I.I Introducció a la música de l’Antiga Grècia

Publicat el 16 desembre 2014 per MARINA

Benvinguts al primer apartat del bloc Siringa, la música de l’Antiga Grècia. A partir d’aquest article i els que el segueixen, posaré en context la música de la Grècia clàssica a fi que puguem entendre, abans d’entrar en matèria teòrica, la situació en la qual els grecs utilitzaven i practicaven aquesta manifestació artística. A continuació us deixo un breu resum sobre la música hel·lènica.
L’art de Melpòmene acompanyava diferents festivitats, simposis, oracions, casaments, obres teatrals, batalles i funerals. Es considerava indispensable l’educació musical dels joves. No tenim un coneixement directe de la música de l’Antiga Grècia. Les úniques fonts són antics texts, imatges de músics i dansaires en ceràmiques i relleus, escrits sobre la teoria musical, i inscripcions amb notacions musicals.

No m’agradaria tancar aquest apartat sense mostrar-vos una sèrie d’imatges que vaig fer durant el meu viatge a Paris, on podem veure com diferents aspectes de la música de l’Antiga Grècia han servit d’objecte de decoració per institucions tan importants com l’Òpera nacional de Paris, fundada l’any 1669.

Òpera nacional de Paris by Slidely Slideshow

Com heu pogut comprovar, la música hel·lènica i la seva cultura en general ha influenciat de manera excepcional l’art modern. Instruments com la lira (λύρα), la cítara (κιθάρα), la figura d’Apol·lo, termes grecs com Ἑλλάς (Grècia) o Ἰταλία (Itàlia), les Muses, altres escenes musicals com a motiu de decoració del bust de Charles Camille Saint-Saëns (compositor francès), el fet que el paviment de l’entrada a la sala dels concerts porti ètims grecs com amfiteatre (ἀμφιθέατρον) o que la pròpia sala s’anomeni orquestra (ὀρχήστρα), ens recorden que som hereus d’una cultura molt influent, la qual ha deixat el seu llegat en institucions tant importants com aquesta. Espero que després de llegir els apartats que vénen a continuació entengueu per què un santuari de la música tan representatiu com l’Òpera nacional de Paris ha optat per decorar les seves sublims parets amb el llegat grec. I per descomptat, si visiteu Paris, no deixeu de contemplar aquesta gran joia que amaga la ciutat.

Sobre l’ara i l’abans de la paideia musical

Publicat el 16 desembre 2014 per MARINA

Ha millorat l’escola actual pel que fa a la pedagogia musical? Aquesta és una de les qüestions que ens podrien assaltar després de conèixer la importància que donaven els grecs a la instrucció musical. Doncs bé, analitzant els sistema educatiu del nostre país, observo que la formació musical a l’escola continua essent tan “rudimentària” (i ho poso entre cometes perquè considero la societat grega com una de les més avançades de la història) com milers d’anys enrere. No m’agradaria fer una generalització inadequada, perquè estic segura que el sistema de la vella escola no és utilitzat per tots els mestres, però és cert que els ensenyaments de caire musical solen basar-se en l’aprenentatge de cançons infantils, en etapes primerenques, l’aprenentatge de la flauta de bec així com primeres nocions en teoria musical, en etapes mitjanes, i història de la música, en etapes superiors. Però la música també pot utilitzar-se com a eina de desenvolupament artístic i creatiu. Els infants han de jugar amb la música, tocar-la, investigar-la, transformar-la… Saber la teoria està molt bé, però no és útil si no es pot aplicar a la pràctica, no només a l’hora de tocar un instrument, sinó també a l’hora d’entendre la música, de poder desenvolupar la oïda i extreure les notes quan s’escolta una cançó. I en aquest punt discrepo amb Plató, perquè copiar una melodia sense haver de mirar la partitura és símbol de comprensió musical. A més, teories com la del psicòleg i professor nord-americà Howard Gardner sobre les intel·ligències múltiples, reafirmen que una persona amb intel·ligència musical, en molts casos, té habilitat per retenir estructures lingüístiques i assimilar-les…, i més facilitat a l’hora d’entendre les matemàtiques i altres ciències. És a dir, implica tant un desenvolupament creatiu i artístic, com un desenvolupament intel·lectual. I no ens oblidem que cantar o tocar partitures de memòria incrementa, sense cap mena de dubte, la facultat memorística.

La música s’ha d’aprendre a sentir, a valorar, a viure… Ha de crear emocions, posar els pels de punta, treure somriures o provocar llàgrimes… En resum, ha de ser una peça més per comprendre l’essència de la vida.

No vull acabar aquest article sense convidar a llegir-lo a tots aquells que es proposen treure pes a la matèria de música en l’àmbit escolar, tal com planteja el ministre Wert i la seva llei orgànica de millora de qualitat de l’ensenyament, la LOMCE. Segons l’article 24 del capítol III, la música, així com la tecnologia o les arts plàstiques, entre altres, queda reduïda a una matèria específica i optativa, la qual cosa significa que els alumnes podran triar si volen o no fer aquesta assignatura. Què ens volen dir amb això? La música no té el mateix pes que altres matèries com ara la física o les llengües? Tan de bo articles com aquest i d’altres serveixin per reflexionar sobre quina societat volem construir, perquè, al cap i a la fi, l’escola és una classe magistral sobre la vida i té com a objectiu formar persones.

Imatge protesta contra la LOMCE.
Font: El món de Reus (bloc)

Si teniu uns minuts, us recomano que feu un cop d’ull a aquest documental sobre la Sant Andreu Jazz Band, un clar exemple sobre com la música educa grans músics i persones amb valors. Tot un clar model a seguir.

I.V La música en l’educació

Publicat el 16 desembre 2014 per MARINA

Tots hem sentit a parlar de la famosa παιδεία (educació) grega. Cal dir, però, que aquesta es trobava dividida per dues grans cultures que entenien la visió de l’home i de la πόλις (ciutat) de forma diferent; així doncs, l’educació atenenca del període clàssic contrastava plenament amb l’educació espartana.

Per començar, parlarem de la gran ciutat, Atenes, on l’educació variava segons la classe social a la qual pertanyia el ciutadà. Els fills de les capes altes de la societat atenenca rebien una educació de qualitat. Fins als set anys, el nen prenia una primera educació en el marc familiar. Als vuit anys, començava l’escola o tenia un preceptor particular que instruïa l’infant. En un nivell més elemental, el noi aprenia lectura i escriptura, religió i mitologia, així com rudiments de càlcul. Els joves, sovint aprenien a llegir amb els llibres d’Homer i estudiaven de memòria els versos dels grans poetes. A mida que el noi anava creixent, s’afegien nous coneixements al seu currículum, com la geometria, el dibuix i la música, en particular l’art de la flauta i la lira (λύρα). Quan ja tenia dotze anys, era hora d’anar a la palestra, on feia gimnàstica amb altres nois. Aquesta educació atenenca incloïa un sistema d’exàmens per tal de controlar el procés d’aprenentatge. Ja al final de l’adolescència, entre els divuit i els vint anys, s’implantava la instrucció militar. A Atenes, l’educació física i després la instrucció militar eren indispensables per a la formació ètica i cívica del ciutadà.
Però els fills dels ciutadans humils no gaudien de tots aquests privilegis, sinó que rebien una educació força limitada, sovint basada en un ofici. Pel que fa a l’educació de les noies, també era més limitada que la dels nois i variava segons l’estatus social; a més, hi va haver algunes institucions femenines notables.
Com hem comentat anteriorment, l’educació espartana, així com la cultura i la vida quotidiana, era diferent a l’atenesa. La vida de l’espartà, des del seu naixement, es basava en el servei de l’Estat. Si un nen naixia dèbil o amb malformacions, era estimbat al mon Taíget. A partir dels set anys, els nens començaven l’educació comuna i obligatòria: aprenien a llegir i a escriure, una mica de música i cant, però sobretot s’exercitaven físicament. L’espartà, doncs, s’educava en col·lectivitat, en campaments militars, en un fort contrast amb el sistema atenès.

