El desamor

Sembla impossible que l’amor de la teva vida, la persona que tu tant estimes, no t’estimi més a tu. Això succeeix, i és el que anomenem desamor. Quan proves per primer cop l’experiència d’enamorar-te, les penes poden anar i venir en la teva vida. Això pot fer que desitgis no voler tornar a estimar mai una altra persona.

Cada ésser que estimes significa alguna cosa per tu.

Al començament és com si et trobessis  en la part inferior d’una escala, i cada pas que avances és significatiu en el teu creixement com a ésser humà amorós.

Les coses que estan destinades passaran, si algú t’abandona no és el fi. Si aquella persona és important per a tu i sou l’un per a l’altra, tornareu a trobar-os.

Amb molta freqüència les persones s’enamoren, s’estimen i, passat un temps, es desenamoren, se separen i el cicle torna a començar quan es coneix a una altra persona de la qual un es torna a enamorar. Són moltes les vegades que el que en un començament semblava idíl·lic i infinit, en passar un temps s’acaba. Tot sembla molt senzill, sobretot si pensem que en una gran part està influenciat per les substàncies que se secreten en el nostre cervell i quan aquestes van disminuint, també es produeix una disminució de l’amor per l’altra persona.

El problema més gros sembla estar en el fet què el desamor no arriba molts cops als dos membres de la parella alhora. Quasi sempre hi ha un que pren la decisió de posar fi a la relació, pel motiu que sigui, i en molts casos l’altra persona viu la ruptura d’una forma molt més dolorosa, agonitzant, i fins obsessiva.

Els símptomes poden ser tan intensos que arribin a ser episodis de depressió, amb llàgrimes i tristesa extremes, desesperació, apatia, ansietat, alteracions del somni, de l’apetit… En canvi, hi ha bastant gent que reacciona de forma racional davant la ruptura. Ho passen malament al principi, però com són persones capaces de pensar en positiu (tenir la possibilitat de refer la seva vida, recuperar hàbits oblidats, cridar a antigues amistats que fa temps que no veu, etc.) i encara que passen per un mal moment, en les seves ments està gravat que la vida continua.

Molts viuen la ruptura de forma irracional, com si el món s’acabés, com si després d’aquella persona estimada, s’hagués acabat tot el que tenía per viure.

Fins i tot, hi ha persones que s’arriben a suïcidar i a matar la seva parella per haver-les deixat.

L’ emoció dominant en aquests moments és tan intensa que pensem que res la pot retenir, que és l’única veritat que existeix i que si estem sentint aquesta tristesa, és perquè està plenament justificada i, per tant, no hi ha forma de cambiar-la.

La forma d’avaluar i de plantejar la ruptura, junt amb els recursos dels quals disposem, seran la clau per lluitar i seguir endavant de forma digna.

No podem obligar a estar al nostre costat a una persona que no ens estima, ni podem obligar a algú a què ens estimi, però si podem obligar-nos a ser nosaltres mateixos a estimar-nos bé, a estar pendents del nostre benestar, de la nostra felicitar.

Això no ho conseguirem fins que no deixem de centrar-nos en com ens sentim de miserables per l’abandonament de la parella.