Enunciats complets
1a redacció
La carta personal
Joaquín Cañete:
Amposta, 20 de setembre de 2021
Hola cosí,
M’he assabentat que véns a viure amb nosaltres i m’he proposat ensenyar-te tots els llocs i els dies festius d’Amposta.
Et presentaré uns amics, són molt simpàtics. A casa podràs estar en una habitació cómoda on podràs descansar. La meva mare et va comprar un regal però no puc dir-te res sobre aquest.
Quan arribis, et portaré a dinar a un kebab a prop de casa,on el menjar és molt bo. El meu menjar preferit és el kebab. També venen gelats boníssims de xocolata i vainilla.
Amb afecte,
El teu cosí
Jan Casanova:
Sant Jaume d’Enveja, 22 de setembre de 2021
Hola Joel,
Ma mare m’ha dit que tu i la tia vindreu a passar l’estiu per aquí a Sant Jaume. T’escric per explicar-te el que podríem fer quan arribes aquí. No és un poble molt gran i no hi ha moltes coses però ens ho passarem molt bé.
El primer dia podem donar una volta pel poble para que mires com és i si t’interessa algun lloc per anar a pasar l’estona. Hi ha un restaurant molt bo que es diu El Racó Del Riu. Allí preparen molta varietat de menjar, podem anar algun dia a sopar si vols. També podem anar a les fires a passar l’estona, saltar a la colxoneta, el cotxes de xoc, tir al pato i moltes més coses. Si tens calor també podem anar a la piscina municipal.
Quan arribes a casa et podràs quedar a la meva habitació a dormir. Espero que passes una bona estància.
Una abraçada,
Edurne Garcia:
Amposta, 29 de Juny del 2021
Hola Joana,
M’he enterat de que has de venir a casa meva uns dies perquè els teus pares tenen un viatge. La meva mare m’ha dit que he d’estar amb tu ja que no coneixes a ningú del poble.
He parlat amb els meus amics i he comentat que tu vindràs i m’han dit que no hi ha cap problema. També anirem a les piscines, a algun parc, a la platja, a la muntanya…
T’enseñare també el poble i si vols venir altres estius o et vols quedar més dies et pots quedar. Per això espero que t’agradi Amposta i t’ho passis molt bé aquí.
Adeu!
Edurne García
Nerea Martínez:
Amposta, 20 de setembre de 2021
Estimada Gisela,
Et preguntaràs per què t’estic escrivint aquesta carta, però te l’estic escrivint perquè com bé saps aviat ens veurem.
Estem molt bé a casa, amb molta salut i com sempre treballant. Tots et trobem a faltar i tenim ganes de que estiguis amb nosaltres. La meva mare ens ha preparat l’habitació on dormíem de petites. Vull que sàpigues que pots estar tranquila perquè no et deixarem sola.
Et vull explicar més o menys com és el meu poble, que com saps és diu Amposta. Bé, és un poble no molt gran, però et puc ensenyar coses com per exemple: el pont penjant, el riu Ebre i altres llocs típics d’aquí. També podem anar a sopar al xinès, que sé que t’agrada molt. Anirem a fer una volta amb els meus amics, així ja te’ls presento, et cauran molt bé perquè són molt divertits tots.
Com va l’institut per allà? Segur que bé. I la teva família, com està?
Un petó! Espero la teva resposta!
Nerea Martinez.
Alexis Proaño:
Amposta, 22 de setembre de 2021
Hola Eric,
¿Com va? Estic molt content perquè vols venir a casa uns dies. T’esperem i et farem una bona benvinguda. Passarem un estiu genial!
Aquest estiu anirem pel parc dels Xiribecs, a la piscina municipal, al futbol. Podem anar a les pistes del pavelló a jugar a futbol. També podem anar a la meva piscina per refrescar-nos i nedar.
Per acabar, voldria dir que hi ha un futbolins a la Lira, i hi podem anar. Segur que ens ho passarem molt bé!
