DIARI DE CURS

El dia 23 de març vam celebrar el carnaval a l’escola Sol Naixent de Cubells. Al mati vam fer classe normal. A les 3 de la tarda vam venir a l’escola disfressats. Uns anaven disfressats de cavall,FBI,mecànic…..
Uns altres es van pintar la cara.
Despres amb el carnestoltes vam donar la volta al poble. A continuació vam tornar a l’escola. El carnestoltes portava un paper amagat, el vam trobar i el vam haver de llegir. Vam llegir el full en veu alta. El full deia que aquell dia no el cremarien .
Seguidament vam berenar , vam jugar una estona i després vam agafar les maletes i vam marxar cap a casa.
Durant aquella setmana el carnestoltes ens va dir que havien de venir vestits amb una peruca,ulleres de sol,pijama…
La setmana següent vaig anar a Fraga i a l’escola vam cremar el carnestoltes.

Adelín

A partir d’ un cercle de fusta de 2 cm de gruix hem fet un posar-colors .
1.-Primer vam foradar els cercles . Hem fet tants forats com colors hi volem posar .
2.-Afinem la fusta i els forats amb paper de vidre .
3.-Encolem a la part inferios un cercle de goma-espuma que taparà els forats i sostendrà la peça .
4.-Pintem la peça al nostre gust i l’ envernissem .
5.-Finalment i posem el pal central per poder-lo agafar .

Per començar la primavera…..una nevadeta.

Un dia a dia dels més petits : La Maka , la Marina i la Chloe .

Avui hem celebrat els 4 anyets de la Tina .

Fa anys i anys a la sabana africana hi vivia un lleó molt vell. Tenia el cabell groc, el cos taronja i era alegre.
El lleó era el rei d la sabana però com era vell es va morir. No tenia família, perquè els seus últims fills havien estat portats a un zoo. Tampoc hi havia cap més lleó en aquella zona. Calia que trobessin algun animal per ser rei. Era tradició en aquella zona de la sabana que el rei portés un collaret perquè tothom sabés qui manava .Així doncs els animals d’ aquell lloc tenien un problema : calia trobar un rei .
Els consellers del rei, el tigre i l’ elefant van convocar una reunió amb tots els animals de la sabana i el tigre els va explicar:
-Amics meus ja que el nostre rei s’ha mort hi ha cap més lleó entre nosaltres, hem decidit que cal que busquem algú que ens representi .
Tothom escoltava amb atenció. Ell va continuar:
-Hem amagat el collaret que ha portat tots aquests anys el lleó en algun lloc de la sabana. Qui el trobi serà el rei. Nosaltres no hi participarem.
Tots els animals van acceptar i es van posar a buscar-lo.
Van passar mesos i ningú, el trobava. Havien buscat per tot arreu: Per damunt i per sota dels arbres, pels forats , entre els arbustos, entre les fulles…
Un dia, un conill jove va anar a passejar. El conill era petit, marró i amb taques negres i blanques .Era un animal alegre al que tots els animals respectaven perquè era molt ràpid i cap caçador de la sabana havia caconseguit atrapar mai .
Mentre anava passejant el conill tenia molta molta calor ja que era estiu . Va anar a donar-se un bany a un petit llac que hi havia a la vora del seu cau . Va estar-se una estona nedant i quan ja estava a punt de marxar va fer l’ última bussejada .
Mentre estava bussejant va veure alguna cosa que brillava al fons del llac . Va acabar de baixar més avall per veure què era .
Quina sorpresa!!! Era el collaret!!!
Ràpidament , molt emocionat va anar a trobar els consellers del rei, el tiqre més vell i l’ elefant .
Uns dies més tard el conill es va convertir amb rei. Diuen que va ser un rei molt savi assessorat en tot moment pels seus cinsellers : el tigre i l’ elefant .