Per tant, podem concloure que en la παιδεία grega, la música era estudiada conjuntament amb les llengües, la matemàtica (física), i l’astronomia (astrologia), com en els nostres dies.
En aquest article ens centrarem en el mètode educatiu de Plató (Πλάτων), el qual atribuïa una importància rellevant a l’adoctrinament de la societat grega. Rousseau va dir que la República es podia definir com a obra política, però que, a més, era l’obra més gran que mai s’havia escrit en matèria d’educació (George A. SABINE, Historia de la teoría política, p. 55). La formació que plantejava Plató consistia, fonamentalment, a servir-se de la música per a l’ànima, i de la gimnàstica per al cos.

Crater de campana

400-420 aC

Pintor de Cadmos

Ceràmica de figures roges

Procedència: Àtica (Grècia)

Madrid, Museo Arqueológico Nacional

En aquesta cratera, el pintor ens submergeix en plena classe de música. El mestre, el qual es troba assegut en un klismos (κλισμός) al centre de l’escena, toca la lira i acompanya al nen nuet que entona una cançó. Entre ambdós, un jove es disposa a despenjar una lira que es troba a la paret. Un altre nen nuet, amb el plectre a la ma, es prepara per començar a tocar la lira davant la mirada atenta d’un jove que es recolza sobre un bastó. Sobre els seus peus observem un trípode.
Probablement aquests joves siguin participants en algun dels cors que participaven a les festivitats religioses en honor a una divinitat, essent el trípode el premi.

L’estudi de la música comprenia, també, l’estudi i la interpretació de les obres mestres de la poesia, juntament amb l’art de cantar i tocar la lira. Plató va deixar clar que les faules i els mites de qualsevol narrativa musical havien de ser excloses, ja que, segons el filòsof, eren narracions plenes de mentides, on es representaven uns déus criminals que cometien delictes, feien guerres entre ells i no amagaven llurs luxúries (República, 376e-378e). Ben al contrari, Plató defensava que calia presentar Déu com un ésser essencialment bo, causant de benestar, incapaç de fer cap mal, que no enganya i, sobretot, immutable, és a dir, en el qual cap perfecció no pot afeblir-se.
Per altra banda, no permetia ni la comèdia ni la tragèdia. Cal esmentar que Plató s’havia plantejat i preguntat si també aquestes representacions havien de ser prohibides, pel fet que hi apareguessin falsos herois i falses narracions. Considerava, a més, que aquestes imitacions no podien ser permeses en l’àmbit educatiu. Les reaccions en la Grècia clàssica per la prohibició de representacions teatrals, com és lògic, van ser de sorpresa i desacord. Potser per aquest motiu, el mateix Plató, abans de donar la seva resposta contrària a aquestes manifestacions, va reconèixer que ho havia fet forçadament, o portat, si més no, pel pes dels principis que ell defensava i les deduccions que se’n derivaven.
En aquest context, també es va fer referència als instruments musicals, que segons el filòsof, havien de ser escollits de manera que escaiguessin a les normes que s’havien establert. Així doncs, resultaven ser, exclusivament, la lira i la cítara (κιθάρα), per a la ciutat i, la siringa (σύριγξ), per als pastors, ja que els instruments de vent havien esdevingut molt populars entre els pastors i els músics de carrer.

[…] λύρα δή σοι, ἦν δ᾽ ἐγώ, καὶ κιθάρα λείπεται καὶ κατὰ πόλιν χρήσιμα: καὶ αὖ κατ᾽ἀγροὺς τοῖς νομεῦσι σῦριγξ ἄν τις εἴη.

Πλάτων, Πολιτεία III, 399d

[…] “En efecte,” -deia jo- ” segons tu, queden la lira i la cítara com a profitoses en el marc de la ciutat, i potser també, als camps, alguna mena de siringa ho seria per als pastors.”

Plató, República 3, 399d
Traducció: Teresa Devesa Monclús

Després d’aprofundir en l’educació musical antiga, no em podia estar de contraposar-la amb l’actual, tan igual i tan diferent a l’hora. Així doncs, us enllaço un article on faig una petita crítica i reflexions personals sobre l’actual ensenyament musical.

I.VI La música en la literatura i el teatre

Publicat el 16 desembre 2014 per MARINA

Durant l’Antiga Grècia, la música estava molt unida a la literatura i, de fet, depenia força de la paraula. Això ho veiem en el teatre i en altres manifestacions artístiques. Fins i tot els discursos literaris anaven acompanyats de la cítara (κιθάρα) i de la lira (λύρα).

Comencem, doncs, parlant de la vessant literària, en concret de la poesia èpica (del grec ἔπος, “paraula”, “relat”, “narració heroica”) gènere en vers que narra les gestes dels herois i/o té caràcter didàctic. Totes les cultures tenen el seu origen literari en aquest gènere. Els clàssics de l’èpica grega són, sens dubte, la Ilíada i l’Odissea d’Homer (Ὅμηρος), tot i que no s’han d’oblidar d’altres obres com la Teogonia d’Hesíode (Ἡσίοδος), la qual narra l’origen dels déus i s’emmarca dins l’èpica didàctica, o les Argonàutiques d’Apol·loni de Rodes (Ἀπολλώνιος Ῥόδιος). Altres cultures també han cultivat l’èpica, com la llatina amb l’Eneida de Virgili, la castellana amb el Cantar de Mio Cid, o la catalana, que té com a gran poeta èpic Jacint Vergader amb L’Atlàntida i Canigó.

Calze-crater “Apoteosis d’Homer” 440 aC Atribuït al pintor Peleu (Πηλεύς) Ceràmica de figures roges
Procedència: Costa de Gela, Sicília
Londres, British Museum
Font: Web British Museum

La imatge del crater mostra l’escena d’un músic amb una cítara, una figura alada de la Victòria, un jutge i altres espectadors. Les escoles modernes creuen que es tracta del guanyador d’un concurs musical, però al segle XVIII es creia que mostrava l'”Apoteosi d’Homer”, és a dir, el poeta Homer esdevenint un déu.

L’èpica grega troba el seu origen en la tradició oral en vers; era composta i transmesa pels aedes (ἀοιδοί), cantors professionals, inspirats per la Musa o Apol·lo, que anaven d’un lloc a un altre cantant les gestes dels homes i faules mitològiques, acompanyats de la lira (λύρα). Cantaven una poesia viva, no fixada per escrit; es tractava d’un relat oral que era configurat, de nou, cada vegada que es cantava. Per tant, analitzant aquesta sèrie de característiques, l’aede grec ens pot recordar al joglar medieval, tot i que aquest tan sols interpretava el text escrit pel trobador. Els aedes necessitaven conèixer un repertori d’arguments i motius, com ara les assemblees dels herois, les descripcions d’armadures, els discursos de l’heroi…, i disposar d’una sèrie de fórmules (repeticions) que els permetessin improvisar. Al segle VII aC la poesia èpica va deixar de ser cantada pels aedes i va passar a ser recitada pels rapsodes (ῥαψῳδοί), els quals es diferenciaven dels seus predecessors perquè s’aprenien de memòria els texts ja escrits, encara que a vegades hi introduïen modificacions. Recitaven tot marcant el ritme amb un bastó que colpejaven al terra. La Ilíada i l’Odissea eren els poemes més recitats a les competicions de rapsodes que tenien lloc durant els festivals de cada ciutat. Se’n podia recitar un o més episodis o un poema sencer. En aquest darrer cas la recitació fàcilment s’allargava durant tres dies.

