The Metropolitan Museum of Art

Encetem el més d’abril amb un nou article sobre el Metropolitan Museum of Art (MET), de la ciutat de Nova York, el qual va obrir les seves portes al públic l’abril de l’any 1870. Situat al centre de l’illa de Manhattan, al costat est de Central Park, és un dels museus d’art més visitats de tot el món, ja que rep uns sis milions de visitants anualment, segons dades del 2011. La gran quantitat de peces de valor incalculable que s’amaguen en el seu interior, tan sols es poden explicar amb la seva varietat de col·leccions: armes i armadures; l’art d’Àfrica, Oceania i Amèrica; l’art de l’Antic Orient Pròxim; vestuari d’arreu del món; pintures i gravats; escultures i arts decoratives europees; art grec i romà; art islàmic; art medieval; art modern i contemporani; instruments musicals; fotografies, i la col·lecció de Robert Lehman, amb més de 3000 obres, com per exemple pintures del Renaixement italià, que reflecteixen els interessos personals de Lehman.

Malauradament, no he estat jo qui ha tingut la oportunitat de visitar aquest museu, sinó la meva professora de Grec, Teresa Devesa i Monclús, i la seva família, a la qual agraeixo plenament la facilitació de les imatges que veurem a continuació, així com la seva col·laboració en aquest bloc. Tot i això, intentaré apropar-vos al màxim l’exposició a partir d’un acurat anàlisi de les imatges, de tal manera que us arribi l’essència que vol transmetre la col·lecció.

 photo DSC_0095_zpsk64mrlho.jpgCrater (κρατῆρ) àtic de terracota en forma de campana

460 – 450 aC

Ceràmica de figures roges

Atribuït al pintor Villa Giulia

Font: Josep Lario

L’escena frontal presenta el déu Apol·lo (Ἀπόλλων) entre Leto (Λητώ) i Àrtemis (Ἄρτεμις), mentre que en la cara oposada hi podem veure un antic rei amb una cítara a la mà entre dues dones.

Els craters amb forma de campana i nanses van esdevenir populars durant el segon quart del segle V aC. El pintor de la Vil·la Giulia utilitzava l’ampla superfície per representar dignes i imponents figures. Apol·lo, el déu de la música, apareix en aquesta ceràmica amb la seva mare, Leto, i la seva germana, Àrtemis, la deessa de la caça, com si oferís libacions. A més, tots els seu noms estan inscrits. D’altra banda, a la cara contraria, un home vell amb una cítara es troba envoltat per dues dones, una d’ella amb un vas per libacions i l’altra amb un enòcoe (οἰνοχόη). La idea de representar déus i mortals preparant libacions era un tema recurrent en els pintors d’aquella època.

 photo DSC_0094_zpsjsolaxdy.jpgCrater (κρατῆρ) àtic de terracota en forma de campana

450 aC

Ceràmica de figures roges

Atribuït al pintor Mètistes

Font: Josep Lario

L’escena presenta Dionís, el déu del vi, amb flors, sàtirs i mènades. Pertanyent al grup del voltant del pintor de la Vil·la Giulia, el pintor Μεθύσης va adoptar el seu nom de les mènades que tocaven la lira davant de Dionís (μεθύση significa borratxo). Les figures representades transmeten, de manera subtil, una actitud èbria; Dionís, amb el cap baix i una expressió introvertida, necessita ser estabilitzat per un jove sàtir que porta photo DSC_0091_zpsqe74mcma.jpg a la mà un tirs (θύρσος), símbol fàl·lic que s’associa en general amb el déu del vi. A la banda esquerra del déu, s’hi reconeix una auletris (αυλητρίς) que toca la flauta doble (αὐλός), mentre que a la banda dreta una noia acompanya el seguici amb el so de la lira (λύρα), com podem comprovar en la següent imatge:

