III.I Instruments de vent

Publicat el 23 desembre 2014 per MARINA

Els instruments de vent, també anomenats aeròfons, són aquells en què el so es genera per la vibració de l’aire que passa a través d’un tub. A continuació veurem els instruments de l’Antiga Grècia que pertanyien a aquesta classificació.

Construcció : Marina Salas Zamora

Comencem doncs, pel grup de les flautes, instruments atribuïts generalment als pastors i músics de carrer.
El terme siringa donava lloc a dues classes d’instrument: a un tipus de flauta simple (σύριγξ μονοκάλαμος) i a la flauta de Pan, composta per una sèrie de tubs units amb una corda. Diferents aspectes de la mitologia grega giren entorn a aquest instrument; Pan (Πάν), el déu dels pastors i dels ramats apareixia tocant la flauta que rep el seu nom. En aquest mateix bloc trobareu la reconstrucció d’una siringa i el procediment que cal seguir per confeccionar-la.

L’aulos (αὐλός) era un altre tipus de flauta, a la qual sovint s’anomenava flauta frígia. A diferència de la siringa, aquesta era un aeròfon de canya. La seva invenció s’atribueix a Atena (Ἀθηνᾶ); expliquen que la deessa, en veure la seva imatge reflectida en un mirall mentre tocava l’instrument, es va veure tan lletja i deforme, que el llençà lluny seu. Realment, aquest instrument provocava una deformació important deguda a la inflor de les galtes, ja que els instruments amb llengüeta o canya requerien més força a l’hora de bufar i provocar el so. El so de l’aulos, el qual es solia construir de fusta, canya o marfil, era dolç i tranquil. Habitualment un sol intèrpret tocava dos aulos a la vegada (διάυλος). Com hem dit anteriorment, per introduir l’aire en la llengüeta d’aquest instrument es necessitava certa força, la qual cosa provocava que els musics inflessin extremadament les seves galtes i quedessin esgotats. Per aquest motiu utilitzaven unes corretges de cuir (φορβειά) que rodejaven les seves galtes i es cordaven darrera el cap, per obtenir, d’aquesta manera, major precisió i menys cansament. Αquesta peculiaritat no us ha de semblar estranya, atès que avui dia alguns instruments de vent produeixen malformacions mandibulars o ferides als llavis i genives. Com a clarinetista us puc assegurar que aquests són mals molt molests per als músics i que per evitar aquest tipus de ferides, posem paper de fumar a les dents, com a mena de funda protectora.

Escena d’un simposi. Al mig, una auletris toca el doble aulos. MEDITERRANI – Del mite a la raó. Caixa Fòrum Barcelona. Font: Marina Salas Zamora

Tot i que l’aulos era un instrument apreciat, Aristòtil desaconsellava el seu ús en l’àmbit educatiu, ja que no era una instrument de caràcter ètic sinó orgiàstic (Política). Probablement, en els fons d’aquesta qüestió residia el fet que la cítara (κιθάρα) era d’origen grec, i per tant, preferida pel filòsof, i que l’aulos era de procedència frígia.

A l’esquerra un músic toca la sàlpinx, i a la dreta, l'”hydraulis” Museu del Louvre, Paris Font: Marina Salas Zamora

És hora de parlar de la sàlpinx (σάλπιγξ), un instrument de vent que pertanyia a la família de les trompetes. Tenia certa semblança a la tuba dels romans, tot i que aquella era aproximadament 1,5 metres més curta que la sàlpinx. Aquest instrument, juntament amb els de percussió, tenien gran importància en les campanyes militars, ja que s’utilitzaven per marcar el pas de les tropes i donar indicacions de combat. Els instruments de bronze varen tenir una gran importància a Etrúria, i també entre els grecs, els quals apreciaven les contribucions musicals dels etruscs. Així doncs, va ser aquest poble qui va inventar la sàlpinx. Pel que fa a l’estructura, estava formada per un tub llarg i prim, que acabava en forma de campana; és per això rebia el nom de κώδων, és a dir, campana en grec. Ambdues parts eren habitualment de bronze, tot i que també es coneix un exemplar de marfil, el qual es creu que prové d’Olímpia, i dos exemplars més de terracota descoberts a Salamina. Pel que fa a l’exemplar de Boston, així com les pintures en vasos ceràmics, mostren una embocadura, però Juli Pòl·lux (̓Ιούλιος Πολυδεύκης), gramàtic del segle II aC, va determinar que la sàlpinx era d’invenció etrusca, amb forma recta o corba, de bronze o ferro, i amb una γλῶττα d’os (Pólux, iv.85). La terminologia γλῶττα es traduïda com a llengüeta, element que també portaven els aulos, o el actuals oboès. També a Pompeia es varen trobar sàlpinxs de diferent classe: de forma circular, amb embocadura una d’elles i llengüeta les altres dues.

L’hydraulis (ὕδραυλις) era possiblement l’instrument de vent més complex de la Grècia clàssica. La seva terminologia estava formada pel prefix ὑδρο- (hidro-), que significa aigua, i –αὐλός (-aulos), és a dir, l’instrument de vent comentat anteriorment. L’hydraulis o orgue d’aigua va ser el primer orgue trobat a Grècia i també el més antic del món. Tot i que normalment les grans invencions no són fruit de la feina d’un sol home, en aquest cas va ser totalment al contrari. Cal situar-nos a l’Alexandria del segle III aC, un període de desenvolupament intel·lectual important, per la creació del seu Museu (Μουσεῖον). Ctesibi d’Alexandria (Κτησίϐιος), inventor de l’hydraulis i matemàtic nascut a Alexandria el s.III aC, no era considerat un dels grans savis de l’època. Tot i així, va ser anomenat en obres com El banquet de Savis, d’Ateneu de Nàucratis (Ἀθήναιος Nαυκρατίτης), o De Architectura, de Marc Vitruvi Pol·lió. Ctesibi semblava força intel·ligent per l’edat que tenia. Havia creat màquines molt útils pel seu pare, però també petits mecanismes musicals que funcionaven amb aigua i vent. Per tal d’entendre el seu mecanisme, us mostro una imatge que ens serà molt útil.

Font: Art, Archéologique et Antiquité

L’aire era comprimit en els dos cilindres dels costats i enviat a l’embut central, el qual es col·locava de cap per vall en un tanc ple d’aigua. L’aigua s’estenia de manera uniforme pel tanc i l’embut, gràcies a la lleugera elevació d’aquest últim. L’aire subministrat exercia pressió sobre l’aigua, fins al punt que abaixava el cabal de l’embut i augmentava el del tanc. Al mateix temps, una part de l’aire era enviat cap a l’exterior. Quan es deixaven anar el pistons, una obertura els permetia omplir-se d’aire i aigua del tanc, i a posteriori, l’aire contingut en l’embut era enviat cap amunt, a la vegada que es restaurava el nivell de l’aigua. Així doncs, aquest joc de pistons i pressions d’aire i aigua permetien mantenir un corrent d’aire continu, el qual s’enviava al teclat de l’orgue. Pressionant les seves tecles, el músic aconseguia fer sonar l’instrument.

Orgue hidràulic, Museu de Díon Font: Lina Zamora Juanpere

Si cliqueu l’enllaç, trobareu un article molt interessant sobre el Museu Arqueològic de Díon, que és precisament on es troba l’hydraulis de la imatge. Com podem observar, els tubs d’aquest orgue, als quals es posaven anells d’argent com a decoració, estaven col·locats linealment i n’hi diferenciaven dues classes; una que constava de vint-i-quatre tubs amples, i una altra que en tenia setze de més estrets. L’adorn de cristall policromat connectat a la placa de metall -decorada amb argent i situada a la part inferior- era una de les peces de l’instrument amb més valor, ja que va ser confeccionada amb la tècnica “millefiori”, emprada en utensilis de vidre principalment durant el s.I aC. Els detalls d’argent dels tubs, daten del mateix període cronològic. Ambdós factors ens permeten arribar a la conclusió que l’instrument es remunta al mateix període. Per acabar, us deixo un vídeo en el qual es pot veure un reproducció bastant d’aquest peculiar instrument, l’hydraulis.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=atT7Tjpn5js[/youtube]

II.III Notació

Publicat el 21 desembre 2014 per MARINA

Respon

Els grecs varen utilitzar dos sistemes diferents de notació. Un més antic, anomenat notació instrumental, i un altre més tardà, la notació vocal. Actualment és possible comprendre i transcriure tots dos sistemes a notació moderna.
La notació instrumental, la qual era utilitzada en els mesaulikà (μεσαυλικά), interludis per a instruments de vent combinats amb cants corals, i en els kroúmata (κρούματα), unes peces per instruments de corda sense cant, consistia en les lletres de l’alfabet arcaic. A les notes Si i Mi se’ls donaren dos símbols, mentre que la resta de notes de l’escala diatònica en tenien tres. En realitat era la mateixa lletra escrita en tres posicions: dreta, inclinada i voltejada. Els signes en posició dreta designaven els sons diatònics naturals, és a dir, corresponents a les tecles blanques del piano actual, i els signes inclinats i voltejats indicaven que una nota era sostinguda (#). Cal apuntar, però, que els compositor hel·lènics mai varen usar els signes drets per Si, Do o Mi, Fa en la mateixa melodia. Quan aquestes notes apareixien juntes en una mateixa composició, el grecs escrivien Do amb el signe inclinat de Si, és a dir, Si#, i Fa amb el signe inclinat de Mi, o sigui Mi#. Aquestes pautes poden semblar complexes quan no és té un mínim de coneixement musical actual. A continuació us deixo quatre apunts que us poden ser útils per comprendre la teoria musical que utilitzaven els grecs.

L’escala musical bàsica que s’ensenya a l’escola és la de DoM, i de fet és el patró perfecte per entendre les característiques de la notació musical grega. Qualsevol escala diatònica major està composta per vuit notes, separades per cinc tons i dos semitons. El to és la distància entre dues notes naturals consecutives, mentre que el semitò és l’interval equivalent a la meitat del to. En les escales diatòniques majors els semitons sempre es troben entre la tercera i quarta nota, i la setena i vuitena.

Font: etceter.com

Per tant, tal i com hem vist anteriorment, quan el Mi i el Fa apareixien junts, el Mi es convertia en un Mi#, de tal manera que com que la distància entre Mi i Fa és d’un semitò, sonava com un Fa. El mateix passava amb el Si quan s’escrivia amb el símbol inclinat; es convertia amb un Si# però sonava com un Do.
Si un sostingut es trobava davant d’un altre, com ara Sol# davant Fa#, o s’augmentava un to en una nota natural, per exemple Do# sobre Si, s’utilitzaven els signes voltejats. Això es devia al fet que moltes melodies es componien expressament per a la lira (λύρα), el principal instrument dels grecs. Era pentatònica, no tenia semitons i conservava una afinació arcaica. Per això, l’escriptura destinada a aquest instrument indicava més aviat la digitació que no pas les notes.

Després de veure la notació instrumental, cal parlar sobre la notació vocal, la qual es constituïa sobre el mateix principi que l’anterior: a cada nota de l’escala diatònica se li donaven tres símbols. Tot i això, hi ha un indici clar que ens confirma que aquesta notació és més tardana; la desaparició de les lletres arcaiques en posició inclinada i voltejada. En aquest sistema les notes es repartien en grups de tres lletres de l’alfabet clàssic que corrien de la Α a la Ω successivament . Ex:

ΑΒΓ→Fa
ΔΕΖ→Mi

Font: “La música en el mundo antiguo”

Font: Bloc – Ciencias Soci@les

El tercer símbol indicava la nota natural, mentre que el primer i el segon representaven els sostinguts. El primer sostingut de cada grup s’utilitzava quan un to sencer seguia de manera descendent i el segon quan seguia un semitò. Així doncs, Seikilos va escriure en el seu Epitafi les lletres Ζ Ι Ο C per les notes naturals, i K i X per el Do#, abans del Si, i Fa#, abans del Mi, en els dos sostinguts de la primera fila. Quan el cant anava acompanyat per instruments llavors es seguia l’alfabet jònic.

II.II Ethos musical

Publicat el 21 desembre 2014 per MARINA

L’ethos, del grec (ἔθος), es defineix com el conjunt de trets morals i estètics que conformen el caràcter o la identitat d’una persona o una cultura. Els grecs, però, també van atribuir el valor de l’ètica a la música, per tant, abans de parlar sobre ritmes, escales i la resta, crec convenient centrar-me en aquesta idea moral, ja que és precisament la que donarà lloc a una teoria musical concreta.
En l’ethos musical hi confluïen diferens aspectes d’una creença desenvolupada i expressada de diferents formes per poetes i filòsofs, la qual definia la música com a element protector i generador d’estats ètics. Però aquesta concepció no va seguir un patró de pensament continu i homogeni, sinó que es va basar en diferents punts de vista, en ocasions oposats, sobre el valor ètic de la música. Ara bé, hi havia un aspecte en què tothom coincidia; cada melodia i so estimulaven un tipus de sentiment o estat anímic.

Crater àtic amb una escena de banquet Font: Marina Salas Zamora

En un principi la música de la Grècia clàssica va aparèixer com a factor cultural que comprenia funcions recreatives, religioses i terapèutiques. L’atenció envers els aspectes ètics de la música varen augmentar progressivament, formant par d’un ideal educatiu dels segles VII i VI aC. Terpandre (Τέρπανδρος) va ser una figura molt important en aquest context, ja que se li atribueix la invenció dels νόμοι (nómoi), composicions musicals de caràcter auster i de forma lírica que anaven acompanyats amb l’aulos (αὐλός) o la cítara (κιθάρα) (νόμος κιθαροδικός) i es relacionaven amb el culte d’Apol·lo (Ἀπόλλων). Els νόμοι connectaven amb l’ètica musical, de manera que establien de forma rigorosa el moment en què podia ser utilitzada una melodia i els efectes que produïa, i amb la instauració d’una ensenyança musical. A més, hi ha una relació metafòrica entre el significat literal de νόμος (llei) i el significat musical. Per tant, aquest tipus de composicions deurien regular l’ús de les melodies en determinats moments. Com hem vist en l’apartat sobre la música en la filosofia, Pitàgores (Πυθαγόρας) va ser un dels primers pensadors a interessar-se en el valor matemàtic, però també ètic, de la música. Tot i això, Hans Albert, filòsof i sociòleg alemany, considerà que la introducció de la música oriental a Grècia, segons ell a començaments dels segle VII aC, va permetre la comparació del so dels instruments de corda, els quals s’utilitzaven per acompanyar recitacions, rituals o d’altres i tenien una potència sonora limitada, amb el so de l’aulos, un instrument de vent que oferia una melodia duradora. Aquest és un indici que donà peu als grecs a interessar-se encara més per la influència de la música en l’ànima humana. No tant sols influïa el to en què estava afinat l’instrument, sinó que també hi intervenien altres factors com les melodies que reproduïa i el moment en què es tocava. Així doncs, la música de l’aulos estava relacionada amb el culte a Dionís (Διόνυσος), d’origen oriental, caràcter orgiàstic i amb determinats rituals per produir l’èxtasi. Aquests efectes no s’atribuïren mai a la música de la lira (λύρα) o la cítara, a diferència de l’aulos, relacionat generalment amb melodies frigis, les quals desencadenaven un efecte orgiàstic. D’altra banda, els cants patriòtics antics, compostos en harmonia dòrica, representaven serenor, dignitat i masculinitat.

