 Bar Versalles |
El bar Versalles, situat als baixos de Can Vidal, és una bonica obra modernista de Joan Torras i Guardiola del 1907. Joan Torras i Guardiola (Sant Andreu de Palomar, 1827 – Barcelona, 1910). El Versalles ha tingut una gran presència en la vida política i social del barri. |
 Estació Sant Andreu Comtal |
El dia 20 de gener del 1978 la TBF va inaugurar la connexió internacional fins a Portbou i també l’estació de Sant Andreu Comtal. La Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França (TBF) era una companyia ferroviària catalana. Es va fundar el desembre del 1875 arran de la fusió de les companyies Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres (BFF) i la Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona (TMB). Va ser la companyia que va connectar per ferrocarril Barcelona i la frontera francesa. El 1898, la TBF i la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i a Alacant (MSA) es fusionaren conservant el nom de l’última mitjançant un acord previ. Tot i així, la TBF va mantenir certa independència (fins i tot amb explotació pròpia) i passà a denominar-se Xarxa catalana de la MSA. El 1925 es començà el procés d’unió definitiva, que no es produí totalment fins al 1936. |
 La cúpula i el cupulí |
L’actual església és obra de l’arquitecte andreuenc Pere Falqués i Urpí (1850-1916). Ja sabem que la cúpula es va enfonsar un any després de la inauguració. Hi va haver 7 morts i 11 ferits. No podem entendre com un arquitecte tan important va tenir aquest fracàs tan estrepitós. Potser va construir sense tenir en compte les pròpies limitacions; els andreuencs conten que volia construir la catedral del Vallès. Bé, el cas és que la cúpula continua malalta. No hi ha perill que s’ensorri però el problema, segons ens comenta el rector, és extern i és per això que fa molt poc han canviat la xarxa que ja estava deteriorada per evitar que es desprenguin materials. De moment no hi ha diners per atacar una restauració com cal. |
 Els murals |
Josep Verdaguer i Coma ( Sant Andreu de Palomar 1923 – 2008) és el pintor dels murals de la parròquia de Sant Andreu de Palomar. La seva pintura vol ser testimoni del seu entorn; no busca temes espectaculars sinó modestos. En destaca la veracitat i l’autenticitat, un admirable registre dels efectes lumínics i el càlid sentit humà.
Els murals de l’església són impressionants. Es tracta d’escenes bíbliques i escenes de la vida de Sant Andreu apòstol i màrtir. S’inspira en la gent del barri. A la fotografia, feta per la Conxita Puigarnau, hi podem veure que un dels personatges porta una bufanda del Barça. |
 Capella dels segadors |
Això sí que no ens ho esperàvem!!! Quan vam entrar per visitar l’església de Sant Andreu de Palomar ens vam trobar un grup de persones parlant amb el rector. Els vam fer preguntes sobre les obres de restauració de la cúpula i vam fer molts comentaris sobre les pintures de Verdaguer que ens havien deixat bocabadades. Ens vam emocionar!!No sabíem res de la seva existència! Estem molt agraïdes al rector i als parroquians de Sant Andreu de Palomar per haver-nos obert la porta de la Història: “La guerra dels Segadors es va iniciar en aquesta capella” L’any 1640 els catalans estaven molt revoltats perquè les tropes castellanes que mantenien una guerra contra França, saquejaven poblacions i violaven drets bàsics dels seus habitants sense que les autoritats fessin res per evitar-ho. Es comportaven com un veritable exèrcit d’ocupació. El Corpus de Sang va ser el detonant d’una guerra i el motiu d’un himne |
 Can Carasses |
L‘escola Ignasi Iglésias, inaugurada pel president Francesc Macià. El lloc és una antiga masia del segle XVII, “Can Carasses”. El nom li ve de les carasses que veiem a dalt de la façana. Va ser reformada el 1856. Mentre Ignasi Iglésias, poeta i dramaturg andreuenc (Sant Andreu de Palomar, 19 d’agost del 1871 – Barcelona, 9 d’octubre del 1928) va ser membre del consistori barceloní, es van destinar uns diners a la compra de la finca Les Carasses per crear una escola pública. Els arquitectes de la Casa Bloc van preveure que els nens i nenes de les famílies traballadores que viurien a l’edifici serien alumnes d’aquesta escola. |
 Casa Bloc |
