L’Educació Física inclou l’expressió, dins els seus objectius, com un contingut imprescindible per a l’educació del moviment del cos humà. La dansa i l’expressió corporal, com a parts de l’educació física, treballen amb el moviment, i tenen el cos com a principal instrument. La coreografia, excepte en les activitats d’improvisació, forma part integrant de l’expressió corporal, i, quan l’activitat d’expressió està mínimament organitzada i planificada, la coreografia és un element bàsic que cal dominar.
Cal doncs considerar la dansa una font d’expressió i creativitat de les persones i és per això que la situem en la següent classificació tradicional de les arts que deus conèixer per altres matèries:
| Arts plàstiques, estàtiques o de l’espai | Arts dinàmiques o del temps | ||
| Pintura | Art de la forma i del color | Literatura | Art de la paraula |
| Escultura | Art del volum | Música | Art dels sons |
| Arquitectura | Art de l’espai | Dansa | Art del moviment del cos |
| Fotografia | Art de la llum | Cinema | Art de les imatges en moviment (7è art) |
| Ocupen un espai determinat.
Es poden observar tot el temps que vulguin i no varien.
|
Només existeixen quan transcorren en el temps. Varien a cada moment. | ||
1.- LA COREOGRAFIA
Coreografiar, segons el diccionari és “l’art de compondre balls i en general, l’art de la dansa”. Significa la construcció, la creació, l’escriptura de la dansa. El coreògraf és la persona que escriu la dansa, és a dir, escriu els elements que li donen forma i els ballarins l’executen.
Per tant, podem dir que l’expressió “coreografia” prové del món de la dansa i s’utilitza, dins del món de l’activitat física, en esports com la gimnàstica rítmica, la gimnàstica artística, el patinatge artístic, etc., en els quals l’expressió és un factor important. I també s’utilitza en altres modalitats amb suport musical com pot ser l’aeròbic, els balls de saló, les danses populars….
La coreografia ha de tenir un principi i un final però, en general no hi ha regles. L’elecció dels elements és lliure. La creativitat estimulada per la imaginació, el bon gust, el sentit musical, etc. són factors que intervenen en la creació coreogràfica que ha de deixar espai per a l’expressivitat dels intèrprets.
2.- ELS ELEMENTS DE LA COMPOSICIÓ COREOGRÀFICA
2.1.- El cos
El cos és el que realitza el moviment i per tant, el primer que ha de preveure la coreografia és quin serà el moviment del cos.
Per executar i interpretar una coreografia de moviments, cal tenir consciència del propi cos, sentir i controlar la respiració, l’estreta relació entre el moviment i la força de gravetat, l’equilibri i el desequilibri, la posició exacta dels segments corporals i el treball de contracció-relaxació muscular.
Aquesta consciència del propi cos ens proporcionarà un domini corporal que ens permetrà realitzar amb eficàcia, els habilitats i destreses requerides en la coreografia.
Per realitzar la composició d’una coreografia, caldrà tenir en compte les diferents possibilitats de moviment dels ballarins, com per exemple:
–Els desplaçaments: Passes, marxa, galop, cursa, passes saltades, etc.
–Els salts: salt agrupat, en gambada, galop, en gir, des de parats, etc.
–Els girs: en els tres eixos: longitudinal, transversal, i sagital, amb un peu o dos, amb moviments associats, etc.
–Els llançaments i les recepcions, si hi ha materials o complements.
–Els equilibris: amb diferent nombre de punts de suport, amb moviments associats, etc.
2.2.- L’espai
L’espai és el medi que ens permet i des del qual projectem el gest. És on es desenvolupa la comunicació i on ens trobem amb les altres persones.
–L’espai parcial o proper: és el que envolta el nostre cos. Ens permet prendre consciència del nostre volum corporal, de la postura i del moviment.
–L’espai total o comú: és l’espai existent entre la persona i els altres, entre la persona i els objectes que l’envolten.
En la utilització de l’espai, hem de tenir en compte:
–Les trajectòries: rectes, corbes, paral·leles, així com la relació i associació entre elles.
–Les direccions: segons els plànols i nivells, poden ser davant, darrera, dreta i esquerra, i totes les seves combinacions, o poden ser cap a dalt o a baix, com serien els salts.
–Les dimensions: si el moviment té amplitud, si és estret, petit o gran…
–Les relacions: si en la coreografia intervé més d’una persona, s’ha de preveure relacions com a prop, lluny, etc. i les formacions que construeixen.
Tant les possibilitats que ens donen els dos tipus d’espais que ens envolten, com les possibilitats combinatòries de les habilitats i destreses bàsiques, s’han de tenir en compte per construir una coreografia dels moviments.
2.3.- La música
La música és un recurs molt important i molt habitual en el treball d’expressió corporal i serveix de suport per al seu desenvolupament.
La seva base són les vibracions sonores i els seus elements són:
- el ritme
- la melodia
- l’harmonia
i té per objecte o finalitat l’expressió dels sentiments. El so, el ritme, la mesura del temps i la dinàmica estan units en una melodia.
– El ritme
És un dels grans fenòmens de la vida. Tot a la natura segueix un ritme: el moviment dels astres, les marees, la vida dels animals, els batecs del cor… del cor humà. El ritme té una de les seves màximes expressions en la música i en la dansa perquè és un dels seus elements.
El ritme és doncs, una de les maneres d’organitzar el temps musical i consisteix en ordenar les durades del so i del silenci. El ritme consisteix en l’ordre, més o menys simètric i característic amb què es presenten les diferents durades de les notes.
El ritme és l’ordre i la progressió dels sons en el temps. En el llenguatge musical, es representa amb les figures. La durada de les figures és el ritme i l’ordre del so d’aquestes notes de diferents prolongacions forma el dibuix rítmic musical o esquema rítmic.
La pulsació és el batec continuo i regular de cada música. És una unitat de mesura.
El compàs és la divisió d’un fragment de música en parts iguals. El compàs bàsicament es divideix en dues (accentuació binària), tres (accentuació ternària) o quatre parts (quaternària).
– La Melodia
És la successió de sons de diferents altures que formen frases per expressar les idees musicals del compositor. És el que ens permet identificar una peça o una cançó quan la sentim.
– L’Harmonia
És l’acompanyament de la melodia. Són els sons de base sobre els que es recolza la melodia.
3.- COM ES CREA UNA COREOGRAFIA
S’ha de començar amb l’elaboració de coreografies senzilles amb pocs moviments i pocs participants, curtes de durada i utilitzant peces musicals que ens agradin molt accentuades en el ritme.
3.1.- Elecció de la música
Es poden utilitzar tot tipus de músiques, des de les danses populars fins a la música més actual. La música ens pot servir simplement d’acompanyament o bé podem seguir el ritme marcat, o ambdues coses en una mateixa coreografia. Per començar a fer coreografies hem de seleccionar músiques senzilles, de ritme marcat, d’accentuació binària , ja que així serà més fàcil compondre i executar l’evolució dels elements.
És important, també, fixar-se en la forma de la peça. La forma és l’estructura que l’autor li dona en el moment de crear-la. N’hi ha de molts tipus: binària (AB; AABB), ternària (ABA;AABABA), reexpositiva (AABA) o rondó (ABACADA). Evidentment si hi ha una part de la melodia que es repeteix també es pot aprofitar per repetir els moviments que haguem escollit.
3.2.- Selecció dels moviments
El primer que cal fer, fins i tot abans de seleccionar la música, és determinar els moviments principals de què constarà la coreografia. Després s’han de crear els enllaços.
Si la coreografia, per exemple, consta de moviments acrobàtics de la gimnàstica artística, les parts principals de la coreografia seran els moments en què, individualment o en grups, es realitzin les acrobàcies. Per passar d’una formació a una altra s’han de crear els moviments d’enllaç, que han de tenir molt en compte el ritme de la música.
3.3.- Representació gràfica.
Un cop decidits els moviments, es dibuixen els esquemes que es representen en un paper. Un cop dibuixada la coreografia, “en brut”, s’ha de posar a prova. S’assaja per fragments i sense música, primer, per memoritzar els moviments i verificar que les formacions, els moviments i els enllaços que hem pensat que es poden realitzar. Després, amb música i tota sencera, es comprova que s’adapta al ritme i s’observa l’efecte de conjunt.