 

 photo DSC_0087_zpsnaomgsxy.jpgEnòcoe (οἰνοχόη) àtic de terracota

490 – 480 aC

Ceràmica de figures roges

Atribuït al pintor de Berlin

Font: Josep Lario

L’escena presenta un jove tocant la lira i un noi escoltant-lo.
L’enòcoe s’utilitzava per agafar el vi del cràter i servir-lo al càntar. A més, era el vas associat a les festes Dionisíaques anomenades Antestèries (Ἀνθεστήρια). Els nens formaven una part important d’aquestes festivitats, i nombroses libacions eren representades per ells. Mentre que aquest tipus de vas no està directament connectat directament amb el festival dionisíac, d’alguna manera la seva forma i les escenes representades l’evoquen.

 photo DSC_0083_zps1fdznenz.jpg

Crater (κρατῆρ) àtic de terracota en forma de campana

Meitat del segle V aC

Ceràmica de figures roges

Atribuït al pintor de la Centauromàquia del Louvre

Font: Josep Lario

A la part frontal, hi podem veure un simposi, mentre que a la cara oposada hi trobem tres joves. Amb tan sols tres figures i acurats i enlluernats detalls (instruments musicals, vasos per veure, botes al terra) la representació captura un clàssic simposi. És una escena molt ben considerada per la seva solemnitat.

 photo DSC_0081_zpsaxcrg843.jpgLècit (λήκυθος) àtic de terracota

480 aC

Ceràmica de figures roges

Atribuït al pintor Brigos

Font: Josep Lario

L’escena presenta una noia tocant la flauta doble o doble aulos (αὐλός). Tot i que aquesta representació hauria de ser considerada un fragment d’un simposi, és perfectament satisfactòria en si mateixa, en part perquè està magistralment composada. Darrere de l’auletris, se sosté una funda per a la flauta i el receptacle per a la embocadura.

 photo DSC_0075_zpsmmvenxte.jpgCàntar (κάνθαρος) àtic de terracota: dos caps femenins

490 – 480 aC

Ceràmica de figures roges

Atribuït al pintor Brigos

Font: Josep Lario

 photo DSC_0077_zpsxb0tvtci.jpg

L’escena d’aquesta imatge ens presenta un sàtir tocant l’aulos (αὐλός).

 photo DSC_0078_zpsqd05jw5n.jpg

L’escena presenta un sàtir tocant els cròtals (κρόταλον).

La forma i la iconografia d’aquest suggestiu vas era sovint utilitzat en els simposis. Els sàtirs estan particularment contents, ja que a més de ser els encarregats de l’entreteniment, al mateix temps gaudien de la música i la festa.

 photo DSC_0072_zpsibml3kt6.jpgCílix (κύλιξ) àtic de terracota

c. 480 aC

Ceràmica de figures roges

Atribuït al pintor Doquimasia.

Font: Josep Lario

La decoració d’aquest vas representa festivitat en diferents modes i accions. A l’interior, un home amb actitud pensativa, sosté una lira (λύρα). D’altra banda, a la cara exterior, homes i joves beuen i gaudeixen de la música.

1 photo DSC_0063_zps1e4pe8vh.jpgPelike (πελίκη) àtica de terracota

c. 510 aC

Ceràmica de figures vermelles

Atribuït al pintor Acheloos

Font: Josep Lario

L’escena d’aquest vas ens presenta un flautista acompanyat per dos boxejadors. La diferència entre els sàtirs i els silens no pot ser definida de manera rotunda, tot i que els silens s’han considerat, sovint, vells sàtirs. A més, als silens se’ls sol atorgar el do de la saviesa en comptes de la capacitat per beure vi.

Per acabar, només animar-vos a visitar aquest fabulós museu amb tantes i tantes peces que deixen bocabadat a tot aquell que sàpiga apreciar l’art de la ceràmica. Així doncs, si teniu l’ocasió de perdre-us entre els carrers de la ciutat dels gratacels, no dubteu a passar per The Metropolitan Museum of Art.

