Arxiu d'etiquetes: Biologia

Lithops spp.

1r ESO, 2n ESO, , , ,

Nom científic: Lithops spp.
Família: Aizoàcies
Nom comú: lithops, piedras vivas, piedras vivientes, cacto piedra, cactus piedra, plantas piedra
Nom de l’alumne: Lea Tomas Forné
Data i lloc: A l’habitació de casa meva. El dia 6 d’octubre de 2012
Hàbitat: No ha d’estar a l’aire lliure per dues raons, les pluges i ruixades, que podrien fer esclatar la planta en agafar massa aigua i els ocells que podrien picotejar-los o altres insectes que podrien fer-los malbé. Llum: no els convé excessiu sol, han d’estar més aviat ombrejats. Solar 6 a 7 hores (indirecta, molt important). En interior tenir en compte que aquestes plantes requereixen gran intensitat de llum per afavorir el creixement i més encara la floració. Tenir almenys 250-400 watts per metre quadrat (20W-40W peu quadrat).
Descripció:
– Són gairebé idèntiques a les pedres de la regió.
– Els Lithops adoptar la forma de pedres per no ser digerits pels animals.
– Consten de dues fulles.
– Alçada: 5 cm. Diàmetre: 1-3 cm, segons varietats.
– Mida màxima de 8 cm d’ample i 20 cm d’extensió a 10 anys.
– Creixen com exemplars aïllats o formant grups.
– La majoria dels Lithops fan les seves flors a la tardor i al principi de l’hivern.
– Per la ranura que hi ha entre les dues fulles apareix una flor perfumada de 2 a 4 cm de diàmetre, amb nombrosos pètals estrets (25-50 mm de longitud).
– S’assemblen a margarides, són de color groc o blanc segons les varietats i s’obren per les tardes dels dies més assolellats.
– El fruit conté nombroses llavors, s’obre en el moment de les pluges.
– Flor color blanc o groc amb centre groc.
– Creixement lent.
– La seva etapa de creixement va de juliol a novembre (Hemisferi Nord), o el que és el mateix, entre l’estiu a entrada la tardor.
– A la primavera el que queda de la tija antiga és una espècie de paper, que envolta la nova.
– Quan cau una mica d’humitat, rosada o pluja la tija nova emergeix de l’antiga.
– Longevitat: és possible mantenir la planta al mateix test durant uns 10 o 20 anys.
Fonts d’informació: fichas.infojardin.com
Relació: S’usa com a planta ornamental.

Jasminum officinale

1r ESO, 2n ESO, , , ,

Nom Científic: Jasminum officinale
Família: Oleàcies
Nom Comú: gessamí, jasmin, jazmín, jasmiminum, jasmine
Nom de l’alumne: Sandra Tomàs Front
Data i lloc: Diumenge 30 de Setembre del 2012, lloc a la terrassa de casa meva
Hàbitat: Zones tropicals de Euràsia
Descripció: Arbust que s’enfila que pot fer de 4 fins a 6 metres d’alçada. El gessamí blanc comú es típic del Sud d’Àsia, de fulles pinnades i flors blanques i fragants. El gènere Jasminum té unes 300 espècies d’arbustos. La seva reproducció és sexual per llavors, el gessamí és una flor d’estiu i floreix de’agost fins octubre.
Relació amb l’ésser humà: La utilitzen amb el té per la beguda o per al bany de té. Normalment s’usa l’oli del Jasmin en el massatge i acupuntura. El gessamí és una medicina excel·lent en aromateràpia per tractar la depressió i condicions del nervi.

Aloe vera

1r ESO, 2n ESO, , , ,

Nom científic: Aloe vera
Família: Liliàcies
Nom comú: àloe vera (català), aloe vera (castellà), aloe vera (anglès). També se la coneix com atzavara vera, sèver o bàlsam de jardí.
Nom de l’alumne: Òscar Davila Bel
Data i lloc: A la terrassa de casa meva. El dia 3 d’octubre de 2012.
Hàbitat: Es poden trobar en climes secs (Espanya: Illes Canàries i Illes Balears), al nordest d’Àfrica i sobretot en zones com els Estats Units.
Descripció: Planta de fulla perenne que pot assolir fins els 13 metres d’altura. És hermafrodita i es caracteritza per la seva arrel fasciculada. La tija és llenyosa, curta, cilíndrica i robusta d’uns 30 a 50 cm en les espècies adultes.
Fonts d’informació: ca.wikipedia.org
Relació: S’usa com a planta medicinal perquè cura moltes de les ferides greus. S’usa per la part de Somàlia, a causa de la falta de medicines.

Rosmarinus officinalis

1r ESO, 2n ESO, , , ,

Nom científic: Rosmarinus officinalis L.
Família: Labiades
Nom comú: romaní, romer (català), romero (castellà), rosemary (anglès), romarin (francès), Rosmarin (alemany), rozmarin (romanès), ندى الجبل (àrab)

Nom de qui ha fet la fotografia: Vicent Ramiro
Data i lloc de la fotografia: 16 de setembre de 2012, Sòl-de-riu, Alcanar
Hàbitat: jardí
Descripció: Planta de port arbustiu, de fulles perennes, lineals, dures i amb l’anvers blanquinós perquè està cobert per pilositat. Les flors blaves amb dos llavis ben marcats són molt característiques i són aromàtiques. Pot florir tot l’any, però a la natura sol tenir una floració de tardor i una altra al principi de la primavera (herbarivirtual.uib.es).
Relació de la planta amb l’ésser humà o amb altres espècies: Ús gastronòmic: s’utilitza com a condiment i com a espècia a la cuina. Les fulles tenen olis essencials que tenen propietats farmacològiques. També s’utilitza com a planta ornamental en jardins. Pol·linització entomòfila: duta a terme per insectes, com ara abelles, atretes per la mel de les fulles (mel de romer) (ca.wikipedia.org).

Herbari virtual

2n ESO, ,

Entre els alumnes de 2n ESO farem un petit herbari virtual, és a dir, una recopilació d’informacions sobre algunes de les plantes del nostre entorn. Ho farem de la següent manera:

Cada alumne ha de fer una foto a una planta o a una part representativa de la mateixa (les seues fulles, o les seues flors, per exemple). Pots triar la planta que vulgues; això sí, no es pot repetir, així que abans de decidir-te, val la pena que faces un cop d’ull a les que ja hi figuren a l’herbari. Pots fer-ho fent clic sobre l’etiqueta Herbari virtual. També podeu anunciar quina planta fareu al corresponent fòrum al Moodle. Com més aviat et decideixes, més tindràs on triar.

Per poder demostrar que la foto que inclous l’has feta tu, i no l’has trobada, per exemple per Internet, en la foto ha d’aparèixer el logotip de l’herbari, que és el que acompanya aquesta entrada: fes clic sobre ell, imprimeix-lo, i fotografia’l juntament amb la planta.

La fotografia ha d’anar acompanyada d’una certa informació:

  • Nom científic en llatí. Ha d’estar ben escrit: com que és un nom llatí, va en cursiva. Consta de dues paraules (el gènere i l’espècie): la primera sempre ha de començar per majúscula; la segona, tota en minúscules.
  • Família a la qual pertany la planta.
  • Nom comú en català, en castellà i en anglès. Pots incloure alguna altra llengua, si estudies francès o alemany, per exemple, o si en coneixes alguna altra, com l’àrab o el romanès, etc.
  • Nom de l’alumne que ha fet la fotografia.
  • Data i lloc on vas prendre la imatge.
  • Hàbitat: bosc, matollar, dunes, jardí, camp conreuat…
  • Descripció de la planta: port (herbaci, arbustiu, arbori), tipus de fulles, etc. Has d’incloure sempre les fonts d’on has obtingut la informació, per exemple, l’enllaç, si l’has trobada per Internet.
  • Relació de la planta amb l’ésser humà o amb altres espècies: si té alguna propietat medicinal, o és tòxica, si s’utilitza en alimentació o com a planta ornamental, si és pol·linitzada per algun animal, o presenta simbiosi o parasitisme, etc.

Perquè aparega la teua contribució a l’herbari virtual has de penjar al nostre Moodle dos arxius: una imatge amb la fotografia i un document de text amb la informació sobre la planta. La nota d’aquest treball es tindrà en compte en la qualificació de la matèria de Ciències naturals.

Pots consultar altres herbaris virtuals per fer-los servir com a referència o per obtindre informació (recorda que has d’incloure l’enllaç de les fonts bibliogràfiques). Des de les Universitats de València i de les Illes Balears, l’Herbari Virtual del Mediterrani Occidental ens acosta tota la saviesa al voltant d’espècies vegetals. Estan agrupades per famílies, per nom científic, per nom popular català i per nom popular castellà. Igualment d’interessant i ben organitzat és l’herbari virtual de la pàgina www.floraCatalana.net.

Ànims i no t’ho deixes per a l’últim moment!

Els grups sanguinis i la donació de sang

2n BAT, 3r ESO, 4t ESO, , , , ,

Els marcadors biològics són combinacions particulars de gens que permeten identificar un individu. Hi ha molts, però els més coneguts són els grups sanguinis, el complex d’histocompatibilitat (que ens fa diferents i és responsable del rebuig en els trasplantaments) i les empremtes genètiques (usades en medicina legal per identificar persones).

