L’aparell digestiu té com a funció transformar els aliments en substàncies nutritives simples perquè el nostre organisme pugui assimilar-les i transportar-les per tot el cos. Aquesta transformació s’anomena digestió.
Parts de l’aparell digestiu
L’aparell digestiu està format pel tub digestiu i per les glàndules digestives.
El tub digestiu és un tub d’uns 10 m de llarg dividit en diverses parts.
La boca. És l’entrada del tub digestiu. La boca conté:
les dents. Les incisives i els ullals tallen els aliments i les premolars i les i les molars els trituren.
La llengua. És un múscul que mou l’aliment i el barreja amb la saliva
La faringe. Comunica la boca amb l’esòfag.
L’esòfag. És un tub de parets musculoses que condueix l’aliment a l’estómac.
L’estómac. És un eixamplament del tub digestiu. Hi té lloc la part principal de la digestió.
L’intestí prim. Té vuit metres de llarg. A l’intestí prim les substàncies digerides passen a la
sang.
L’intestí gros. Fa un metre de llarg. Comunica amb l’exterior per l’anus
Les glàndules digestives són petits òrgans que segreguen sucs digestius. Aquests sucs ajuden a descompondre els aliments en substàncies nutritives simples, per tal que puguin passar a la sang.
Les glàndules salivals produeixen la saliva.
L’estómac està entapissat de glàndules gàstriques, que produeixen els sucs gàstrics. El fetge produeix la bilis, un suc digestiu, que s’aboca a l’intestí prim. El pàncreas produeix el suc pancreàtic, un suc digestiu que també s’aboca a l’intestí prim. L’intestí prim està entapissat de glàndules intestinals, que produeixen els sucs intestinals
La digestió dels aliments
Durant la digestió els aliments es transformen en substàncies nutritives simples. La
transformació és de dos tipus: mecànica, que és la produïda pel moviment i trituració dels aliments, i la química, que és la produïda pels sucs digestius. Les fases de la digestió són les següents:
A la boca els aliments es masteguen i es barregen amb la saliva. La saliva. La saliva comença el procés de descomposició dels aliments en substàncies nutritives simples.
A l’estómac, l’aliment es barreja amb els sucs gàstrics i es converteix en
una massa líquida. L’estómac remou l’aliment durant prop d’una hora.
A l’intestí prim, l’aliment es barreja amb la bilis, el suc pancreàtic i els sucs
intestinals. L’aliment queda transformat en substàncies nutritives simples, que
passen a la sang a través de les parets de l’intestí. Les substàncies que no
s’assimilen passen a l’intestí gros.
A l’intestí gros, els aliments no assimilats són conduïts cap a l’anus, on s’expulsen a l’exterior. A l’intestí gros s’absorbeix l’aigua dels aliments
L’aparell digestiu transforma els aliments en substàncies nutritives simples, que passen a la sang per ser transportades per tot el cos.
Els nostres òrgans respiratoris formen un sistema global compost per: vàries vies respiratòries, els pulmons, els músculs respiratoris i els músculs auxiliars, i d’un centre respiratori.
Les vies respiratòries superiors
foses nasals
cavitat bucal,
la laringe i la faringe (comuniquen amb les vies respiratòries inferiors)
tràquea,
els bronquis
bronquíols
En aquesta animació i vídeo podem veure els diferents òrgans:
Els pulmons ocupen gaire bé tota la cavitat toràcica, compartint espai amb el cor, sobrepassant la clavícula per la part superior; per davant i ambdós costats toquen amb l’estèrnum i les costelles, recolzant la seva base en el diafragma.
Els músculs respiratoris principals són el diafragma i els músculs intercostals externs; quan s’intensifica la respiració o l’espiració també intervenen els músculs respiratoris auxiliars (intercostals interns).
El diafragma separa la cavitat toràcica de la cavitat abdominal, els òrgans del tòrax dels de l’abdomen.
En aquesta animació podem veure com s’omplen i buiden els pulmons i com es contrau i es relaxa el diafragma
REGLA UNIVERSAL DE LA BIOLOGIA:
Hi ha una regla universal de la biologia que diu que “tot animal ha de pagar un preu de despesa de treball muscular per aconseguir l’energia dels aliments”.
I la supervivència de qualsevol animal dependrà, fonamentalment, de l’anomenada “eficiència de subsistència”, que expressa la quantitat d’energia en forma d’aliments que pot adquirir per a una quantitat donada d’activitat física. Un balanç que hauria d’estar finament ajustat a la natura
“Guanyaràs el pa amb la suor del teu front”, es pot llegir a la bíblia, i ha funcionat des de fa 2 mil anys a manera de maledicció a l’esforç. Aquesta sentència bíblica indica que la supervivència dels nostres avantpassats, durant els centenars de milers d’anys d’evolució, sempre dependre d’un adequat aprovisionament d’aliments, que al seu torn requeria d’un esforç físic proporcional.
Per milions d’anys vivim com caçadors, de manera que els nostres ancestres van ser actius físicament en grau extrem, corrent per caçar o no ser caçats.
Aquest estil de vida va persistir fins a la Revolució Agrària fa uns 10.000 anys, on l’aportació alimentaria es va assegurar i les demandes físiques disminuir.
La Revolució Industrial fa 200 anys va accelerar granment la nostra inactivitat.
Però el desenvolupament econòmic i la industrialització han alterat aquesta relació natural, promovent la vida sedentària
SEDENTARISME I MALALTIA:
El sedentarisme, pel que sembla una de les característiques del nostre segle i és la base de moltes de les actuals malalties
Avui els éssers humans (i les seves mascotes), que habiten els països desenvolupats, en el que es coneix com les societats de l’opulència, s’han convertit en els únics éssers vius capaços d’ingerir enormes quantitats de quilocalories en forma d’aliments, sense gastar ni una sola quilocaloria muscular per aconseguir-les. ACTIVITAT FÍSICA Vs PRINCIPI DEL MENOR ESFORÇ:
La condició basal natural de l’espècie humana de l’activitat física contínua i d’una certa intensitat, col·lideix amb una llei antropològica bàsica anomenada “El principi del menor esforços” que ens indica que quan un organisme té un treball per realitzar, escollirà el mètode que demani menor esforç.
Les societats contemporànies desenvolupades estan orientades al principi del menor esforç.
La nostra ardent percepció del menor esforç té aplicació en la tecnificació del treball, la producció, els mitjans de transport, l’activitat de la llar, l’oci i la recreació (control remot, carret motoritzat per al golf, etc. etc)
Una gran quantitat de les nostres indústries estan impregnades de la nostra inactivitat. Les grans avantatges econòmics radiquen en disminuir el treball dur.
EL SÍNDROME PER DESÚS DE WALTER BORTZ:
A nivell del Sistema Múscul Esquelètic: El múscul esquelètic s’ ATRÒFIA per la immobilització després d’un cop. Després d’unes poques setmanes d’inactivitat dels músculs s’encongeixen s’escurcen i es endureixen.Una biòpsia mostrarà una disminució del diàmetre de les fibres.
A nivell metabòlic: S’observen increments del contingut del nitrogen urinari són el reflex del catabolisme (destrucció) muscular que acompanya el forçat descans en llit, que determina una pèrdua diària de 8 g. de proteïnes.
Disminueixen els nivells de calci.
Disminueix el contingut mineral i la matriu òssia es deteriora.
Entre 24% -40% de la massa de calci ossi és pèrdua en un període de 36 setmanes de repòs al llit.
Els astronautes de l’Skylab van perdre apreciables quantitats de calci en l’espai.
Pot disminuir el consum d’oxigen fins a un 40% en una persona amb cuadriplejia.
Disminueix el volum d’ejecció i la funció ventricular esquerra disminueixen amb el desús.
Hipotensió ortostàtica i la hipersensibilitat vestibular han estat repetidament descrits pels astronautes i cosmonautes.
Això és degut a la pèrdua d’aigua que acompanya el desús. El volum plasmàtic disminueix entre 10% -15% amb el descans al llit.
Els nostres avantpassats paleolítics mantenien un elevat nivell d’activitat física per a poder sobreviure, ells haurien de presentar hipertròfia ventricular esquerra fisiològica i elevades reserves cardíaques.
Per això s’ha proposat que el cor normal, control, és el fenotip físicament actiu.
Si no fem exercici físic desenvoluparem una malaltia “carència”, anomenada sedentarisme i que es cura, realitzant activitat física.
Walter Bortz en la “síndrome per desús”, sosté que el sedentarisme determina una malaexpresión dels gens paleolítics estalviadors, amb la conseqüent vulnerabilitat cardiovascular, la fragilitat múscul esquelètica i l’aparició de malalties metabòliques
En el camp biològic mèdic, el sistema cardiovascular i múscul esquelètic, implica treball mecànic.
Per altres sistemes implica el compliment de determinades funcions:
SENTITS (veure, sentir, tocar).
Aparell Digestiu: digestió, absorció, eliminació)
L’exercici que algunes persones fan cada tarda al gimnàs o trotant pels carrers, és la forma diferida de saldar el deute energètica muscular contret pels aliments ingerits al llarg del dia. CARDIOPLASTICIDAD:
La hipertròfia cardíaca fisiològica és un exemple de Cardioplasticiad. Aquesta hipertròfia permet:
Millorar el retorn venós.
Millorar el temps d’ompliment i el volum minut.