Aprofitant que recentment he llegit l’Odissea, la qual recomano a tots aquells que no l’hagin tastada, he triat alguns fragments on apareixen referències musicals que trobo molt interessants. La versió que he llegit pertany a l’editorial La Magrana i està traduïda per Joan Alberich i Mariné.

Cant VIII – PRESENTACIÓ D’ODISSEU ALS FEACIS

Odisseu es troba en terra feàcia, i tal com ha promès el seu rei, comencen els preparatius per a la conducció d’Odisseu a la seva pàtria. Abans de la seva partida, però, se celebra un banquet en honor d’Odisseu.

[…] Això és al que encarrego als joves, però a vosaltres, reis que porteu el ceptre, veniu als meus bells estatges perquè puguem atendre càlidament l’hoste al palau. Que ningú no ho refusi. Crideu al divinal aede Demòdoc, al qual la deïtat ha donat el cant per delectar, sempre que el seu cor l’incita a cantar. Pàg.143

[…] L’herald s’acostà mentre guiava l’aede amable, que la Musa havia estimat molt i li havia donat una cosa bona i una cosa de dolenta: el va privar de la vista, però li concedí el cant agradable. Pontònous el va posar en un setial de claus d’argent al mig dels convidats, arrambant-lo a una columna alta. L’herald li va penjar en un clau, damunt del seu cap, la fòrminx. Pàg.144

En aquests dos versos que acabem de veure es mostra explícitament la importància que es donava a la figura dels aedes i els seus cants. Tot i que no pertanyien a la cort com a funcionaris de palau, gaudien d’una gran consideració social, tal i com acabem de veure. També són presents altres aspectes que he explicat anteriorment, com la inspiració de la Musa.

No hem d’oblidar la lírica grega (λυρική), que a diferència del sentit que adopta avui, de voler expressar sentiments, incloïa diversos tipus de poesia i s’adreçava d’un jo a un tu, al qual es volia influir. La majoria de les vegades la lírica es cantava en públic (festivals o altres manifestacions) o en privat (banquets) i s’acompanyava musicalment amb la lira (λύρα) -d’aquí el nom- o la flauta doble (αὐλός).

Mentre que l’èpica estava composta sempre amb el mateix tipus de vers, la lírica presentava estructures mètriques diferents, de manera que es podien establir diversos subgèneres de poesia lírica grega segons la mètrica i altres trets com el tema, la manera de ser interpretada, l’acompanyament musical, el dialecte…:

Lírica coral (λυρική): era cantada per un cor (amb solista o sense) i acompanyada de dansa.
Oda (ᾠδή): cantada per una sola persona, generalment en l’àmbit privat.
Iambe (ἴαμβος): molts cops tenia una intenció satírica o sexual.
Elegia (ἐλεγεία): sovint eren composicions amb intenció moral o política o cants funeraris.

Alceu (Ἀλκαῖος), Anacreont (Ἀνακρέων), Píndar (Πίνδαρος), varen ser alguns dels màxims representants d’aquest gènere. Aquest últim era tan apreciat que quan Alexandre el Magne destruí Tebes manà que no destruïssin la casa on habitava.

És hora de parlar de les obres dramàtiques, on, sense excepció, també hi havia música. Èsquil (Αἰσχύλος), Sòfocles (Σοφοκλῆς), Eurípides (Εὐριπίδης)…, varen ser els màxims representants del gènere tràgic. El cor, en el teatre grec, era l’encarregat de transmetre la idea de l’autor al públic. Això ho feia mitjançant el cant, la declamació, la dansa i els instruments musicals; utilitzaven l’aulos i la siringa. Els components del cor, 15 a la tragèdia i 24 a la comèdia, es col·locaven a l’orquestra del teatre grec i estaven a les ordres del corifeu o cap de cor. A continuació, us detallo la funció que realitzava el cor en algun dels gèneres teatrals cultivats a la Grècia clàssica.

La tragèdia tractava arguments seriosos de tema mític i estava formada pel pròleg, és a dir, la part inicial que precedia l’entrada del cor; el pàrode, en què el cor feia un cant d’entrada; un breu cant final anomenat èxode, que donava pas a la retirada del cor; els episodis, els quals anaven entre dos cants corals i representaven les parts completes de la tragèdia, i els estàsims, els cants del cor entre episodis.
El drama satíric es representava després de les tragèdies i volia fer riure. El cor era representat per sàtirs. Es va originar a Fliünt, a l’Argòlida, a començament del segle V aC.
La comèdia constituïa una crítica ferotge contra alguns ciutadans i contra la societat contemporània. La representació de la comèdia la duien a terme tres actors i vint-i-quatre coreutes. Portaven vestits grotescs, amb panxes i culs encoixinats, fal·lus de pell i màscares caricaturesques.

Abril 2014. Representació d'”Antigone” a l’Institut Francès de Barcelona a càrrec de l’alumnat de Francès de l’Institut Isaac Albéniz de Badalona. El cor s’adreça a la protagonista.

Ja que el curs passat vaig llegir Antígona de Sòfocles, i que a més, un grup de joves actors amateurs de l’institut en vam fer un representació teatral en francès que ens va comportar un premi de l’Institut francès, us presento un fragment d’aquesta obra en el qual apareix la presència del cor. L’adaptació que vam representar nosaltres era força fidel a l’original, i tot i que el cor no cantava sinó que recitava, apropava al públic aquella potència que segurament buscava Sòfocles quan va escriure aquesta tragèdia.

La traducció que vaig llegir jo d’Agustín Blánquez era en castellà i estava segellada per l’editorial Iberia.

Després de la mort d’Eteòcles i Polinices, els germans d’Antígona, el rei de Tebes, Creont, prohibeix la sepultura del darrer. Antígona, obeint els seus sentiments es proposa enterrar-lo, però és detinguda i conduïda enfront el tirà Creont, el qual la condemna a mort. Hèmon, fill del rei i enamorat d’Antígona,demana al seu pare que retiri la sentencia, però aquest no accedeix i el jove es dirigeix al antre on ha estat empresonada la seva promesa. Però, quan arriba, Antígona ja s’ha suïcidat. L’endeví Tirèsias anuncia a Creont els tristos esdeveniments que s’aproximen, i el Cor exhorta Creont que, per evitar-los, rectifiqui la seva sentència, perdoni Antígona i doni sepultura a Polinices. Quan el rei accedeix ja és massa tard, perquè Hèmon, desesperat en trobar Antígona morta, se suïcida a la vista del seu pare. Com tota tragèdia, la mort del seu fill porta a la reina Euridice a clavar-se una espasa. Al final de la tragèdia el Cor acaba amb una moralitat dirigida directament a Creont i indirectament als espectadors als qual vol influir amb una didàctica concreta:

Coro.- La prudencia es con mucho la primera fuente de ventura. No se debe se impío con los dioses. Las palabras insolentes y altaneras las pagan con grandes infortunios los espíritus orgullosos, que no aprenden a tener juicio sino cuando llegan a las tardías horas de la vejez. (Pàg.135)

Per acabar, us deixo el vídeo d’una representació teatral de Lisístrata per un grup d’actors grecs. Aquesta, va tenir lloc l’estiu de 1997 a l’antic teatre de Filip, Kavala, Grècia, sota la direcció de Kostas Tsianos.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=5XxjWeBpDWI[/youtube]

Visita al Museu d’Arqueologia de Catalunya

Publicat el 15 desembre 2014 per MARINA

Respon

En una de les meves expedicions, vaig decidir visitar el MAC Barcelona (Museu d’Arqueologia de Catalunya – Barcelona) amb l’objectiu d’investigar si el museu amagava alguna peça de caire musical. Abans d’entrar en matèria, però, us faré una breu introducció sobre la feina que es realitza en el Museu d’Arqueologia de Catalunya i quines exposicions hi podem trobar si ens decidim a visitar-lo.

Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona
Font: Marina Salas Zamora

El MAC Barcelona se situa al Passeig Santa Madrona, al Parc de Montjuïc de Barcelona. El Museu d’Arqueologia de Catalunya es compon de diferents seus repartides per tot el territori català: MAC Empúries, MAC Girona, MAC Olèrdola, MAC Ullastret, Poblat Ibèric de Castell (Palamós), Poblat Ibèric de Castellet de Banyoles (Tivissa) i Poblat Ibèric de Coll del Moro (Gandesa).

El MAC Barcelona treballa, des del segle XIX, moment en què a Catalunya es du a terme la tasca de recuperació patrimonial a càrrec d’institucions com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona o la Comissió Provincial de Monuments, per descobrir el nostre passat i compartir-lo amb el públic. Les col·leccions que hi podem veure, ordenades a partir de criteris cronològics i geogràfics, proposen un viatge a les arrels de Catalunya, des dels primers homes fins a l’època medieval, oferint alhora una visió de diverses cultures de la resta de la península Ibèrica i de la Mediterrània. Any rere any, es continua excavant a la recerca de tresors que ajuden a construir el relat de la nostra història.

Eren les onze del matí d’un dissabte festiu i em disposava a passar una fantàstica jornada cultural amb família. Uns guies especialistes en cultura clàssica, en Ferran Cortina i la Lina Zamora, als quals vull agrair que m’acompanyessin en aquesta nova aventura, varen fer unes explicacions detallades sobre totes les peces que es trobaven ens els apartats de cultura grega i romana. Així doncs, va ser una visita molt profitosa, ja que, a banda de trobar peces gregues amb escenes musicals, vaig ampliar els meus coneixements sobre la història de jaciments molts propers a nosaltres, especialment els d’Empúries i Eivissa.

A continuació podreu veure els exemplars exposats al MAC Barcelona que contenien escenes musicals:

FENICIS I GRECS
[L’Esculapi d’Empúries. Planta baixa, sala 11]

Cílix-escif de ceràmica àtica

Segona meitat del segle V aC

Ceràmica de figures roges

Procedència: Empúries

Barcelona, MAC

Font: Marina Salas Zamora

Copa de ceràmica decorada amb escena musical, en la qual una dona apareix tocant la lira (λύρα), pertanyent a la Grècia clàssica. La vaixella dels grecs emporitans contenia formes diverses de vasos per veure vi, per presentar aliments a la taula o per portar i contenir líquids. Eren produccions de prestigi, generalment d’origen àtic, aportades mitjançant el comerç i que completaven la vaixella d’ús més comú, de fabricació local, regional o bé massaliota.

TRESORS DE LA VILA JOIOSA
[Planta baixa, sala d’exposicions temporals]

Crater del sacrifici

Època Ibèrica

Segle V aC

Ceràmica de figures roges

Barcelona, MAC

Font: Marina Salas Zamora

Aquest crater de campana s’utilitzava per mesclar el vi amb aigua. L’escena que podem veure en el bell mig de la gerra pertany a un sacrifici. D’esquerra a dreta, un jove agafa un porc senglar, l’animal que se sacrificarà en aquest ritual. Al seu costat es troba, probablement, el sacerdot que recitarà pregàries i donarà pas al sacrifici, i una dona que sosté un recipient on es dipositarà la sang de l’animal. A l’extrem dret, un home acompanya la cerimònia amb la música de l’aulos (αὐλός).
Els grecs oferien sacrificis d’animals sans als déus i deesses per complaure’ls i per gaudir de la seva protecció. Cada divinitat tenia un animal preferent.

ELS IBERS
[El tresor de Tivissa. Sala 13, planta baixa]

Lècit de ceràmica àtica

Lècit de ceràmica àtica

Grup del pintor d’Haimon

Cultura grega

Segle V aC

Ceràmica de figures negres

Ceràmica a torn

Procedència: Empúries (L’Escala)

Els lècit era una petit flascó que s’utilitzava per guardar perfums. El dibuix que podem percebre en la imatge presentada és el d’una dona asseguda que sosté una lira (λύρα).

En el segle VII aC, els fenicis instal·lats a l’àrea de l’estret de Gibraltar, procedents del pròxim Orient, començaren a freqüentar la costa catalana a la recerca de metalls. A canvi, oferien objectes i elements de luxe als indígenes, com el vi, l’article més preuat. A partir del finals del segle VII aC o inici del VI aC, els grecs varen prendre el relleu dels fenicis. Vi i ceràmiques gregues com aquesta, també molt apreciades, arribaren a les nostres terres. La fundació d’Empúries, entorn del 600 aC, significà la consolidació d’aquesta influència grega sobre les poblacions indígenes, que es va mantenir, combinada amb la fenícia exercida des d’Eivissa, fins a l’arribada dels romans al final del segle II aC.

I.IV La música en la filosofia

Publicat el 15 novembre 2014 per MARINA

Us heu preguntat mai d’on prové la paraula filosofia i quin sentit tenia originàriament? Doncs bé, la paraula «filosofia» (φιλοσοφία) arriba als nostres dies del grec. Heròdot d’Halicarnàs (Ἡρόδοτος Ἁλικαρνᾱσσεύς) ja va parlar sobre aquesta disciplina quan explicava que Soló (Σόλων) havia recorregut molts paisos a fi d’examinar-los pel gust de saber (Històries 1, 29). Com a substantiu, «filo-sofia» apareix, segons sembla, en el cercle de Sòcrates (Σωκράτης). Un «sophós» (σοφός), un savi en llengua catalana, era considerat, a Grècia, aquell que entenia en algun menester. El savi en l’art musical era algú tan entès en aquest art que podia ensenyar als pròxims el seu saber. Però els savis també eren aquells que entenien sobre allò més important: l’univers i la vida dels ciutadans. La saviesa (σοφία) posseïda els atorgava el dret polític i el de no limitar-se a l’hora de comunicar el seu coneixement.

Sòcrates (Σωκράτης) i els que l’acompanyaven habitualment no s’atorgaven l’etiqueta de savis com els seus predecessors, sinó que adoptaren una actitud diferent. Predicaven no saber res, de manera que aquesta ignorància era la seva única saviesa. A partir d’aquest moment, es deixa de posseir la saviesa per limitar-se a córrer darrere d’ella. Aquesta nova saviesa, sorgida per la «fam-de-saviesa», és filo (φίλος) -«phília» o amor- i sofia (σοφία) -«sophía», és a dir, saviesa i ciència. La filosofia esdevé, d’aquesta manera, popular gràcies al cercle socràtic i el seu amor a la saviesa, la qual és saber teòric i pràctic a la vegada. La filosofia en aquest context és més aviat un talent vital que no pas un cos de doctrina.

En el marc de l’estudi filosòfic i científic de la Grècia Clàssica, la música va ser tractada des de dos punts de vista. Els filòsofs investigaren la seva naturalesa, l’espai que ocupava en l’univers i entre les divinitats de l’Olímp, així com els usos i els efectes sobre l’ànima humana (ψυχή), i descrigueren de manera científica i sistemàtica els elements de la seva composició.
Per als grecs, el mot μουσική (música), que significava “l’art de les muses”, tenia un sentit més transcendental que avui per a nosaltres. Filòsofs antics i amants de les ciències esotèriques (doctrines o ensenyaments adreçats a un cercle d’iniciats restringit) atribuïen a la música el concepte de “la música de les esferes”, com a resultant de l’equilibri perfecte de l’Univers i de l’evolució dels astres, mentre que avui aquest mateix concepte adopta algunes dissemblances; l’Enciclopèdia Catalana defineix la música com «l’art que s’expressa mitjançant l’ordenació dels sons en el temps».

Al llarg de la història, diferents pensadors s’han aturat a estudiar la música amb més o menys insistència, com és el cas de Plató (Πλάτων), Aristòtil (Ἀριστοτέλης) i Nietzsche. Nogensmenys, Pitàgores (Πυθαγόρας) ja s’interessà per la música, tant per la seva naturalesa numèrica com pel seu vessant espiritual. De fet, fou el primer que relacionà dues pràctiques aparentment tant diferents com són la música i les matemàtiques, i n’elaborà un teoria musical. Pitàgores, després d’arribar a la conclusió que els nombres, com a elements primers de tot, estan en la realitat, són la realitat i les coses, i que l’interval que hi ha entre el Tot i les seves parts no és únicament un interval mètric, sinó també un interval metafísic i real, va suposar que el nombre era també un interval harmònic, i causa d’harmonia. Així doncs, va iniciar-se una connexió entre la matemàtica, la música i l’harmonia del cosmos.
Els pitàgorics i el mateix Pitàgores parlaven d’una harmonia que contenia amagada tota una aritmètica, relacionada amb el nombre i la proporció, que feia possible la conciliació dels contraris (parell-senar; unitat-varietat), així com la consonància i la dissonància. D’aquesta manera, descrivien la relació entre l’altura del to i la longitud de la corda d’un instrument. L’harmonia era, doncs, la proporció expressada en nombres, i els principals intervals musicals podien ser expressats mitjançant relacions numèriques entre els quatre primers nombres enters: una octava = 2:1, una quinta = 3:2, una quarta = 4:3. A continuació, mostrarem una imatge per entendre els intervals.

Intervals (Font: Marina Salas Zamora)

Després de considerar tot això, Pitàgores va contemplar l’aplicació dels seus descobriments matemàtics i musicals a l’univers sencer.
Veiem que Plató parla d’aquesta filosofia com una doctrina ben coneguda quan diu:

[…] ὡς ἀστρονομίαν ὄμματα πέπηγεν, ὣς πρὸς ἐναρμόνιον φορὰν ὦτα παγῆναι, καὶ αὗται ἀλλήλων ἀδελφαί τινες αἱ ἐπιστῆμαι εἶναι, ὡς οἵ τε Πυθαγόρειοί φασι καὶ ἡμεῖς, ὦ Γλαύκων, συγχωροῦμεν.

Πλάτων, Πολιτεία VII, 530d

[…] així com els ulls es fixen en l’astronomia, les orelles es fixen en el moviment harmònic; i aquestes ciències són, en certa manera, germanes l’una de l’altra, tal i com afirmen els pitagòrics i nosaltres admetem, oi, Glaucó?

Plató, República 7, 530d
Traducció: Marina Salas Zamora

Αρχαιολογικό Μουσείο Δίου

Publicat el 8 novembre 2014 per MARINA

Respon

Museu Arqueològic de Díon, Grècia. Font: Wikimedia Commons

Si llegiu el títol d’aquest article segurament us assalten qüestions com ara en quina llengua està escrit, quin tipus d’alfabet utilitza, què significa… Doncs bé, aquestes lletres pertanyen a l’alfabet del grec modern, ja que estem parlant del Museu Arqueològic de Díon (Δίον), a Grècia. Aquesta petita ciutat, situada a la unitat perifèrica de Pièria, a la regió de la Macedònia central, es troba a 440 km d’Atenes i a 85 km de Tessalònica. Díon va ser una ciutat inhabitada des del segle VI aC fins el segle V dC. El museu va obrir l’any 1983 amb l’exposició de peces de l’àrea de Díon, però també amb exemplars de l’Olimp i de l’àrea de Pièria, regió de Tràcia on habitava un dels dos grups de Muses que guarden relació amb el mite d’Orfeu i el culte a Dionís.

Temple de Zeus Hipsiste, Parc Arqueològic de Dion. Font: Lina Zamora Juanpere

Temple de Zeus Hipsiste, Parc Arqueològic de Díon.
Font: Ferran Cortina Segarra

Però el que realment em motiva a parlar sobre aquest museu és un souvenir que la meva mare em va portar del seu viatge per algunes de les zones més emblemàtiques del nord de Grècia: un recull fotogràfic d’objectes del dia dia de la gent de Díon, artefactes religiosos i estàtues d’arreu de Pièria, situats a la primera planta. En una de les seves sales, s’hi amaga l’hydraulis (ὕδραυλις) o l’orgue d’aigua, el primer orgue trobat a Grècia i també el més antic del món.

Ens acostem a un panell informatiu. En ell, Dimitrios Pandermalis (professor d’arqueologia clàssica) ens explica que l’estiu de 1992 es van dur a terme unes excavacions per posar al descobert l’interior d’un edifici datat del segle II aC. Però un 19 d’agost d’aquell mateix any, quan les excavacions arribaren al paviment de l’edifici i es tragueren totes les peces destruïdes, els arqueòlegs trobaren una filera de tubs de bronze, una troballa inusual i extremadament delicada, assegura Pandermalis. Amb molta cura, es col·locaren en la posició original. No hi havia cap dubte que es tractava d’un instrument musical de l’Antiga Grècia anomenat hydraulis, ja que el seu nom apareixia en obres com El banquet de Savis, d’Ateneu de Nàucratis (Ἀθήναιος Nαυκρατίτης), o De Architectura, de Marc Vitruvi Pol·lió. Aquest va ser inventat per l’enginyer Ctesibi d’Alexandria (Κτησίϐιος), un inventor i matemàtic nascut a Alexandria el s.III aC.

Fotomuntatge de l'”hydraulis” per Marina Salas Zamora. Museu de Díon, Grècia. Font: Lina Zamora Juanpere.

Com podem observar en l’anterior imatge, els tubs de l’hydraulis, als quals es posaven anells d’argent com a decoració, estaven col·locats linealment i s’hi diferenciaven dos classes; una que consistia en vint-i-quatre tubs amples, i una altra que en tenia setze de més estrets. L’adorn de cristall policromat connectat a la placa de metall -decorada amb argent i situada a la part inferior- era una de les peces de l’instrument amb més valor, ja que va ser confeccionada amb la tècnica “millefiori”, emprada en utensilis de vidre principalment durant el s.I aC. Els detalls d’argent dels tubs, daten del mateix període cronològic. Ambdós factors ens permeten arribar a la conclusió que l’instrument es remunta al mateix període.

Tal i com em explicat anteriorment, l’hydraulis de Díon és el primer instrument amb aquestes característiques trobat a Grècia i també al món. Segurament, és el precursor de l’òrgan usat actualment en les esglésies, ja que és similar a l’òrgan inventat per Ctesibi.

[…] πολλῶν δὲ τοιούτων ἔτι λεγομένων ἐκ τῶν γειτόνων τις ἐξηκούσθη ὑδραύλεως ἦχος πάνυ τι ἡδὺς καὶ τερπνός, ὡς πάντας ἡμᾶς ἐπιστραφῆναι θελχθέντας ὑπὸ τῆς ἐμμελείας.

Ἀθηναῖος Ναυκαρατίτης. Δειπνοσοφισταί, IV 75

[…] entretant procedia la conversa, des de la proximitat va arribar un so sobtat, com el d’un orgue hidràulic, tan plaent i agradable, que tothom va girar-se cap a ell i va quedar captivat per la melodia.

Ateneu de Nàucratis. El banquet de savis, IV 75.
Traducció en català a partir de l’anglès (C.D.Yonge): Marina Salas Zamora

Per completar aquest article, considero necessari mostrar-vos algunes de les peces exposades en la mateixa sala de l’hydraulis que, igual que aquest, et transporten per uns minuts a la virtuosa Grècia del moment, on la música jugava un paper molt important.

