L’amor és un art?

Tot i que avui dia la majoria de gent creu que l’amor és una sensació agradable i experimentar-la és una qüestió d’atzar, una cosa en què una persona “cau” si té sort; hi ha una minoria de gent a favor de la premissa que l’amor es un art i com a tal, requereix coneixement i esforç.

No és que la gent pensi que l’amor no és important. Les persones veuen infinitat de pel·lícules sobre històries d’amor, amb final feliç o infeliç, escolten centenars de cançons sobre l’amor i, tanmateix, quasi ningú pensa que hi ha algun aspecte, concepte o reacció que cal aprendre per estimar.

La majoria de gent veu el problema de l’amor principalment com el fet de ser estimat en lloc del d’estimar, de la seva pròpia capacitat d’estimar.

El problema per a ells és com ser dignes de ser estimats. Per aconseguir aquest objectiu segueixen diversos camins:

·Un és especialment emprat per als homes i es tracta de tenir èxit, ser tan poderós i ric com sigui possible.

Un altre és usat principalment per les dones i es tracta d’arreglar-se per tal de ser més atractives, cuidant el seu cos i el seu vestuari, entre d’altres.

Una altra forma de fer que una persona sembli més atractiva és desenvolupar maneres agradables, tenir una conversa interessant, ser atent, modest o inofensiu.

Per a la majoria de persones de la nostra cultura, ser estimable és una combinació bàsicament entre ser popular i tenir un atractiu sexual.
Aquesta forma de que una persona sigui estimada és utilitzada tant pels homes com per les dones.

·Una segona premissa que hi ha darrere l’actitud segons la qual no hi ha res a aprendre sobre l’amor és la suposició que el problema de l’amor és el problema d’un objecte, no el d’una aptitud. La gent pensa que estimar és senzill, però que trobar l’objecte adequat al qual poder estimar o pel qual ser estimat, és difícil.
Aquesta actitud va lligada a diverses raons arrelades en el desenvolupament de la societat moderna.

Tota la nostra cultura es basa en el desig de comprar, en la idea d’un intercanvi mútuament favorable.

La felicitat de l’humà modern consisteix en l’emoció de comprar tot allò que es pugui permetre.

Ell o ella miren les persones d’una forma similar. En el cas de l’home, una noia atractiva, i en el cas de la dóna, viceversa; és el premi que busquen.

Atractiu normalment significa tenir un bon pack de qualitats populars i buscades en la personalitat.

Allò que específicament fa que una persona sigui atractiva depèn de la moda del moment, tant físicament com mentalment.

Durant els anys 1920, una dona que bevia i fumava i que, a més, era forta y es considerava sexy, era atractiva. En canvi, avui la moda requereix més domesticitat i timidesa.

A finals del segle XIX i començament del segle XX, l’home havia de ser agressiu i ambiciós. Avui dia, en canvi, es considera que ha de ser tolerant i social per tal de resultar atractiu.

En definitiva, dues persones s’enamoren quan senten que han trobat la millor persona per a ells, sempre considerant les seves pròpies limitacions d’intercanviar moments, sensacions, sentiments; amb una altra persona.

·El tercer error que condueix a pensar que no hi ha res a aprendre sobre l’amor és la confusió existent entre l’aparènça incial d’enamorar-se i l’estat de romandre i mantenir-se enamorat.

Si dues persones que eren desconegudes de sobte deixen que caigui la paret que els separava i passen a unir-se cos amb cos, a sentir que són dues persones en una; aquest moment d’unitat és una de les experiències més estimulants i emocionals de la vida. I encara és més meravellós per a aquelles persones que mai han donat i han rebut amor alhora.

Aquest moment d’intimitat sovint és afavorit si va unit o bé és iniciat per una atracció i una consumació sexual. No obstant, aquest tipus d’amor, no sol ser durador per naturalesa.

Les dues persones s’arriben a conèixer bé, la seva intimitat va perdent aquella sensació màgica fins que arriba el moment quan les decepcions i l’avorriment mutu acaben matant allò que quedava de l’emoció que hi havia inicialment. Però al començament elles no saben ni sospiten res d’això perquè la intensitat de la seva passió pesa més que la realitat.

L’actitud que res no és més fàcil que estimar s’ha mantingut com a una idea sobre l’amor, tot i les grans mostres del contrari.

Potser no hi ha cap activitat que es comenci amb unes esperances i unes expectatives tan enormes i, tanmateix, fracassi tan sovint com ho fa l’amor. Si això passés amb qualsevol altra activitat, es donaria el cas que les persones voldrien saber els motius pels quals han fracassat i com podrien fer-ho millor; o podria donar-se també el cas que abandonessin l’activitat rotundament.

Com que aquesta última opció és impossible en el cas de l’amor, sembla que només hi ha una manera adequada de superar el fracàs de l’amor: estudiar-ne les raons i aleshores passar a conèixer el significat d’aquest sentiment.

El primer pas que cal fer és adonar-se que l’amor és un art: si volem aprendre a estimar, hem de procedir de la mateixa manera que ho fem quan volem aprendre qualsevol altre art, com per exemple la música, la pintura o les arts de la medecina o l’engenyeria.

Aleshores, quins són els passos necessaris per aprendre qualsevol art?
El procés d’aprendre un art es pot dividir en dues parts: l’una, el domini de la teoria. L’altra, el domini de la pràctica.

Per exemple, si es vol aprendre l’art de la medicina, en primer lloc s’haurà de conèixer les dades sobre el cos humà i sobre nombroses malalties. Quan ja es disposa de tot aquest coneixement teòric, la persona interessada a aprendre encara no és absolutament competent en l’art de la medicina.

No arribarà a ser un mestre en aquest art fins que no tingui molta pràctica i, fins que, finalment, els resultats dels seus coneixements teòrics i els de la seva pràctica es fusionin en un de sol: la seva intuïció, l’essència del domini de qualsevol art.

Però a banda d’aprendre la teoria i la pràctica, hi ha un tercer factor necessari per arribar a ser un mestre en qualsevol art: el domini de l’art ha de ser una qüestió d’interès màxim; no hi ha d’haver res més important al món que aquell art. Això és vàlid per a la música, la medicina… i per l’amor.

I potser, és aquí on radica la resposta a la pregunta de per què la gent en aquesta, la nostra cultura, intenta tan poques vegades aprendre aquest art, tot i els seus fracassos obvis.

Gairebé tot és més important que l’amor: l’èxit, el prestigi, els diners o el poder. Gairebé esmercem totes les nostres energies a aprendre a assolir aquests objectius, i gairebé gens a aprendre l’art d’estimar.

Podria ser que es considerés que tan sols paga la pena aprendre aquelles coses a partir de les quals es pot guanyar diners o prestigi, i que l’amor sigués un luxe en el qual no tenim dret a dedicar gaire energia.