Fins aviat!
Alexis
Cristian Sánchez:
Amposta, 20 de setembre de 2021
Hola cosinet!
M’he assabentat que véns de vacances amb nosaltres. Ja veuràs com ens ho passarem bé, t’ensenyaré bé el poble i tots els llocs més bonics. Anirem per l’avinguda de la Ràpita on hi ha moltes botigues. També t’ensenyaré el Pont Penjant y el museu de les Terres de l’Ebre.
A més, també et portaré a visitar diferents pobles de la zona, com Tortosa, la Ràpita, Alcanar o Horta de SAnt Joan.
Et presentaré els meus amics de la colla. Sobretot estigues tranquil perquè encara que no coneguis ningú, et cauran molt bé. Doncs bé, només vull dir-te això, que no estiguis preocupat, que t’ensenyaré llocs molt bonics i gent molt maca.
Amb carinyo,
El teu cosí Cristian
Andrea Sorroche:
Amposta, 21 de setembre de 2021
Hola Ramon,
Com estàs? Espero que bé. T’escric aquesta carta perquè m’han dit que estàs un mica nerviós per vindre aquí perquè no coneixes el poble. Mira, t’explico una mica: Amposta és un poble bastant bonic, no té moltes botigues pero sí llocs molt bonics per anar a visitar. Per exemple: la torre de la Carrova, que és s una torre que antigament s’utilizava com a torre de vigilància, és molt gran i es pot anar allí a esmorzar. També està la via verda, que és un camí que et pot portar a molts llocs i pots anar caminant o amb bicicleta, si anem allí veuràs molta natura.
La gent d’Amposta és molt maca, et puc presentar alguns amics i algun dia fer una festa per agafar més confiança i que no tingues tanta vergonya. També podem veure pel·lícules, jugar a la play o fer el que més t’agradi.
Espero que tinguis ganes de vindre, perquè jo sí que tinc ganes de veure’t.
Molts petons!
Andrea
2a redacció
El text dialogat
Cristian:
– Hola! -Diu el Joan.
– Hola! -Li contesta la Joana.
– Volia parlar amb tu d’una cosa molt important. -Diu el Joan preocupat.
– Què pasa?-Li contesta la Joana.
– És sobre nosaltres, saps que portem molts anys sortint i que la semana que ve vaig a França, no? -Li pregunta el Joan.
– Sí i què passa? -Contesta la Joana amb veu tremolosa.
– Doncs que he pensat en deixar lo per un temps ya que em vaig molt de temps i no podrem veure’ns -Li diu el Joan.
– No! -Li contesta la Joana molt Nerviosa.
– Però… – Diu el Joan.
– He dit que no! -Sense deixarque acabés de parlar.
– Per què ho vols deixar ara que portem tant de temps sortint, per què vas a Francia? Doncs no podem seguir parlant, no serà tant de temps! -Diu la Joana molt nerviosa.
… – En Joan es queda callat durant uns segons
– No sé què fer, serà un any sense poder veure’t i sense fer res amb tu -Li respon el Joan.
– Pero no vull deixar te i si no ens podem vore me vaig en tu a Francia! – Li diu cridant casi al punt de plorar la Joana
El Joan entra en raó i fa un pla per veure’s una vegada a la setmana i així no haver de trencar la relació.
Joaquín i Alexis:
Un home truca a la seva nòvia
-Hola com vas amb els teus pares?-li pregunta a la novia
-Hola bé, i tu? -li contesta l’home
-Què fas?
-Res només estic aquí cuinant amb el meu pare i els nens estan amb la meva mare -va respondre dubtosa.
-D’acord! Et vull dir una cosa… Podem xerrar sols? És molt important- preguntà desesperat.
-Per què? -preguntà dubtosa
-Si us plau, és molt important -ho va dir desesperadament.
-Amor, esta tot bé? -preguntà espantada.
Silenci
-Amor… -espantada.
-Digues als nens que ens veiem al funeral -es talla la trucada.
Andrea i Nerea:
-Hola, per fi ens veiem, he de parlar amb tu seriosament. -diu Noa nerviosa.
-Dis-me, passa alguna cosa greu?- respon Adrian espantat.
-Sí.. bé, no se com començar, però… porto dies pensant que potser ho tindriem de deixar un temps.
-Què? Pe rquè? Si estàvem en el millor moment de la relació, o això em feies creure, hi ha alguna raó lògica per a que em digues això? -diu Adrian ficant-se histèric i sense entendre res.
-Porto uns quants mesos parlant amb una persona, i he sentit coses per ell, no et vull fer mal però abans d’enganyar-te és preferible deixar-ho.- va dir la Noa plorant.
-No et vull deixar, Noa, portem desde primer de l’ESO i ja estem a segon de batxillerat. No entenc com pots sentir coses tan ràpid amb aquesta persona, després de portar amb mi 6 anys de la teva vida.- va respondre amb ràbia.
-Tens raó, Adrian, portem sis anys de la nostra vida, però penso que abans de fer-te mal ho hauríem de deixar.
-No pots fer-me això, Noa, si tant em vols no et pots pillar tan ràpid d’ell. -diu Adrian plorant.
-Bé, tens tota la raó del món, però és desició meva i penso que es preferible deixar-ho -respon la Noa trista.
-Noa, ets una falsa, mai m’has volgut, vesten en aquell avore si t’aguanta, jo em marxo d’aquí! No me parles mes en la teva vida! -diu Adrian agafant les seves coses per anar a casa.
-No Adrian no te vagis per favor!- diu la Noa arrepentida.
-No Noa aquí s’acaba tot, que te vagi tot molt bé. Adéu. -diu Adrian ja una mica lluny d’ella.
3a redacció
El meu pitjor malson
Jan Casanova:
Anava caminant pel carrer amb la meva ex núvia, anàvem cap a casa meva. Just en donar la volta a la cantonada del meu carrer, una persona encaputxada va sortir per sorpresa i li va clavar un ganivet a la meua ex. Enfadat, vaig envestir al que havia fet allò tan terrible, quan vam caure vaig poder veure que qui acabava de matar la meva ex novia era la meva actual novia. La vaig deixar anar i em vaig dirigir cap a on era la meua ex, vaig intentar fer alguna cosa per ajudar-la, però no hi havia res a fer. No vaig plorar desconsoladament com a les pel·lícules, però em va venir un singlot fort. Em vaig despertar plorant.
Edurne García:
Estava dintre d’una casa sola, un lloc que quan entraves ja no podies sortir. Les finestres no es podien obrir. Després de buscar unes claus per obrir la porta, me’n vaig adonar que hi havia unes escales que donaven al pis de dalt. Estava tot fosc, amb les finestres tancades, menys una habitació de la que sortia una petita llum, que suposo que era d’una finestra. Estava dubtant d’entrar o no a aquella habitació, mentre donava passos molt petits. Tenia molta por de trobar-me algun home i que em preguntés què feia allí sola, ja que no sabia com vaig arribar allí ni com vaig entrar. Em vaig quedar a la porta de l’habitació que hi havia llum, era la cambra de bany on hi havia una banyera gran, estava tot ple de sang. Vaig decidir mirar la banyera i dins hi havia una dona jove amb la banyera plena de sang. La dona estava morta. Em vaig despertar i vaig sentir-me alleujada perquè tot havia estat un malson.
Nerea Martínez:
Un dia em vaig despertar i a casa no estava ni la meva mare, ni el meu pare, ni la meva germana. No em vaig espantar perquè pensava que estarien fent alguna cosa. Passaven les hores i no arribaven. Llavors vaig començar a espantar-me i els vaig trucar, no em contestaven i vaig pensar anar a casa els meus avis per veure si estaven allí. Però tampoc estaven els meus avis. Vaig anar pel poble a demanar ajuda, però no hi havia ningú, em vaig posar a plorar perquè creia que estava sola. Quan em vaig cansar de buscar la gent, me’n vaig anar dalt d’un pont, perquè creia que sola al món no era possible, quan me vaig anar a llençar vaig sentir una veu que em recordava a algú. Al girar-me no vaig veure ningú i em vaig llençar.
Isaac Pino:
El meu pitjor malson el vaig tenir a sisè de primària, quan era alumne de l’escola Consol Ferrer. Vaig somniar que era al Consol i estava pujant al segon pis on hi havia la meva classe, que era la que estava al final de passadís. Quan estava pujant les escales, de cop vaig escoltar un soroll. Vaig anar a veure què era i resulta que eren els Gormitis de lava que volien matar-me. Em vaig quedar en xoc, però al cap d’uns segons vaig poder córrer cap a la meva classe. De cop vaig caure per un forat negre. En el moment que vaig caure, vaig notar com si surés sense sentit pel cosmos, no veia res, només un abundant fons negre. Vaig aparèixer al meu llit i em vaig despertar.
Cristian Sánchez:
El meu pitjor malson va ser fa tres anys, quan tenia 13 anys. Era ja força tard, sobre les 2:00 h. De sobte em donen unes ganes increïbles de dormir, i noto una sensació molt incòmoda com d’inseguretat, m’aixeco per buscar un got de llet i de sobte a la cuina hi ha una porta més de les que hi haurien d’haver. Jo, estranyat, obro la porta per veure què hi ha. Hi havia un passadís llarguíssim, com el d’un supermercat. Per alguna estranya raó vaig seguir caminant tranquil·lament com si no passés res. Vaig agafar un carro de la compra i vaig començar a caminar pel passadís amb prestatgeries a cada costat. Mentre una veu estranya i tètrica començà a dir les ofertes del dia, cada pas que feia em sentia més observat i inquietat , i cada vegada que caminava s’anava destrossant més el passadís fins arribar a un punt que els aliments de les prestatgeries estaven podrits. En aquest moment em vaig despertar suant i amb molta por.
Andrea Sorroche:
Un dia que vaig intentar adormir-me a les deu i mitja, cosa molt estranya per a mi, vaig poder. Havia estat un dia molt cansat i vaig trigar poc en adormir-me. Eren les tres del matí quan sentia que quelcom em mirava, era una sensació molt incòmoda, no podia tornar a adormir-me, així que vaig decidir aixecar-me i anar a la cuina a beure aigua per tranquil·litzar-me.
Mentre anava cap a la cuina, notava a algú al meu darrere, com si anés al mateix pas que jo. No volia tenir temor perquè seria pitjor, després d’anar a la cuina vaig anar al menjador. Hi havia una xiqueta d’uns vuit anys al meu costat, sense dir res, mirant fixament la paret, no vaig dir ni fer res, el cor m’anava a deu mil per hora i em vaig aixecar per anar al lavabo a rentar-me la carat. Fins el dia següent ella no se’n va anar del meu costat.
4a redacció
Anècdota: Un objecte perdut
Jan Casanova:
Fa uns quatre anys estava tornant a casa després d’entrenar rugby. Tenia moltes ganes d’arribar a casa perquè els meus pares no estaven i tardarien en arribar, lo que significa que podria jugar a la play sense que ells em diguessin res.
Quan ja em quedaven pocs metres, uns 10, per arribar a la porta me n’adono de que havia perdut les claus, no tenia idea d’on podien estar. Vaig tornar al col·legi que es on entrenava, vaig preguntar a tots els mestres que hi havia per allí si havien vist unes claus per terra o damunt d’alguna taula, però res, ningú no havia les claus per cap vanda.
