EL GOS I EL RATOLÍ

Hi havia una vegada un gos.Era gran, vivia en una casa abandonada tenia el pel de color negre i els ulls marrons.
un dia va anar a passejar pel camp a veure si trobava menjar. Quan estava al mig del camp es va trobar a un ratolí. Era petit, de color gris i els ulls grisos. Havia sortit per veure si trobava menjar.
El gos va estar a punt de menjar-se el ratolí, però el ratolí es va escapar cap al seu cau.
El gos també va marxar cap a la seva casa abandonada.
Un dia que feia sol el ratolí va anar a caçar i es va trencar una pota perquè se la va enganxar amb una rama. El gos va anar a caçar i va veure el ratolí estirat al mig del camp. El gos va portar el ratolí cap a la casa abandonada per a curar-lo. Quan van arribar a la casa abandonada… Desprès el gos va anar a buscar ajuda i va trobar un nen que anava passejant pel carrer.
Es deia Martí, tenia 11 anys, tenia el cabell ros i els ulls verds. El gos va acompanyar el nen cap a la casa abandonada.
Quan van arribar a la casa el ratolí s’havia recuperat i havia marxat i el nen es va quedar el gos.

EL GOS PELUT

Hi havia una vegada un gos pastor que era molt pelut i molt juganer. Tenia set anys i vivia al camp una padrina de seixanta -quatre anys .Es deia Rosa .Un dia el gos va anar a passejar i es va trobar una cabra salvatge perduda al bosc, tenia cinc anys. Ja li sortien les banyes que feien quaranta- cinc centímetres.
Va anar a casa seva a buscar l’avia perquè ajudés ala la cabra i finalment se la van quedar. La cuidaven i la cabra els donava llet. Van viure feliços.

La serp i la padrina

-Fa molts anys hi havia una ser molt llarga que tenia 8 anys. La serp vivia en un forat d’ una paret. Era de color gris, tenia els ulls de color verd i era molt ràpida. Es passava l’hivern dormint. Un dia d’estiu la serp va anar a una casa tancada, la serp no sabia si era abandonada. Va veure un cartell que ficava:
“”Atenció no feu soroll hi viu una padrina de 70 anys “”.
La serp va córrer dintre un forat que era a la paret de la casa, i va entrar a dins.
-Ui!!! No em mosseguis !-Va dir la padrina.
La serp va dir que no amb el cap. Després va marxar.
La serp va sortir de casa pel forat que havia entrat. Llavors la serp va anar a la seva casa i va pensar que fer.
Uns dies més tard la serp tenia gana i va anar a la casa de la padrina i va veure un gat , el va va mossegar al coll i se’l va menjar.
Aquell gat era de la padrina , que es deia Angeleta, i al qual estimava molt . L’ Angeleta es va enfadar molt.
Uns dies més tard la serp va anar a passejar i va veure un taxi i en un moment que a es va obrir la porta la serp va aprofitar per pujar al taxi.
Va veure que el taxi anava a casa de la padrina. Com que la serp es moria de gana va mossegar la padrina i al noi que era el fill de la padrina. Van trucar l’ambulància. Van agafar la serp , la van ficar en una caixa per portar-la al zoo.