Millorar la contractilitat cardíaca.
Millorar la utilització de l’oxigen pel miocardi.
Aquesta hipertròfia fisiològica dels miòcits és una expressió de la naturalesa plàstica del teixit cardíac a les influències d’un entorn canviant i dinàmic.
Les cèl · lules humanes no estan adaptades a una forma de vida inactiva.
L’evolució ha afavorit determinats gens que proporcionen un fenotip que proporcioni una gran flexibilitat en els fluxos metabòlics per permetre una eficaç contracció muscular fins i tot sota les pitjors condicions nutricionals.
És probable que els humans tinguem el requeriment de superar un cert llindar d’activitat física per mantenir el normal funcionament dels nostres sistemes homeostàtics.
Els períodes d’inactivitat física crònics, impedirien l’expressió de determinats gens i s’apagarien alguns elements del balanç homeostàtic de l’energia, que ocasionaria una disfunció fisiològica primer i que a la llarga podria conduir a la malaltia.
La nostra vida sedentària actual, al costat de la constant provisió d’aliments d’elevada densitat calòrica ocasiona una discordança en les interaccions dels gens estalviadors amb l’entorn actual.
Es predisposa així al fet que el genoma paleolític (el que actualment portem) mal expressi els seus gens en diversos òrgans i teixits i origini les malalties de l’opulència.
L’activitat física va estar associada a la salut de les persones des de temps remots.
Els esportistes de l’antiga civilització grega, per exemple, ocupaven un lloc destacat dins de la societat i es van arribar a deïficar seves gestes atlètiques.
Al llarg de la història es va anar relacionant la longevitat de certes poblacions del planeta amb estils de vida actius i adequada alimentació.
No obstant això les condicions de vida han canviat dramàticament en els nostres societats occidentals actuals (societats de l’opulència):
Ingesta excessiva de calories (Farines i Hidrats de carboni)
INGESTA EXCESSIVA DE SAL
Ingesta excessiva d’alcohol
EXPOSICIÓ O CONSUM DE TABAC
INACTIVITAT FÍSICA
BAIXA INGESTA DE FRUITES I VERDURES
Sobrepès o obesitat
Exposició a factors estressants i hiperdemandantes.
Societat parafrénica (procés de saturació del jo)
Des dels 50, molta investigació va demostrar la importància de l’exercici.
Jeremy Morris: Xofers de Londres, que estaven sempre asseguts, van tenir un 35% més d’infarts de miocardi que els guardes.
Dr Paffenbarger a Harvard, va seguir durant més de trenta anys l’evolució dels alumnes de la Universitat, comprovant que aquells que seguien realitzant exercicis físics després del seu període d’estudiant van tenir una vida més perllongada, amb prop d’un 40% menys d’infarts que els ex-alumnes sedentaris.
Molts factors donen lloc a l’obesitat, però el punt final és una cèl·lula que s’acumula a l’abdomen, que s’anomena adipòcit, que arriba un moment que se suïcida (apoptosi) i allibera a la sang substàncies químiques INFLAMATÒRIES anomenades citocines.
1) Aquestes citoquines inflamatòries, són les Blocs RECEPTOR DE LA INSULINA, produeixen una Insulinoresistència … hiperinsulinisme – (prediabetes) …. Si es perpetua .. DIABETIS TIPUS 2
2) Segon aquestes citocines van a la circulació perifèrica, i produeixen a una vasoconstricció arterial, de manera que contribueixen a generar HIPERTENSIÓ ARTERIAL.
3) Tercer, aquestes citocines van al fetge, i produeixen una transformació del metabolisme lipídic, disminuint el HDL i augmentant els Triglicèrids.
A partir dels 70 “la Cooper Clinic, de Texas, va liderar projectes que van ser promovent canvis en els hàbits de milions de persones cap a una vida més activa i promoure programes de prevenció en salut pública on l’exercici ocupava un lloc destacat
L’estudi de les infermeres dels EUA, que va estudiar a 70.000 persones que després de 8 anys, les dones que caminaven més de 3 hores setmanals tenien 35% menys de malalties de les artèries coronàries que les seves companyes sedentàries.
Noves publicacions van demostrar una reducció del 50% en la mortalitat a 12 anys entre homes grans que realitzaven caminades d’almenys 30 quadres per dia.
La varietat d’estudis que van establir l’associació íntima entre activitat física i salut cardiovascular va portar a l’Associació Americana del Cor a declarar al sedentarisme com un factor de risc major per al desenvolupament de malalties cardiovasculars.
La malalties cardiovasculars ocupen un trist primer lloc com a causa de mortalitat al món.
En la seva aparició i desenvolupament estan involucrats múltiples factors de risc dins dels quals el tabaquisme, les alteracions del colesterol, la hipertensió arterial, el sedentarisme, la diabetis, l’estrès, mental i l’obesitat ocupen un lloc de rellevància. EXERCICI I SALUT:
L’exercici físic regular contribueix a combatre tots aquests factors.
I en actuar directament sobre el cor i els vasos sanguinis, és un dels elements més eficaços per prevenir l’aparició i la progressió de la malaltia.
En les persones que ja han patit una malaltia cardíaca, s’ha comprovat que l’exercici col · labora en el tractament, millorant la qualitat i quantitat d’anys viscuts.
Els beneficis de l’exercici físic no estan només relacionats amb la prevenció de les malalties cardíaques.
Els individus que porten un estil de vida més actiu es “senten millor” i produeixen en el seu cos una resistència superior davant les diferents agressions que la vida i el pas dels anys provoquen.
Els adults que conserven una vida activa arriben a edats més grans amb millor predisposició al treball i menor dependència d’aquells que els envolten.
S’han comprovat efectes beneficiosos de l’exercici sobre la conservació de la densitat dels ossos amb un alt impacte en la prevenció de l’osteoporosi.
Diferents dolors articulars i musculars es veuen alleujats per sessions especials d’exercicis i el moviment prevé l’aparició d’aquest tipus de molèsties.
Els trastorns venosos de les cames troben en l’activitat física una de les més importants i provades formes de tractament.
Les molèsties físiques i els problemes estètics que genera la insuficiència venosa en milers de dones poden ser previnguts i tractats amb programes adequats d’exercicis físics.
Interacció positiva entre el sistema immunològic i l’activitat física.
Diversos estudis epidemiològics han exposat la menor prevalença de diferents formes de càncer entre les persones físicament actives.
Experiències recents han suggerit que les dones que realitzen exercicis físics en forma regular tindrien menor predisposició a tumors de mama i úter.
L’activitat física és una eina fonamental en la prevenció i el tractament de la diabetis.
D’altra banda, és un element indiscutible en la terapèutica de la hipertensió arterial.
Els individus que realitzen entrenament físic deixen l’hàbit de fumar amb major facilitat i hi ha una relació inversa entre exercici físic i tabaquisme.
Augmenta la resistència a la fatiga i incrementa la capacitat per al treball físic i mental
Ajuda a combatre l’ansietat, la depressió i l’estrès mental
Millora la capacitat per agafar el son
Proveeix una manera senzilla per compartir activitats amb amics i familiars contribuint a millorar aspectes socials.
Disminueix la freqüència cardíaca de repòs i quan es fa un esforç, augmenta la quantitat de sang que expulsa el cor en cada batec.
D’aquesta manera l’eficiència cardíaca és major “gastant” menys energia per treballar.
Estimula la circulació dins del múscul cardíac afavorint la “alimentació” del cor.
Contribueix a la reducció de la pressió arterial.
Augmenta la circulació en tots els músculs.
Disminueix la formació de coàguls dins de les artèries amb el que prevé l’aparició de embòlies, trombosis i infarts.
Actua sobre l’endoteli, que és la capa de cèl · lules que entapissa per dins a les artèries segregant substàncies de summa importància per al seu correcte funcionament, millorant la seva activitat i mantenint-sa i vigorós.
Tot això per una acció directa ia través d’hormones que s’alliberen amb l’exercici.
Millora el funcionament venós prevenint l’aparició de varius. EXERCICI I DIABETIS:
El programa de prevenció de Diabetis dels EUA va demostrar que caminant 150 minuts per setmana, (30 minuts 5 vegades per setmana), es disminueix un 60% el risc de desenvolupar diabetis tipus 2.
La diabetis tipus 2 és la malaltia crònica més sensible a l’activitat física, que més respon a l’activitat física i que més es pot prevenir fent activitat física. Lamentablement la Diabetis 2 està augmentant en occident amb un creixement epidèmic EXERCICI I METABOLISME:
Col·labora en la disminució del colesterol total i del colesterol LDL (“dolent”) amb augment del colesterol HDL (“bo”).
Incrementa la secreció i treball de diferents hormones que contribueixen a la millora de les funcions de l’organisme.
Col·labora en el manteniment d’una vida sexual plena.
Millora la resposta immunològica davant infeccions o agressions de diferent tipus. EXERCICI I MENT:
Augmenta la sensació de benestar i disminueix l’estrès mental.
Es produeix alliberament d’endorfines, substàncies del propi organisme amb estructura química similar a morfina, que afavoreixen el “sentir-se bé” després de l’exercici. Disminueix el grau d’agressivitat, ira, ansietat, angoixa i depressió.
Disminueix la sensació de fatiga. EXERCICI I APARELL LOCOMOTOR:
Augmenta l’elasticitat muscular i articular.