Fa un parell d’anys en un bosc proper a les parts més altes del Pirineu hi va haver un ocell que despertava cada matí a tots els animals del bosc amb el seu cant.Aquest ocell tenia les plomes de color verd,vivia en un pi,era molt alegre i li agradava molt cantar.
Un dia un gat que passejava pel bosc -ja sabeu tots que als gats els encanta caçar ocells-va veure a aquell ocell dormint a la branca d’un arbre i va decidir atrapar-lo i menjar-se’l.
El gat tenia el pèl gris- el que el feia dificil de detecta i amés era molt sigilós-,tenia els ulls blaus,era molt trapella i no tenia molts amics. perquè normalment els gats només tenen amics per interessos i aquest era un d’ ells .
Aleshores el gat es va enfilar fins a la branca on hi havia l’ocell, el va agafar amb les dents, va saltar de l’ arbre i va anar a buscar una ombra per menjar-se´l . Finalment se’l va cruspir.
Després del gran sopar li va agafar son i va marxar a dormir a la seva cova,que era on vivia.
L’endemà al matí el gat es va despertar ja que feia una estona que sentia un cant familiar però que no sabia d’on venia.
Va buscar per tot el bosc,però no va trobar l’origen del cant.Llavors es va adonar que el soroll sortia de la seva panxa. Es va començar a espantar. semblava que tenia algú dins . Finalment va entendre que l’ocell que sabia cruspit el dia anterior era qui feia el soroll.Com podia ser ? Potser encara era viu quan se’ l va menjar o potser era cosa de màgia ???’
El gat va comprendre que aquell ocell cantaria tots els matins i no el deixaria dormir gens,però lo pitjor era que a partir d’aquell dia ell seria el nou despertador.

Vet aquí una vegada, hi havia un home sord. Es deia Joan i tenia 22 anys. Portava el cabell curt. Tenia un hàmster al que li havia posat Ramon .
Vivien en un poble petit de la plana de Lleida. L’home era sord i el hàmster mut. No podien comunicar-se perquè un era sord i l’altre mut. I d’això tracta l’historia.
Ja n’estaven tips de no poder-se comunicar.
Un dia mentre passejaven pel poble, que era el que els agradava mñés als dos, van intentar inventar un mètode per poder-se comunicar. Amb el hàmster damunt l’ espatlla tots dos pensaven i pensaven però no van poder trobar cap mètode.Després d’ un passeig fins a la posta de sol tots dos van tornara casa . Es van posar molt tristos.
Mentre tornaven a casa pel camí van trobar un senyor ja gran que es deia Lluís .
-Per què esteu tant tristos? -va preguntar aquell home vell.
Cap dels dos no va respondre , perquè l’home no podia escoltar el que li preguntaven i el hàmster no podia repondre. L’home vell va arribar a la conclusió: L’home era sord i el hàmster mut i va preguntar al hàmster si ell era mut i l’home sord i el hàmster va fer que sí amb el cap.
El Lluís li va ensenyar una frase al hàmster amb l’idioma de signes per dir-li a en Joan que havien d’anar a una escola per aprendre l’idioma de signes.No el normal sinó un per poder-se comunicar un animal i una persona Però l’escola era en un lloc molt llunyà, al Tibet a Àsia.
Ells hi van voler anar. Primer van agafar un avió fins a París, després un tren fins al Tibet i finalment un cotxe fins arribar a aquell poble ,
fins a l’escola. Es van quedar a viure allà durant una temporada.
En dos anys ja interpretaven l’idioma de meravella . Van estar molt agraïts als mestres que els hi van ensenyar .
Llavors van decidir tornar cap a casa.
I just quan van arribar , va trucar el pastisser a la porta. Portava la mona en un carro , ja que era Pasqua . L’home es va menjar un tros de la mona i el hàmster una altra mica .
I conte contat ja s’acabat.

Ja fa gairebé un mes vam celebrar la mona.
Tot va començar quan vam arribar d’un viatge que havíem fet a Londres amb els meus pares i el meu germà.
El meu pare es diu Mario, té 40 anys i té el cabell i els ulls de color negre.És una persona molt amable . Porta un camió .
La meva mare es diu Toñi .Té 40 anys i té el cabell arrissat i marró i els ulls negres.treballa de secretària i m’ estima molt .
El meu germà, el Pol, té 16 anys .Té el cabell marró i els ulls també.És molt treballador i gens rondinaire i a més li agrada jugar a basquet . I jo, l’Ainhoa una nena normal divertida,”quegica” i guapa, bé és el que hem diuen .. Sóc baixeta ,tinc el cabell i els ulls marrons i tinc 10 anys.
Vam arribar de Londres a les 12 del matí a l’aeroport de Barcelona.
Vivim a un pis petit de Barcelona .
A Londres vam comprar un bonic pastis el qual faríem servir com a mona.
Vam arribar a casa esgotats pel viatge i jo em vaig asseure al sofà. La mare em va dir que els ajudés i posés la roba a l’ armari .Vaig deixar el pastis damunt de la taula i després de posar la meva roba a l’ armari vaig marxar a fer un passeig.
Com ja he dit, jo sovint protesto. Quan vaig arribar a casa per dinar hi havia un plat de puré i espinacs amb patates xafades. Em vaig enfadar molt. Quina mena de menjar era aquell, quin fastig!
Em vaig començar a enfadar però com ja era de costum, no vaig tenir més remei que menjar-me-la.
Després de menjar em vaig estirar a l sofà i em vaig adormir.
Al cap d’una estona em vaig aixecar i els meus pares em van dir que la mona havia desaparegut. Jo m’ho vaig creure.
Ràpidament vaig agafar la bici i vaig anar a una pastisseria al costat de casa .Vaig comprar una altra mona ja que jo en volia menjar. Al cap d’uns 20min vaig tornar a casa, vaig entrar al menjador i taxam… Adivineu què?? M’havien enganyat !! Els pares i en Pol tan tranquils s’estaven menjant la mona. Havia après que no m’he de queixar per tot.
Al final ens vam menjar les dos mones i tot va acabar bé.

