Va córrer fins arribar a un turó ple de cases i va pujar carrer amunt fins arribar al pati de l’escola Sol Naixent. Mentre pensava com podia tornar a la seva mida normal la va sorprendre un esquirol que se la mirava amb uns ulls ben oberts i la cua ben dreta. “Pobret!” – va dir l’Alícia. I, tot i que l’esquirol era molt més gran que ella, va agafar una pilota del pati i li va llençar per jugar amb ell. Aquesta li va semblar la millor oportunitat per escapar-se, de manera que va córrer turó amunt fins que es va trobar molt cansada i sense alè.

 “I tot i així, quin esquirol més preciós” – va dir l’Alicia mentre s’asseia repenjada al portal de Santa Maria, dalt de tot del turó. “M’hauria agradat poder jugar més estona amb ell; jugar a pilota, fer castells de sorra, córrer, gronxar-nos, baixar pel tobogan, si… Si tan sols hagués tingut la mida que em correspon! Òndia! Quasi m’havia oblidat que he de tornar a créixer. Suposo que he de menjar o beure alguna cosa o altra, però que?” . Va continuar  corrent , ara turó avall, fins endinsar-se al bosc , mentre la boca se li feia aigua pensant en les favetes de La Llosa . Es va tornar a aturar .Va mirar al seu voltant : roselles, matolls de timó i de romaní, però creia que cap fos apropiat per menjar en aquelles circumstàncies. Llavors va veure un rovelló molt gros més o menys de la seva mida que li va cridar l’atenció. Se li va ocórrer que podia mirar a sobre a veure que hi havia. Es va posar de puntetes per donar-hi un cop d’ull i els ulls li van topar amb una gran marieta que es ventava amb un pètal de margarida, sense prestar cap atenció, ni a ella ni a res.