Incrementa la força i resistència dels músculs.
Prevé l’aparició d’osteoporosi.
Prevé el deteriorament muscular produït pels anys.
Facilita els moviments de la vida diària.
Contribueix a la major independència de la gent gran. ACTIVITAT FÍSICA I FALTA DE TEMPS:
Els nivells d’activitat física requerits per a la promoció de la salut no necessàriament han de ser d’elevada intensitat.
No és necessari tenir l’entrenament d’un atleta per aconseguir resultats i les persones sedentàries poden millorar la seva aptitud física començant amb breus períodes d’exercicis lleugers.
El primer en una persona inactiva és començar a posar-se en moviment, encara que només ho faci pocs minuts al dia.
Potser aquest sigui el punt més important per iniciar un canvi en l’estil de vida.
EXERCICI FÍSIC REGULAR UNA polipíndola NATURAL:
Fins fa pocs anys, es pensava que només l’exercici enèrgic brindava beneficis per a la salut.
Avui sabem que una caminada activa ofereix els mateixos bons efectes que exercicis més intensos com trotar o córrer.
La caminada activa comprèn aquella en la qual la persona realitza entre 100 i 120 passos per minut.
Les últimes recomanacions indiquen que cal realitzar aquesta caminada durant MINIM 30 però desitjable 45 a 60 minuts com a mínim 5 vegades a la setmana.
L’activitat física: efectes antiarterioescleróticos, antiinflamatoris, estabilitzadors de la pressió arterial, sobre el control de l’obesitat i el sobrepès i antiinflamatoris.
L’exercici té també efectes antitrombòtics, disminuint l’adherència plaquetària, disminueixen el fibrinogen i disminuint la viscositat sanguínia.
L’exercici té també efectes antiisquémicos, disminuint la demanda d’oxigen miocàrdic i augmentant el flux coronari. ENTRENAMENT INTUÏTIU Vs ENTRENAMENT PROFESSIONAL:
Porta problemes d’augment de lesions, per sobreexigència.
Major percentatge d’abandonament de l’activitat
Per tant en persones sanes: Entrenador físic
En persones amb problemes cardíacs o prevenció secundària: Centres de Rehabilitació cardiovascular complementant amb entrenament amb professionals d’educació física sota prescipción mèdica o caminades regulars programades. COM MANTENIR LA MOTIVACIÓ:
Inculcar en la infantesa.
Col·locar com una prioritat en la vida: “el no tinc temps és un gran pretext en el 99% de les vegades”
Les persones que realitzen activitat física col · loquen aquesta activitat en una jerarquia superior.
Suport familiar.
Entorn social
Metge que estimuli, suggereixi i insisteixi en els beneficis. PLANTEJAR OBJECTIUS:
Baixar el colesterol
Normalitzar la pressió arterial.
Baixar de pes.
Millorar o prevenir una diabetis.
Sentir-se millor física, mental, anímica i socialment.
Sentir àgils ELECCIÓ DEL CALÇAT ADEQUAT:
Entre caminar i córrer el calçat no té més variants.
El que sí varien és el tipus de calçat segons les característiques de la petjada que es poden prendre en compte per corregir defectes de la petjada.
Hi ha sistemes o Test de la Petjada que analitzen la petjada i d’aquí determina el tipus de calçat a utilitzar.
Calçat inadequat o desgastat pot produir lesions:
Tendinitis. Periostitis. Lesions per estrès.
Jerarquitzar la sola, on hi ha un sector intermedi (entresola), on hi ha una sèrie d’elements tecnològics molt importants (càmera d’aire – goma eva).
És el sector de major absorció d’energia, que a primera vista no es deteriora, però que funcionalment perd eficàcia als 1.000 km, però si la persona té algun defecte de suport perd eficàcia en menor temps. No cal esperar que es deteriori per canviar-lo. TIPUS DEL CALÇAT:
Niké pegasus: per petjada normal o subpronadoras. Predomina la amortiment, no té tanta rigidesa estructural.
Niké Perseus: per a persones amb molt de pes que tendeixen a deformar, per això es necessita major rigidesa.
Diferents tipus de calçat compleixen funcions diferents.
Molts calçats intenten jerarquitzar la lleugeresa, però això s’obté a costa de la sola i de la goma EVA i això està contraindicat en persones amb sobrepès i més encara si són en camí. CONTROL DEL CALÇAT:
VERIFICAR PERIÒDICAMENT LA DEFORMACIÓ
Ajust adequat evita lesions.
No s’aconsella treure els calçats un contra l’altre.
Cal desacordonarlos, i treure’ls.
I en col · locar ajustar bé.
Prova del dit en comprar: Col · loquem el dit petit entre el contrafort i el taló, i ha d’entrar el dit petit.
No fer el test del dit polze endavant, a veure si està enganxat a la part del davant del peu. QUATRE ELEMENTS QUE INTEGREN LA CONDICIÓ FÍSICA RESPECTE A LA SALUT:
1) Capacitat aeròbica: que el entrenem caminant, corrent o cicloterapia.
2) Força muscular: que el entrenem en un gimnàs.
3) Flexibilitat: el entrenem en qualsevol de les 2 instàncies
4) La composició corporal que és la relació entre massa muscular i massa greix.
EXERCICI isotònica i Exercici isomètric:
Isotònica: En l’exercici isotònic els grups musculars es contrauen contra una resistència baixa al llarg d’un recorregut llarg. CÓRRER, NEDAR, FER GIMNÀSTICA, etc.
Aquest exercici isotònic és el més beneficiós per al sistema cardiovascular: – augmenta la quantitat de sang que bombeja el cor – i afavoreix la proliferació de petits vasos que transporten l’oxigen als músculs, tots aquests canvis permeten una activitat física sostinguda. – Millora la funció endotelial– Produeix una disminució de xifres tensionals de 10 a 20 mm Hg i el seu efecte hipotensor dura aprox. 24 hores
Exercici isomètric: Durant un exercici isomètric els músculs es mouen contra una resistència elevada al llarg d’un recorregut curt, com és el cas d’aixecar peses
Desaconsellat en persones amb cardiopatia, llevat que integrin un pla d’exercici físic regular, sempre que sigui de poca càrrega i supervisat per personal entrenat
L’aprenentatge és un camí que hauria de durar tota la vida.
Només és vell el que ha perdut l’interès o la capacitat d’aprendre.
Milions de nens es sotmeten diàriament a un experiment únic: l’educació.
Els nens d’avui són per lluny la generació més tecnològica que hagi existit. Creixen submergits en xarxes socials i envoltats de monitors, pantalles i ordinadors, mòbils i televisors ..
L’educació necessita una revolució per adaptar-se al nou avenç tecnològic i aconseguir ser atractiva per als joves.
Com pot ajudar la neurociència l’aprenentatge?. I les noves tecnologies?.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=l7OY3QjO-Mg&feature=player_embedded#![/youtube]
Què seríem sense educació?,
li preguntem a Asunción Santamaría, Miguel Ángel Salinas, Marie-Anne Aimee, Regina Puig, Ana Furest i Enrique Gimeno.
– Assumpció Santamaría: No seríem l’espècie humana, estaríem extingits.
– Miguel Angel Salinas: Estaríem una altra en la prehistòria
– Marie-Anne Aimee: Molt semblants als animals.
– Regina Puig: Pertanyeria a una altra cultura.
– Enrique Gimeno: Seríem éssers elementals, primaris.
– Ana Furest: Potser no seríem humans.
No sempre l’educació ens ajuda a trobar el nostre propi talent.
En néixer els éssers humans tenim 100.000.000.000 de cèl · lules nervioses que tenen pocs contactes unes amb altres, però quan aprenem comencen a generar milers de milers de milions de noves sinapsis o connexions entre aquestes cèl · lules.
L’objectiu és crear estímuls per al desenvolupament del cervell dels nens, més que aprendre o retenir tot el que se’ls ensenya, serà considerat com “estimulació primerenca”. El nen que faci bé l’estimulació primerenca serà més intel·ligent.
El risc és passar-se a una etapa perillosa: “la sobreestimulació primerenca”.
Milagros Gall: Ha estudiat els possible efectes nocius de la “sobreestimulació primerenca”.
La sobreestimulació pot generar estrès, en canvi l’estimulació genera felicitat i alegria.
Ana Furest: L’aprenentatge ha de tenir en compte el desenvolupament del cervell.
És molt important tenir en compte el desenvolupament del cervell amb l’aprenentatge. Aquest és l’objectiu de la neurodidàctica que és treballar amb tot el potencial del nostre cervell.
No per major complexitat o major estimulació obtindrem millors aprenentatges.
És fàcil aprendre si l’ensenyament ofereix els estímuls intel·lectuals que necessita el nostre cervell, la seva capacitat està genèticament programada però el nostre entorn és el que determina que aprenem i que talents desenvoluparem
El moviment és una propietat i una necessitat de l’organisme humà. L’aparell locomotor, és a dir, ossos i músculs són especialment dissenyats i construïts per complir una missió de sosteniment|suport i moviment, però han de ser exercitats perquè siguin capaços de complir-la eficaçment, si no és així, s’atrofien i degeneren.
Com a conseqüència d’aquesta atròfia es poden produir desviacions de columna, deformacions als peus, ablaniment del teixit muscular permetent al greix establir-se entre les seves fibres, artrosi, artritis i tota una sèrie de malalties degeneratives pròpies de la vellesa, encara que cada vegada més present en persones joves.
Els sistemes cardiovascular i respiratori es veuen afectats de la mateixa forma. Per a una persona que fa poca activitat, i, per tant amb un cor i uns pulmons poc adaptats per fer esforços qualsevol activitat extraordinària com: pujar un tram d’escales, transportar un objecte pesat, jugar a la pilota, etc., li produiran un grau de fatiga considerable. El ritme cardíac i respiratori s’alteraran tant que es veurà obligada a realitzar aquestes tasques lentament, havent de parar-se a descansar en algunes d’elles.
Practicant exercici regularment s’eliminen les conseqüències de la vida sedentària, substituint-les per múltiples beneficis, que podrien resumir-se en un:
AUGMENTAR LA CAPACITAT DE MOVIMENT I FER COSES. Afavorint així la teva vida en general, el teu treball|feina i el teu temps de lleure.
En el quadre següent, s’analitzen els beneficis produïts per la practica, regular d’exercici, així com, la seva repercussió en la vida. L’assolir els esmentats beneficis hauria de ser el vostre objectiu prioritari. I això, ho podem aconseguir desenvolupant, millorant o mantenint un determinat nivell en les nostres qualitats físiques bàsiques. Fixem-nos-hi
Al final de l’educació secundària obligatòria ja es tendeix a fomentar l’adquisició de les eines necessàries per organitzar la pròpia pràctica d’una manera autònoma, entesos els beneficis que comporta l’adquisició d’aquest hàbit, practicat sistemàticament i permanent per a la millora de la qualitat de vida. A 4t, aquest any es tracta de fer un pas més cap a l’autonomia de l’alumnat en la planificació, gestió i pràctica de l’activitat física, així com en la comprensió del món en què vivim, des d’una perspectiva holística de les activitats físiques i esportives que contempli l’aspecte físic i biològic, l’aspecte social i l’aspecte psicològic i emocional, amb la finalitat d’adquirir un estil de vida saludable.
Els nois i noies han d’esdevenir persones responsables, autònomes i integrades socialment, capaces d’intervenir activament en la societat des de l’àmbit de la seva realitat corporal i dels hàbits socials, i també pel que fa a l’activitat física i l’esport.
Us heu de beneficiar del que ofereix la cultura, i les activitats físiques i l’esport hi són incloses, per tal de participar d’una manera activa i crítica en la transformació de la societat. Heu d’aprendre a valorar els aspectes positius de les activitats físiques, tant pel que fa a la salut com als valors implícits en l’esport (esforç, superació, cooperació i respecte) i ser crítics amb les pràctiques que hi incideixen negativament.
Competències bàsiques de l’àmbit de l’educació física
Una de les finalitats més importants de l’educació física a l’educació secundària obligatòria és aconseguir que els adolescents aprenguin a tenir cura de la seva salut per mitjà de la pràctica d’activitat física i que tinguin una bona predisposició a fer-ho.
Així, aquesta dimensió de l’activitat física saludable comprèn les competències més orientades cap a l’activitat física com a eina de millora de la salut i assolir-les ha de servir per marcar les pautes d’un estil de vida actiu. Són:
Competència 1.-Aplicar un pla de treball de millora o manteniment de la condició física individual amb relació a la salut
Competència 2.-Valorar els efectes d’un estil de vida actiu a partir de la integració d’hàbits saludables en la pràctica d’activitat física
L’Educació Física inclou l’expressió, dins els seus objectius, com un contingut imprescindible per a l’educació del moviment del cos humà. La dansa i l’expressió corporal, com a parts de l’educació física, treballen amb el moviment, i tenen el cos com a principal instrument. La coreografia, excepte en les activitats d’improvisació, forma part integrant de l’expressió corporal, i, quan l’activitat d’expressió està mínimament organitzada i planificada, la coreografia és un element bàsic que cal dominar.
Cal doncs considerar la dansa una font d’expressió i creativitat de les persones i és per això que la situem en la següent classificació tradicional de les arts que deus conèixer per altres matèries:
Arts plàstiques, estàtiques o de l’espai
Arts dinàmiques o del temps
Pintura
Art de la forma i del color
Literatura
Art de la paraula
Escultura
Art del volum
Música
Art dels sons
Arquitectura
Art de l’espai
Dansa
Art del moviment del cos
Fotografia
Art de la llum
Cinema
Art de les imatges en moviment (7è art)
Ocupen un espai determinat.
Es poden observar tot el temps que vulguin i no varien.
Només existeixen quan transcorren en el temps. Varien a cada moment.
1.- LA COREOGRAFIA
Coreografiar, segons el diccionari és “l’art de compondre balls i en general, l’art de la dansa”. Significa la construcció, la creació, l’escriptura de la dansa. El coreògraf és la persona que escriu la dansa, és a dir, escriu els elements que li donen forma i els ballarins l’executen.
Per tant, podem dir que l’expressió “coreografia” prové del món de la dansa i s’utilitza, dins del món de l’activitat física, en esports com la gimnàstica rítmica, la gimnàstica artística, el patinatge artístic, etc., en els quals l’expressió és un factor important. I també s’utilitza en altres modalitats amb suport musical com pot ser l’aeròbic, els balls de saló, les danses populars….
La coreografia ha de tenir un principi i un final però, en general no hi ha regles. L’elecció dels elements és lliure. La creativitat estimulada per la imaginació, el bon gust, el sentit musical, etc. són factors que intervenen en la creació coreogràfica que ha de deixar espai per a l’expressivitat dels intèrprets.
2.- ELS ELEMENTS DE LA COMPOSICIÓ COREOGRÀFICA
2.1.- El cos
El cos és el que realitza el moviment i per tant, el primer que ha de preveure la coreografia és quin serà el moviment del cos.
Per executar i interpretar una coreografia de moviments, cal tenir consciència del propi cos, sentir i controlar la respiració, l’estreta relació entre el moviment i la força de gravetat, l’equilibri i el desequilibri, la posició exacta dels segments corporals i el treball de contracció-relaxació muscular.
Aquesta consciència del propi cos ens proporcionarà un domini corporal que ens permetrà realitzar amb eficàcia, els habilitats i destreses requerides en la coreografia.
Per realitzar la composició d’una coreografia, caldrà tenir en compte les diferents possibilitats de moviment dels ballarins, com per exemple:
–Els desplaçaments: Passes, marxa, galop, cursa, passes saltades, etc.
–Els salts: salt agrupat, en gambada, galop, en gir, des de parats, etc.
–Els girs: en els tres eixos: longitudinal, transversal, i sagital, amb un peu o dos, amb moviments associats, etc.
–Els llançaments i les recepcions, si hi ha materials o complements.
–Els equilibris: amb diferent nombre de punts de suport, amb moviments associats, etc.
2.2.- L’espai
L’espai és el medi que ens permet i des del qual projectem el gest. És on es desenvolupa la comunicació i on ens trobem amb les altres persones.
–L’espai parcial o proper: és el que envolta el nostre cos. Ens permet prendre consciència del nostre volum corporal, de la postura i del moviment.
–L’espai total o comú: és l’espai existent entre la persona i els altres, entre la persona i els objectes que l’envolten.
En la utilització de l’espai, hem de tenir en compte:
–Les trajectòries: rectes, corbes, paral·leles, així com la relació i associació entre elles.
–Les direccions: segons els plànols i nivells, poden ser davant, darrera, dreta i esquerra, i totes les seves combinacions, o poden ser cap a dalt o a baix, com serien els salts.
–Les dimensions: si el moviment té amplitud, si és estret, petit o gran…
–Les relacions: si en la coreografia intervé més d’una persona, s’ha de preveure relacions com a prop, lluny, etc. i les formacions que construeixen.
Tant les possibilitats que ens donen els dos tipus d’espais que ens envolten, com les possibilitats combinatòries de les habilitats i destreses bàsiques, s’han de tenir en compte per construir una coreografia dels moviments.
2.3.- La música
La música és un recurs molt important i molt habitual en el treball d’expressió corporal i serveix de suport per al seu desenvolupament.
La seva base són les vibracions sonores i els seus elements són:
el ritme
la melodia
l’harmonia
i té per objecte o finalitat l’expressió dels sentiments. El so, el ritme, la mesura del temps i la dinàmica estan units en una melodia.
– El ritme
És un dels grans fenòmens de la vida. Tot a la natura segueix un ritme: el moviment dels astres, les marees, la vida dels animals, els batecs del cor… del cor humà. El ritme té una de les seves màximes expressions en la música i en la dansa perquè és un dels seus elements.
El ritme és doncs, una de les maneres d’organitzar el temps musical i consisteix en ordenar les durades del so i del silenci. El ritme consisteix en l’ordre, més o menys simètric i característic amb què es presenten les diferents durades de les notes.
El ritme és l’ordre i la progressió dels sons en el temps. En el llenguatge musical, es representa amb les figures. La durada de les figures és el ritme i l’ordre del so d’aquestes notes de diferents prolongacions forma el dibuix rítmic musical o esquema rítmic.
La pulsació és el batec continuo i regular de cada música. És una unitat de mesura.
El compàs és la divisió d’un fragment de música en parts iguals. El compàs bàsicament es divideix en dues (accentuació binària), tres (accentuació ternària) o quatre parts (quaternària).