És important comentar de nou un aspecte que havíem vist a l’apartat de la música en la educació; l’ús dels instruments segons la posició social. Plató, en un dels seus texts de la República (República 3, 399d), deixava ben clar que la líra i la cítara quedaven reservats a la gent de la ciutat, mentre que la siringa (σύριγξ) podia ser utilitzada pels pastors del camp. A tot això cal incloure que per a Plató (República 3, 392d) la ciutat ideal havia de quedar lliure d’harmonies relacionades amb laments, feblesa, embriaguesa… Per això, els dos modes perfectes eren el dori, com a essència de masculinitat valenta i guerrera, i el frigi, com a expressió de vida reposada i plàcida. Aquesta darrera definició és contraria a la donada anteriorment, però té la seva justificació. El poeta espartà Alcman (Ἀλκμάν) defensava que Apol·lo tocava l’aulos i, a més, Estesícor (Στησίχορος) va trobar una delicada melodia frígia dedicada a les Gràcies. Aquests testimonis ens indiquen que en aquell temps els espartans atribuïen tant a l’aulos com a la melodia frígia un caràcter tranquil·litzador, delicat i alegre. Les opinions ateneses posteriors varen ser totalment oposades, exceptuant Plató. Sembla evident que les característiques assignades a cada mode o instrument podien variar segons l’època i la zona. Pel que fa als ritmes de les melodies, tan sols eren acceptats els que corresponien a una vida ordenada i esforçada. Segons Les Lleis de Plató (Les Lleis 7, 801a) els poetes havien de sotmetre les seves obres a la revisió abans de publicar-les i, fins i tot, s’havien d’eliminar de la poesia antiga tot allò que fos de baixa qualitat. En l’educació musical, els cants i els acompanyaments havien de sonar homòfons i els adorns i modulacions estaven totalment prohibits per tal que l’alumne no tingués confusions (La República 10, 607). Pel que fa a les accions musicals dels adults, també estaven regulades i tan sols eren admesos els himnes als déus i les lloances a herois o homes destacats (Les Lleis 7, 801e).
Per últim cal citar Aristòtil, el qual també va parlar de l’ethos en la Poètica i la Política, llibre VIII. El filòsof explicava que pels grecs, les arts (μιμητικαὶ τέχναι), com ara la música la dansa, les arts visuals, la tragèdia o la comèdia imitaven tots ells l’ethos.

Mosaic d’Alcman. Gerasa, Jordània.
Font: Wikimedia Commons

En resum, els grecs creien que cada tipus de melodia podia variar d’una manera o una altra la personalitat humana, així doncs, cada mode estimulava un sentiment o estat d’ànim concrets. El mode dòric i frigi indicaven calma i virtut, mentre que els altres, com ara l’hipodori, l’hipofrigi, el lidi, l’hipolidi, el mixolidi o el hipomixolidi, incitaven comportaments descontrolats com ara la guerra, la dansa, la gimnàstica… De fet, els grecs no anaven malencaminats, ja que actualment també etiquetem les cançons segons els sentiments que ens transmeten (cançons d’amor, de protesta, d’amistat..), i no només per la seva lletra, sinó també per la seva melodia; no és el mateix escoltar una cançó de gènere hardcore com una peça de música clàssica.

II.I Fonts

Publicat el 19 desembre 2014 per MARINA

Respon

Benvinguts al segon apartat teòric del meu bloc. Després de parlar del paper que jugava la música a la Grècia clàssica, és hora de veure el vessant teòric d’aquesta manifestació artística de la qual, malauradament, tenim escassetat de fonts. És precisament aquest el tema amb el qual vull començar, les fonts, ja que són molt poques les peces musicals que han arribat als nostres dies, algunes de les quals no són més que fragments. Malgrat tot, des de la primera melodia que es va trobar, l’interès per l’estudi de la música de l’Antiga Grècia no ha parat de créixer, tant entre historiadors i arqueòlegs, com entre estudiants i aficionats que, com jo, tenen empenta per descobrir noves cultures i investigar en camps tan interessants com la música.
A continuació, us presento algunes de les diferents troballes que s’han fet al llarg de la història pel que fa a les fonts musicals de l’Antiga Grècia. Veureu que a l’apartat de reproducció, hi ha el vídeo de cada peça interpretada per l’Atrium Musicae Madrid, un conjunt instrumental i vocal dedicat a la interpretació de música antiga. Fundat l’any 1964 a Madird, entre els seus membres s’hi troben Gregorio Paniagua, Beatriz Amo, Eduardo Paniagua, Pablo Cano, Luis Paniagua, Maximo Pradera i Carlos Paniagua. Gràcies al seu CD Musique de la Grèce Antique, publicat el 1979, he pogut fer-me una idea de les melodies amb les quals els grecs quedaven delectats i maravellats .

OBRA	Primer cant coral (estàsim) de la tragèdia Orestes
ÈPOCA	200 aC
AUTOR	Eurípides (Εὐριπίδης)
RECUPERAT	s. XIX
PROCEDÈNCIA	Hermòpolis Magna, Egipte
PRESERVAT	Viena, Biblioteca Nacional d’Àustria
IMATGE	Font: World Digital Library
REPRODUCCIÓ	[youtube width=”225″ height=”144″]https://www.youtube.com/watch?v=myRzNXTsHPE[/youtube]

OBRA	Papir de Zenó. Fragment del Caire
ÈPOCA	III aC
PRESERVAT	Museu del Caire
REPRODUCCIÓ	[youtube width=”225″ height=”144″]https://www.youtube.com/watch?v=jPAM6-09lyg[/youtube]

OBRA	Primer Himne Dèlfic a Apol·lo
ÈPOCA	138 aC
AUTOR	Autor atenès
RECUPERAT	Maig 1893
PROCEDÈNCIA	Runes del Tresor dels Atenesos, Delfos
PRESERVAT	Museu del Delfos
IMATGE	Primer i segon himne dèlfic. Font: Wikimedia Commons
REPRODUCCIÓ	[youtube width=”225″ height=”144″]https://www.youtube.com/watch?v=6yhmYbuIEPM[/youtube]

OBRA	Segon himne dèlfic a Apol·lo
ÈPOCA	128 aC
AUTOR	Limeni (atenès)
RECUPERAT	1893
PROCEDÈNCIA	Runes del Tresor dels Atenesos, Delfos
PRESERVAT	Museu de Delfos
IMATGE	Font: Wikimedia Commons
REPRODUCCIÓ	[youtube width=”225″ height=”144″]https://www.youtube.com/watch?v=gf33cXsUHwY[/youtube]

OBRA	Epitafi de Seikilos
ÈPOCA	I dC
AUTOR	Seikilos (Σείκιλος)
RECUPERAT	1883
PROCEDÈNCIA	Trales (actual Aidin), Àsia Menor
PRESERVAT	Museu de Copenhaguen
IMATGE	Font: Wikimedia Commons
REPRODUCCIÓ	[youtube width=”225″ height=”144″]https://www.youtube.com/watch?v=mmeUE3HNNuc[/youtube]

OBRA	Himne sobre el suïcidi d’Àiax
ÈPOCA	160 aC
PROCEDÈNCIA	Tebaida, Alt Egipte
PRESERVAT	Museu de Berlin
REPRODUCCIÓ	[youtube width=”225″ height=”144″]https://www.youtube.com/watch?v=mmeUE3HNNuc[/youtube]

OBRA	Himne a Hèlios
RECUPERAT	Conservat en diversos manuscrits bizantins, 1581
REPRODUCCIÓ	[youtube width=”225″ height=”144″]https://www.youtube.com/watch?v=KeFq-r9fzbo[/youtube]

OBRA	Himne a la Musa
ÈPOCA	130 dC
AUTOR	Mesomedes (Μεσομήδης) de Creta
PROCEDÈNCIA	Hermòpolis Magna, Egipte
PUBLICACIÓ	1851, Diàleg de la Música antiga de Vicenzo Galilei
REPRODUCCIÓ	[youtube width=”225″ height=”144″]https://www.youtube.com/watch?v=7838rAa6sEM[/youtube]

