Homenatge a Lluís Companys

Diumenge 29 de gener, tal com estava previst, vuit dones seduïdes per Barcelona ens vam trobar sota l’Arc de Triomf disposades a aprendre més coses sobre la nostra ciutat.
La primera parada va ser davant del monument Homenatge a Companys (Pg. de Lluís Companys – Ronda de Sant Pere).
És una obra plena de simbolisme de l’escultor madrileny Francisco López Hernández; es va inaugurar el 21 d’abril del 1998.
El medalló amb el retrat de Companys és de pedra de Montjuïc i l’escultura de bronze representa una noia jove, Conxita Julià, poetessa i nascuda a Barcelona l’any 1920, encara viva. Porta un mocador a la mà dreta.
La història tendra i humana que ara explicarem va inspirar l’escultor per fer aquest monument.

Quan van tancar Lluís Companys al Penal del Puerto de Santa María, la Conxita, que aleshores tenia 14 anys, sentia converses dels seus pares sobre la solitud i la tristor que devia sentir el President de Catalunya. Empesa per la innocència de l’edat va decidir escriure-li una carta per encoratjar-lo. Ho va fer en vers i li explicava les emocions que va sentir quan acompanyava el seu pare al port per retre-li homenatge quan estava empresonat dins del vaixell Uruguai.
Unes estrofes de la carta deien així:

“… i ha vist unes cares tristes d’uns homes molt honrats
que, per defensar un poble, estaven allí tancats.

I la claror, tafanera, per satisfer sos afanys
ha descobert que allí hi havia el president Lluís Companys …”

Al poc temps la Conxita va rebre resposta del president Companys. A partir d’aquell moment es va establir  una correspondència entre ambdós. La Conxita  va enviar-li moltes cartes i el President quatre. Les encapçalava amb “Estimada filla meva” i les concloïa amb “Estima Catalunya”.

Lluís Companys retorna a la presidència de la Generalitat  l’1 de març del 1936. Dimarts 14 d’abril del mateix any, durant l’ofrena a la tomba de Francesc Macià a Montjuïc, la Conxita, que hi era present,  quan veié  Companys s’emocionà, passà per dessota de la barrera catenària i es llançà al coll del President. Es presentà i el President la recordà com la nena que li escrivia cartes en vers. La Conxita li va demanar un record seu i ell, després de dir-li  que passés  pel Palau de la Generalitat per recollir una fotografia dedicada, va decidir, amb llàgrimes als ulls, donar-li el mocador blanc que sempre portava a la butxaca de l’americana.

La jove tornà a casa i explicà, eufòrica, els fets que havia viscut. Una veïna, la Quimeta, que l’estimava molt, va brodar en un dels extrems del mocador: “Record de l’Honorable  President  Lluís Companys  per  Conchita Julià. 14-4-36” i al mig, l’escut de Catalunya.

Va esclatar la guerra i la seva mare va cremar totes les coses que els poguessin comprometre, entre les quals les cartes del President. La Conxita, aconsellada pel seu pare i sense que ningú ho sabés, va amagar el mocador dins de la solapa de l’abric.

Ja casada i mare de família, caminant per la Rambla del Poble Nou, se li va acostar una coneguda que havia pertangut al comitè de depuració del barri i li vadir: “No vagis tan tranquil·la que encara estàs fitxada”. Llavors, per por d’un escorcoll, va enviar el mocador, mitjançant uns catalans que vivien a Caracas, al Centre Català d’aquella llunyana ciutat.

Reinstaurada la democràcia, Conxita Julià va parlar amb Josep Benet, historiador i polític, que es va interessar pel tema i va fer totes les gestions per tal de recuperar la peça. Finalment, el mocador va tornar de Caracas i el 17 de febrer del 1993 Conxita el va lliurar a la Generalitat en una cerimònia íntima.

El mocador resta guardat en la sala de Reserva del Museu d’Història de Catalunya.