– La Melodia
És la successió de sons de diferents altures que formen frases per expressar les idees musicals del compositor. És el que ens permet identificar una peça o una cançó quan la sentim.
– L’Harmonia
És l’acompanyament de la melodia. Són els sons de base sobre els que es recolza la melodia.
3.- COM ES CREA UNA COREOGRAFIA
S’ha de començar amb l’elaboració de coreografies senzilles amb pocs moviments i pocs participants, curtes de durada i utilitzant peces musicals que ens agradin molt accentuades en el ritme.
3.1.- Elecció de la música
Es poden utilitzar tot tipus de músiques, des de les danses populars fins a la música més actual. La música ens pot servir simplement d’acompanyament o bé podem seguir el ritme marcat, o ambdues coses en una mateixa coreografia. Per començar a fer coreografies hem de seleccionar músiques senzilles, de ritme marcat, d’accentuació binària , ja que així serà més fàcil compondre i executar l’evolució dels elements.
És important, també, fixar-se en la forma de la peça. La forma és l’estructura que l’autor li dona en el moment de crear-la. N’hi ha de molts tipus: binària (AB; AABB), ternària (ABA;AABABA), reexpositiva (AABA) o rondó (ABACADA). Evidentment si hi ha una part de la melodia que es repeteix també es pot aprofitar per repetir els moviments que haguem escollit.
3.2.- Selecció dels moviments
El primer que cal fer, fins i tot abans de seleccionar la música, és determinar els moviments principals de què constarà la coreografia. Després s’han de crear els enllaços.
Si la coreografia, per exemple, consta de moviments acrobàtics de la gimnàstica artística, les parts principals de la coreografia seran els moments en què, individualment o en grups, es realitzin les acrobàcies. Per passar d’una formació a una altra s’han de crear els moviments d’enllaç, que han de tenir molt en compte el ritme de la música.
3.3.- Representació gràfica.
Un cop decidits els moviments, es dibuixen els esquemes que es representen en un paper. Un cop dibuixada la coreografia, “en brut”, s’ha de posar a prova. S’assaja per fragments i sense música, primer, per memoritzar els moviments i verificar que les formacions, els moviments i els enllaços que hem pensat que es poden realitzar. Després, amb música i tota sencera, es comprova que s’adapta al ritme i s’observa l’efecte de conjunt.
El concepte de condició física sorgeix el 1916, en què Liam va mesurar l’aptitud física dels subjectes. És una traducció del terme anglès “Physical fitness” i recull la possibilitat de millorar la capacitat de l’aparell locomotor respecte al moviment o qualsevol activitat esportiva.
No t’han preguntat mai si estàs en forma? Ràpidament et ve al pensament si ets capaç de fer o no aquell moviment o de rendir a un nivell determinat en un esport o activitat.
Per poder distingir si el cos millora i evoluciona en les diferents activitats, hi ha un conjunt de factors, capacitats o qualitats motrius (qualitats físiques) que té cada individu i que, mitjançant el seu desenvolupament, conformen la base de la condició física de l’individu.
1.- CAPACITATS O QUALITATS MOTRIUS
Són moltes les denominacions que reben aquestes capacitats.
2.- QUALITATS FÍSIQUES BÀSIQUES
Les qualitats físiques bàsiques estan determinades pels processos energètics i metabòlics de rendiment de la musculatura voluntària. El seu bon funcionament assegura una interrelació entre elles, segons el tipus d’activitat muscular realitzada.
2.1.- Força
És la capacitat que els músculs posseeixen per a vèncer una oposició externa. Hi ha diferents tipus de força, depenent de les interrelacions amb les altres capacitats condicionals.
La Força la classificarem en funció de la càrrega i la velocitat d’execució per un costat i en funció del tipus de contracció muscular utilitzada per un altre.
A) En funció de la càrrega i la velocitat d’execució
Força màxima: Capacitat de vèncer una càrrega o resistència màxima sense tenir en compte el temps utilitzat per fer-ho. Exemple: Halterofília.
Força resistència: Capacitat de vèncer una càrrega o resistència mitja a una velocitat de execució mitja durant varies repeticions. Exemple: el rem.
B) En funció dels tipus de contracció muscular
Força dinàmica o isotònica (amb moviment): Suposa l’escurçament o allargament del múscul, produint-se un moviment de las parts corporals implicades. Es dóna en exercicis on es fa força sobre una resistència que podem moure o vèncer. Exemple: Flexionar els braços pels colzes per aixecar una pedra
Força estàtica o isomètrica (Sense moviment): És la força màxima exercida sobre una resistència inamovible. Es dona en exercicis on intentem vèncer un pes però no podem, per tant no es produeix moviment.
És la capacitat per a mantenir un esforç físic durant un temps prolongat. Però no és el mateix un esforç sostingut durant molt de temps, com pot ser el d’un maratonià, que un esforç més curt a un ritme més elevat, com pot ser el d’un corredor de 800mts. El maratonià té una gran resistència aeròbica, i el corredor de 800mts té una gran resistència anaeròbica.
La resistència pot ser:
Aeròbica: Diem que treballem aeròbicament quan suportem esforços prolongats d’una intensitat moderada. És el tipus de resistència que necessitem per realitzar activitats físiques de llarga duració (+ de 3’) i de intensitat moderada. El cor treballa entre 130 i 170 Pul/min. aproximadament per que existeixi un equilibri entre l’aport i la demanda (necessitat) d’oxigen que necessitem per l’activitat.
Anaeròbica: Quan el moviment es realitza en deute d’oxigen. És a dir, quan la demanda d’oxigen és superior a l’aport. Diem que treballem anaeròbicament quan suportem esforços molt intensos i, evidentment, durant un curt període de temps. És el tipus de resistència que necessitem per realitzar activitats de curta durada (- de 3’) però de gran intensitat. El cor treballa entre 170 Pul/min aproximadament i el nostre I.C.M. (Índex Cardíac Màxim; 220 – Edat), i en general hi ha un desequilibri entre l’aport i la demanda d’oxigen en sang, produint-se un DEUTE d’oxigen que haurem de recuperar al finalitzar l’esforç, ja que en els músculs continua faltant aquest (deute acumulat).
Per entendre millor en què consisteix necessitem conèixer els següents conceptes:
Llindar anaeròbic: és el límit de intensitat de l’exercici a partir del qual una persona passa a produir energia sense oxigen, principalment; és a dir per la via anaeròbica.
ATP: Molècula en la que es converteixen tots els substrats energètics per produir energia (moneda de canvi, gasolina del cos).
Via aeròbica: manera de produir energia mitjançant la qual I’ATP genera energia amb la presència d’oxigen, d’una manera lenta però aprofitant millor cada molècula d’ATP.
Via anaeròbica: manera de produir energia mitjançant la qual I’ATP genera energia sense la presència d’oxigen, però d’una manera immediata. Per generar molta energia durant un temps molt curt perquè produeix l’àcid làctic.
Àcid làctic: substància resultant de la producció d’energia via anaeròbica.
Quan arriba a la sang en canvia les propietats i impedeix el bon funcionament de la musculatura.
Un bon sistema per controlar l’esforç que fas és mesurar la freqüència cardíaca, és a dir, el nombre de batecs que fa el cor per minut.
En els casos 1 i 2 no es pot fer servir el dit polze, ja que té pulsació pròpia i et pots equivocar a l’hora de comptar. El nombre de pulsacions per minut es pot calcular comptant els batecs del cor durant sis segons i després multiplicar per deu, o bé durant quinze segons i multiplicar per quatre.
La freqüència cardíaca varia segons l’edat, el sexe, característiques individuals i el tipus d’activitat que es realitza. Així, en línees generals, quan naixem podem tenir una pulsació de 140 batecs per minut (ppm), aquesta anirà disminuint fins a aproximadament als 20 anys quan la freqüència cardíaca passa a 60-70 ppm i desprès dels 50 anys torna a augmentar fins a 70-80 ppm. Generalment les dones tenen una freqüència cardíaca més alta. Hi ha persones físicament molt fortes que tenen les pulsacions més baixes.
La freqüència cardíaca varia, també, segons l’activitat que es realitza. Al matí, abans de llevar-nos podem mesurar la freqüència cardíaca de repòs, durant el dia la freqüència augmenta una mica i si es realitza activitat física augmentarà depenent de la intensitat de l’exercici.
Durant l’exercici cal tenir present la freqüència cardíaca màxima, que són les pulsacions màximes que es considera que podem arribar dins del marc d’activitat física saludable. La freqüència cardíaca màxima es pot calcular de diferents maneres, en veiem dues (s’inclouen exemples per a una persona de 18 anys d’edat):
FÒRMULA
CÀLCUL
EXEMPLE (18 ANYS)
Fòrmula de William Haskell
220 – edat
202 ppm
Estudi de Douglas Seals
208 – (edat x 0.7)
195 ppm
A partir del coneixement de la freqüència cardíaca màxima es pot conèixer la freqüència cardíaca d’esforç que estarà en funció de la intensitat d’exercici que es vulgui entrenar, així si volem entrenar a una intensitat del 60%, el càlcul serà: freqüència cardíaca màxima x 60%.
2.3.- Velocitat
En física es defineix com la capacitat de recórrer una distància en el menor temps possible. En l’activitat física, Velocitat significa rapidesa d’acció. Un corredor de 100m és ràpid. N’hi ha de tres tipus:
·Velocitat de reacció:
És la facultat del sistema nerviós per captar un estímul i convertir-lo en una contracció muscular o moviment, el més ràpid possible.