OBRA	Himne a Nèmesis (Νέμεσις)
REPRODUCCIÓ	[youtube width=”225″ height=”144″]https://www.youtube.com/watch?v=9fZbhyNTA_U[/youtube]

OBRA	Papir de Michigan
ÈPOCA	II dC
PROCEDÈNCIA	Karanis, Egipte
IMATGE	Font: The life and legacy of Francis Willey Kelsey
REPRODUCCIÓ	[youtube width=”225″ height=”144″]https://www.youtube.com/watch?v=m8XZZATlZSw[/youtube]

OBRA	Aenaoi Nefelai
ÈPOCA	450-358 aC
AUTOR	Aristòfan (Ἀριστοφάνης)
REPRODUCCIÓ	[youtube width=”225″ height=”144″]https://www.youtube.com/watch?v=Ru9EyA2eTXs[/youtube]

OBRA	Primera Oda Pítica
ÈPOCA	522-446 aC
AUTOR	Píndar (Πίνδαρος)
FONT	Musurgía Universalis I, p. 541 (s.XVII)
REPRODUCCIÓ	[youtube width=”225″ height=”144″]https://www.youtube.com/watch?v=LL-Af0GkA6M[/youtube]

OBRA	Himne cretenc d’Oxirrinc. Himne a la Trinitat, primer testimoniatge de cant eclesiàstic.
ÈPOCA	III/IV aV
PROCEDÈNCIA	Oxirrinc, Egipte
REPRODUCCIÓ	[youtube width=”225″ height=”144″]https://www.youtube.com/watch?v=3BHX7ao8TdU[/youtube]

I.V La música en l’educació

Publicat el 16 desembre 2014 per MARINA

Tots hem sentit a parlar de la famosa παιδεία (educació) grega. Cal dir, però, que aquesta es trobava dividida per dues grans cultures que entenien la visió de l’home i de la πόλις (ciutat) de forma diferent; així doncs, l’educació atenenca del període clàssic contrastava plenament amb l’educació espartana.

Per començar, parlarem de la gran ciutat, Atenes, on l’educació variava segons la classe social a la qual pertanyia el ciutadà. Els fills de les capes altes de la societat atenenca rebien una educació de qualitat. Fins als set anys, el nen prenia una primera educació en el marc familiar. Als vuit anys, començava l’escola o tenia un preceptor particular que instruïa l’infant. En un nivell més elemental, el noi aprenia lectura i escriptura, religió i mitologia, així com rudiments de càlcul. Els joves, sovint aprenien a llegir amb els llibres d’Homer i estudiaven de memòria els versos dels grans poetes. A mida que el noi anava creixent, s’afegien nous coneixements al seu currículum, com la geometria, el dibuix i la música, en particular l’art de la flauta i la lira (λύρα). Quan ja tenia dotze anys, era hora d’anar a la palestra, on feia gimnàstica amb altres nois. Aquesta educació atenenca incloïa un sistema d’exàmens per tal de controlar el procés d’aprenentatge. Ja al final de l’adolescència, entre els divuit i els vint anys, s’implantava la instrucció militar. A Atenes, l’educació física i després la instrucció militar eren indispensables per a la formació ètica i cívica del ciutadà.
Però els fills dels ciutadans humils no gaudien de tots aquests privilegis, sinó que rebien una educació força limitada, sovint basada en un ofici. Pel que fa a l’educació de les noies, també era més limitada que la dels nois i variava segons l’estatus social; a més, hi va haver algunes institucions femenines notables.
Com hem comentat anteriorment, l’educació espartana, així com la cultura i la vida quotidiana, era diferent a l’atenesa. La vida de l’espartà, des del seu naixement, es basava en el servei de l’Estat. Si un nen naixia dèbil o amb malformacions, era estimbat al mon Taíget. A partir dels set anys, els nens començaven l’educació comuna i obligatòria: aprenien a llegir i a escriure, una mica de música i cant, però sobretot s’exercitaven físicament. L’espartà, doncs, s’educava en col·lectivitat, en campaments militars, en un fort contrast amb el sistema atenès.

Per tant, podem concloure que en la παιδεία grega, la música era estudiada conjuntament amb les llengües, la matemàtica (física), i l’astronomia (astrologia), com en els nostres dies.
En aquest article ens centrarem en el mètode educatiu de Plató (Πλάτων), el qual atribuïa una importància rellevant a l’adoctrinament de la societat grega. Rousseau va dir que la República es podia definir com a obra política, però que, a més, era l’obra més gran que mai s’havia escrit en matèria d’educació (George A. SABINE, Historia de la teoría política, p. 55). La formació que plantejava Plató consistia, fonamentalment, a servir-se de la música per a l’ànima, i de la gimnàstica per al cos.

Crater de campana

400-420 aC

Pintor de Cadmos

Ceràmica de figures roges

Procedència: Àtica (Grècia)

Madrid, Museo Arqueológico Nacional

En aquesta cratera, el pintor ens submergeix en plena classe de música. El mestre, el qual es troba assegut en un klismos (κλισμός) al centre de l’escena, toca la lira i acompanya al nen nuet que entona una cançó. Entre ambdós, un jove es disposa a despenjar una lira que es troba a la paret. Un altre nen nuet, amb el plectre a la ma, es prepara per començar a tocar la lira davant la mirada atenta d’un jove que es recolza sobre un bastó. Sobre els seus peus observem un trípode.
Probablement aquests joves siguin participants en algun dels cors que participaven a les festivitats religioses en honor a una divinitat, essent el trípode el premi.

L’estudi de la música comprenia, també, l’estudi i la interpretació de les obres mestres de la poesia, juntament amb l’art de cantar i tocar la lira. Plató va deixar clar que les faules i els mites de qualsevol narrativa musical havien de ser excloses, ja que, segons el filòsof, eren narracions plenes de mentides, on es representaven uns déus criminals que cometien delictes, feien guerres entre ells i no amagaven llurs luxúries (República, 376e-378e). Ben al contrari, Plató defensava que calia presentar Déu com un ésser essencialment bo, causant de benestar, incapaç de fer cap mal, que no enganya i, sobretot, immutable, és a dir, en el qual cap perfecció no pot afeblir-se.
Per altra banda, no permetia ni la comèdia ni la tragèdia. Cal esmentar que Plató s’havia plantejat i preguntat si també aquestes representacions havien de ser prohibides, pel fet que hi apareguessin falsos herois i falses narracions. Considerava, a més, que aquestes imitacions no podien ser permeses en l’àmbit educatiu. Les reaccions en la Grècia clàssica per la prohibició de representacions teatrals, com és lògic, van ser de sorpresa i desacord. Potser per aquest motiu, el mateix Plató, abans de donar la seva resposta contrària a aquestes manifestacions, va reconèixer que ho havia fet forçadament, o portat, si més no, pel pes dels principis que ell defensava i les deduccions que se’n derivaven.
En aquest context, també es va fer referència als instruments musicals, que segons el filòsof, havien de ser escollits de manera que escaiguessin a les normes que s’havien establert. Així doncs, resultaven ser, exclusivament, la lira i la cítara (κιθάρα), per a la ciutat i, la siringa (σύριγξ), per als pastors, ja que els instruments de vent havien esdevingut molt populars entre els pastors i els músics de carrer.

[…] λύρα δή σοι, ἦν δ᾽ ἐγώ, καὶ κιθάρα λείπεται καὶ κατὰ πόλιν χρήσιμα: καὶ αὖ κατ᾽ἀγροὺς τοῖς νομεῦσι σῦριγξ ἄν τις εἴη.

Πλάτων, Πολιτεία III, 399d

[…] “En efecte,” -deia jo- ” segons tu, queden la lira i la cítara com a profitoses en el marc de la ciutat, i potser també, als camps, alguna mena de siringa ho seria per als pastors.”

Plató, República 3, 399d
Traducció: Teresa Devesa Monclús

Després d’aprofundir en l’educació musical antiga, no em podia estar de contraposar-la amb l’actual, tan igual i tan diferent a l’hora. Així doncs, us enllaço un article on faig una petita crítica i reflexions personals sobre l’actual ensenyament musical.

