I.II La música en la mitologia

Quan parlem de la Grècia Antiga ràpidament relacionem el poble grec amb el concepte “mitologia”, del grec μῦθος que significa ‘narració’ i λόγος ‘raonament o estudi’, segurament per la importància que aquests donaven als déus i als herois, als cultes religiosos i a les pràctiques de rituals. Els mites grecs intentaven explicar els orígens del món i les aventures d’una àmplia varietat de déus, herois i altres criatures mitològiques. Formaven part de la religió grega i es podien trobar en forma de relats (difosos per tradició oral o a través de la literatura grega) o en pintures sobre ceràmica. La transcendència de la música en el culte dels déus era de tal rellevància, que fins i tot es va incloure en alguns rituals dedicats a les divinitats. El de Dionís (Διόνυσος) era escènic i en el qual tingueren gran influència Èsquil (Eleusis, Àtica. Grècia 525 aC – Gela, Sicília 456 aC), Sòfocles (Atenes 497 aC – 406 aC) i Eurípides (Atenes 480 o 485 aC – Pel·la, Macedònia. Grècia 406 aC). En canvi, el ritual d’Apol·lo (Ἀπολλών), déu de la medicina, de la bellesa masculina, de la música i de la poesia en la mitologia grega i posteriorment en la mitologia romana, era totalment instrumental [Pausànies, Descripció de Grècia]. Aquest, pertanyia a la segona generació dels déus Olímpics i era fill de Zeus i Leto, i germà de la deessa Àrtemis. Com a déu de la música i la poesia, Apol·lo era representat al mont Parnàs des d’on presidia els concursos de les Muses. La flauta és un dels elements que intervé a les llegendes apol·línies, com en la història de Màrsies (Μαρσύας). Aquest sàtir, fill d’Olimp, va trobar una flauta que Atena havia llençat, i poc després de fer-la sonar, es va adonar fins a quin punt li deformava la boca i donava al seu rostre una expressió desagradable. D’alguna manera, Màrsies va trobar melodiosa la música que sortia de l’objecte i va reptar Apol·lo amb la pretensió que ell era millor músic amb la seva flauta que el déu amb la lira. Màrsies va ser vençut i Apol·lo el va escorxar després de penjar-lo en un pi. [Ovidi, Les Metamorfosis 6, 382]

File:Apolo y Marsias (Porcelana del Buen Retiro, Prado O-298) 01.jpg

Apol·lo i Màrsies

1760 – 1770

Escultura de porcellana

Madrid, Museo del Prado

Anònim

Font: Wikimedia Commons

Escena en la qual Apol·lo penja Màrsies en un pi i l’hi espelleja la pell a tires.

És important saber que tota la mitologia que trobem relacionada amb la música prové d’una sèrie d’influències musicals orientals que van arribar a Grècia al llarg del II mil·leni aC, principalment dels egipcis i fenicis. Com hem dit, aquestes influències van donar lloc a un seguit de mites que intentaven explicar els orígens de la música, com aquells que parlen de la invenció de la lira arcaica, la quelis (χέλυς). El més conegut és el que explica la història d’Hermes, déu missatger, guia dels morts fins als inferns i déu dels viatgers, del comerç i dels lladres, representat com un jove cobert amb un capa i un barret o casc alat, calçat amb sandàlies també alades i un caduceu a la mà. Aquest, que era fill de Zeus i Maia, poc després de néixer en una cova de Cil·lene, va escapar-se del bressol i va robar tot un ramat de vaques a Apol·lo que guià a Pilos, on en sacrificà dues, en menjà una part i amagà les altres en una cova. En tornar a Cil·lene va trobar una tortuga, va buidar-ne la closca i amb ella va inventar la lira afegint-hi cordes confeccionades amb budells de vaca. Apol·lo en descobrí el lladre de les vaques va portar Hermes davant Zeus perquè imposés justícia. Finalment Apol·lo va acordar amb Hermes bescanviar les vaques per la lira[Ovidi, Les Heroides. XVI. 180]

Però segurament el mite musical grec més famós sigui el d’Orfeu (᾿Ορφεύς), fill d’Èagre i de Cal·líope, musa de la poesιa lírica. Apol·lo va regalar a Orfeu una lira (λύρα), que la seva mare i les seves germanes, la resta de muses, van ensenyar-li a tocar. Era tan gran la habilitat que Orfeu tenia amb l’instrument, que la seva música captivava per igual els déus i els humans, tranquil·litzava i domava les feres i fins i tot feia que arbres, plantes i roques es moguessin per escoltar de més a prop la seva música. A continuació trobareu un vídeo molt visual que explica en quatre minuts la tràgica història d’Eurídice (Εὐρυδίκη) i Orfeu.

Imatge de previsualització de YouTube

Creat per “Grand Canonical”  de la Universitat de California, Berkeley l’any 2008 amb motiu del “Campus Movie Fest”, el festival cinematogràfic esudiantil més llarg del món.

Musa

Musa asseguda en un pedestal i amb una lira a la mà. Museu del Louvre, París.                                  Font: Marina Salas Zamora

Un dels elements claus de la mitologia quan parlem en termes musicals són les Muses (Μοῦσαι), nou germanes filles de Zeus (Ζεύς) i Mnemosine (Μνημοσύνη). Aquestes nou divinitats del cant i de la dansa eren venerades com a nimfes de les fonts. Existien dos grups principals de Muses: les de Tràcia, a la regió de Pièria (d’on els ve el sobrenom de Muses Pièrides), i les de Beòcia, les quals s’ubicaven als vessants de l’Helicó, davant del Parnàs, on hi havia la font Hipocrene, obra del cavall alat Pegàs. Les primeres, veïnes de l’Olimp, guarden relació amb el mite d’Orfeu i el culte a Dionís, que havia guanyat gran importància a la regió de Tràcia. Per altra banda, Apol·lo dirigia els cants de les Muses de l’Helicó al voltant de la font Hipocrene.



Mapa Grècia Antiga

Mapa de la Grècia Antiga

Marina Salas Zamora, 2014

Les lletres de color vermell ens indiquen les zones on trobem els dos tipus de Muses; les de Pièria i les del mont Helicó.

Com hem dit anteriorment, les Muses eren nou germanes a les quals s’atribuïa una funció determinada: a Cal·líope (Καλλιόπη ‘la del bell esguard agradable a la vista’) la poesia èpica; a Clio (Κλειώ ‘aquella que els fa famosos’) la història; a Polímnia (Πολυμνία ‘la dels molts himnes’), la pantomima; a Euterpe (Εὐτέρπη ‘la molt agradable’), la flauta; a Terpsícore (Τερψιχόρη ‘delit de la dansa’), la dansa; a Èrato (Ἐρατώ ‘la que provoca el desig’), la lírica coral; a Melpòmene (Μελπομένη ‘la melodiosa, la cantant, la poetessa’), la tragèdia; a Talia (Θάλεια ‘la que floreix, la festívola’), la comèdia; a Urània (Οὐρανία ‘celestial’), l’astronomia.

Αprofitant l’avinentesa que ens trobem en un blog musical sobre la Grècia clàssica, m’agradaria fer especial menció a aquelles muses que eren representades amb algun instrument musical.

Euterpe Terpsícore Cal·líope Èrato
Tocar la flauta Dansa i cançó coral Poesia èpica Poesia lírica
Diaulos Lira Lira Lira
Muse Euterpe | Athenian red-figure pyxis C5th B.C. | Museum of Fine Arts, Boston

Musa Euterpe (s.V aC)
“Museum of Fine Arts”, Boston.

Muse Terpsichore | Athenian red-figure amphora C5th B.C. | British Museum, LondonMusa Terpsícore (s.V aC)
“British Museum”, Londres.
Muse Calliope | Athenian red-figure pyxis C5th B.C. | Museum of Fine Arts, BostonMusa Cal·líope (s.V aC)
  “Museum of Fine Arts”, Boston
File:Erato monte calvo.jpg
Musa Èrato (s.II aC) “Ny Carlsberg Glyptotek”, Copenhaguen

[Totes les imatges han estat extretes del portal web Theoi, excepte la musa Èrato que prové de Wikimedia Commons]

I per acabar us enllaço al “Qui sóc” d’aquest mateix bloc, on trobareu, a l’apartat final, una descripció extreta de les Narracions de mites clàssics de Margarida Capellà sobre el mite de Pan i Siringa en el qual m’he basat per posar nom al meu bloc “Siringa, la música de l’Antiga Grècia”.

3 comentaris a “I.II La música en la mitologia

  1. Retroenllaç: I.III La música en la religió | Siringa, la música de l'Antiga Grècia

  2. Retroenllaç: Αρχαιολογικό Μουσείο Δίου | Siringa, la música de l'Antiga Grècia

  3. Retroenllaç: I.VI La música en la literatura i el teatre | Siringa, la música de l'Antiga Grècia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *