III.I Instruments de vent

Els instruments de vent, també anomenats aeròfons, són aquells en què el so es genera per la vibració de l’aire que passa a través d’un tub. A continuació veurem els instruments de l’Antiga Grècia que pertanyien a aquesta classificació.

Construcció : Marina Salas Zamora

Comencem doncs, pel grup de les flautes, instruments atribuïts generalment als pastors i músics de carrer.
El terme siringa donava lloc a dues classes d’instrument: a un tipus de flauta simple (σύριγξ μονοκάλαμος) i a la flauta de Pan, composta per una sèrie de tubs units amb una corda. Diferents aspectes de la mitologia grega giren entorn a aquest instrument; Pan (Πάν), el déu dels pastors i dels ramats apareixia tocant la flauta que rep el seu nom. En aquest mateix bloc trobareu la reconstrucció d’una siringa i el procediment que cal seguir per confeccionar-la.

L’aulos (αὐλός) era un altre tipus de flauta, a la qual sovint s’anomenava flauta frígia. A diferència de la siringa, aquesta era un aeròfon de canya. La seva invenció s’atribueix a Atena (Ἀθηνᾶ); expliquen que la deessa, en veure la seva imatge reflectida en un mirall mentre tocava l’instrument, es va veure tan lletja i deforme, que el llençà lluny seu. Realment, aquest instrument provocava una deformació important deguda a la inflor de les galtes, ja que els instruments amb llengüeta o canya requerien més força a l’hora de bufar i provocar el so. El so de l’aulos, el qual es solia construir de fusta, canya o marfil, era dolç i tranquil. Habitualment un sol intèrpret tocava dos aulos a la vegada (διάυλος). Com hem dit anteriorment, per introduir l’aire en la llengüeta d’aquest instrument es necessitava certa força, la qual cosa provocava que els musics inflessin extremadament les seves galtes i quedessin esgotats. Per aquest motiu utilitzaven unes corretges de cuir (φορβειά) que rodejaven les seves galtes i es cordaven darrera el cap, per obtenir, d’aquesta manera, major precisió i menys cansament. Αquesta peculiaritat no us ha de semblar estranya, atès que avui dia alguns instruments de vent produeixen malformacions mandibulars o ferides als llavis i genives. Com a clarinetista us puc assegurar que aquests són mals molt molests per als músics i que per evitar aquest tipus de ferides, posem paper de fumar a les dents, com a mena de funda protectora.

P1040711

Escena d’un simposi. Al mig, una auletris toca el doble aulos. MEDITERRANI – Del mite a la raó. Caixa Fòrum Barcelona. Font: Marina Salas Zamora

Tot i que l’aulos era un instrument apreciat, Aristòtil desaconsellava el seu ús en l’àmbit educatiu, ja que no era una instrument de caràcter ètic sinó orgiàstic (Política). Probablement, en els fons d’aquesta qüestió residia el fet que la cítara (κιθάρα) era d’origen grec, i per tant, preferida pel filòsof, i que l’aulos era de procedència frígia.

Figura de terracota

A l’esquerra un músic toca la sàlpinx, i a la dreta, l'”hydraulis” Museu del Louvre, Paris Font: Marina Salas Zamora

És hora de parlar de la sàlpinx (σάλπιγξ), un instrument de vent que pertanyia a la família de les trompetes. Tenia certa semblança a la tuba dels romans, tot i que aquella era aproximadament 1,5 metres més curta que la sàlpinx. Aquest instrument, juntament amb els de percussió, tenien gran importància en les campanyes militars, ja que s’utilitzaven per marcar el pas de les tropes i donar indicacions de combat. Els instruments de bronze varen tenir una gran importància a Etrúria, i també entre els grecs, els quals apreciaven les contribucions musicals dels etruscs. Així doncs, va ser aquest poble qui va inventar la sàlpinx. Pel que fa a l’estructura, estava formada per un tub llarg i prim, que acabava en forma de campana; és per això rebia el nom de κώδων, és a dir, campana en grec. Ambdues parts eren habitualment de bronze, tot i que també es coneix un exemplar de marfil, el qual es creu que prové d’Olímpia, i dos exemplars més de terracota descoberts a Salamina. Pel que fa a l’exemplar de Boston, així com les pintures en vasos ceràmics, mostren una embocadura, però Juli Pòl·lux (̓Ιούλιος Πολυδεύκης), gramàtic del segle II aC, va determinar que la sàlpinx era d’invenció etrusca, amb forma recta o corba, de bronze o ferro, i amb una γλῶττα d’os (Pólux, iv.85). La terminologia γλῶττα es traduïda com a llengüeta, element que també portaven els aulos, o el actuals oboès. També a Pompeia es varen trobar sàlpinxs de diferent classe: de forma circular, amb embocadura una d’elles i llengüeta les altres dues. 

L’hydraulis (ὕδραυλις) era possiblement l’instrument de vent més complex de la Grècia clàssica. La seva terminologia estava formada pel prefix ὑδρο- (hidro-), que significa aigua, i –αὐλός (-aulos), és a dir, l’instrument de vent comentat anteriorment. Lhydraulis o orgue d’aigua va ser el primer orgue trobat a Grècia i també el més antic del món. Tot i que normalment les grans invencions no són fruit de la feina d’un sol home, en aquest cas va ser totalment al contrari. Cal situar-nos a l’Alexandria del segle III aC, un període de desenvolupament intel·lectual important, per la creació del seu Museu (Μουσεῖον). Ctesibi d’Alexandria (Κτησίϐιος), inventor de l’hydraulis i matemàtic nascut a Alexandria el s.III aC, no era considerat un dels grans savis de l’època. Tot i així, va ser anomenat en obres com El banquet de Savis, d’Ateneu de Nàucratis (Ἀθήναιος Nαυκρατίτης), o De Architectura, de Marc Vitruvi Pol·lióCtesibi semblava força intel·ligent per l’edat que tenia. Havia creat màquines molt útils pel seu pare, però també petits mecanismes musicals que funcionaven amb aigua i vent. Per tal d’entendre el seu mecanisme, us mostro una imatge que ens serà molt útil.                       

Font: histoiredelantiquite.net

Font: Art, Archéologique et Antiquité

L’aire era comprimit en els dos cilindres dels costats i enviat a l’embut central, el qual es col·locava de cap per vall en un tanc ple d’aigua. L’aigua s’estenia de manera uniforme pel tanc i l’embut, gràcies a la lleugera elevació d’aquest últim. L’aire subministrat exercia pressió sobre l’aigua, fins al punt que abaixava el cabal de l’embut i augmentava el del tanc. Al mateix temps, una part de l’aire era enviat cap a l’exterior. Quan es deixaven anar el pistons, una obertura els permetia omplir-se d’aire i aigua del tanc, i a posteriori, l’aire contingut en l’embut era enviat cap amunt, a la vegada que es restaurava el nivell de l’aigua. Així doncs, aquest joc de pistons i pressions d’aire i aigua permetien mantenir un corrent d’aire continu, el qual s’enviava al teclat de l’orgue. Pressionant les seves tecles, el músic aconseguia fer sonar l’instrument.

Collage "hydraulis"

Orgue hidràulic, Museu de Díon                                        Font: Lina Zamora Juanpere

Si cliqueu l’enllaç, trobareu un article molt interessant sobre el Museu Arqueològic de Díon, que és precisament on es troba l’hydraulis de la imatge. Com podem observar, els tubs d’aquest orgue, als quals es posaven anells d’argent com a decoració, estaven col·locats linealment i n’hi diferenciaven dues classes; una que constava de vint-i-quatre tubs amples, i una altra que en tenia setze de més estrets. L’adorn de cristall policromat connectat a la placa de metall -decorada amb argent i situada a la part inferior- era una de les peces de l’instrument amb més valor, ja que va ser confeccionada amb la tècnica “millefiori”, emprada en utensilis de vidre principalment durant el s.I aC. Els detalls d’argent dels tubs, daten del mateix període cronològic. Ambdós factors ens permeten arribar a la conclusió que l’instrument es remunta al mateix període. Per acabar, us deixo un vídeo en el qual es pot veure un reproducció bastant d’aquest peculiar instrument, l’hydraulis

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=atT7Tjpn5js[/youtube]

Αρχαιολογικό Μουσείο Δίου

Museu Arqueològic de Díon, Grècia.      Font: Wikimedia Commons

Si llegiu el títol d’aquest article segurament us assalten qüestions com ara en quina llengua està escrit, quin tipus d’alfabet utilitza, què significa… Doncs bé, aquestes lletres pertanyen a l’alfabet del grec modern, ja que estem parlant del Museu Arqueològic de Díon (Δίον), a Grècia. Aquesta petita ciutat, situada a la unitat perifèrica de Pièria, a la regió de la Macedònia central, es troba a 440 km d’Atenes i a 85 km de Tessalònica. Díon va ser una ciutat inhabitada des del segle VI aC fins el segle V dC. El museu va obrir l’any 1983 amb l’exposició de peces de l’àrea de Díon, però també amb exemplars de l’Olimp i de l’àrea de Pièria, regió de Tràcia on habitava un dels dos grups de Muses que guarden relació amb el mite d’Orfeu i el culte a Dionís.

Temple de Zeus Hipsiste, Parc Arqueològic de Dion. Font: Lina Zamora Juanpere

Temple de Zeus Hipsiste, Parc Arqueològic de Díon.
Font: Ferran Cortina Segarra

Però el que realment em motiva a parlar sobre aquest museu és un souvenir que la meva mare em va portar del seu viatge per algunes de les zones més emblemàtiques del nord de Grècia: un recull fotogràfic d’objectes del dia dia de la gent de Díon, artefactes religiosos i estàtues d’arreu de Pièria, situats a la primera planta. En una de les seves sales, s’hi amaga l’hydraulis (ὕδραυλις) o l’orgue d’aigua, el primer orgue trobat a Grècia i també el més antic del món.

Ens acostem a un panell informatiu. En ell, Dimitrios Pandermalis (professor d’arqueologia clàssica) ens explica que l’estiu de 1992 es van dur a terme unes excavacions per posar al descobert l’interior d’un edifici datat del segle II aC. Però un 19 d’agost d’aquell mateix any, quan les excavacions arribaren al paviment de l’edifici i es tragueren totes les peces destruïdes, els arqueòlegs trobaren una filera de tubs de bronze, una troballa inusual i extremadament delicada, assegura Pandermalis. Amb molta cura, es col·locaren en la posició original. No hi havia cap dubte que es tractava d’un instrument musical de l’Antiga Grècia anomenat hydraulis, ja que el seu nom apareixia en obres com El banquet de Savis, d’Ateneu de Nàucratis (Ἀθήναιος Nαυκρατίτης), o De Architectura, de Marc Vitruvi Pol·lió. Aquest va ser inventat per l’enginyer Ctesibi d’Alexandria (Κτησίϐιος), un inventor i matemàtic nascut a Alexandria el s.III aC.

Collage "hydraulis"

Fotomuntatge de l'”hydraulis” per Marina Salas Zamora. Museu de Díon, Grècia. Font: Lina Zamora Juanpere.