Visita al Museu d’Arqueologia de Catalunya

Publicat el 15 desembre 2014 per MARINA

Respon

En una de les meves expedicions, vaig decidir visitar el MAC Barcelona (Museu d’Arqueologia de Catalunya – Barcelona) amb l’objectiu d’investigar si el museu amagava alguna peça de caire musical. Abans d’entrar en matèria, però, us faré una breu introducció sobre la feina que es realitza en el Museu d’Arqueologia de Catalunya i quines exposicions hi podem trobar si ens decidim a visitar-lo.

Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona
Font: Marina Salas Zamora

El MAC Barcelona se situa al Passeig Santa Madrona, al Parc de Montjuïc de Barcelona. El Museu d’Arqueologia de Catalunya es compon de diferents seus repartides per tot el territori català: MAC Empúries, MAC Girona, MAC Olèrdola, MAC Ullastret, Poblat Ibèric de Castell (Palamós), Poblat Ibèric de Castellet de Banyoles (Tivissa) i Poblat Ibèric de Coll del Moro (Gandesa).

El MAC Barcelona treballa, des del segle XIX, moment en què a Catalunya es du a terme la tasca de recuperació patrimonial a càrrec d’institucions com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona o la Comissió Provincial de Monuments, per descobrir el nostre passat i compartir-lo amb el públic. Les col·leccions que hi podem veure, ordenades a partir de criteris cronològics i geogràfics, proposen un viatge a les arrels de Catalunya, des dels primers homes fins a l’època medieval, oferint alhora una visió de diverses cultures de la resta de la península Ibèrica i de la Mediterrània. Any rere any, es continua excavant a la recerca de tresors que ajuden a construir el relat de la nostra història.

Eren les onze del matí d’un dissabte festiu i em disposava a passar una fantàstica jornada cultural amb família. Uns guies especialistes en cultura clàssica, en Ferran Cortina i la Lina Zamora, als quals vull agrair que m’acompanyessin en aquesta nova aventura, varen fer unes explicacions detallades sobre totes les peces que es trobaven ens els apartats de cultura grega i romana. Així doncs, va ser una visita molt profitosa, ja que, a banda de trobar peces gregues amb escenes musicals, vaig ampliar els meus coneixements sobre la història de jaciments molts propers a nosaltres, especialment els d’Empúries i Eivissa.

A continuació podreu veure els exemplars exposats al MAC Barcelona que contenien escenes musicals:

FENICIS I GRECS
[L’Esculapi d’Empúries. Planta baixa, sala 11]

Cílix-escif de ceràmica àtica

Segona meitat del segle V aC

Ceràmica de figures roges

Procedència: Empúries

Barcelona, MAC

Font: Marina Salas Zamora

Copa de ceràmica decorada amb escena musical, en la qual una dona apareix tocant la lira (λύρα), pertanyent a la Grècia clàssica. La vaixella dels grecs emporitans contenia formes diverses de vasos per veure vi, per presentar aliments a la taula o per portar i contenir líquids. Eren produccions de prestigi, generalment d’origen àtic, aportades mitjançant el comerç i que completaven la vaixella d’ús més comú, de fabricació local, regional o bé massaliota.

TRESORS DE LA VILA JOIOSA
[Planta baixa, sala d’exposicions temporals]

Crater del sacrifici

Època Ibèrica

Segle V aC

Ceràmica de figures roges

Barcelona, MAC

Font: Marina Salas Zamora

Aquest crater de campana s’utilitzava per mesclar el vi amb aigua. L’escena que podem veure en el bell mig de la gerra pertany a un sacrifici. D’esquerra a dreta, un jove agafa un porc senglar, l’animal que se sacrificarà en aquest ritual. Al seu costat es troba, probablement, el sacerdot que recitarà pregàries i donarà pas al sacrifici, i una dona que sosté un recipient on es dipositarà la sang de l’animal. A l’extrem dret, un home acompanya la cerimònia amb la música de l’aulos (αὐλός).
Els grecs oferien sacrificis d’animals sans als déus i deesses per complaure’ls i per gaudir de la seva protecció. Cada divinitat tenia un animal preferent.

ELS IBERS
[El tresor de Tivissa. Sala 13, planta baixa]

Lècit de ceràmica àtica

Lècit de ceràmica àtica

Grup del pintor d’Haimon

Cultura grega

Segle V aC

Ceràmica de figures negres

Ceràmica a torn

Procedència: Empúries (L’Escala)

Els lècit era una petit flascó que s’utilitzava per guardar perfums. El dibuix que podem percebre en la imatge presentada és el d’una dona asseguda que sosté una lira (λύρα).

En el segle VII aC, els fenicis instal·lats a l’àrea de l’estret de Gibraltar, procedents del pròxim Orient, començaren a freqüentar la costa catalana a la recerca de metalls. A canvi, oferien objectes i elements de luxe als indígenes, com el vi, l’article més preuat. A partir del finals del segle VII aC o inici del VI aC, els grecs varen prendre el relleu dels fenicis. Vi i ceràmiques gregues com aquesta, també molt apreciades, arribaren a les nostres terres. La fundació d’Empúries, entorn del 600 aC, significà la consolidació d’aquesta influència grega sobre les poblacions indígenes, que es va mantenir, combinada amb la fenícia exercida des d’Eivissa, fins a l’arribada dels romans al final del segle II aC.

Αρχαιολογικό Μουσείο Δίου

Publicat el 8 novembre 2014 per MARINA

Respon

Museu Arqueològic de Díon, Grècia. Font: Wikimedia Commons

Si llegiu el títol d’aquest article segurament us assalten qüestions com ara en quina llengua està escrit, quin tipus d’alfabet utilitza, què significa… Doncs bé, aquestes lletres pertanyen a l’alfabet del grec modern, ja que estem parlant del Museu Arqueològic de Díon (Δίον), a Grècia. Aquesta petita ciutat, situada a la unitat perifèrica de Pièria, a la regió de la Macedònia central, es troba a 440 km d’Atenes i a 85 km de Tessalònica. Díon va ser una ciutat inhabitada des del segle VI aC fins el segle V dC. El museu va obrir l’any 1983 amb l’exposició de peces de l’àrea de Díon, però també amb exemplars de l’Olimp i de l’àrea de Pièria, regió de Tràcia on habitava un dels dos grups de Muses que guarden relació amb el mite d’Orfeu i el culte a Dionís.

Temple de Zeus Hipsiste, Parc Arqueològic de Dion. Font: Lina Zamora Juanpere

Temple de Zeus Hipsiste, Parc Arqueològic de Díon.
Font: Ferran Cortina Segarra

Però el que realment em motiva a parlar sobre aquest museu és un souvenir que la meva mare em va portar del seu viatge per algunes de les zones més emblemàtiques del nord de Grècia: un recull fotogràfic d’objectes del dia dia de la gent de Díon, artefactes religiosos i estàtues d’arreu de Pièria, situats a la primera planta. En una de les seves sales, s’hi amaga l’hydraulis (ὕδραυλις) o l’orgue d’aigua, el primer orgue trobat a Grècia i també el més antic del món.

Ens acostem a un panell informatiu. En ell, Dimitrios Pandermalis (professor d’arqueologia clàssica) ens explica que l’estiu de 1992 es van dur a terme unes excavacions per posar al descobert l’interior d’un edifici datat del segle II aC. Però un 19 d’agost d’aquell mateix any, quan les excavacions arribaren al paviment de l’edifici i es tragueren totes les peces destruïdes, els arqueòlegs trobaren una filera de tubs de bronze, una troballa inusual i extremadament delicada, assegura Pandermalis. Amb molta cura, es col·locaren en la posició original. No hi havia cap dubte que es tractava d’un instrument musical de l’Antiga Grècia anomenat hydraulis, ja que el seu nom apareixia en obres com El banquet de Savis, d’Ateneu de Nàucratis (Ἀθήναιος Nαυκρατίτης), o De Architectura, de Marc Vitruvi Pol·lió. Aquest va ser inventat per l’enginyer Ctesibi d’Alexandria (Κτησίϐιος), un inventor i matemàtic nascut a Alexandria el s.III aC.

