creu el volen clavar .

El Diumenge de Pasqua, Jesús va ressuscitar`pa,
i tothom se n’ alegrarà.
Ningú feia cas a la gent que ho deia,
encara que hi havia gent que si ho creia.

El dilluns la mona hem de preparar,
i xocolata, ous i plomes li hem de posar.
La mona molt bona l’hem preparat,
i tothom un bon tros se n’ ha menjat.

Joel Boixadera

Hi havia una vegada un gos que vivia en un carrer de Balaguer. L’havia abandonat una senyora que tenia molts gats i el gos no s’avenia amb ells. Tenia vuit anys,era de pèl marró clar i tenia una ferida a la pota . Durant el dia passejava i demanava menjar a la gent que trobava o intentava pescar algun peix al riu . Quan era de nit dormia sota el pont dins d’una capsa de cartró .
Un dia es va perdre quan estava passejant pel costat del riu i es va trobar a dos nens. L’un es deia Marc i tenia 8 anys, era baix i tenia els cabells negres i els ulls marrons. L’altre es deia Martí era alt , tenia 8 anys, tenia els ulls grisos i els cabells rossos.
Els nens estaven berenant, el gos va anar amb ells i els nens li van donar menjar.
Els nens volien portar el gos a la gossera, però el gos no es deixava agafar i va sortir corrents. Un veí que passejava el va agafar i el va donar als nens i els nens el van portar a la gossera. Allà un senyor anomenat Josep el va comprar i ell va viure feliç tota la vida i en Josep li va posar de nom Ami.

Hug Tufet

Ainhoa Ruíz

Era el dia de la mona en un poble molt petit de Barcelona. El poblet es deia Seret i només tenia 300 habitants .Les cases eren velles però també s’ havien construït alguns xalets. Els carrers eren estrets . Els nens d’ un carrer estaven molt contents per sortir al pati de casa seva a buscar els ous de Pasqua. Quan van arribar les 4 de la tarda els nens van sortir a buscar els ous però no en van trobar cap. Van estar una estona buscant però res de res…semblava que aquell any no hi hauria ous.
Al veure que no en trobaven cap Van anar a veure al conillet de Pasqua a la seva casa i li van preguntar què li passava. El conillet era l’encarregat de fer i amagar els ous:
-És que he perdut la recepta de com fer els ous i és massa tard per fer-ne tants.-va dir el conillet trist.
-Tranquil nosaltres t’ajudarem…Ja sé! Podem fer un ou gegant i compartir-ho entre tots els nens. Nosaltres t’ajudarem-va dir un pare.
– Sí!!! Em sembla molt bona idea som-hi-va dir el coniller.
Van desfer xocolata que tenia el conill, la van posat dins d’un globus i van esperar a que s’assequés. Van treure el globus i ja tenien l’ ou de xocolata.
Tots els nens i les nenes van menjar l’ou gegant a casa del conill. Quan se’l van acabar van notar que s’havien quedat amb gana. Llavors el conillet va tenir una brillant idea:
-Aniré al supermercat del poble i compraré un ou “KINDER” per a cadascú.
Així va ser, el conillet va comprar un ou “KINDER” per a cada nena i nen i tots van estar contents…..

Ainhoa Ruíz

Després d’ escoltar al Cèsar , Tacca salta a l’ arena i comença a lluitar amb Aldín , però el noi és molt àgil i no el pot guanyar . Finalment, la filla de Tacca crida que pari la lluita i el Cèsar para el combat i dóna la llibertat al noi ; que no accepta ser soldat romà i torna al seu país.
Un any més tard Fúlvia rep un regal d’ Aldín : és un cavall. Un cavall fill del cavall que Aldín havia enyorat durant la seva estada a Roma: ” Un cavall contra Roma “.