Entre els grups sanguinis el més conegut és el sistema ABO. Els individus que presenten el gen (l’al·lel) per a la proteïna A en la superfície dels glòbuls rojos, són del grup A; si el presenten per a la proteïna B, són del grup B; si no en presenten cap d’aquests dos, són del grup O; i si els dos hi són presents, del grup AB. Cada persona fabrica anticossos contra les proteïnes d’aquest sistema que no són presents al seu cos; així, una persona del grup A fabrica anticossos anti-B (o anticossos β), una del grup B fabrica anticossos anti-A (o anticossos α), una del grup O fabrica anti-A i anti-B, i una del grup AB no en fabrica cap. Això determina la compatibilitat a les transfusions sanguínies: hom pot acceptar la sang que no tinga proteïnes estranyes a la seua pròpia (en cas contrari, serà atacada pels anticossos que ell mateix fabrica).

El factor Rh és més simple: l’Rh és positiu si existeix una altra proteïna a la membrana dels glòbuls rojos, negatiu si aquesta no hi és. L’Rh+ és dominant i, per tant, més freqüent que el negatiu. Aquest sistema també determina compatibilitats.

Aquests dos sistemes són els marcadors biològics més coneguts a la sang, però n’existeixen trenta, i recentment s’han descobert dos més, denominats Langereis i Junior. La seua presència, com la resta, pot provocar problemes d’incompatibilitats a les transfusions de sang o entre la mare i el fetus si la seua sang entrés en contacte (com pot ocórrer amb una mare amb Rh- que tinga un fill amb Rh+). A més, la presència de les proteïnes responsables d’aquests sistemes està associada a la resistència a medicaments contra el càncer, la qual cosa augmenta encara més l’interès del seu estudi. (Llegeix la notícia a El País »)

Les donacions de sang són un acte solidari, voluntari i altruista, que ajuda a salvar moltes vides. Avui dimecres 16 de maig es celebra a Amposta una marató de recollida de sang. Si tens entre 18 i 65 anys i fas més de 50 kg, encara que no estigues en dejú, pots passar-te per la Sala de ball de la Societat Musical La Lira Ampostina entre les 10h del matí i les 22h. Anima’t!

Cavall de Troia

1r BAT, 2n BAT, 3r ESO, , , , ,

El virus de la sida o VIH és un retrovirus: el seu material genètic es troba en forma d’ARN i, mitjançant l’enzim transcriptasa inversa es transforma en una doble hèlix d’ADN que s’integra en el genoma de les cèl·lules que infecta. Aquestes són els limfòcits T, als que reconeix a través d’una proteïna de la membrana viral que s’uneix a la proteïna CD4 que es troba a la membrana cel·lular dels limfòcits. També pot introduir-se a través de les cèl·lules dendrítiques, altre tipus de glòbuls blancs que funcionaria com a “cavall de Troia” i permetria l’entrada del genoma viral a les cèl·lules humanes.

Científics de l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa amb participació d’investigadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) han descobert la proteïna de la membrana del virus que permet l’entrada a aquestes cèl·lules, i així, en un termini de 15 o 20 anys, tal vegada es podrien desenvolupar fàrmacs que impediren l’accés del VIH i per tant l’avanç de la malaltia després de la infecció.

Llegeix la notícia a IrsiCaixa, el CSIC, el 3/24 i a El País »

Posidònia

1r ESO, 2n BAT, , , , , ,

És freqüent trobar-nos a les nostres platges amb unes “algues” verdes, com si foren fulles allargades que semblen cintes més o menys rígides d’un centímetre d’amplada i uns quants de llargada. Les vegem amuntonades a la sorra quan ha hagut mala mar i l’aigua les ha tretes, ja d’un color marró fosc quasi negre. També hem vist les pilotes “peludes” que formen les seues tiges subterrànies o rizomes quan són arrencades i embolicades per les onades i els corrents. A vegades hem sentit dir que “la mar està bruta d’algues”, o hem vist a banyistes fugir-les en el seu bany.

En realitat aquest organisme no és un alga: Posidonia oceanica (aquest és el seu nom científic) és una planta amb flor (també anomenades fanerògames o espermatòfites) marina. La diferència no està sols en la flor; les plantes, al contrari que les algues, presenten teixits diferenciats a la seua estructura interna. La seua presència no sols no significa  “brutícia”, sinó, ben al contrari, és un bioindicador de la qualitat de les aigües, ja que és molt sensible als canvis ambientals i concentra fàcilment substàncies contaminants als seus teixits. És, a més una espècie endèmica del nostre litoral: sols creix a la Mediterrània.