Adelín 4art

EL GOS I LA PADRINA

Vet aquí una vegada. Hi havia un gos abandonat en un poble molt petit de muntanya. Era petit el seu pèl era marró i tenia 5 anys. Quan era petit el van abandonar uns caçadors i des de llavors no havia trobat cap casa on viure.Tothom li donava menjar. Al seu poble només vivien padrins però no l’interessava cap.
Un dia va arribar un avia que semblava especial,quan venien els nets dels altres avis ella sempre els hi donava galetes fetes per ells… El gos pensava que era l’ama perfecta però havia sentit que no li agradaven els animals sobretot els gossos i els gats.
La padrina tenia 65 anys sempre portava una bala i tenia els cabells arrisats, curts i grisos. La seva cara era molt dolça. El gos volia viure amb ella i cada dia es posava davant de casa seva per quan sortís a donar un passeig com cada matí però l’avia sempre el feia fora:
-A vegades li llançava una galeta i el gos l’anava a buscar.
-A vegades el feia fora amb la escombra.
-I a vegades sortia per la porta de darrera.
Una tarda van venir els fills de la dona van venir a visitar-la i li van dir que no volien que estigues tan sola, que un gos potser li agradava.
El gos que voltava per allà a prop va veure una oportunitat i va anar cap allà. La filla petita el va veure i li va preguntar si li agradava. Ella va dir que no però els fills van dir que proves uns dies i no va tindre mes opció que acceptar. El gos es va posar molt content.
El primer dia van anar al veterinari a vacunar-lo, rentar-lo i tallar-li el pèl. A l’avia no li estava agradant molt. Els altres dies van estar a casa seva, pel matí i per la tarda l’avia anava a passejar al gos. Al gos li estava agradant molt i a l’avia també.
Quan l’avia estava mirant la televisió el gos es sentaba amb ella, quan l’avia estava cuinant el gos li feia companyia…
Al cap d’una setmana l’avia i el gos estaven molt contents i quan van arribar els seus fills l’avia els va explicar lo bo que era el gos i que se’l volia quedar. L’avia es va quedar el gos i li va posar dolç perque li agradaven molt les galetes.

EL NOU GOS DE GRANJA I EL RATOLÍ

Vet aquí una vegada hi havia un gos que vivia en una ciutat, el gos es deia Ànec perquè les poques vegades que s’escapava de casa el trobaven a , vora del riu observant els ànecs que nedaven a l’aigua. El gos era de raça pastor, el gos havia fet unes proves per veure si valia per a ser un gos pastor.
Els seus amos van decidir donar a l’Ànec a un granger perquè ja no el podien cuidar i perquè van pensar que viuria molt millor en una granja envoltat de fauna i naturalesa.
Quan el camió on anava el gos va parar a la granja, el gos va baixar del vehicle es va quedar parat envoltat de boscos, prats i molts animals.
El granger se’l li va apropar i li va dir:
-Vinga gosset tanca les ovelles a l’estable!
El gos quan va veure les ovelles es va recordar de les proves que havia fet per ser un gos pastor i va començar a corre a darrere de les ovelles, i les va guiar fins a l’estable.
-Molt bé gosset et felicito. Li va agrair el granger.
-Com et dius? El granger li va observar la placa que duia penjada al coll.
Ah, Ànec! Va exclamar el granger.
Molt bé Ànec ara ves a dormir a la teva caseta, avui ha sigut un dia molt llarg Va dir-li el granger.
El gos va estirar-se a la seva caseta a descansar, quan ja s’estava a punt d’adormir, de repent escolta:
-Quina gana que tinc, On hi ha menjar?! Va xiuxiuejar un ratolí.
-Qui diu això? Va preguntar el gos.
-Soc jo, un ratolí, em dic Spit. I tu qui ets? Va preguntar el ratolí
-Jo soc l’Ànec, un gos. Que et passa? Va preguntar el gos.
-Que fa dies que no menjo res! Va dir el ratolí
-Si vols et dono el meu pinso i carn. Li va oferir el gos.
– Gracies Ànec, Amb una mica ja en tinc prou per recuperar força. Li va agrair el ratolí
El ratolí jove igual que el gos, era de color gris fosc i sempre estava content.
L’endemà al matí tots els animals de la granja buscaven al granger per tot arreu, el gos i el ratolí van anar a veure que passava i els animals els van dir que el granger havia desaparegut i ningú sabia on era el granger.
El gos i el ratolí van anar a inspeccionar la casa del granger i per trobar-lo van veure al seu diari personal del granger i hi deia que el granger tenia un enemic seu que vi via a trenta quilometres de la granja i van deduir que el enemic del granger el podria have segrestat. El gos i el Ratolí hi van anar sense penar-ho dues vegades. El ratolí es va pujar a damunt del gos i van marxar galopant. Es van trobar amb un llac molt gran i tots dos van exclamar:
-Que gran que es el llac, però com el travessem?
– Ja ho sé nedant. Va dir el gos.
-Però no se nedar. Va dir el ratolí.
-Doncs pujat al meu damunt mentres nedo. Va dir-li el gos.
Van travessar el llac i van arribar a la mansió.
Hi havia un guàrdia a la porta, el gos se li va llençar al damunt, van obrir la porta i van trobar el granger lligat amb una corda, el gos va llençar al segrestador al soterrani i el va tancar amb clau. El ratolí va rossegar les cordes amb les que estava lligat el granger i el va alliberar. El granger els va dir:
-Moltes gracies Ànec i moltes gracies ratolí.
S’en van tornar a la granja i van viurew feliços per sempre més.

M’he fet mal

Hola!em dic Ainhoa i visc a Cubells.
Avui us explicaré una història que em va passar fa uns quants mesos.
Un dia estava a casa fent tombarelles:
-Ainhoa vigila que et faràs mal-Va dir la meva mare.
-No,no, és impossible, jiji-vaig dir rient.
Al cap d’una estona vaig fer la roda i…:
-Aiii, quin mal, quin mal!!!-vaig dir queixant-me.
-Que t’ha passat?-va dir la meva mare espantada.
-M’he donat contra la cadira fent la roda-deia plorant.
-Ja t’ho he dit, has de vigilar dona…
-Vale, però em fa molt maaal.
-Et porto al metge?-va preguntar la mare.
-Vale-Vaig dir jo pujant cap a l’habitació per canviar-me.
La meva mare i jo vam pujar al Joan i com la porta estava oberta vam entrar. De seguida el metge ens va atendre:
-Hola Ainhoa que t’ha passat?
-M’he fet mal al peu fent la roda- Vaig dir.
El metge em va donar una crema que m’havia de posar cada nit i al cap de dos setmanes se’mm va curar.

EL GOS LLAMPEC

El Llampec és el meu gos. És un gos gran, juganer i és ràpid com un llampec, d’ aquí el seu nom .Té el pèl negre i brillant i li agrada mossegar les nines de la meva germana.Us explicaré com el Lampec va arribar a casa meva.
Un dia vaig sortir a donar-li les restes del dinar als gats i vaig veure una ombra darrere un arbre.Vaig apropar-m’ hi lentament i vaig veure un gos gran i negre.Llavors li vaig donar un tros de pa i se’l va menjar ràpidament però quan els hi van creure.
L endemà,quan vaig tornar de l’escola estava davant de casa. Li vaig donar un tros d’ entrepà i ara si que el vaig acaronar.A la nit quan vaig baixar al rebost a buscar pa ,s’ estava menjant el pernil. Ràpidament li vaig demanar als pares si me’ l podia quedar i,tot i que el pare estava enfadat pel pernil,vam deixar que es quedés.I així es com el Llampec va arribar a casa.

Guifré 5è

EL GAT S’ HA ESCAPAT

Un dia d’estiu al matí la meva mare i jo que em dic Ainoa vam baixar al pati a muntar la piscina.Jo tinc 9 anys, tinc el cabell llarg i castany i m’agrada jugar a futbol. Estàvem tant entretingudes muntant la piscina que muntàvem cada any, quan el gat va sortir per la porta del pati i es va escapar a l’hort.El gat era negre i gran.Feia tres anys que el teníem. L’ havíem trobat un dia per la carretera abandonat . El vam recollir i ens el vam quedar.Era un gat força entremaliat.
-Ainoa has vist al gat?- em preguntà la mare.
-No mare, fa estona que no el veig!
Vam anar a l’hort a veure si hi era, però res, el gat havia desaparegut.
-Mira sota l’herba a veure si hi és!-em digué la mare.
-Està aquí sota l’arbre, però no es deixa agafar.
El vam empaitar, va venir corrents i jo el vaig agafar.
El vam portar a casa perquè estava espantat,i nosaltres, vam continuant muntant la piscina.

Ainoa Montoliu 4art

INCIDÈNCIES A LA CLASSE DE GIMNÀSTICA-

En una escola d’un petit poblet de Lleida feien, com cada setmana, classe d’educació física. Com que aquell dia era l’últim dia de curs van fer joc lliure però ho havien de triar, la mestra els proposà:
-Teniu dues opcions per triar, jugar al matar conills o al cementiri.
Sis nens van aixecar la mà per jugar al cementiri i quatre per jugar al matar conills.