Fotomuntatge de l'”hydraulis” per Marina Salas Zamora. Museu de Díon, Grècia. Font: Lina Zamora Juanpere.

Com podem observar en l’anterior imatge, els tubs de l’hydraulis, als quals es posaven anells d’argent com a decoració, estaven col·locats linealment i s’hi diferenciaven dos classes; una que consistia en vint-i-quatre tubs amples, i una altra que en tenia setze de més estrets. L’adorn de cristall policromat connectat a la placa de metall -decorada amb argent i situada a la part inferior- era una de les peces de l’instrument amb més valor, ja que va ser confeccionada amb la tècnica “millefiori”, emprada en utensilis de vidre principalment durant el s.I aC. Els detalls d’argent dels tubs, daten del mateix període cronològic. Ambdós factors ens permeten arribar a la conclusió que l’instrument es remunta al mateix període.

Tal i com em explicat anteriorment, l’hydraulis de Díon és el primer instrument amb aquestes característiques trobat a Grècia i també al món. Segurament, és el precursor de l’òrgan usat actualment en les esglésies, ja que és similar a l’òrgan inventat per Ctesibi.

[…] πολλῶν δὲ τοιούτων ἔτι λεγομένων ἐκ τῶν γειτόνων τις ἐξηκούσθη ὑδραύλεως ἦχος πάνυ τι ἡδὺς καὶ τερπνός, ὡς πάντας ἡμᾶς ἐπιστραφῆναι θελχθέντας ὑπὸ τῆς ἐμμελείας.

Ἀθηναῖος Ναυκαρατίτης. Δειπνοσοφισταί, IV 75

[…] entretant procedia la conversa, des de la proximitat va arribar un so sobtat, com el d’un orgue hidràulic, tan plaent i agradable, que tothom va girar-se cap a ell i va quedar captivat per la melodia.

Ateneu de Nàucratis. El banquet de savis, IV 75.
Traducció en català a partir de l’anglès (C.D.Yonge): Marina Salas Zamora

Per completar aquest article, considero necessari mostrar-vos algunes de les peces exposades en la mateixa sala de l’hydraulis que, igual que aquest, et transporten per uns minuts a la virtuosa Grècia del moment, on la música jugava un paper molt important.

Làpida amb una escena d’un jove vestit amb un himàcion (ἱμάτιον) amb una lira (λύρα)

390-380 aC

Procedència: Cassandria (Potidea), Península Calcídica

Museu de Díon, Grècia

Font: Lina Zamora Juanpere

Làpida amb inscripció musical

Segle III aC

Procedència: Vrasna, Tessalònica

Museu de Díon, Grècia

Font: Lina Zamora Juanpere

Aquesta mostra és un dels únics exemples de notació musical supervivent. Les lletres que són llegibles, no formen cap mot amb sentit propi. Per això, els arqueòlegs creuen que són símbols musicals com:

V	7	┐	R	T	C	O	N
do	re	mi	fa	sol#	la	si	do#1

Aulos (αὐλός) o flauta doble

Museu de Díon, Grècia

Font: Lina Zamora Juanpere

Era l’instrument de vent més important de l’Antiga Grècia, la flauta doble acompanyava rituals religiosos, processons i sacrificis, representacions teatrals, simposis i la majoria de danses gregues. També acompanyava els cops que marcaven el compàs als remers i les marxes de soldats.

Figures de terracota d’Afrodita tocant la cítara (κιθάρα)

Segona meitat del segle II aC

Trobada en una tomba excavada a la roca (Γ)

Museu de Díon, Grècia

Font: Lina Zamora Juanpere

Aquestes figures de terracota representen Afrodita (Ἀφροδίτη), deessa de la bellesa, l’amor, el plaer i la procreació, tocant la cítara. Ambdues van ser lliurades com a ofrena en una tomba.

Concloc aquest article apel·lant a la gran riquesa arqueològica que posseeix Grècia i la manca de recursos que pateix el gremi d’arqueòlegs per continuar la seva investigació i mantenir els espais en bones condicions. Des del meu punt de vista, crec que és molt important defensar el patrimoni històric de tot el món perquè és l’única manera de saber d’on venim i qui som, entre altres qüestions.

I.II La música en la mitologia

Publicat el 29 setembre 2014 per MARINA

Quan parlem de la Grècia Antiga ràpidament relacionem el poble grec amb el concepte “mitologia”, del grec μῦθος que significa ‘narració’ i λόγος ‘raonament o estudi’, segurament per la importància que aquests donaven als déus i als herois, als cultes religiosos i a les pràctiques de rituals. Els mites grecs intentaven explicar els orígens del món i les aventures d’una àmplia varietat de déus, herois i altres criatures mitològiques. Formaven part de la religió grega i es podien trobar en forma de relats (difosos per tradició oral o a través de la literatura grega) o en pintures sobre ceràmica. La transcendència de la música en el culte dels déus era de tal rellevància, que fins i tot es va incloure en alguns rituals dedicats a les divinitats. El de Dionís (Διόνυσος) era escènic i en el qual tingueren gran influència Èsquil (Eleusis, Àtica. Grècia 525 aC – Gela, Sicília 456 aC), Sòfocles (Atenes 497 aC – 406 aC) i Eurípides (Atenes 480 o 485 aC – Pel·la, Macedònia. Grècia 406 aC). En canvi, el ritual d’Apol·lo (Ἀπολλών), déu de la medicina, de la bellesa masculina, de la música i de la poesia en la mitologia grega i posteriorment en la mitologia romana, era totalment instrumental [Pausànies, Descripció de Grècia]. Aquest, pertanyia a la segona generació dels déus Olímpics i era fill de Zeus i Leto, i germà de la deessa Àrtemis. Com a déu de la música i la poesia, Apol·lo era representat al mont Parnàs des d’on presidia els concursos de les Muses. La flauta és un dels elements que intervé a les llegendes apol·línies, com en la història de Màrsies (Μαρσύας). Aquest sàtir, fill d’Olimp, va trobar una flauta que Atena havia llençat, i poc després de fer-la sonar, es va adonar fins a quin punt li deformava la boca i donava al seu rostre una expressió desagradable. D’alguna manera, Màrsies va trobar melodiosa la música que sortia de l’objecte i va reptar Apol·lo amb la pretensió que ell era millor músic amb la seva flauta que el déu amb la lira. Màrsies va ser vençut i Apol·lo el va escorxar després de penjar-lo en un pi. [Ovidi, Les Metamorfosis 6, 382]

Apol·lo i Màrsies

1760 – 1770

Escultura de porcellana

Madrid, Museo del Prado

Anònim

Font: Wikimedia Commons

Escena en la qual Apol·lo penja Màrsies en un pi i l’hi espelleja la pell a tires.