Les praderies d’aquesta planta formen ecosistemes molt valuosos dels que en depenen moltes altres espècies i que cal conservar.

La posidònia es reprodueix de forma sexual, a través de les seues flors, i també de forma asexual, per creixement dels rizomes. Aquesta última modalitat dóna lloc a còpies idèntiques, clons, d’ella mateixa, que es poden extendre per superfícies molt extenses i tenen un creixement especialment lent. Aquests clons, genèticament iguals entre ells, podrien adaptar-se fenotípicament als distints ambients en què trobem la planta. Tan lent pot ser el creixement d’aquests clons que recentment un equip d’investigadors ha trobat a les costes de les Illes Balears un exemplar al que se l’estima una edat d’uns 100.000 anys! Això fa d’aquesta espècie la que pot viure més anys de totes les que coneixem.

Llegeix la notícia a l’Ara »

L’extinció dels neandertals

1r ESO, 2n BAT, 4t ESO, , , , ,

Els neandertals (Homo neanderthalensis) van ser una espècie humana que va viure a Europa i va desaparèixer fa uns 30.000 anys. Durant uns milers d’anys van coexistir en l’espai i en el temps amb els éssers humans moderns (Homo sapiens). Les dues espècies van tindre contacte, i un dels objectes d’investigació és si es van encreuar entre ells.

Recentment s’ha descobert que abans que Homo sapiens arribés des d’Àfrica, els neandertals ja estaven en clar declivi, possiblement degut al canvi en les condicions climàtiques a Europa, i que les últimes poblacions mostrarien una variabilitat genètica molt baixa. Els científics responsables de la investigació han arribat a aquestes conclusions després d’analitzar l’ADN de restes fòssils d’individus neandertals, i comprovar que la variabilitat genètica d’aquests és fins a sis vegades major en les mostres amb més de 50.000 anys que en les posteriors a aquesta data. Què va passar? Sembla que van estar a punt d’extingir-se i posteriorment la població es va recuperar a partir d’un petit grup de supervivents. Això explicaria la reducció de la diversitat. Aquest procés de canvi genètic és un cas particular de deriva gènica conegut amb el nom de coll d’ampolla: no tots els genotips passen a la següent generació, per una qüestió d’error de mostreig, d’atzar.

La reducció de la diversitat suposa dos problemes per a qualsevol població: acumulació de gens recessius potencialment perjudicials, i menys diversitat genètica amb què fer front als canvis ambientals.

Aquest possible escenari trencaria amb la idea que les poblacions neandertals van ser estables a Europa fins l’arribada dels humans moderns, i que aquests serien els principals causants de la seua desaparició.

Llegit a El País »

Idèntics però distints

2n BAT, 3r ESO, 4t ESO, , , ,

Els germans bessons idèntics, en tant que són clons, genèticament iguals, proporcionen una oportunitat única per estudiar aspectes de l’herència i dels efectes de l’entorn sobre els caràcters biològics. Es tracta de germans originats a partir d’un sol òvul fecundat per un espermatozoide, que va formar un únic zigot que, en els estats primerencs de desenvolupament embrionari, va dividir-se originant dos embrions amb la mateixa informació genètica dins el mateix sac vitel·lí: per això s’anomenen bessons monozigòtics o univitel·lins.

Observant les diferències entre individus que comparteixen el mateix genoma podem conèixer els efectes de l’ambient sobre l’expressió dels gens. La ciència que estudia aquests efectes s’anomena epigenètica, i explica com a partir d’uns mateixos gens podem trobar distints fenotips: el resultat de l’expressió gènica més la influència ambiental. De la mateixa forma en què, a partir de les mateixes tecles d’un piano, polsant unes i inhibint altres, obtenim melodies diferents.

Per altra banda les diferències entre els bessons idèntics i els germans no bessons o els bessons bivitel·lins, ens permeten conèixer la influència de la genètica sobre determinats caràcters. Per exemple, els bessons univitel·lins comparteixen determinats desordres, com ara disfuncions lectores, autisme o alcoholisme, molt més sovint que els altres tipus de germans. Això vol dir que si un dels germans bessons presenta algun d’aquests caràcters, el percentatge de casos en què l’altre bessó també el presenta és significativament major que si no es tractés de bessons, el que suggereix la forta influència de l’herència.

Una bona oportunitat per estudiar aquesta influència ve proporcionada pels pocs casos documentats de bessons idèntics criats per separat. En aquest cas, les semblances que es descriuen es deuen a l’efecte de l’herència biològica.

Llegit a National Geographic »