·Velocitat de contracció:
És el temps que tarda l’organisme entre que dóna l’ordre de respondre fins que fa la contracció. Depèn de la freqüència de contraccions musculars determinada pels impulsos nerviosos.
·Velocitat de moviment:
És la capacitat de realitzar un moviment determinat en el menor temps possible. Quan el moviment és un desplaçament, i implica tot el cos, es dirà Velocitat de moviment i dependrà de dos factors: la longitud i la freqüència de les gambades. Quan el moviment és un gest o implica un segment o una part del cos, s’anomena Velocitat gestual o segmentària.
2.4.- La flexibilitat
És la capacitat que tenen les articulacions per facilitar la major amplitud possible dels moviments corporals (sense fer-se mal), gràcies a la mobilitat articular i l’elasticitat del múscul.
La Flexibilitat del cos humà depèn de dos factors:
La mobilitat de les articulacions, que és la capacitat que tenen les articulacions de l’esquelet per funcionar amb la màxima amplitud i que depèn de la constitució del nostre cos.
L’elasticitat dels músculs, que és la capacitat que aquests tenen per estirar-se, sense fer-se mal, i que depèn de l’entrenament.
3.- INTERRELACIONS DE LES QUALITATS FÍSIQUES BÀSIQUES
·Força-resistència
És la capacitat muscular d’exercir una quantitat moderada de força durant un període prolongat. Per exemple, un remer ha de repetir un esforç intens de remada durant un temps prolongat.
·Força-velocitat
També se l’anomena força-ràpida, força-explosiva o potència. És la capacitat que té un grup muscular d’accelerar certa massa (pot ser un objecte o el propi cos) fins a la Velocitat màxima de moviment.
Sabies que… El servei d’un tenista com Roger Federer llença la bola a més de 200 km/h ? Aquests esportistes tenen una gran força-velocitat en el braç, també anomenat potència de servei.
·Velocitat-resistència
És la capacitat que té un grup muscular per mantenir un moviment a la màxima Velocitat, durant un cert temps. Un atleta posa en marxa aquesta capacitat en els últims 30 o 40 metres d’una cursa de Velocitat (100 mts) o en els últims 100 mts d’una cursa de 200 mts. Les curses de Velocitat en natació són un clar exemple d’aquesta capacitat.
4.- QUALITATS PSICOMOTRIUS
Totes les activitats que fem necessiten una coordinació perfecta entre el cervell – psique-, que és l’encarregat d’enviar les ordres, i els músculs, que són els encarregats d’executar els moviments o activitats motrius. D’aquí ve el nom de qualitats psicomotrius. Aquestes qualitats s’han de desenvolupar des de la infància perquè amb el temps, puguem tenir èxit en la pràctica de qualsevol activitat física o esportiva.
Són els moviments fonamentals que fa la persona com caminar, córrer, saltar o girar.
4.1.- Coordinació dinàmica general
El grau de desenvolupament de la coordinació condiciona les possibilitats de moviment de cada persona. Aquesta qualitat psicomotriu ens permet fer girar els dos braços simultàniament cap endavant, fer un esprint sense avançar o ballar un rock-and-roll. Per poder fer diversos moviments alhora, des dels més senzills fins els més complexos, és necessari treballar la coordinació dinàmica general (CDG).
De petits vam començar a gatejar, després vam fer els primers passos i, més tard, vam aprendre a pujar i a baixar escales. Aquesta progressió ens ha permès, amb el temps, desenvolupar les nostres habilitats motrius bàsiques: gatejar, aixecar-nos, caure, caminar, arrencar, parar, agafar, llançar, córrer, saltar, colpejar, empènyer, arrossegar, flotar, propulsar-nos, etc. Aquests moviments, els hem practicat i millorat al llarg de la nostra vida i hem arribat a un grau d’eficàcia que ens permet controlar el medi en què vivim.
Parlem de coordinació quan aquestes habilitats motrius bàsiques es relacionen entre si per aconseguir moviments més complexos.
CDG segmentària: són accions o moviments en els quals intervenen poques parts o zones del cos. Característiques:
Són moviments fàcils de fer
El resultat final és molt precís
CDG global: són accions o moviments en què estan implicades parts o zones del cos. Característiques:
Són moviments difícils d’executar
Necessitem una gran concentració
4.2.- Coordinació dinàmica especial
Molts esports utilitzen material específic per la pràctica com, per exemple, pilotes, raquetes, bats, estics, etc. El domini del cos en moviment (CDG), juntament amb la manipulació dels objectes que intervenen en el joc, ens permet practicar diferents modalitats esportives. Aquest domini del cos i d’un objecte al mateix temps s’anomena coordinació dinàmica especial (CDE).
CDE ull-mà:
Intervé en tots els llançaments i recepcions que es fan en esports com el bàsquet o el voleibol. Una de les característiques n’és la precisió. Alguns exemples d’aquets tipus de CDE són les passades i les recepcions d’handbol, el llançament a porteria de waterpolo i el cop amb la raqueta de tennis.
CDE ull-cap:
S’utilitza en totes les rematades de cap que es fan en el futbol o també en algunes parades de porter d’handbol. És la menys precisa de totes.
CDE ull-peu:
Es fa servir en els controls de pilota i els xuts amb els peus en rugbi o en futbol, per exemple. Aquest tipus de coordinació és menys precisa que la de CDE ull-mà.
Aquest tipus de coordinació és present en totes les activitats esportives en què s’utilitza material específic i té una aplicació directa en les diferents tècniques esportives. Hi ha una sèrie de factors que fan més complicat l’aprenentatge de la CDE. Així, executar un moviment serà més difícil quan:
Més parts del cos hi intervinguin
Més llarg sigui l’exercici
Més objectes hi intervinguin
5.- CAPACITATS COORDINATIVES
Qualsevol persona que practica un esport necessita entrenar i millorar les seves qualitats físiques bàsiques, però també les capacitats coordinatives. Capacitats com el ritme, l’equilibri o la reacció son fonamentals per afrontar amb èxit qualsevol situació esportiva.
Les capacitats coordinatives són aquelles que ens permeten controlar i executar amb èxit qualsevol acció tècnica i/o qualsevol tàctica esportiva: les capacitats de combinar moviments, de ritme, d’orientació, d’equilibri, de diferenciació, de reacció i de transformació.
Combinar elements: capacitat que ens permet coordinar moviments de diferents parts del cos per aconseguir executar un moviment global. P.ex. en la mecànica del llançament a cistella de bàsquet.
Orientació: és la capacitat que ens permet determinar i/o variar la posició i els moviments del nostre cos en relació amb el terreny de joc, la pilota, els adversaris i els companys. P.ex. la posició de porter, en relació amb la pilota i els companys.
Diferenciació: ens permet portar a terme diversos moviments en diferents parts del cos al mateix temps. P.ex. la posició del pivot de bàsquet per agafar el rebot.
Equilibri: ens permet mantenir-nos dempeus o recuperar la posició si l’hem perdut. P.ex. després d’una esmaixada en voleibol.
Reacció: capacitat que ens permet reaccionar tan ràpid com sigui possible davant d’un estímul auditiu, visual o bé tàctil. P.ex. les aturades d’un porter.
Ritme: ens permet coordinar moviments en relació amb un ritme exterior (música) o interior (més o menys intensitat a l’hora de fer un exercici). P.ex. seguir el ritme de cursa d’un company.
Transformació: ens permet modificar aquells moviments que teníem pensats en funció de les actuacions dels adversaris.
6.- FACTORS DE LA CONDICIÓ FÍSICA
La condició física de cada individu i les diferents capacitats o qualitats motrius que la conformen, depenen dels següents factors, entre altres:
– Del desenvolupament conforme a l’edat (nen-adolescent-adult-ancià)
– De les condicions genètiques dels diferents sistemes i aparells del cos humà, dels òrgans que els formen, sobretot el cor i els músculs.
– Dels mecanismes de direcció coordinativa del sistema nerviós central, és a dir, l’estreta “col·laboració” entre el cervell i el sistema nerviós (reflexos, etc.) i la musculatura.
– De les capacitats psíquiques (característiques de la personalitat) per a la millora de la condició física. En l’esport, aquestes capacitats són principalment: la força de voluntat, la confiança en un mateix, la motivació, la bona disposició, l’alegria, l’emoció, la vitalitat i el temperament.
-De les relacions amb l’entorn i del referent als hàbits de vida (laborals, de lleure, tòxics, etc.).
-De l’època del inici de l’entrenament, és a dir, des de quan s’entrena la persona.
-De la tipologia corporal (astènic, pícnic o atlètic).
El nostre cos està format per un conjunt d’elements que li donen una estructura i una forma i que tenen la missió de sustentar-lo i de fer-lo moure. Uns d’aquests elements són passius, els ossos; altres són punts mòbils, les articulacions, i uns altres són actius, els músculs. Aquests darrers utilitzen l’energia produïda en el cos, es contrauen i relaxen ajuntant i separant els segments ossis. Les articulacions o punts d’unió permeten que aquests es moguin.
Com veiem els elements principals del nostre aparell locomotor són:
– Els ossos
– Les articulacions
– Els músculs
Tots aquests elements, per altra banda, cobreixen i protegeixen els òrgans situats a l’interior del nostre cos, pulmons, cor, cervell,…
1.1.- El sistema osteoarticular
El sistema osteoarticular està compost pel ossos i les articulacions.