I com que en Pol estava entre els quatre que van perdre i l’Arnau i la Paula van donar els dos vots que quedaven per jugar al cementiri, en Pol es va enfadar. En Pol era un nen de nou anys que havia vingut a l’escola aquest curs i encara no coneixia gaire bé als seus companys de classe, va dir:
-N’estic tip de que l’Arnau i la Paula siguin els vots que em facin perdre!
La Paula, la nena més gran de l’escola, que ho va escoltar li va dir a en Pol plantant-li cara:
-No és culpa nostra que ens agradi el cementiri i no el matar conills, escarabat!
L’Arnau, el millor amic del Pol que tenia vuit anys, ho escoltà i hi intervé:
-No és culpa de ningú que a una persona li agradi un joc i a una altra un altre joc.
-És el Pol el qui fa això! -va fer la Paula.
-No, sou tots dos! Ara deixeu les discussions i feu les paus.
-Ho sento Paula!! -es va disculpar el Pol.
-Ho sento Pol! es va disculpar la Paula.
– No sempre podreu fer el que voldreu.-els va dir L’Arnau.

Joel Boixadera 5è

EL COLORAINES

Jo tinc a casa un lloro.Li dic Coloraina . És gran , té quatre colors, té el bec llarg i corbat com tots els lloros i té moltes plomes.
Un dia el meu lloro es va escapar de la gàbia perquè vam deixar la porta oberta.
Al cap de una estona ,vaig anar a beure aigua i al passar pel davant d’ on normalment hi ha la gàbia , el Coloraina no era a la gàbia.
Llavors vaig anar a cridar a la meva mare.
El meu pare quan va arriar a casa va veure que la mare i jo buscàvem al lloro.El pare va venir de treballar i tenia molta gana.
El pare va fer-se el dinar i es va posar a dinar, mentre nosaltres dues continuàvem buscant i cridant l’ animal .
Després de dinar el pare la mare i jo ens vam posar a buscar al lloro.
Primer el vam buscar per casa.Primer dalt dels armaris de la cuina perquè li agradava posar-s’hi, després per la meva habitació perquè li agradava posar-se a la finestra i mirrar el carrer tot mofant-se de la gent que hi passava, després pel rebost perquè li agradava el formatge que teníem…I com que no el vam trobar per casa el vam buscar pel carrer.Al carrer hi havia molts arbres.Vam buscar per tots els arbres i no el vam trobar .
El pare , la mare i jo estàvem molt nerviosos i es començava a fer de nit.
Vam anar a casa per buscar una llanterna per continuar buscant el lloro i quan vam entrar el vam trobar dins de la gàbia.Vam tancar la gavià i vam anar a dormir.El Coloraines també va dormir.

Ainoa Montoliu 4art

EL SEGREST

Vet aquí una vegada, fa uns quants anys, van segrestar a una dona d’una casa rica de Cubells.
Devia tenir 55 anys però semblava més jove. Era alta, tenia els cabells rossos i els ulls verds. Era prima i sempre vestia amb roba molt elegant i cara perquè tenia molts diners.
Al poble se la coneixia com “la dona perfecta” però gairebé mai sortia de casa i quan sortia anava amb una gran limusina blanca que pilotava un xofer una mica malcarat.
Va córrer la noticia de que la nit anterior, que havia hagut tempesta, l’havien segrestat, però ningú havia vist res.
A les noticies van dir que qui l’havia segrestat només ho havia fet per diners:
“Si pagava la deixaria en pau amb la condició de que no li diria a ningú qui era, però si no pagava no tornaria a casa seva “.
El seu millor amic era policia i investigava el cas. Es deia Josep, tenia 31 anys i feia cinc anys que treballava de policia, pensava que els sospitosos eren tres: La seva germana perquè sempre havia volgut ser com ella, la seva amiga Sofia perquè no tenia tants diners i el seu xofer perquè era l’únic que coneixia tots els moviments de la dona.
Els policies van registrar la casa de la seva germana i la de la seva amiga Sofia però no hi van trobar res.
Ara només faltava anar a casa del xofer. Quan van arribar van tocar a la porta. Quan el xofer van obrir la porta els policies el van trobar molt nerviós i li van dir que venien a registrar la seva casa perquè ell era sospitós de la desaparició de la dona.
No van trobar res però quan ja marxaven van sentir uns sorolls que venien del soterrani. Van anar-hi i…
era allà , lligada de peus i mans entre algun que altre ratolí , la van treure i la van pujar cap a dalt a casa .
Van detenir al xofer i la dona va posar moltes mesures de seguretat a casa.