Com podem observar en l’anterior imatge, els tubs de l’hydraulis, als quals es posaven anells d’argent com a decoració, estaven col·locats linealment i s’hi diferenciaven dos classes; una que consistia en vint-i-quatre tubs amples, i una altra que en tenia setze de més estrets. L’adorn de cristall policromat connectat a la placa de metall -decorada amb argent i situada a la part inferior- era una de les peces de l’instrument amb més valor, ja que va ser confeccionada amb la tècnica “millefiori”, emprada en utensilis de vidre principalment durant el s.I aC. Els detalls d’argent dels tubs, daten del mateix període cronològic. Ambdós factors ens permeten arribar a la conclusió que l’instrument es remunta al mateix període.

Tal i com em explicat anteriorment, l’hydraulis de Díon és el primer instrument amb aquestes característiques trobat a Grècia i també al món. Segurament, és el precursor de l’òrgan usat actualment en les esglésies, ja que és similar a l’òrgan inventat per Ctesibi.

[…] πολλῶν δὲ τοιούτων ἔτι λεγομένων ἐκ τῶν γειτόνων τις ἐξηκούσθη ὑδραύλεως ἦχος πάνυ τι ἡδὺς καὶ τερπνός, ὡς πάντας ἡμᾶς ἐπιστραφῆναι θελχθέντας ὑπὸ τῆς ἐμμελείας.

Ἀθηναῖος Ναυκαρατίτης. Δειπνοσοφισταί, IV 75

[…] entretant procedia la conversa, des de la proximitat va arribar un so sobtat, com el d’un orgue hidràulic, tan plaent i agradable, que tothom va girar-se cap a ell i va quedar captivat per la melodia. 

Ateneu de Nàucratis. El banquet de savis, IV 75.
Traducció en català a partir de l’anglès (C.D.Yonge): Marina Salas Zamora

Per completar aquest article, considero necessari mostrar-vos algunes de les peces exposades en la mateixa sala de l’hydraulis que, igual que aquest, et transporten per uns minuts a la virtuosa Grècia del moment, on la música jugava un paper molt important.

Làpida amb inscripció musicalLàpida amb una escena d’un jove vestit amb un himàcion (ἱμάτιον) amb una lira (λύρα)

390-380 aC

Procedència: Cassandria (Potidea), Península Calcídica

Museu de Díon, Grècia

Font: Lina Zamora Juanpere

Làpida amb inscripció musicalLàpida amb inscripció musical

Segle III aC

Procedència: Vrasna, Tessalònica

Museu de Díon, Grècia

Font: Lina Zamora Juanpere

Aquesta mostra és un dels únics exemples de notació musical supervivent. Les lletres que són llegibles, no formen cap mot amb sentit propi. Per això, els arqueòlegs creuen que són símbols musicals com:

 V 7 R T C O N
do re mi fa sol# la si do#1

Flauta doble o doble aulos

Aulos (αὐλός) o flauta doble 

Museu de Díon, Grècia

Font: Lina Zamora Juanpere

Era l’instrument de vent més important de l’Antiga Grècia, la flauta doble acompanyava rituals religiosos, processons i sacrificis, representacions teatrals, simposis i la majoria de danses gregues. També acompanyava els cops que marcaven el compàs als remers i les marxes de soldats.

Figura de terracota d'AfroditaFigures de terracota d’Afrodita tocant la cítara (κιθάρα)

Segona meitat del segle II aC

Trobada en una tomba excavada a la roca (Γ)

Museu de Díon, Grècia

Font: Lina Zamora Juanpere

Aquestes figures de terracota representen Afrodita (Ἀφροδίτη), deessa de la bellesa, l’amor, el plaer i la procreació, tocant la cítara. Ambdues van ser lliurades com a ofrena en una tomba. 

Concloc aquest article apel·lant a la gran riquesa arqueològica que posseeix Grècia i la manca de recursos que pateix el gremi d’arqueòlegs per continuar la seva investigació i mantenir els espais en bones condicions. Des del meu punt de vista, crec que és molt important defensar el patrimoni històric de tot el món perquè és l’única manera de saber d’on venim i qui som, entre altres qüestions.