A. – Els ossos
Són elements durs que formen el vestiment o xassís del cos. Les principals funcions són:
Sustentació del cos.
L’esquelet és la carcassa del cos, del qual configura la forma externa, i sosté els òrgans interns.
Protecció de vísceres.
La forma d’alguns ossos permet protegir òrgans vitals; per exemple, els ossos del crani protegeixen l’encèfal
Formació d’elements de la sang.
Magatzem de minerals. Els ossos són una reserva de calci i sals minerals
Hi ha diferents tipus d’ossos que, segons la seva forma, es poden classificar en llargs, curts i plans. El conjunt format per tots els ossos del nostre cos s’anomena esquelet.
Llargs Plans Curts
Sabies que…
El teu esquelet té uns 206 ossos?
B. – Les articulacions
Aquesta estructura rígida que és l’esquelet té punts mòbils (espatlles, colzes, genolls, etc..) o superfícies de contacte entre dos ossos o més; són les articulacions. Conjuntament, hi actuen altres elements, com els lligaments, menisc i tendons dels músculs, que reforcen i protegeixen aquesta unió.
Les articulacions poden ser:
Sense moviment: és la unió directa de diferents ossos que formen una estructura molt compacta
Amb poca mobilitat (articulació plana). Les superfícies de contacte son planes i l’únic moviment que poden produir és un lleuger lliscament. P.ex. articulació acromioclavicular
Amb un eix de moviment (articulació de frontissa) permet efectuar moviments de flexió i extensió. P.ex. humerocubital.
Amb dos eixos de moviment. Permet moviments de flexió, extensió, abducció i adducció. P.ex. el canell
Amb tres eixos de moviment. Permet moviments de flexió, extensió, adducció, abducció i circumducció. P.ex. les del maluc i espatlla.
1.2.- Els sistema muscular
A. – Els músculs
En el nostre cos hi ha molts tipus de músculs amb funcions diferents. Uns serveixen per mobilitzar l’esquelet i s’anomenen esquelètics. Altres, com els mímics, proporcionen expressivitat a la cara. I altres fan funcionar els òrgans del cos, com els que controlen els esfínters, els que mouen els ulls o els de les parpelles.
Els músculs esquelètics, segons la seva forma, poden ser curts, amples, llargs o mixts. Els curts són a llocs de poca mobilitat, però de molta força, com és al voltant de la columna vertebral. Els amples són els que ocupen molta superfície i poden tenir diferents formes (el pectoral és triangular, el romboide és rombe). Els llargs es troben en les extremitats (braços i cames) i tenen llargària. I els mixts participen de les dos formes (el recte major de l’abdomen és llarg i ample).
Pectoral major Bessons Recte anterior de l’abdomen
E ls músculs es poden dividir en tres parts: una central, que es diu ventre muscular i dues porcions extremes, que es diuen tendons, mitjançant les quals s’enganxen a l’os. Tal com podem veure en el dibuix de la dreta amb les estructures del braç
Sabies que…
En el teu cos hi ha més de 600 músculs diferents? El més flexible de tots: la llengua.
B.- La contracció muscular:
La contracció muscular és un moviment causat pels components interns del múscul: les miofibril·les musculars. Aquest moviment intern provoca l’escurçament del múscul, i això imprimeix una tensió en els seus extrems.
Els músculs estan inserits en els ossos de l’esquelet pels tendons, i quan es contrauen mobilitzen les palanques òssies i es produeix un moviment.
Flexió del colze Flexió del genoll
2.- EL MOVIMENT HUMÀ
Ara que ja coneixes l’aparell locomotor del cos humà, és el moment de conèixer els moviments concrets que produeixen els principals músculs o grups musculars.
2 .1 -Tipus de moviments
Si analitzem la mecànica del moviment en una sola articulació, podem distingir-ne els tipus següents:
Flexió-extensió: Són moviments contraris. La flexió és el moviment en el qual els extrems dels segments afectats per l’articulació s’apropen, i l’angle que formen es fa més petit. L’extensió, doncs, serà el moviment en el qual els extrems s’allunyen i l’angle que formen es fa més gran.
A bducció-adducció:
En realitat es tracta d’una flexió o extensió lateral. Abducció vol dir separació de l’eix longitudinal o vertical del cos. Adducció vol dir apropament a l’eix vertical del cos.
Rotació:
És el moviment en el qual el segment gira sobre el seu eix vertical. Pot ser interna (cap a dins o pronació) o externa (cap a fora o supinació).
Circumducció:
És, en realitat, un conjunt de moviments, i es produeix quan el segment afectat descriu una circumferència imaginària.
3.- CÓRRER o LA TÈCNICA DE CÓRRER
La tècnica de carrera representa una manera de realitzar el gest de córrer. Per tècnica entenem que és el model més eficaç i econòmic de fer aquest gest. Seria la millor manera entre totes les possibles.
La tècnica de carrera no només representa el model a seguir per córrer millor, sinó el conjunt d’activitats que ens permeten acostar-nos a aquesta finalitat. La tècnica de carrera és fonamental per aconseguir un desplaçament més ràpid i amb menor esforç.
És evident que per a l’esportista de competició, el treball de la tècnica és essencial, però per els esportistes amateurs i aficionats, també és molt important treballar la tècnica de carrera pels següents motius:
– Aconseguir major economia de moviments. Si dominem els moviments, sabrem relaxar millor en l’acció, estarem menys crispats i farem menys esforç.
Quan no dominem un moviment, cas d’un aprenent, ens manifestem amb rigidesa i malaptesa, i això a més és esgotador per al cos i la ment, “el domini genera economia”.
D’altra banda, la carrera en si, és un moviment rítmic i repetitiu, que alterna fases de contracció en les que generem l’impuls, amb fases en què la musculatura es relaxa i es deixa anar.
Si dominem aquesta capacitat per “des contreure’ns”, quan no cal fer res, no només ens cansarem menys, sinó que podrem córrer més de pressa, en generar menys resistències al moviment.
– Augmentar la força muscular de les cames per córrer.
Entrenar la força de manera general, ens fa millorar en qualsevol moviment que realitzem, però l’exercici de força més efectiu per millorar en una activitat, és aquell que més s’assembla al moviment en si, ja que treballa en les mateixes condicions i l’aprofitament és màxim.
Per aquest raonament, els exercicis de tècnica de carrera són molt útils per la similitud amb el moviment de competició
3.1.- Generalitats
Córrer és una forma de desplaçament natural utilitzada per l’home al llarg de la seva història. Per la seva importància, permanència i tradició, és una de les proves més importants del programa Olímpic.
Dividim les curses en:
– Velocitat (100mts, 200 mts i 400 mts)
– Mig fons (800 mts i 1.500mts)
– Fons (5.000mts, 10.000 mts, 3.000 obstacles i la marató)
3.2.- La carrera
La cursa es defineix com una successió de salts. Es diferencia de la marxa, per això, perquè en ser salts, hi ha una fase del moviment en què el cos està totalment suspès en l’aire sense contacte amb el terra.
En la tècnica de carrera tan important és el que fem quan la cama està en l’aire, com el que fem quan està recolzada a terra.
En els següents apartats començarem a descriure les diferents fases de la tècnica de carrera. Dividirem el moviment en les següents fases:
1.- Suport: És la fase en què el peu està en contacte amb el terra. L’objectiu és que duri el menor temps possible, per no perdre velocitat, i que es realitzi amb menys esforç. En el suport es produeixen 3 accions diferents:
Recepció: És la presa de contacte del peu a terra. La musculatura de les cames ha de esmorteir la caiguda del pes sobre el suport.
El peu sempre es recolza per davant del pes del cos. El suport es fa sobre la planta i punta del peu, evitant donar suport el taló.
Tracció: És el moviment amb el qual traslladem el pes del cos de darrere cap a davant del suport.
Impuls: Estant el pes per davant del suport, ens podem impulsar cap endavant empenyent el sòl cap a enrere.
2.- Vol:
Aquí podem incloure totes les accions que realitzem amb la cama quan està en l’aire. L’objectiu en aquesta fase, és que la gambada sigui el més llarga possible, però sense entretenir-excessivament en l’aire, ja que perdríem temps i ens desplaçaríem més poc a poc.
– Recollida de la cama per darrere: Després d’abandonar el sòl, busquem la màxima extensió de la cama d’impuls per avançar la màxima distància possible.
Després, tendim a agrupar la cama per darrere per preparar l’elevació de la cama al capdavant. La cama d’impuls (que ara es converteix en cama lliure), puja relaxada cap amunt fins al gluti i aquí es plega.
– Elevació de la cama per davant: És el que vulgarment entenem per “pujar genolls”. El seu objectiu és potenciar l’impuls que fem amb la cama de suport.
– Descens de la cama: Des d’aquí, el peu busca el sòl cap avall i cap enrere, el que enllaçaria amb el suport i amb el que tancaria el cercle.
3.3.- Freqüència i amplitud
Acabem de distingir entre dos aspectes fonamentals: el suport, i el vol.
– El suport, determina el temps que roman el peu en contacte amb el terra, i amb això en el temps que es perd entre un pas i el següent, el que influeix directament en la freqüència dels passos
– El vol, influeix sobretot en l’amplitud dels passos.
Es pot augmentar la velocitat de desplaçament potenciant qualsevol d’aquests 2 aspectes, fent els passos més llargs o més ràpids, però si exagerem més la importància d’un aspecte respecte a l’altre la cursa serà més esgotadora i menys efectiva.
3.4.- La influència dels braços en la carrera
És obvi que ens fem càrrec de les cames, però aquest moviment requereix una participació coordinada de tot el cos, actuant com un sistema. El moviment dels braços és essencial per poder córrer bé perquè equilibren el moviment de les cames
El braceig compleix 2 funcions en el moviment de carrera:
– Equilibrar les rotacions de maluc i tronc que es produeixen en donar els passos més amplis. Si provem a córrer amb els braços enganxats al cos sense compensar els passos de la carrera, veurem com ens trontolla cap als costats i perdem equilibri i estabilitat en el moviment. És esgotador i no ens permet córrer bé.
– Col·laborar en una major impulsió. L’esforç ho fan les cames, però un braceig enèrgic ajuda que la impulsió sigui més poderosa i econòmica
En el següent vídeo podem veure exercicis de tècnica de carrera que serveixen per tant per millorar la nostra tècnica
4. -EL PROCÉS DE LA RESPIRACIÓ
El continu intercanvi gasós està subjecte a un cicle que va alternant fases en les que agafem i deixem anar aire, podent intercalar si volem, per fases en què es conté la respiració.
Normalment respirem unes 12 vegades per minut, però es pot allargar o disminuir aquesta freqüència amb ajuda de la voluntat
Què és la respiració?:La respiració és l’acte de respirar:
Inhalar (inspiració) – Agafar aire amb els pulmons per poder absorbir l’oxigen.
Exhalar (espiració) – Treure l’aire dels pulmons per expulsar el diòxid de carbó.
4.1.- Els òrgans respiratoris
Els nostres òrgans respiratoris formen un sistema global compost per: vàries vies respiratòries, els pulmons, els músculs respiratoris i els músculs auxiliars, i d’un centre respiratori.
Les vies respiratòries superiors
foses nasals
cavitat bucal,
la laringe i la faringe (comuniquen amb les vies respiratòries inferiors)
tràquea,
els bronquis
bronquíols.
Els pulmons ocupen gaire bé tota la cavitat toràcica, compartint espai amb el cor, sobrepassant la clavícula per la part superior; per davant i ambdós costats toquen amb l’estèrnum i les costelles, recolzant la seva base en el diafragma.
Els músculs respiratoris principals són el diafragma i els músculs intercostals externs; quan s’intensifica la respiració o l’espiració també intervenen els músculs respiratoris auxiliars (intercostals interns).
El diafragma separa la cavitat toràcica de la cavitat abdominal, els òrgans del tòrax dels de l’abdomen.
El centre respiratori s’encarrega de regular els moviments respiratoris de forma automàtica, fins i tot quan estem dormint.
4.2. -El procés respiratori
Les fases de la respiració serien:
4.2.1.- La inspiració:
És la fase en què els pulmons s’omplen d’aire. La caixa toràcica és flexible, i permet amb el seu creixement la dilatació pulmonar. Aquesta fase es fa visible perquè es produeix moviment i un creixement en el tronc.
Hi ha diversos tipus de respiració, en funció de la zona del tronc que es mobilitza:
Clavicular: Afecta a la part alta del tòrax, elevant les clavícules, l’estèrnum, i les espatlles. El volum d’aire inspirat seria un 15% del total. Requereix molt esforç i produeix poc benefici.
Intercostal: És la respiració de la zona mitjana del pit i del costat. El seu volum pot arribar a un 35%.
Abdominal:. L’aire baixa a la part inferior dels pulmons, el que causa aquesta dilatació abdominal. És profunda i arriba al 40% del volum total. L’aire que prové de la respiració abdominal és fresc.
L’expiració és la fase en què es retorna l’aire dels pulmons a l’exterior. Es manifesta per una fase de tancament d’una part del tronc: costelles, ventre, columna vertebral. Igual que la inspiració és un gest que es pot treballar parcialment, podent aïllar les zones mobilitzades en funció de la musculatura implicada en l’espiració. Pot predominar el moviment més en les costelles, o el ventre, i d’altra banda en la part anterior o posterior del tronc.
4.2.3.- Fisiològicamentdistingim dos tipus de respiració:
La respiració externa o pulmonar és la respiració en sentit estricte i és la que determina l’intercanvi entre l’aire i la sang.
La respiració interna és l’intercanvi de gasos efectuat entre la sang i les cèl·lules.
Els pulmons tenen una gran superfície, entre 70 i 130 metres quadrats (aproximadament una pista de tennis). Aquí es troba el lloc de transbord per l’aliment primordial: l’oxigen.
La sang realitza la funció de mitjancer i transport entre la respiració externa i la interna, portant l’oxigen des dels pulmons fins a les cèl·lules i el diòxid de carboni des de les cèl·lules fins als pulmons.
La inspiració i l’espiració es realitzen mitjançant una contracció rítmica i el vaivé del diafragma i dels músculs intercostals externs, eixamplament i estrenyiment de les parets del tronc, i mitjançant la relació alterna de la pressió entre les cavitats toràciques i l’aire exterior.
Quan inspirem, si utilitzem tots els recintes respiratoris disponibles de la respiració bàsica, es produeix un eixamplament de tot el contorn del tòrax. La musculatura del diafragma, s’aplana cap avall al contraure’s en direcció a la cavitat abdominal i deixa, per tant, espai als pulmons perquè s’expandeixin.
Quan espirem, els músculs respiratoris es relaxen: el diafragma es relaxa i s’eleva. Els músculs intercostals externs s’estrenyen i baixen el tòrax. Es produeix un estrenyiment del recinte toràcic,la qual coa fa que l’aire respirat flueix a l’exterior.
4.2.4.- Anatòmicamenthem de distingir entre dos tipus de respiració:
la respiració toràcica i
l’abdominal (diafragmàtica),
Segons quins músculs intervinguin de forma predominant: els músculs intercostals o el diafragma. No obstant, no hem de considerar a aquestes dues formes respiratòries de forma aïllada, ja que ambdós moviments (el de l’abdomen i el del tòrax) en una respiració natural i sense influències es complementen per donar lloc a la denominada “respiració complerta”.
TIPUS DE RESPIRACIÓ
Respiració diafragmàtica
Respiració toràcica
La inspiració es realitza predominantment amb moviments del diafragma
La inspiració es realitza predominantment amb els moviments dels músculs intercostals
S’eixampla sobre tot la part inferior del tronc
S’eixampla sobre tot la caixa toràcica
Amb un bon funcionament del diafragma el rec sanguini es veu impulsat per mitjà de la respiració
Condueix A una major càrrega de la circulació. És el tipus de respiració predominant en les dones embarassades.
En una respiració assossegada es produeixen majoritàriament moviments del diafragma
En un altre temps era més freqüent degut a la vestimenta. Avui en dia no hi ha diferències.
La respiració nasal afavoreix la respiració diafragmàtica (o abdominal)
La respiració bucal afavoreix la respiració toràcica.
S’utilitza principalment quan dormim o estem relaxats
L’utilitzem en casos d’excitació o “stress”
Garanteix una ventilació econòmica
Gasta més energia però és immediata
4.2.5.- La respiració pel nas i per la boca
Per respirar tenim 2 possibilitats a l’hora d’intercanviar aire per l’exterior, la boca i el nas. Cadascuna d’aquestes rutes té una repercussió diferent sobre la respiració. La respiració pel nas ens ajuda a filtrar l’aire i millorar les seves condicions perquè no perjudiqui l’organisme.
D’una banda la mucosa escalfa i humiteja l’aire perquè no ressequi i refredi les vies respiratòries. D’altra banda el moc i els pèls retenen la pols i els bacteris evitant l’entrada de partícules nocives que embrutin l’organisme i puguin comportar infeccions. L’inconvenient és que l’accés d’aire és més lent i no es pot ingerir molt aire ràpidament.
La respiració per la boca no prepara l’aire en la seva entrada a l’interior, però permet ser molt més aire i més ràpid, perquè el conducte respiratori és més gran i està més a prop dels pulmons.
Aquest tipus de respiració és imprescindible quan cal prendre molt aire en poc temps.
Exercici intens
Nedadors
Músics d’instruments de vent i cantants
Quan tractem de espirar profundament.
La respiració per la boca té més possibilitat de controlar la quantitat d’aire que en la respiració per la boca, per l’acció de llengua, llavis, etc
4.3.- Aprenem a respirar
Veiem ara a continuació uns consells per aprendre a respirar:
La respiració és una funció vital per al nostre organisme. Per respirar correctament l’aire ha d’entrar pel nas (inspiracions) i sortir per la boca (espiració)
Inspirar per la boca i no pas pel nas pot provocar-nos alguna malaltia respiratòria, ja que el nas escalfa l’aire, l’humidifica i el neteja d’impureses que hi ha disperses en l’aire que respirem.
Per respirar correctament hem de fer servir l’abdomen (la panxa) i la caixa toràcica (el pit) alhora. D’aquesta manera aconseguim que entri molt més aire als pulmons.
Respirar a poc a poc i profundament ajudarà a relaxar-nos i a fer que el nostre organisme descansi després d’un esforç.