És important saber que tota la mitologia que trobem relacionada amb la música prové d’una sèrie d’influències musicals orientals que van arribar a Grècia al llarg del II mil·leni aC, principalment dels egipcis i fenicis. Com hem dit, aquestes influències van donar lloc a un seguit de mites que intentaven explicar els orígens de la música, com aquells que parlen de la invenció de la lira arcaica, la quelis (χέλυς). El més conegut és el que explica la història d’Hermes, déu missatger, guia dels morts fins als inferns i déu dels viatgers, del comerç i dels lladres, representat com un jove cobert amb un capa i un barret o casc alat, calçat amb sandàlies també alades i un caduceu a la mà. Aquest, que era fill de Zeus i Maia, poc després de néixer en una cova de Cil·lene, va escapar-se del bressol i va robar tot un ramat de vaques a Apol·lo que guià a Pilos, on en sacrificà dues, en menjà una part i amagà les altres en una cova. En tornar a Cil·lene va trobar una tortuga, va buidar-ne la closca i amb ella va inventar la lira afegint-hi cordes confeccionades amb budells de vaca. Apol·lo en descobrí el lladre de les vaques va portar Hermes davant Zeus perquè imposés justícia. Finalment Apol·lo va acordar amb Hermes bescanviar les vaques per la lira. [Ovidi, Les Heroides. XVI. 180]

Però segurament el mite musical grec més famós sigui el d’Orfeu (᾿Ορφεύς), fill d’Èagre i de Cal·líope, musa de la poesιa lírica. Apol·lo va regalar a Orfeu una lira (λύρα), que la seva mare i les seves germanes, la resta de muses, van ensenyar-li a tocar. Era tan gran la habilitat que Orfeu tenia amb l’instrument, que la seva música captivava per igual els déus i els humans, tranquil·litzava i domava les feres i fins i tot feia que arbres, plantes i roques es moguessin per escoltar de més a prop la seva música. A continuació trobareu un vídeo molt visual que explica en quatre minuts la tràgica història d’Eurídice (Εὐρυδίκη) i Orfeu.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=OyQIOZKsNmU[/youtube]

Creat per “Grand Canonical” de la Universitat de California, Berkeley l’any 2008 amb motiu del “Campus Movie Fest”, el festival cinematogràfic esudiantil més llarg del món.

Musa asseguda en un pedestal i amb una lira a la mà. Museu del Louvre, París. Font: Marina Salas Zamora

Un dels elements claus de la mitologia quan parlem en termes musicals són les Muses (Μοῦσαι), nou germanes filles de Zeus (Ζεύς) i Mnemosine (Μνημοσύνη). Aquestes nou divinitats del cant i de la dansa eren venerades com a nimfes de les fonts. Existien dos grups principals de Muses: les de Tràcia, a la regió de Pièria (d’on els ve el sobrenom de Muses Pièrides), i les de Beòcia, les quals s’ubicaven als vessants de l’Helicó, davant del Parnàs, on hi havia la font Hipocrene, obra del cavall alat Pegàs. Les primeres, veïnes de l’Olimp, guarden relació amb el mite d’Orfeu i el culte a Dionís, que havia guanyat gran importància a la regió de Tràcia. Per altra banda, Apol·lo dirigia els cants de les Muses de l’Helicó al voltant de la font Hipocrene.

Mapa de la Grècia Antiga

Marina Salas Zamora, 2014

Les lletres de color vermell ens indiquen les zones on trobem els dos tipus de Muses; les de Pièria i les del mont Helicó.

Com hem dit anteriorment, les Muses eren nou germanes a les quals s’atribuïa una funció determinada: a Cal·líope (Καλλιόπη ‘la del bell esguard agradable a la vista’) la poesia èpica; a Clio (Κλειώ ‘aquella que els fa famosos’) la història; a Polímnia (Πολυμνία ‘la dels molts himnes’), la pantomima; a Euterpe (Εὐτέρπη ‘la molt agradable’), la flauta; a Terpsícore (Τερψιχόρη ‘delit de la dansa’), la dansa; a Èrato (Ἐρατώ ‘la que provoca el desig’), la lírica coral; a Melpòmene (Μελπομένη ‘la melodiosa, la cantant, la poetessa’), la tragèdia; a Talia (Θάλεια ‘la que floreix, la festívola’), la comèdia; a Urània (Οὐρανία ‘celestial’), l’astronomia.

Αprofitant l’avinentesa que ens trobem en un blog musical sobre la Grècia clàssica, m’agradaria fer especial menció a aquelles muses que eren representades amb algun instrument musical.

Euterpe	Terpsícore	Cal·líope	Èrato
Tocar la flauta	Dansa i cançó coral	Poesia èpica	Poesia lírica
Diaulos	Lira	Lira	Lira
Musa Euterpe (s.V aC) “Museum of Fine Arts”, Boston.	Musa Terpsícore (s.V aC) “British Museum”, Londres.	Musa Cal·líope (s.V aC) “Museum of Fine Arts”, Boston	Musa Èrato (s.II aC) “Ny Carlsberg Glyptotek”, Copenhaguen

[Totes les imatges han estat extretes del portal web Theoi, excepte la musa Èrato que prové de Wikimedia Commons]

I per acabar us enllaço al “Qui sóc” d’aquest mateix bloc, on trobareu, a l’apartat final, una descripció extreta de les Narracions de mites clàssics de Margarida Capellà sobre el mite de Pan i Siringa en el qual m’he basat per posar nom al meu bloc “Siringa, la música de l’Antiga Grècia”.

“MEDITERRANI – Del mite a la raó”

Publicat el 17 setembre 2014 per MARINA

Andrea Muñoz a l’exposició “Mediterrani – Del mite al logos”, Caixa Forum de Barcelona

El passat 30 de maig l’Andrea Muñoz i jo vàrem visitar, al Caixa Fòrum de Barcelona, l’exposició Meditarrani: del mite a la raó amb l’objectiu d’escriure un article pel bloc Aracne fila i fila que no es va realitzar per manca de temps a final de curs. Tot i així, vaig creure oportú aprofitar la visita per prendre nota d’algunes peces en les quals apareixien escenes musicals, concretament simposis i alhora fer-ne fotografíes per incloure-les al meu bloc del treball de recerca.

Marina Salas Zamora a les fonts de Mojuïc, a prop del Caixa Forum (Barcelona)

Mediterrani: del mite a la raó és una exposició que recull la col·laboració de diferents museus europeus per tal d’aconseguir una col·lecció d’obres de l’antiguitat grecollatina amb un tema en comú: la creació de l’esperit europeu. Tal i com el seu nom indica, aquesta enfoca el Mediterrani com a indret de creació d’una cultura comuna, com el bressol del coneixement i la comprensió del món, que van contribuir a formar els valors europeus, tan difosos durant l’era moderna. A través dels exemplars exposats, es recorre un camí per l’anomenat procés de transició del mite al logos, que va tenir un paper clau en la creació i l’evolució de la civilització de l’antiga Grècia. Per donar quatre detalls del que seria aquesta concepció del món, direm que el mite recull els idearis religiosos sobre els fenòmens naturals, així com la creença en un món diví, mentre que el logos fa una interpretació del món a partir del coneixement, el desenvolupament de la filosofia i les teories científiques. Com he dit anteriorment, en un dels apartats de l’exposició es parlava del simposi (συμπόσιον) o banquet, molt freqüent durant l’antiga Grècia. Aquests banquets eren reunions entre homes, generalment aristòcrates, on se celebrava l’amistat i es compartien cossos, idees i bon menjar; amenitzats amb lectura de poemes, música, ball i heteres, les úniques dones admeses al banquet, ja que eren una mena de cortesanes que tenien educació i nivell social. El simposi, per tant, reflectia la importància que la societat grega donava a l’intercanvi d’idees i la convivència.

Seguidament veurem algunes de les peces exposades en l’apartat del simposi on apareixen escenes musicals:

Crater àtic amb una escena de banquet

420-400 aC

Ceràmica de figures roges

Madrid, Museo Arqueológico Nacional

Font: Marina Salas Zamora

Aquest crater, vas de ceràmica que s’utilitzava per barrejar vi i aigua, amb un broc ample per servir-se el got durant la festa i unes nanses per ser transportada, ens presenta un grup de comensals reclinats als llits amb copes a la mà que gaudeixen del so d’un aulos (αὐλός) interpretat per una auletris (αυλητρίς), cortesana o prostituta de l’antiga Grècia que tocava la flauta per tal d’entretenir. Durant els simposis, la música, la dansa i la paraula, dialogada o poètica, eren vivament presents i sempre anaven acompanyades d’un bon vi. Tal i com podem observar en aquesta imatge, la paraula està representada pel joc de mirades i gestos que s’intercanvien els convidats. A la part superior de la ceràmica veiem un decorat amb motius vegetals, mentre que a la part inferior, decorats geomètrics.