Làpida amb una escena d’un jove vestit amb un himàcion (ἱμάτιον) amb una lira (λύρα)

390-380 aC

Procedència: Cassandria (Potidea), Península Calcídica

Museu de Díon, Grècia

Font: Lina Zamora Juanpere

Làpida amb inscripció musical

Segle III aC

Procedència: Vrasna, Tessalònica

Museu de Díon, Grècia

Font: Lina Zamora Juanpere

Aquesta mostra és un dels únics exemples de notació musical supervivent. Les lletres que són llegibles, no formen cap mot amb sentit propi. Per això, els arqueòlegs creuen que són símbols musicals com:

V	7	┐	R	T	C	O	N
do	re	mi	fa	sol#	la	si	do#1

Aulos (αὐλός) o flauta doble

Museu de Díon, Grècia

Font: Lina Zamora Juanpere

Era l’instrument de vent més important de l’Antiga Grècia, la flauta doble acompanyava rituals religiosos, processons i sacrificis, representacions teatrals, simposis i la majoria de danses gregues. També acompanyava els cops que marcaven el compàs als remers i les marxes de soldats.

Figures de terracota d’Afrodita tocant la cítara (κιθάρα)

Segona meitat del segle II aC

Trobada en una tomba excavada a la roca (Γ)

Museu de Díon, Grècia

Font: Lina Zamora Juanpere

Aquestes figures de terracota representen Afrodita (Ἀφροδίτη), deessa de la bellesa, l’amor, el plaer i la procreació, tocant la cítara. Ambdues van ser lliurades com a ofrena en una tomba.

Concloc aquest article apel·lant a la gran riquesa arqueològica que posseeix Grècia i la manca de recursos que pateix el gremi d’arqueòlegs per continuar la seva investigació i mantenir els espais en bones condicions. Des del meu punt de vista, crec que és molt important defensar el patrimoni històric de tot el món perquè és l’única manera de saber d’on venim i qui som, entre altres qüestions.

I.III La música en la religió

Publicat el 1 novembre 2014 per MARINA

La religió hel·lènica és el resultat d’una combinació de factors geogràfics, polítics, socials, econòmics, i segurament, racials. Aquesta era politeista, és a dir, els grecs creien en la existència de molts déus i cadascuna de les polis retia culte a la seva pròpia divinitat protectora, com Atenes (Ἀθηναί), per exemple, que tenia per deessa Atena (Ἀθηνᾶ). Aquests déus tenien aspecte humà i, encara que eren immortals, menjaven, s’estimaven, lluitaven entre ells, tenien virtuts, passions i vicis com els mateixos humans. Les deesses i els déus grecs més importants vivien al mont Olimp. Zeus era el déu principal, pare de la resta dels déus i posseïdor del llamp. Però no tant sols creien en els déus, sinó també en els herois, fills d’un déu i d’un immortal. Més d’una vegada haureu sentit a parlar d’Aquil·les (Ἀχιλλεύς) , Ulisses (Ὀδυσσεύς) o Hèracles (Ἡρακλῆς), tres personatges molt poderosos però que eren mortals. Les criatures fantàstiques, com ara ciclops i centaures, també tenien lloc en les creences dels grecs, i molt sovint apareixien als mites, històries sobre déus i herois.

Religió i música eren dos elements que es compenetraven de manera usual en jornades festives com les de les Panatenees o Jocs Panatenaics, un festival en honor a Atena Poliàs. Segons A. Mommsen, Heortologie der Athener, aquests jocs van ser fundats per Erecteu 729 anys abans de les primeres Olimpíades. En un principi se’ls anomenava Atenea, però posteriorment canvià el nom a Panatenea. Pisístrat va renovar el festival i va donar més importància a la seva divinitat protectora, Atena.
Si ens centrem en els concursos musicals d’aquesta celebració, tan sols els trobarem en les Grans Panatenees. Pisístrat (Πεισίστρατος), que procedia de la noble família atenesa dels Filaides, vivia a Brauró, on hi havia una gran tradició de concursos de rapsodes, i per tant, podem afirmar que va ser ell qui va portar el costum del seu poble a la gran capital. Va introduir recitacions dels poemes d’Homer, dels quals la mètrica va ser regulada per Hiparc de Nicea (Ἵππαρχος) (Plató, Hiparc 228 B). Pèricles (Περικλη̂ς), un altre dels introductors dels concurs musicals, va fer construir l’odèon d’Atenes, un petit teatre ubicat prop del teatre de Dionís a l’acròpolis d’Atenes (Plutó, Pèricles, 13). Prèviament les recitacions de rapsodes s’havien fet a l’antic odèon, més senzill i sense sostre, on es va trobar una important inscripció, de la qual no disposem imatges, que parlava sobre aquests concursos musicals.

Odèon de l’acròpolis d’Atenes
Font: Lina Zamora Juanpere

La part que feia referència a les rapsodes possiblement es va perdre, però tenim constància d’un fragment que esmenta els diferents premis i modalitats. N’hi havia cinc per als κιθαρῳδοί o citaristes. Al primer guanyador se li atorgava una corona d’olivera i 1000 dracmes d’or i 500 de plata, al segon, una corona valorada en 700, al tercer en 600, al quart en 400, i el cinquè en valor a 300 dracmes. Els dos següents premis eren per als músics d’aulos, que no tan sols eren auletris, sinó que també es donava pas a la participació d’homes: el primer guanyava una corona valorada en 300 dracmes, i el segon, una valorada en 100. Les auletris també tenien premis, però la inscripció no ens especifica quins eren. Cal tenir en compte que, a diferència dels concursos gimnàstics i eqüestres, els musicals es reconeixien amb diners i no pas amb espècies. El primer a guanyar aquest concurs musical fou Frinis (Φρῦνις) en les Olimpíades del 446 aC. Plutarc de Queronea (Πλούταρχος), historiador i assagista grec, va escriure un tractat sobre la música de les Panatenees (Mus. 8), festivitat en la qual no es representava cap obra dramàtica. Segons Mommsen, considerant la llarga durada de les recitacions de rapsodes i de les competicions musicals, podem afirmar que aquesta part de la cerimònia durava uns tres dies.

Però música i religió no només convivien en festivitats com els Jocs Panatenaics, sinó també en himnes dedicats a les divinitats. És el cas dels dos himnes dèlfics, dedicats a Apol·lo i dels quals s’ha trobat algun fragment. Ambdós són l’exemple més antic de música escrita que sobreviu sense ambigüitats del món occidental i dels quals en coneixem l’autor. Aquests van ser trobats a Delfos i tot i la dificultat per llegir-ne el nom, es creu que el primer himne va se escrit per l’atenès Ateneu (Ἀθήναιος) l’any 138 aC (Bélis, A. Corpus des inscriptions de Delphes, vol. 3; Pöhlmann, Egert and Martin L. West Documents of Ancient Greek Music), i el segon, per Limeni (Λιμένιος) i Ateneu (Pöhlmann, Egert and Martin L. West Documents of Ancient Greek Music) el 128 aC. Aquests dos himnes varen ser creats per al Festival Pític, celebrat cada deu anys, i aprofitats en els Jocs Pítics, celebrats cada quatre anys al santuari d’Apol·lo a Delfos.