L’ Adria Ziegler va fer 7 anyets . Felicitats campió !!

Diuen que fa uns 80 anys, cap allà als anys 30 del segle passat hi va haver una àvia que es deia Maria.Ella vivia a Barcelona,tenia el cabell de color marró,tenia 73 anys i li agradava molt cuinar.
Un dia de bon matí es va llevar i va encendre la televisió.Va escoltar que un lleó s’havia escapat del zoo.
Aleshores va anar a la cuina a agafar el seu esmorzar,però en aquell moment…va veure que hi havia el lleó dins de la cuina.Al principi la senyora Maria es va espantar,però al cap d’una estona es va tranquilitzar.
Ara la questió era:com treia aquell animal de casa seva? Ho va provar tot:arrosegar-lo fins a fora de casa seva,posar-lo a dins del cotxe i portar-lo fins a un bosc…Res!No hi va haver manera! El lleó era molt tossut .Semblava que li agradava aquell lloc, estava fresquet a la cuina.
La senyora Maria no sabia que fer,però al cap d’una estona rumiant va decidir quedar-se’l .
Van viure molt feliços,tant feliços que al cap d’uns mesos la senyora Maria va ser famosa per tot el món i actualment encara hi ha gent que recorda a la senyora Maria i el seu lleó passejant per Barcelona.

FI….

Fa molts anys hi havia un noi que vivia al mig del bosc.El nen tenia 16 anys.Era alt i es deia Josep.Vivia amb els seus amics, el Carles i l’ Antoni. Els seus amics tenien la seva mateixa edat .
En Josep era aventurer.Quan passejava pel bosc tot el que veia interessant s’ho apuntava en una llibreta.
Un dia en Josep va anar a una selva . ERa un lloc on no havia estat mai però l’ aventura li agradava . Allà hi havia molts tigres i lleons. Quan en va començara veure li va agafar por .Tenia molta por!.
A la tarda del primer dia van acampar i en Josep va anar a explorar . Els seus amics mentrestant estaven muntant la tenda . En Josep havia de travessar un pont que estava trencat. En Josep va haver de tornar amb els seus amics a dir-los-hi que hi havia un pont trencat i que l´havien d´arreglar. Ells li van dir que l´arreglarien l`endemà ,. Després de passar la nit, l’ endemà es van aixecar aviat i el van arreglar i van travessar-lo .
Al cap d’ una estona van trobar un lleó que estava mig mort.En Josep corrents li va donar un medicina i se’ l van emportar al campament encara que l’ animal pesava molt i els feia una mica de por .
El lleó es va recuperar, el van deixar a la selva i ells van tornar a la seva casa al bosc.
FI! …

Vet aquí una vegada en un poble petit vora el mar vivia un pescador .Es deia Marc ,portava un barret ,una camisa curta i uns pantalons curts de color verd i vermell .
Un dia mentre pescava va veure un dofí gran de color blau marí .Estava a la sorra de la plaja tumbat i semblaba que volia tornar a l’aigua, però com que pesava molt no es podia moure.El pescador va anar a veure que li passava. El pescador va intentar ajudar-lo però i no va poder.
De tan ajudar el dofi li van entrar ganes de beure. A la barca sempre portava un termo amb camamilla que es feia cada mati abans de marxar.
Quan se la va beure es va sentir una mica estrany, però de seguida es va sentir més fort que abans . Va tornar a on estava el dofi i amb totes les seves forces va aixecar el dofi i el va anar a deixar al mar. L’ animal es va dirigir cap a mar endins però abans va saludar amb un crit al pescador .El dofí estava feliç.
El pescador es va fer famós i la camamilla es va vendre per tot el món.
Cada mati el dofi anava a visitar al pescador quan en Marc sortia a pescar.

Hem fet experiments màgics…