Guillem Viladot i Puig (Agramunt, 26 d’abril de 1922 – Barcelona, 19 de novembre de 1999) va ser un farmacèutic, escriptor prolífic i poeta visual català. Va ser un creador polifacètic d’una desbordant creativitat que va festejar i excel·lir en múltiples llenguatges artístics: el poètic, el literari, l’experimental, el periodístic i el plàstic.

L’any 2022, amb motiu del centenari del seu naixement, una iniciativa ciutadana va aconseguir que el Govern de la Generalitat declarés l’Any Viladot com a digne de commemoració oficial. Entre els actes del seu centenari destaquen l’exposició itinerant «Guillem Viladot, l’experimentació incessant», comissariada per Pau Minguet, director de la Fundació Lo Pardal d’Agramunt, la instal·lació d’un poema arquitectònic a la Vinya dels Artistes de la Pobla de Cérvoles a partir del «Poema de l’Home» de Viladot, obra de Jaume Farreny,[o la presentació del capgròs de Guillem Viladot dins dels actes de la festa major d’Agramunt.[6]

Biografia   Guillem Viladot i Puig neix a Agramunt el 1922, en una família d’apotecaris. Després de passar la seva infància i bona part de joventut a Agramunt, es trasllada a Barcelona per estudiar Farmàcia a la Universitat de Barcelona. L’any 1949 es llicencia i torna a instal·lar-se al seu poble natal per treballar a la farmàcia del seu pare. El 1950 cau malalt i, convalescent, escriu Temps d’estrena, iniciant un cicle de novel·les que defineixen el seu mite de Riella, topònim fictici d’Agramunt: Els infants de Riella (1965), Aril Avall (1966), La gent i el vent (1967), L’arrel de panical (1970) i Memòria de Riella (1974).

Paral·lelament a l’obra discursiva, l’any 1959 escriu Metaplasmes i el 1960 IA-URT que inicien les seves experiències com a poeta concret, desestructurant els codis alfabètics i lingüístics. Esdevé precursor de la poesia concreta (un subgènere de la poesia visual) i el primer editor d’un llibre d’aquest tipus a l’Estat espanyol, amb l’obra Estrips que edita a Agramunt l’any 1964, seguit de Nou-plast-poemes de 1965, que motivaran tot un treball com a poeta visual que desenvolupa al llarg de la seva vida.

A finals dels anys 1970 s’interessa per la psicoanàlisi, que integra a la seva assagística amb novel·les com Ricard (1977), La llei de pedra (1979), L’amo (1982) o Discurs horitzontal (1982). Aquestes obres precedeixen el cicle de novel·les històriques de caràcter també psicològic, com Joana (1991), o Carles (1994), i els reculls de la seva poesia completa, reunida en cinc volums, així com les seves darreres novel·les: Els ulls (1999), Les vel·licositats (1999), Ruth (2000) i L’energia (2001).[7]

Va conrear un ampli ventall de manifestacions artístiques, tant literàries com plàstiques. El qüestionament de les convencions literàries el va portar sovint a les fronteres entre gèneres. Com a creador va mostrar una actitud dissident i marginal enfront de les diverses formes de poder. En són una mostra les novel·les La cendra (1970), Ricard (1976), L’amo (1980), Memorial de Na Nona (1983), Carles (1994), Autobiografia de Déu (1998), entre d’altres.

Pel que fa a la seva obra poètica, la vessant experimentalista el va portar al poema-objecte i també a la prosa poètica, sempre des d’una lectura exhaustiva de l’avantguarda. La seva va ser una obra que traspuava modernitat durant els anys difícils de la postguerra, i que va anar publicant en petites edicions d’autor fins als anys 1980, quan Edicions del Mall edita el seu celebrat Amor físic (1983). Des d’aleshores, diverses editorials -Mall, Columna, Pagès- han dut a terme la tasca de treure a la llum les seves poesies completes, que han estat reunides en cinc volums, el darrer d’ells publicat de manera pòstuma: Poesia Completa V (2004).

Va col·laborar a les revistes i diaris La Mañana, Segre, La Vanguardia, Diari de Lleida, El Observador, Avui, El Periódico, Labor, Ciudad, Destino, Sió, Oriflama i Serra d’Or. Durant els anys 1990 obre a Agramunt els edificis de Lo Pardal, una casa dedicada a la poesia visual, que des de l’any 2000 acull la Fundació Privada Guillem Viladot, un museu dedicat a preservar la seva memòria.

Va ser soci honorari de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i va rebre la Creu de Sant Jordi el 1993. Viladot va morir a Barcelona el 19 de novembre de 1999.[8]