Ainoha Ruiz 6è

UNES ESTRANYES VACANCES

Vet aquí una vegada en una ciutat catalana hi vivia un detectiu que tenia 23 anys .Es deia Josep.
El detectiu tenia el cabell curt, i se’l tallava cada mes perquè sempre tenia calor i allà on vivia sempre feia molta calor. Era un detectiu amb poc èxit, però sempre estava molt alegre.
Era molt puntual i prudent amb les coses que feia.
Vivia en una casa blanca a la vora de Lleida i de l’ aeroport perquè viatjava molt.
Un dia va decidir anar amb avió a Nova York per aprofitar les vacances i passar-s’ho molt bé durant 7 dies.
Al matí va anar cap a l’aeroport i va pujar a l’avió . Va arribar en 10 hores a Nova York.
Quan el Josep va arribar a Nova York va anar cap a l’hotel a descarregar l’equipatge i va veure en un televisor que hi havia hagut un robatori en una joieria.
El detectiu va anar a buscar pistes i va veure que la porta havia estat forçada. Es va adonar que el lladre era molt llest.
Va tornar a l’hotel per descansar.
L’endemà va agafar una màquina, que sempre portava, fins i tot en els seus viatges de vacances, per veure qui havia forçat la porta de la joieria. En Josep li va dir al joier:
-Crec que ja sé qui ha robat a la se va joieria, Va ser un tal Wllian.
-D’acord, però com l’atrapem? Va preguntar el joier.
-Ho farem deixant una joia a l’entrada de casa perquè així perdrà temps agafant la joia. Aleshores sortirem del nostre amagatall i podrem enxampar aquest lladre de joies-va a respondre en Josep
I L’endemà van deixar un rubí a l’entrada de casa. En Josep i el joier es van amagar a darrere d’un matoll i quan va sortir el lladre de casa, es van llançar a damunt del lladre. El van van portar a la comissaría i el detectiu se’ n va tornar de nou cap a casa.

Joel Boixadera 5è

La crida del bosc

La història d’ en Buck….De viure com un rei……a ser venut com un gos de trineu . I d’ un més del trineu a gos capdavanter . Venut a un parell d’ incompetents……es salvat per en John del qui es fa el seu millor amic . Quan en John es mort pels indis, en Buck es venja …Al final retorna al bosc com a cap dels llops: ÉS LA CRIDA DEL BOSC .
Un excel.lent llibre de Jack London .

El meu amic Pau 5

El meu amic Pau té 11 anys. En Pau té els cabells castanys i curts, té els ulls grans i les orelles petites. En Pau és alt i prim. Sempre està content i és molt divertit i gairebé mai no està trist ni enfadat.
Gairebé sempre vesteix amb una samarreta i una jaqueta al damunt, fins hi tot quan fa calor, per això crec que li agrada anar vestit amb roba d’hivern.
Li agrada molt jugar a futbol i als videojocs. El seu color preferit és el blau.
El vaig conèixer quan vaig arribar a la meva nova classe, vam començar a parlar i amb aquella conversa ens vam fer amics.
Un fet divertit que recordo amb ell, va ser que vam anar al planetari i ens explicaven coses dels primers avions i això ens va agradar molt als dos.
He aprés del Pau a jugar a futbol encara que no m’agrada gaire el futbol.
Encara que sembli estrany també he aprés a dir acudits que cada cop feien més gracia als meus amics i familiars.
Desitjo a en Pau que li vagi molt bé a l’institut i ,sobretot ,també quan sigui adult i quan sigui molt més gran.