Vaig començar a buscar per la meua aula i a la saleta on està tot el material per als esports, però tampoc vaig trobar res. Vaig estar unes dues hores buscant-les, com no les trobava vaig decidir tornar a casa i esperar a que arribessin els meus pares, vaig estar assegut mitja hora esperant que arribessin. Quan van arribar vaig contar-los el que havia passat i em van dir que no passava res que ja les buscaria. I a l’entrar a casa les vaig trobar allí, damunt la taula.
Edurne Garcia:
Estava caminant pel carrer del insitut quan sense voler em va caure la cartera i no me’n vaig adonar. Al cap d’una estona em va picar el meu pare i em va dir:
-Saps on tens la cartera?
I jo li vaig contestar:
-La tinc jo, per què? -Mentre mirava per les butxaques de la jaqueta i el meu pare em contestà.
-Segur que la tens tu?
Jo preocupada li vaig dir:
-No, papa, no la tinc, ma degut caure pel carre o me l’he deixat a casa.
Ell rient em va dir.
-La teva cartera l’ha trobat la policia al costat de l’ institut i està a comissaria. Però ara ja està a casa perquè l’hem anat a buscar.
El meu pare va penjar sense dir res mes, jo em vaig queda amb la boca oberta, les meues amigues no se n’adonaven del que estava passant. Vam continuar caminant mentre explicava el que estava passant i vam riure molt.
Nerea Martínez:
Un dia d’estiu, els meus amics i jo teníem molta calor i vam pensar d’anar al canal a banyar-nos. Quan vam arribar allí, ens vam començar a tirar i jo no m’havia fixat que portava les ulleres de vista. Em vaig tirar amb les ulleres al canal, però me’n vaig adonar quan vaig sortir de l’aigua i ho veia tot borrós.
Quan vaig arribar a casa, li vaig dir a la meva mare que me les havien robat, la meva mare no es va enfadar amb mi, però em va dir que per fer la gràcia de tirarme al canal, ja no em faria cap ulleres més. A dia d’avui porto unes altres perquè és una necessitat per a la meva salut.
Em vaig enfadar jo mateixa perquè és una cosa que sempre portava i una necessitat per a la meva vista.
Alexis Proaño:
Vaig perdre els brackets i em pensava que els havia deixat dins d’una caixeta de color verd al lavabo. Però en realitat, quan vaig anar a buscar-los, no els vaig trobar.
Vaig estar uns dies sense dir res a la meva mare. Però finalment li ho vaig haver de dir. Ella es va enfadar molt perquè costen molts diners.
Cristian Sánchez:
Un dia tranquil estava caminant pel carrer i me’n vaig adonar que no tenia la cartera.
A la cartera tenia 20 euros i la targeta. El primer que vaig pensar va ser que la tenia a casa així que vaig anar a buscar-la. Vaig estar més de mitja hora buscant la cartera a casa i no la trobava. Em vaig posar molt nerviós de buscar la cartera més d’una hora i vaig decidir preguntar als meus pares si la tenien ells o l’havien guardat en algun lloc. Em van dir que no; això va fer que em posés encara més nerviós.
Vaig haver de sortir de casa i seguir els meus propis passos per després adonar-me que la tenia a la butxaca de la jaqueta. Per això no has de posar-te la cartera a les butxaques de la jaqueta.
Andrea Sorroche:
Era de nit i se suposava que havia d’arribar a casa a les dotze. Em van avisar que quan arribés no fes molt de soroll perquè estaven els meus pares dormint i que per favor fos puntual.
Com sóc una persona que normalment camina ràpid vaig dir que quan faltessin 5 minuts aniria a casa. Resulta que quan ja estava arribant me’n vaig adonar que no tenia les claus i no tenia cap manera d’entrar a casa i sabia que si tocava el timbre tindria molts problemes.
Vaig trucar a la gent amb la que estava i vaig preguntar per les claus, ningú les tenia i no estaven per allí. Resulta que les claus estaven a la caputxa de la jaqueta. Però vaig tardar uns deu minut en en esbrinar-ho.
5a redacció
Text d’opinió: Els aniveraris, motiu d’alegria o de trsitesa?
Jan Casanova:
Jo penso que la gran majoria d’aniversaris són motiu d’alegria.
Quan jo era petit i era el meu aniversari, em ficava molt feliç i il·lusionat perquè sempre m’ho pasava molt bé amb els meus amics i família.
Tinc molts bons records dels meus aniversaris de petit, però conforme han anat passant els anys i em feia més gran he anat perdent aquesta il.lusio, tot i això, segueixo disfrutant quan arriba el meu aniversari.
En definitiva, opino que els aniversaris són un motiu de felicitat.
Edurne García:
De petits ens fa tot molta il·lusió, ja que tenim molta inocència. Però un cop et vas fent més gran tot canvia, ja sigui la manera de vestir, de parlar, inclús de pensar.
De petita el que més m’agradava eren els aniversaris, que arribésel dia del meu aniversari, tenir regals, una pastís, la família reunida, fer un dinar o un sopar amb ells i els caps de semana fer una festa amb els amics. Era mol feliç aquest dia.
Ara, en canvi tot ha canviat, és com si sigués un dia més, l’únic que canvia és la meva edat. Els pares intenen fer algun detallet com per exemple una festa. Jo això ho veig una mica infantil, quan ets gran te’n vas a sopar amb els amics, es queden a dormir a casa teva, estàs fins tard al carrer o vas de festa a la discoteca. Amb la família l’únic que fas es fer un pastís i ja està.
Nerea Martínez:
Quan era menuda era alegria perquè estàs contenta pels regals. Ara encara em fa il·lusió però no és el mateix que fa uns anys. Igualment em dona alegria perquè sé que soc un any més gran, també perquè els meus familiars0 i amics em fan algun regal.
Hi ha diferents aniversaris, com per exemple el de la mort d’algun familiar, que em dona tristesa perquè fa un cert temps que no el veus i no és una data que et done alegria.
Crec que arribarà algun dia que no em farà il·lusió que arrobe el meu aniversari perquè em faré massa gran, i no és el mateix complir dotze anys que trenta. Però s’ha de pensar que és llei de vida i, per molt que no vulguéssim, sempre arriba el dia de fer-te gran. A la conclusió que arribo és que hem de gaudir la vida perquè no saps mai el que et pot passar.
Cristian Sánchez:
Jo penso que els aniversaris són per celebrar un any més que estàs viu i per això són alegres.
Hi ha gent que pensa que els aniversaris se celebren només perquè et falta menys per morir però jo penso que és per celebrar tot el que has aconseguit en tot l’any i estar orgullós de tu mateix per haver-ho fet bé. I els que pensen que és un any menys de vida és perquè es fixen en el futur i no en el present, També és una manera de veure el futur i veure que pots fer el següent any o el que has aconseguit en aquest,.
Pert tant, jo penso que els aniversaris són molt alegres i no un motiu per mirar amb mala cara al futur.
Andrea Sorroche:
A la meva família els aniversaris sempre han sigut motiu de celebració perquè ens aplegàvem tota la família i pasàvem tot el dia junts. Feiem diferents activitats. Quan era el meu aniversari era un dia molt especial.
Però això es perd amb el temps, quan et fas gran perds una mica la il·lusió, ja no s’ajunta la familia, no es el mateix que quan era petit, inclús pot ser que aquest dia sigui un dia qualsevol.
Aquest dia pot convertir-se en un día especial que passes amb els amics però no és el mateix, no estan les persones més important per a tu, sents que et falta algo.
Ja no tens la il·lusió de si et faran una festa sorpresa, de qui es presentarà aquell dia, ja no és igual, encara que m’agradaria tenir la mateixa il·lusió que quan era petita no es pot.