A continuació, una reproducció de com podria sonar el primer himne dèlfic a Apol·lo interpretada per Gregorio Paniagua del seu àlbum Musique de la Grèce Antique:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=6yhmYbuIEPM[/youtube]

I per finalitzar, us vull mostrar una fragment del mateix himne que he interpretat amb el clarinet en si♭. Si pareu atenció, us adonareu de la diferència instrumental entre les dues versions, la primera amb un instrument de corda (cítara) i la segona amb un instrument de vent. Si bé és cert que hauria pogut tocar el fragment d’aquest himne amb un instrument de corda, vaig creure oportú triar el clarinet per experimentar com sonaria aquesta música amb instrument de vent fusta:

Primer himne dèlfic a Apol·lo by Slidely Slideshow

Expedició al museu del Louvre

Publicat el 12 octubre 2014 per MARINA

Marina Salas Zamora al “Moulin Rouge” de París. Agost 2014

Després d’un intens juliol de feina i calor, la meva família i jo varem decidir fer un viatge improvisat a París. Teníem ganes de visitar la ciutat de l’amour per excel·lència i de d’explorar, tot passejant pels carrers més emblemàtics de la ciutat, esglésies centenàries, llibreries a tocar del riu Sena, monuments de ferro que arriben al cel, pintors bohemis del barri de Montmatre… I és clar, com a bones turistes, a part de tastar la sopa de ceba, que és el plat típic de la ciutat, no ens va faltar la visita al Louvre, un del museus més importants i visitats del món sencer.

Era un dia de pluja, com tots els que vàrem estar a París, i després d’una hora i mitja de cua ens disposàvem a passar un jornada completa entre pintures de l’Escola Holandesa i arquitectura Romànica, entre altres. Teníem ven clar que no veuríem ni una quarta part del museu, perquè segons havia llegit, necessitaríem nou mesos per fer, tan sols, un cop d’ull per sobre de totes les exposicions i obres d’arts. Tan bon punt vaig agafar el plànol, ja em vaig marcar un objectiu fix: visitar les sales d’exposicions de civilització grega. I és aquí on vaig fer la gran descoberta del viatge, perquè entre vitrina i vitrina anava trobant grans perles per al meu treball que de cap manera podia desaprofitar. Com us podeu imaginar, tinc tantes imatges, entre figures de terracota i ceràmiques, que necessitaria més d’un article per mostrar-vos-les totes. Per això he fet una tria acurada d’aquelles peces que m’han semblat de caire més interessant i que analitzaré a continuació.

FIGURES MIRINES DE TERRACOTA [Antiguitats gregues, etrusques i romanes. Planta baixa, sala 18]

La necròpolis de Mirina (Μυρίνα), situada al golf d’Élea entre Pèrgam i Esmirna (a la costa occidental de l’actual Turquia), va ser descoberta accidentalment l’any 1870. Entre els materials que s’hi van trobar cal destacar les figures de terracota que veurem a continuació. Aquestes adquisicions van donar resposta a moltes de les preguntes que es feien els arqueòlegs sobre la vida cultural i quotidiana d’una ciutat rica i activa entre el 250 aC, poc després de la seva aliança amb la ciutat de Pèrgam pel sobirà Atàlida, Eumenes I (Εὐμένης), i el 106 dC, data de la seva destrucció per un terratrèmol.

Grup de cinc Erotes

Grup de cinc Erotes

Segle I aC

Procedència i fabricació: Mirina

Font: Marina Salas Zamora

Els Erotes (Ἕρωτες) eren els déus alats de l’amor, acompanyants d’Eros. El nombre d’Erotes era variat, però Hesíode en descriu dos: Eros (Ἔρως), déu de l’amor, i Hímer (Ίμερος), déu del desig, que varen assistir al naixement d’Afrodita (Ἀφροδίτη). Més tard, altres escriptors en van afegir un tercer, Potos (Πόθος), déu de la passió.

Els dos Erotes asseguts sota la taula toquen la siringa (σύριγξ) i la lira (λύρα). La siringa, constituïda per una filera de vuit o nou tubs de mateixa llargada, està associada a la vida pastoral i a la poesia bucòlica.

Músics tocant el tamborí i l’aulos

Segles II-III dC

Fabricació Síria

Font: Marina Salas Zamora

L’aulos (αὐλός) que toca el personatge de la dreta d’aquesta imatge està format per dos tubs units per una canya que el músic pressiona amb els seus llavis, i per tant, en direm flauta doble. Aquest instrument era usat en nombroses circumstàncies, particularment, acompanyant la lira en festes religioses. El tamborí o tympanon (τύμπανον) era un instrument pla i de forma circular que es tocava colpejant amb el genoll.

Grup del “concert d’Egina”

250-225 aC

Procedència i fabricació: Egina

Font: Marina Salas Zamora

El grup del “concert d’Egina”, format per sis musics i dansaires, possiblement va ser trobat en la mateixa tomba, atesa la importància d’aquestes dues disciplines en el context funerari. Cadascuna de les tres dones presentades en la imatge porta entre les seves mans una cítara (κιθάρα), instrument de forma trapezoïdal i compost generalment per set cordes i una caixa de ressonància. Aquest, quedava reservat a aquells virtuosos qui el tocaven amb l’ajuda d’un plectre (peça d’os) o bé simplement amb els dits.

Músics tocant l’hydraulis i la salpinx

Segle I aC

Procedència i fabricació: Alexandria

Font: Marina Salas Zamora

L’orgue d’aigua o l’hydraulis (ὕδραυλις) que està tocant el personatge de la dreta va ser creat per un famós mecànic d’Alexandria de nom Ktésilios el segle III aC. Aquest instrument va ser admès als concursos musicals de Delfos (Δελφοί) i va continuar ressonant durant l’època romana imperial en els combats de gladiadors. Pel que fa a la salpinx (σάλπιγξ) que el personatge de la esquerra porta entre les mans, val a dir que era un instrument de vent de l’Antiga Grècia pertanyent a la família de les trompetes. En moltes civilitzacions antigues s’ha trobat aquest tipus d’instrument, pel que ens és difícil discernir on i quan es troba el seu origen. De fet, en la Ilíada d’Homer, s’han trobat esments al seu so, tot i que no s’han vist referències segures fins a la Grècia clàssica.

CERÀMICA GREGA [Primera planta, sales 40/41/42/43/44]

Les cinc sales de la galeria de la Campana del museu del Louvre presenten, amb l’ajuda de més d’un milió de vasos, l’evolució de la ceràmica grega durant cinc segles. La visita comença per l’estil geomètric inventat pels atenesos i l’estil oriental dels “ateliers” de Corint i la Grècia de l’est, continua amb la tècnica atenesa de les figures negres i roges i la ceràmica àtica i acaba amb la producció de ceràmica a la zona oriental de la Grècia antiga, la Itàlia meridional. I és clar, entre tanta meravella, era normal que topés amb vasos que, d’alguna manera, reflectien la importància que la civilització grega va donar a l’art musical. A continuació, he preparat una presentació digital perquè feu un tastet de l’exposició de ceràmica grega del Louvre, centrant-me en aquelles peces que contenien escenes musicals.

Ceràmica grega, Louvre by Slidely Slideshow

I aquí finalitza la meva expedició pel Louvre. Penseu que he reduït molt la quantitat d’imatges i que potser, tan sols comptant les ceràmiques amb elements musicals, tenia un centenar de fotografies. Per això, si teniu ocasió, us animo a visitar aquest enorme museu que amaga perles de civilitzacions ben diverses a nivell cultural i, per descomptat, la màgica ciutat de París.

