I.V La música en l’educació

Tots hem sentit a parlar de la famosa παιδεία (educació) grega. Cal dir, però, que aquesta es trobava dividida per dues grans cultures que entenien la visió de l’home i de la πόλις (ciutat) de forma diferent; així doncs, l’educació atenenca del període clàssic contrastava plenament amb l’educació espartana.

Per començar, parlarem de la gran ciutat, Atenes, on l’educació variava segons la classe social a la qual pertanyia el ciutadà. Els fills de les capes altes de la societat atenenca rebien una educació de qualitat. Fins als set anys, el nen prenia una primera educació en el marc familiar. Als vuit anys, començava l’escola o tenia un preceptor particular que instruïa l’infant. En un nivell més elemental, el noi aprenia lectura i escriptura, religió i mitologia, així com rudiments de càlcul. Els joves, sovint aprenien a llegir amb els llibres d’Homer i estudiaven de memòria els versos dels grans poetes. A mida que el noi anava creixent, s’afegien nous coneixements al seu currículum, com la geometria, el dibuix i la música, en particular l’art de la flauta i la lira (λύρα). Quan ja tenia dotze anys, era hora d’anar a la palestra, on feia gimnàstica amb altres nois. Aquesta educació atenenca incloïa un sistema d’exàmens per tal de controlar el procés d’aprenentatge. Ja al final de l’adolescència, entre els divuit i els vint anys, s’implantava la instrucció militar. A Atenes, l’educació física i després la instrucció militar eren indispensables per a la formació ètica i cívica del ciutadà.
Però els fills dels ciutadans humils no gaudien de tots aquests privilegis, sinó que rebien una educació força limitada, sovint basada en un ofici. Pel que fa a l’educació de les noies, també era més limitada que la dels nois i variava segons l’estatus social; a més, hi va haver algunes institucions femenines notables.
Com hem comentat anteriorment, l’educació espartana, així com la cultura i la vida quotidiana, era diferent a l’atenesa. La vida de l’espartà, des del seu naixement, es basava en el servei de l’Estat. Si un nen naixia dèbil o amb malformacions, era estimbat al mon Taíget. A partir dels set anys, els nens començaven l’educació comuna i obligatòria: aprenien a llegir i a escriure, una mica de música i cant, però sobretot s’exercitaven físicament. L’espartà, doncs, s’educava en col·lectivitat, en campaments militars, en un fort contrast amb el sistema atenès.

Per tant, podem concloure que en la παιδεία grega, la música era estudiada conjuntament amb les llengües, la matemàtica (física), i l’astronomia (astrologia), com en els nostres dies.
En aquest article ens centrarem en el mètode educatiu de Plató (Πλάτων), el qual atribuïa una importància rellevant a l’adoctrinament de la societat grega. Rousseau va dir que la República es podia definir com a obra política, però que, a més, era l’obra més gran que mai s’havia escrit en matèria d’educació (George A. SABINE, Historia de la teoría política, p. 55). La formació que plantejava Plató consistia, fonamentalment, a servir-se de la música per a l’ànima, i de la gimnàstica per al cos.

Crater de campana

Crater de campana

400-420 aC

Pintor de Cadmos

Ceràmica de figures roges

Procedència: Àtica (Grècia)

Madrid, Museo Arqueológico Nacional

En aquesta cratera, el pintor ens submergeix en plena classe de música. El mestre, el qual es troba assegut en un klismos (κλισμός) al centre de l’escena, toca la lira i acompanya al nen nuet que entona una cançó. Entre ambdós, un jove es disposa a despenjar una lira que es troba a la paret. Un altre nen nuet, amb el plectre a la ma, es prepara per començar a tocar la lira davant la mirada atenta d’un jove que es recolza sobre un bastó. Sobre els seus peus observem un trípode.
Probablement aquests joves siguin participants en algun dels cors que participaven a les festivitats religioses en honor a una divinitat, essent el trípode el premi.

L’estudi de la música comprenia, també, l’estudi i la interpretació de les obres mestres de la poesia, juntament amb l’art de cantar i tocar la lira. Plató va deixar clar que les faules i els mites de qualsevol narrativa musical havien de ser excloses, ja que, segons el filòsof, eren narracions plenes de mentides, on es representaven uns déus criminals que cometien delictes, feien guerres entre ells i no amagaven llurs luxúries (República, 376e-378e). Ben al contrari, Plató defensava que calia presentar Déu com un ésser essencialment bo, causant de benestar, incapaç de fer cap mal, que no enganya i, sobretot, immutable, és a dir, en el qual cap perfecció no pot afeblir-se.
Per altra banda, no permetia ni la comèdia ni la tragèdia. Cal esmentar que Plató s’havia plantejat i preguntat si també aquestes representacions havien de ser prohibides, pel fet que hi apareguessin falsos herois i falses narracions. Considerava, a més, que aquestes imitacions no podien ser permeses en l’àmbit educatiu. Les reaccions en la Grècia clàssica per la prohibició de representacions teatrals, com és lògic, van ser de sorpresa i desacord. Potser per aquest motiu, el mateix Plató, abans de donar la seva resposta contrària a aquestes manifestacions, va reconèixer que ho havia fet forçadament, o portat, si més no, pel pes dels principis que ell defensava i les deduccions que se’n derivaven.
En aquest context, també es va fer referència als instruments musicals, que segons el filòsof, havien de ser escollits de manera que escaiguessin a les normes que s’havien establert. Així doncs, resultaven ser, exclusivament, la lira i la cítara (κιθάρα), per a la ciutat i, la siringa (σύριγξ), per als pastors, ja que els instruments de vent havien esdevingut molt populars entre els pastors i els músics de carrer.

[…] λύρα δή σοι, ἦν δ᾽ ἐγώ, καὶ κιθάρα λείπεται καὶ κατὰ πόλιν χρήσιμα: καὶ αὖ κατ᾽ἀγροὺς τοῖς νομεῦσι σῦριγξ ἄν τις εἴη.

Πλάτων, Πολιτεία III, 399d

[…] En efecte,” -deia jo- ” segons tu, queden la lira i la cítara com a profitoses en el marc de la ciutat, i potser també, als camps, alguna mena de siringa ho seria per als pastors.”

Plató, República 3, 399d
Traducció: Teresa Devesa Monclús

Després d’aprofundir en l’educació musical antiga, no em podia estar de contraposar-la amb l’actual, tan igual i tan diferent a l’hora. Així doncs, us enllaço un article on faig una petita crítica i reflexions personals sobre l’actual ensenyament musical.