Som al davant de 5 blocs, amb 207 vivendes en total destinades a treballadors i treballadores, construïts pels arquitectes del GATCPAC Josep Lluís Sert, Josep Torres i Joan Baptista Subirana. La Generalitat va encarregar aquesta obra però no la va veure acabada perquè va esclatar la Guerra Civil espanyola. Un cop acabada la guerra, les vivendes van ser ocupades per familiars de militars. Els cinc edificis estan disposats en forma de greca per tal d’aconseguir:
Els pisos són dúplex per obtenir més superfície habitable i abaratir els costos de la construcció. |
 Corredor veïnal |
Els militars, que eren del cos de cavalleria, no solament van ocupar la Casa Bloc sinó que van aixecar, sense cap mirament ni respecte, un edifici (l‘edifici fantasma) al passeig de Torres i Bages que tancava la greca; el van utilitzar com a casernes convertint els jardins en cavallerisses. Un dels cinc edificis de la Casa Bloc el van adaptar per convertir-se en residència de les vídues del militars i encara funciona com a tal. L’any 2007 l’INCASOL i l’ICUB inicien la restauració de la Casa Bloc, enderroquen l’edifici fantasma, dignifiquen els jardins, recuperen els baixos per a serveis socials, restauren els pisos i converteixen un d’ells en museu per mostrar al públic allò que realment hi havia quan l’edifici va ser construït. Per un problema de logística, el pis museu, que s’ha de visitar amb guia, el veurem el dia 27 de maig. |
 Barracòpolis 2012 |
Ens hem de situar als anys 1930-1933. Els treballadors vivien en unes condicions deplorables. Hi havia barraques arreu, tantes, que la premsa de l’època va batejar Barcelona amb el nom de Barracòpolis. La fotografia, que és actual, ens demostra que la nostra ciutat encara no ha solucionat del tot aquest problema. |
 Carrer Grau |
Pasem pel carrer Grau que es manté dempeus des del segle XVIII. A una banda del carrer hi ha les cases unifamiliars i a l’altra banda hi ha els jardins que pertanyen a les vivendes. Vam parlar amb el propietari de la casa número 41 que fa tot el que pot per mantenir el pati que, amb molt d’art i molt d’afecte, va construir el seu pare amb trencadís i petxines. El pare, que va morir el 2007, va guanyar al 1990 un premi convocat per distingir el millor pati urbà. |
 Premsa de Can Xandri |
Davant de la premsa de can Xandri vam evocar el temps en què aquest indret de Sant Andreu es dedicava al conreu de les vinyes i els cereals amb molt d’èxit. Al segle XVI ja es pot parlar de masies escampades per la demarcació del poble de Sant Andreu de Palomar.
Els pagesos eren emfiteutes, és a dir, tenien un contracte de cessió perpetual o a llarg termini de les terres, mitjançant el pagament d’un cànon anual i d’altres prestacions als propietaris eclesiàstics o senyors de classe mitjana que tenien el domini directe. |
 Avda. Meridiana |
Avda. Meridiana. Les seduïdes ens vam trobar a la sortida del carrer Concepción Arenal, just a la cantonada del carrer Dublín, frontera actual entre els barris de Sant Andreu i La Sagrera.
Vam caminar seguint l’Avda. Meridiana fins a la plaça d’en Xandri i ens vam adonar que la Meridiana anava augmentant el desnivell i esdevenia en obstacle infranquejable per als carrers de Sant Andreu . |
 Escoltant Llorenç Codern |
Lliçó magistral.
Llorenç Codern, a més d’una lliçó d’història, ens va impartir una lliçó d’ortografia catalana basada en la normativa de Pompeu Fabra. S’aplica a quatre prenoms: Ponç, Vicenç, Llorenç i Sanç (Sancho) que, en ocasions, exerceixen com a cognoms: Pons, Vicens, Llorens i Sans (Sancho). Quan fan de prenoms, noms de pila, s’han d’escriure amb ç. Si fan de cognoms s’escriuen amb s. A Internet hem trobat un cas molt gràfic, es tracta de Ponç Pons, un poeta menorquí nascut el 1956.
|
 Petxines de la pastisseria Foix |
I… vam menjar petxines.
És quan dormo que hi veig clar J.V. FOIX |
 Bar Tomàs |
El diumenge següent…
La Maite i la Carme van tornar a Sarrià i aquesta vegada sí, van menjar patates braves. Les taules de fora i de dintre estaven totes plenes de gent; hi havia persones que feien cua per emportar-se les patates i menjar-se-les a casa o asseguts a les cadires públiques del carrer Major. Nosaltres, dretes a la barra. Eren les dues del migdia i tot Sarrià endrapava patates braves a l’uníson!! |