I.II La música en la mitologia

Publicat el 29 setembre 2014 per MARINA

Quan parlem de la Grècia Antiga ràpidament relacionem el poble grec amb el concepte “mitologia”, del grec μῦθος que significa ‘narració’ i λόγος ‘raonament o estudi’, segurament per la importància que aquests donaven als déus i als herois, als cultes religiosos i a les pràctiques de rituals. Els mites grecs intentaven explicar els orígens del món i les aventures d’una àmplia varietat de déus, herois i altres criatures mitològiques. Formaven part de la religió grega i es podien trobar en forma de relats (difosos per tradició oral o a través de la literatura grega) o en pintures sobre ceràmica. La transcendència de la música en el culte dels déus era de tal rellevància, que fins i tot es va incloure en alguns rituals dedicats a les divinitats. El de Dionís (Διόνυσος) era escènic i en el qual tingueren gran influència Èsquil (Eleusis, Àtica. Grècia 525 aC – Gela, Sicília 456 aC), Sòfocles (Atenes 497 aC – 406 aC) i Eurípides (Atenes 480 o 485 aC – Pel·la, Macedònia. Grècia 406 aC). En canvi, el ritual d’Apol·lo (Ἀπολλών), déu de la medicina, de la bellesa masculina, de la música i de la poesia en la mitologia grega i posteriorment en la mitologia romana, era totalment instrumental [Pausànies, Descripció de Grècia]. Aquest, pertanyia a la segona generació dels déus Olímpics i era fill de Zeus i Leto, i germà de la deessa Àrtemis. Com a déu de la música i la poesia, Apol·lo era representat al mont Parnàs des d’on presidia els concursos de les Muses. La flauta és un dels elements que intervé a les llegendes apol·línies, com en la història de Màrsies (Μαρσύας). Aquest sàtir, fill d’Olimp, va trobar una flauta que Atena havia llençat, i poc després de fer-la sonar, es va adonar fins a quin punt li deformava la boca i donava al seu rostre una expressió desagradable. D’alguna manera, Màrsies va trobar melodiosa la música que sortia de l’objecte i va reptar Apol·lo amb la pretensió que ell era millor músic amb la seva flauta que el déu amb la lira. Màrsies va ser vençut i Apol·lo el va escorxar després de penjar-lo en un pi. [Ovidi, Les Metamorfosis 6, 382]

Apol·lo i Màrsies

1760 – 1770

Escultura de porcellana

Madrid, Museo del Prado

Anònim

Font: Wikimedia Commons

Escena en la qual Apol·lo penja Màrsies en un pi i l’hi espelleja la pell a tires.

És important saber que tota la mitologia que trobem relacionada amb la música prové d’una sèrie d’influències musicals orientals que van arribar a Grècia al llarg del II mil·leni aC, principalment dels egipcis i fenicis. Com hem dit, aquestes influències van donar lloc a un seguit de mites que intentaven explicar els orígens de la música, com aquells que parlen de la invenció de la lira arcaica, la quelis (χέλυς). El més conegut és el que explica la història d’Hermes, déu missatger, guia dels morts fins als inferns i déu dels viatgers, del comerç i dels lladres, representat com un jove cobert amb un capa i un barret o casc alat, calçat amb sandàlies també alades i un caduceu a la mà. Aquest, que era fill de Zeus i Maia, poc després de néixer en una cova de Cil·lene, va escapar-se del bressol i va robar tot un ramat de vaques a Apol·lo que guià a Pilos, on en sacrificà dues, en menjà una part i amagà les altres en una cova. En tornar a Cil·lene va trobar una tortuga, va buidar-ne la closca i amb ella va inventar la lira afegint-hi cordes confeccionades amb budells de vaca. Apol·lo en descobrí el lladre de les vaques va portar Hermes davant Zeus perquè imposés justícia. Finalment Apol·lo va acordar amb Hermes bescanviar les vaques per la lira. [Ovidi, Les Heroides. XVI. 180]

Però segurament el mite musical grec més famós sigui el d’Orfeu (᾿Ορφεύς), fill d’Èagre i de Cal·líope, musa de la poesιa lírica. Apol·lo va regalar a Orfeu una lira (λύρα), que la seva mare i les seves germanes, la resta de muses, van ensenyar-li a tocar. Era tan gran la habilitat que Orfeu tenia amb l’instrument, que la seva música captivava per igual els déus i els humans, tranquil·litzava i domava les feres i fins i tot feia que arbres, plantes i roques es moguessin per escoltar de més a prop la seva música. A continuació trobareu un vídeo molt visual que explica en quatre minuts la tràgica història d’Eurídice (Εὐρυδίκη) i Orfeu.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=OyQIOZKsNmU[/youtube]

Creat per “Grand Canonical” de la Universitat de California, Berkeley l’any 2008 amb motiu del “Campus Movie Fest”, el festival cinematogràfic esudiantil més llarg del món.

Musa asseguda en un pedestal i amb una lira a la mà. Museu del Louvre, París. Font: Marina Salas Zamora

Un dels elements claus de la mitologia quan parlem en termes musicals són les Muses (Μοῦσαι), nou germanes filles de Zeus (Ζεύς) i Mnemosine (Μνημοσύνη). Aquestes nou divinitats del cant i de la dansa eren venerades com a nimfes de les fonts. Existien dos grups principals de Muses: les de Tràcia, a la regió de Pièria (d’on els ve el sobrenom de Muses Pièrides), i les de Beòcia, les quals s’ubicaven als vessants de l’Helicó, davant del Parnàs, on hi havia la font Hipocrene, obra del cavall alat Pegàs. Les primeres, veïnes de l’Olimp, guarden relació amb el mite d’Orfeu i el culte a Dionís, que havia guanyat gran importància a la regió de Tràcia. Per altra banda, Apol·lo dirigia els cants de les Muses de l’Helicó al voltant de la font Hipocrene.

Mapa de la Grècia Antiga

Marina Salas Zamora, 2014

Les lletres de color vermell ens indiquen les zones on trobem els dos tipus de Muses; les de Pièria i les del mont Helicó.

Com hem dit anteriorment, les Muses eren nou germanes a les quals s’atribuïa una funció determinada: a Cal·líope (Καλλιόπη ‘la del bell esguard agradable a la vista’) la poesia èpica; a Clio (Κλειώ ‘aquella que els fa famosos’) la història; a Polímnia (Πολυμνία ‘la dels molts himnes’), la pantomima; a Euterpe (Εὐτέρπη ‘la molt agradable’), la flauta; a Terpsícore (Τερψιχόρη ‘delit de la dansa’), la dansa; a Èrato (Ἐρατώ ‘la que provoca el desig’), la lírica coral; a Melpòmene (Μελπομένη ‘la melodiosa, la cantant, la poetessa’), la tragèdia; a Talia (Θάλεια ‘la que floreix, la festívola’), la comèdia; a Urània (Οὐρανία ‘celestial’), l’astronomia.

Αprofitant l’avinentesa que ens trobem en un blog musical sobre la Grècia clàssica, m’agradaria fer especial menció a aquelles muses que eren representades amb algun instrument musical.

Euterpe	Terpsícore	Cal·líope	Èrato
Tocar la flauta	Dansa i cançó coral	Poesia èpica	Poesia lírica
Diaulos	Lira	Lira	Lira
Musa Euterpe (s.V aC) “Museum of Fine Arts”, Boston.	Musa Terpsícore (s.V aC) “British Museum”, Londres.	Musa Cal·líope (s.V aC) “Museum of Fine Arts”, Boston	Musa Èrato (s.II aC) “Ny Carlsberg Glyptotek”, Copenhaguen

[Totes les imatges han estat extretes del portal web Theoi, excepte la musa Èrato que prové de Wikimedia Commons]

I per acabar us enllaço al “Qui sóc” d’aquest mateix bloc, on trobareu, a l’apartat final, una descripció extreta de les Narracions de mites clàssics de Margarida Capellà sobre el mite de Pan i Siringa en el qual m’he basat per posar nom al meu bloc “Siringa, la música de l’Antiga Grècia”.

Siringa, la música de l'Antiga Grècia

Arxiu de la categoria: General

I.I Introducció a la música de l’Antiga Grècia

Sobre l’ara i l’abans de la paideia musical

I.V La música en l’educació

I.VI La música en la literatura i el teatre

Visita al Museu d’Arqueologia de Catalunya

I.IV La música en la filosofia

Αρχαιολογικό Μουσείο Δίου

I.III La música en la religió

Expedició al museu del Louvre

I.II La música en la mitologia