Crater àtic de campana amb una escena de banquet

Segle IV aC

Ceràmica de figures roges

Leiden, Rijksmuseum van Oudheden

Font: Marina Salas Zamora

Ens tornem a trobar amb una crater, vas de ceràmica que s’utilitzava per barrejar el vi i l’aigua, que representa la segona part de la celebració del banquet, en què els homes beuen i escolten música, tal i com es pot observar en aquesta fotografia. Els comensals es troben reclinats en uns llits que s’anomenaven klinai (κλίναι) sota els quals apareixen les trapezai (τράπεζαι), unes taules baixes on es disposaven les copes i els dolços. Al centre del dibuix es troba una hetera que toca la flauta doble (αὐλός) per distreure els homes de la festa, mentre aquests juguen a un joc molt popular en els banquets fins al segle III aC. Es tracta del còtabe (κότταβος), un joc de punteria que consistia en llançar, contra un platet de bronze, que en aquest cas sosté el participant de més a la dreta, els residus de vi que haguessin quedat dins la copa, fent-la girar veloçment per una de les nanses del vas que el simposiasta agafava amb el dit índex. Pel que fa a la decoració d’aquest crater, mostra motius vegetals a la part superior del dibuix central i geomètrics a la part inferior.

Crater àtic de campana amb una escena de banquet

Pintor de Lykaon Sorrento

440 aC

Ceràmica de figures roges

Nàpols, Museo Archeologico Nazionale di Napoli

Font: Marina Salas Zamora

Crater àtic, ceràmica en què es barrejava el vi i l’aigua, amb una escena de συμπόσιον. Tot i que ens costi d’apreciar pel fet de portar escut i llança, la figura central d’aquest vas és una dona, ja que el cos femení sempre es pintava de color blanc. És Panaristé ballant una pírrica, dansa guerrera que per als homes significava una imitació de gestos de combat, però que si la interpretava una dona esdevenia un entreteniment per als banquets. En un segon pla de l’escena hi trobem quatre comensals que disfruten de la celebració; Evaió, al extrem dret, toca una flauta doble (αὐλός) a la vegada que les dos figures centrals conversen i l’home de l’esquerra, Evenetos, juga al còtabe. Aquest, amb un dit en una de les nanses de la copa i amb el braç alçat, mostra el moment en què, amb un moviment sec, farà el llançament del líquid. A la part superior de la ceràmica es discerneix una decoració amb motius vegetals, mentre que a la part inferior de la imatge central es percep una decoració amb motius geomètrics.

Crater de campana amb una escena de banquet

Cumes

330-320 aC

Ceràmica de figures roges

Nàpols, Museo Archeologico Nazionale di Napoli

Font: Marina Salas Zamora

Aquesta ceràmica és un crater en forma de campana utilitzada per barrejar el vi i l’aigua que posteriorment se servia a la celebració. La imatge central és una escena de banquet que transcorre en un espai delimitat per dues columnes laterals i un cel ras que cobreix els simposians. De la paret en pengen una lira, tres pàteres o plats cerimonials que s’utilitzaven per oferir libacions als déus i una màscara de Dionís, déu tutelar del teatre i el vi. Tot fa suposar que aquest simposi estava reservat als iniciats als misteris dionisíacs o cultes orgiàstics a Dionís, unes cerimònies on es ballaven danses frenètiques pels boscos i es menjava carn crua, símbol de connexió amb el déu. Pintades d’un color més clar, s’hi distingeixen dues dones que acompanyen als participants vestits amb una corona al cap i reclinats en dos llits. La dona de l’extrem esquerra toca la flauta doble (αὐλός) davant d’un dels comensals que se la mira amb atenció, mentre la hetera del centre de l’escena acaricia el rostre d’un altre comensal i el tercer home, a la dreta, fixa la mirada cap el pedestal que es feia servir en el joc del κότταβος, disposat a llançar al platet les últimes gotes de vi que li queden a la copa. D’una dimensió més petita que la resta de figures, apareix per l’extrem dret de l’escena, un jove servent. Davant dels llits hi ha disposades les tauletes amb la vaixella i els dolços que acompanyen la beguda, mentre que el crater per mesclar vi i aigua està col·locat a terra.

Cratera àtica de columnes amb una escena de "komos"

Crater àtic de columnes amb una escena de komos (κῶμος)

Atribuït al Pintor d’Agrigent

470-460 aC

Ceràmica de figures roges

Font: Marina Salas Zamora

La següent imatge ens presenta de nou un crater. En aquest cas, l’escena representada és un komos (κῶμος), un seguici festiu que formaven els bevedors al final del simposi, acompanyats de música, en aquest cas, pel so d’una lira (λύρα) o barbitó (βάρβιτον) de set cordes, una flauta doble (αὐλός) i segurament cant. Vi, ball i música eren els tres elements bàsics del κῶμος, un tema popular en l’art grec i, en particular, en la pintura de vasos àtics. Entre els dos músics, un altre jove que balla amb alegria vesteix un himatió (ἱμάτιον) amb un bastó i un crater a les mans i una corona al cap. A l’extrem dret, un jove amb corona d’heura carrega una àmfora damunt l’espatlla. Les decoracions d’aquest vas són d’una precisió exacta i veiem com el pintor ha cuidat cada detall; al boc del crater, una banda amb punts negres i, seguidament, una decoració amb motius vegetals, així com al peu del vas.

Crater àtic de campana amb escena de komos (κῶμος)

Atribuïda al Pintor Kleophon

440-430 aC

Ceràmica de figures roges

Atenes, Museum of Cycladic

Aquest vas de ceràmica, un crater, ens mostra una escena de komos (κῶμος), un tema popular en l’art grec i, en particular, en la pintura àtica. En aquesta representació veiem un seguit de bevedors que formen un seguici festiu, segurament al final del simposi, acompanyats de la música d’una jove que toca una flauta doble. Els dos banquetants més joves, als extrems, es mouen amb agilitat, mentre que el tercer, més gran d’edat, sembla que necessiti un suport que troba a l’espatlla dreta de la dona que toca la flauta i al bastó que agafa amb la mà esquerra. Pel que fa a la decoració del crater, veiem una banda amb motius vegetals que ens recorden a fulles d’olivera a la part superior, i a la inferior, una decoració amb motius geomètrics.

En resum, ens trobem davant d’unes peces de qualitat excepcional que mostren alguns dels costums que els homes grecs seguien durant els simposis. Les escenes analitzades previament, reafirmen que la música era present en la societat de la Grècia antiga, i és que per al poble grec tenia un pes molt important, no només com a mitjà de distracció i entreteniment, com hem vist en les imatges anteriors, sinó també en l’educació dels ciutadans. Un art molt preciat i que fins i tot els romans, quan van conquerir la península grega, l’expandiren arreu dels seus dominis.

Concloc aquest article amb una reflexió personal que he fet a mida que analitzava les peces de ceràmica anteriors. El paper de la dona és clar en cadascuna de les escenes que hem anat veient; acompanyant els bevedors, ballant per als simposiastes, tocant música per alegrar la celebració…, però en cap moment hem vist una dona sense treballar, gaudint d’un banquet, conversant amb unes amigues, escoltant bona música… Per tant, ens trobem amb una mostra més de masclisme, que ha perdurat al llarg de tota la història i que és present en gairebé totes les civilitzacions i, fins i tot, en la societat moderna, que diu ser tant avançada, però que encara s’estranya quan un país és governat per una dona.

Siringa, la música de l'Antiga Grècia

Arxiu de la categoria: Instruments de l’Antiga Grècia

III.I Instruments de vent

II.III Notació

II.II Ethos musical

II.I Fonts

I.V La música en l’educació

Visita al Museu d’Arqueologia de Catalunya

Αρχαιολογικό Μουσείο Δίου

I.II La música en la mitologia

“MEDITERRANI – Del mite a la raó”