Joel

EL MEU AMIC PAU 4

El meu amic Pau és un nen de la classe que fa sisè.
Té els cabells i el ulls del mateix color: marró i la pell blanca, el nas i la boca normal però les orelles bastant petites.És alt.
Té onze anys i fa sisè. És alegre ,divertit i s’enfada poc.
Normalment porta pantalons foscos i samarretes blaves, verdes o grises. Les seves sabates són força colorides. A vegades porta munyequeres.
Li agrada molt jugar a futbol amb els seus amics i a la play, quan guanya al seu pare. Li agrada menjar pizza i fuet.
El vaig conéixer al meu primer dia de escola, aquí a Cubells. Jo era molt petita i ell feia P4.
Recordo que quan erem més petits ens agradava grabar videos fent ruqueries i construir cabanes a l’arbre que està al costat de l’escola.
Amb el pau he après a dir més ruqueries i a treballar amb grup.
Pau,et desitjo bona sort a l’ institut d’ Artesa!

Ainhoa

EL LLEÓ I EL TIGRE

Fa molts i molts anys en una selva hi havia un tigre de color taronja amb línies negres. Era molt gran i simpátic. Un dia el tigre va anar a buscar menjar i va veure un lleó i va cridar el tigre:
-Ep, tu ets el rei no?
-Si -va respondre el lleó.
-Què saps on hi ha zebres?-va dir el tigre.
El lleó li va explicar on hi ha les zebres però que només li´n deixa va menjar dos .
Però quan el lleó va arribar no hi havia cap zebra. Va veure el tigre.
-Tigre!!! Per què t’has menjat totes les zebres? -va dir el lleó.
Li va dir que no podia entrar a les zones on havia animals durant sis dies.
El tigre va respectar el càstig.
I a partir d’aquell dia el tigre va dir sempre la veritat.

L’ESTRELLA I EL PEIX

Fa molt de temps hi havia una estrella de mar .
Era petita com una pedreta de riu . Tenia un amic que era un peix espasa. Ell era gran fort i alegre.
Vivien en un bosc de corall. Un dia un tauró que rondava per la zona li va dir si havia vist algun peix i li va dir que no. Se’n va anar.
Li va explicar el que havia passat al seu amic el peix espasa .Aquest li va dir que el protegiria passés el que passés.
Al cap d’una estona el tauró va tornar perquè tenia molta gana i es va intentar menjar l’estrella però l’estrella portava una estona cridant.
Així que el peix espasa va venir i el va matar amb la seva espasa i l’estrella va recordar el que li havia dit feia uns dies .

“Les bones amistats diuen les veritats “.

EL GAT I EL GOS

Hi havia una vegada un gat. El gat vivia en un bosc. Era gran, de color marró i negre. Era simpàtic.
Al costat d’ on vivia hi havia una casa. Un dia el gat se’n va anar a passejar per aquella casa. A la casa es va trobar un gos. Era gran i de color blanc i negre. Protestava quan s’enfadava.
El gos va començar a córrer darrere del gat i el gat va anar cap a casa seva.
Quan feia una estona que corria el gos va caure i es va trencar una pota. Aleshores el gos va començar a cridar. El gat el va sentir i va anar-hi a veure. amb precaució que li havia pogut passar.
El gat quan el va veure va anar a demanar ajuda perquè no el podia ajudar. Va anar a buscar l’amo del gos que estava a casa . El gat va portar l’amo del gos on era el gos. L’amo del gos va portar el gos cap a casa .
El gat el va acompanyar.
A l’ arribar a casa l’amo va posar la pota del gos al sofà i li va embenar . El van deixar dormir.
El gat el va mirar.
Al cap d’uns dies el gos ja estava be.
L’amo estava molt content.
L’amo li va dir al gat que es podia quedar a viure a casa seva perquè havia ajudat al gos.

” QUI AJUDA DÓNA
AJUDA REP”

Un bloc a XTECBlocs