L’Univers i la Terra

Per: Sònia Curto, Eva Franch i Megan Gadanuer

Estudiant estrelles paregudes al Sol en el nostre veïnat còsmic l’equip de Jason T. Wright i Jason Curtis, de la Universitat Estatal de Pensilvania, ha demostrat que al cúmul Ruprecht 147, hi ha estrelles similars al Sol com quan a la Terra començava la vida. Ruprecht 147 està entre 800 i 1000 anys llum de distància. Es pot dir que a prop del nostre planeta. Això pot ser de gran ajuda per a investigar l’evolució d’estrelles com el Sol i per a buscar planetes similars a la Terra.

Segurament, T. Wright i Jason Curtis abans de començar la investigació es van preguntar: Com i quan va començar la formació de la Terra i el Sol? Quin és el punt de partida sobre el que es basen aquestes investigacions? Com hem arribat fins aquí? Plantejant aquestes qüestions, procedim a explicar el primer tema i segurament el més important: l’Univers i la Terra.

Explorem el sistema solar

A l’antiguitat observàvem els astres a ull nu, però amb la invenció del telescopi es va produir una veritable revolució científica. Sabem que el límit del sistema solar és a uns 15.000 milions de quilòmetres del Sol.

Una explosió de galàxies

La Via Làctia està formada per una enorme quantitat d’estrelles; la major part d’estrelles visibles des de la Terra es concentren en una banda estreta. Té uns cent mil anys llum de diàmetre i conté centenars de milers de milions d’estrelles que giren lentament i fan una volta cada 250 milions d’anys. És el model cosmològic de l’Univers que considera que aquest s’ha expandit fins al seu estat actual a partir d’una condició primigènia en la que existien unes condicions d’una infinita densitat i temperatura. L’Univers està en constant expansió, que hauria de ser frenada per l’atracció de la força gravitatòria.

Les estrelles estan formades per hidrogen i heli. La seva energia es genera mitjançant reaccions de fusió nuclear. Les estrelles es formen en núvols de gas interestel·lar. Quan aquests núvols són prou grans, es comencen a contreure a causa de l’atracció gravitatòria i s’escalfen fins assolir una temperatura suficientment gran perquè s’iniciïn les reaccions de fusió d’àtoms d’hidrogen. Aleshores s’allibera una enorme quantitat d’energia, l’antic núvol de gas s’expandeix, comença a brillar i es converteix en una estrella.

Quan el nucli d’una estrella es queda sense hidrogen es converteix en una estrella gegant vermella i finalment en una nana blanca. En el moment en què es queden sense combustible, les estrelles gegants esclaten en una enorme explosió, anomenada supernova. Durant uns quants mesos brillen tant com milions d’estrelles normals, expulsen a l’espai bona part de la seva matèria i, en apagar-se, s’acaben convenint en una estrella de neutrons o, si són extraordinàriament grans, en un forat negre.

L’astrologia

L’astrologia des de l’Edat Mitjana segueix basant-se en els mateixos signes del zodíac, posició dels altres en el seu moviment, i continuen parlant dels quatre elements de l’antiguitat (terra, aigua, aire, foc).

Els orígens de la Terra

Inicialment hi havia un núvol de gas i pols, que es va contreure per l’acció gravitatòria. Mentre contreia va començar a girar sobre si mateix i la matèria que girava va començar a formar els planetes actuals. El nostre satèl·lit es va formar amb l’impacte d’un planetoide contra la Terra primitiva. En els seus inicis, la Terra experimentava l’arribada constant de meteorits, contínua activitat volcànica, pocs gasos a l’atmosfera i elevades temperatures. La capa superficial de la Terra es va anar refredant fent aparèixer els oceans en condensar-se l’aigua.

Les capes de la Terra

Podem deduir les capes de la terra a través de:

-La constatació que, a la part mes superficial de la Terra, la temperatura augmenta 3º C cada 100 metres, planeta endins.

-El camp magnètic terrestre, que fa que l’agulla d’una brúixola apunti cap al nord. Es diu que és generat pel moviment d’electrons que hi ha a l’interior del planeta.

-Els meteorits

-Les ones sísmiques

La capa més externa del planeta és l’escorça, la capa intermèdia és el mantell, i finalment el nucli.

La tectònica de plaques

Quan es va estudiar la distribució dels volcans i els terratrèmols es va constatar que es concentraven en unes zones determinades, seguint unes línies. Alfred L. Wegener va observar que els perfils d’Africa i Amèrica del Sud encaixaven. Wegener va suposar que els continents es movien amb el temps, una teoria que es va anomenar deriva dels continents.

Els fons dels oceans s’expandeix a les dorsals (serralades submarines) on ascendeixen magmes i es destrueix a les fosses oceàniques on s’enfonsa. La superfície de la Terra està formada per unes plaques sòlides i rígides de litosfera que comprenen l’escorça i la part superior del mantell. Sota la litosfera es troba l’astenosfera, molt més fluïda, on les elevades temperatures produeixen corrents de convecció. Les plaques litosfèriques estan formades per l’escorça oceànica, més densa, i per l’escorça continental, més lleugera. Quan dues plaques topen, l’escorça oceànica s’enfonsa a l’astenosfera i origina una fossa oceànica. El fregament entra plaques ocasiona terratrèmols. La placa que queda a sobre es comprimeix i origina serralades muntanyoses. La placa que s’enfonsa es fon i origina magmes que surten a la superfície a través dels volcans. Els costats de les dorsals oceàniques es separen entre 2 i 10 cm cada any.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *