I.IV La música en la filosofia

Us heu preguntat mai d’on prové la paraula filosofia i quin sentit tenia originàriament? Doncs bé, la paraula «filosofia» (φιλοσοφία) arriba als nostres dies del grec. Heròdot d’Halicarnàs (Ἡρόδοτος Ἁλικαρνᾱσσεύς) ja va parlar sobre aquesta disciplina quan explicava que Soló (Σόλων) havia recorregut molts paisos a fi d’examinar-los pel gust de saber (Històries 1, 29). Com a substantiu, «filo-sofia» apareix, segons sembla, en el cercle de Sòcrates (Σωκράτης). Un «sophós» (σοφός), un savi en llengua catalana, era considerat, a Grècia, aquell que entenia en algun menester. El savi en l’art musical era algú tan entès en aquest art que podia ensenyar als pròxims el seu saber. Però els savis també eren aquells que entenien sobre allò més important: l’univers i la vida dels ciutadans. La saviesa (σοφία) posseïda els atorgava el dret polític i el de no limitar-se a l’hora de comunicar el seu coneixement.  

Sòcrates (Σωκράτης) i els que l’acompanyaven habitualment no s’atorgaven l’etiqueta de savis com els seus predecessors, sinó que adoptaren una actitud diferent. Predicaven no saber res, de manera que aquesta ignorància era la seva única saviesa. A partir d’aquest moment, es deixa de posseir la saviesa per limitar-se a córrer darrere d’ella. Aquesta nova saviesa, sorgida per la «fam-de-saviesa», és filo (φίλος) -«phília» o amor- i sofia (σοφία) -«sophía», és a dir, saviesa i ciència. La filosofia esdevé, d’aquesta manera, popular gràcies al cercle socràtic i el seu amor a la saviesa, la qual és saber teòric i pràctic a la vegada. La filosofia en aquest context és més aviat un talent vital que no pas un cos de doctrina.

En el marc de l’estudi filosòfic i científic de la Grècia Clàssica, la música va ser tractada des de dos punts de vista. Els filòsofs investigaren la seva naturalesa, l’espai que ocupava en l’univers i entre les divinitats de l’Olímp, així com els usos i els efectes sobre l’ànima humana (ψυχή), i descrigueren de manera científica i sistemàtica els elements de la seva composició.
Per als grecs, el mot μουσική (música), que significava “l’art de les muses”, tenia un sentit més transcendental que avui per a nosaltres. Filòsofs antics i amants de les ciències esotèriques (doctrines o ensenyaments adreçats a un cercle d’iniciats restringit) atribuïen a la música el concepte de “la música de les esferes”, com a resultant de l’equilibri perfecte de l’Univers i de l’evolució dels astres, mentre que avui aquest mateix concepte adopta algunes dissemblances; l’Enciclopèdia Catalana defineix la música com «l’art que s’expressa mitjançant l’ordenació dels sons en el temps»

Al llarg de la història, diferents pensadors s’han aturat a estudiar la música amb més o menys insistència, com és el cas de Plató (Πλάτων), Aristòtil (Ἀριστοτέλης) i Nietzsche. Nogensmenys, Pitàgores (Πυθαγόρας) ja s’interessà per la música, tant per la seva naturalesa numèrica com pel seu vessant espiritual. De fet, fou el primer que relacionà dues pràctiques aparentment tant diferents com són la música i les matemàtiques, i n’elaborà un teoria musical. Pitàgores, després d’arribar a la conclusió que els nombres, com a elements primers de tot, estan en la realitat, són la realitat i les coses, i que l’interval que hi ha entre el Tot i les seves parts no és únicament un interval mètric, sinó també un interval metafísic i real, va suposar que el nombre era també un interval harmònic, i causa d’harmonia. Així doncs, va iniciar-se una connexió entre la matemàtica, la música i l’harmonia del cosmos.
Els pitàgorics i el mateix Pitàgores parlaven d’una harmonia que contenia amagada tota una aritmètica, relacionada amb el nombre i la proporció, que feia possible la conciliació dels contraris (parell-senar; unitat-varietat), així com la consonància i la dissonància. D’aquesta manera, descrivien la relació entre l’altura del to i la longitud de la corda d’un instrument. L’harmonia era, doncs, la proporció expressada en nombres, i els principals intervals musicals podien ser expressats mitjançant relacions numèriques entre els quatre primers nombres enters: una octava = 2:1, una quinta = 3:2, una quarta = 4:3. A continuació, mostrarem una imatge per entendre els intervals.

Intervals

Intervals (Font: Marina Salas Zamora)

Després de considerar tot això, Pitàgores va contemplar l’aplicació dels seus descobriments matemàtics i musicals a l’univers sencer.
Veiem que Plató parla d’aquesta filosofia com una doctrina ben coneguda quan diu:

[…] ὡς ἀστρονομίαν ὄμματα πέπηγεν, ὣς πρὸς ἐναρμόνιον φορὰν ὦτα παγῆναι, καὶ αὗται ἀλλήλων ἀδελφαί τινες αἱ ἐπιστῆμαι εἶναι, ὡς οἵ τε Πυθαγόρειοί φασι καὶ ἡμεῖς, ὦ Γλαύκων, συγχωροῦμεν.

Πλάτων, Πολιτεία VII, 530d              

[…] així com els ulls es fixen en l’astronomia, les orelles es fixen en el moviment harmònic; i aquestes ciències són, en certa manera, germanes l’una de l’altra, tal i com afirmen els pitagòrics i nosaltres admetem, oi, Glaucó?

Plató, República 7, 530d
Traducció: Marina Salas Zamora