III.I Instruments de vent

Els instruments de vent, també anomenats aeròfons, són aquells en què el so es genera per la vibració de l’aire que passa a través d’un tub. A continuació veurem els instruments de l’Antiga Grècia que pertanyien a aquesta classificació.

Construcció : Marina Salas Zamora

Comencem doncs, pel grup de les flautes, instruments atribuïts generalment als pastors i músics de carrer.
El terme siringa donava lloc a dues classes d’instrument: a un tipus de flauta simple (σύριγξ μονοκάλαμος) i a la flauta de Pan, composta per una sèrie de tubs units amb una corda. Diferents aspectes de la mitologia grega giren entorn a aquest instrument; Pan (Πάν), el déu dels pastors i dels ramats apareixia tocant la flauta que rep el seu nom. En aquest mateix bloc trobareu la reconstrucció d’una siringa i el procediment que cal seguir per confeccionar-la.

L’aulos (αὐλός) era un altre tipus de flauta, a la qual sovint s’anomenava flauta frígia. A diferència de la siringa, aquesta era un aeròfon de canya. La seva invenció s’atribueix a Atena (Ἀθηνᾶ); expliquen que la deessa, en veure la seva imatge reflectida en un mirall mentre tocava l’instrument, es va veure tan lletja i deforme, que el llençà lluny seu. Realment, aquest instrument provocava una deformació important deguda a la inflor de les galtes, ja que els instruments amb llengüeta o canya requerien més força a l’hora de bufar i provocar el so. El so de l’aulos, el qual es solia construir de fusta, canya o marfil, era dolç i tranquil. Habitualment un sol intèrpret tocava dos aulos a la vegada (διάυλος). Com hem dit anteriorment, per introduir l’aire en la llengüeta d’aquest instrument es necessitava certa força, la qual cosa provocava que els musics inflessin extremadament les seves galtes i quedessin esgotats. Per aquest motiu utilitzaven unes corretges de cuir (φορβειά) que rodejaven les seves galtes i es cordaven darrera el cap, per obtenir, d’aquesta manera, major precisió i menys cansament. Αquesta peculiaritat no us ha de semblar estranya, atès que avui dia alguns instruments de vent produeixen malformacions mandibulars o ferides als llavis i genives. Com a clarinetista us puc assegurar que aquests són mals molt molests per als músics i que per evitar aquest tipus de ferides, posem paper de fumar a les dents, com a mena de funda protectora.

P1040711

Escena d’un simposi. Al mig, una auletris toca el doble aulos. MEDITERRANI – Del mite a la raó. Caixa Fòrum Barcelona. Font: Marina Salas Zamora

Tot i que l’aulos era un instrument apreciat, Aristòtil desaconsellava el seu ús en l’àmbit educatiu, ja que no era una instrument de caràcter ètic sinó orgiàstic (Política). Probablement, en els fons d’aquesta qüestió residia el fet que la cítara (κιθάρα) era d’origen grec, i per tant, preferida pel filòsof, i que l’aulos era de procedència frígia.

Figura de terracota

A l’esquerra un músic toca la sàlpinx, i a la dreta, l'”hydraulis” Museu del Louvre, Paris Font: Marina Salas Zamora

És hora de parlar de la sàlpinx (σάλπιγξ), un instrument de vent que pertanyia a la família de les trompetes. Tenia certa semblança a la tuba dels romans, tot i que aquella era aproximadament 1,5 metres més curta que la sàlpinx. Aquest instrument, juntament amb els de percussió, tenien gran importància en les campanyes militars, ja que s’utilitzaven per marcar el pas de les tropes i donar indicacions de combat. Els instruments de bronze varen tenir una gran importància a Etrúria, i també entre els grecs, els quals apreciaven les contribucions musicals dels etruscs. Així doncs, va ser aquest poble qui va inventar la sàlpinx. Pel que fa a l’estructura, estava formada per un tub llarg i prim, que acabava en forma de campana; és per això rebia el nom de κώδων, és a dir, campana en grec. Ambdues parts eren habitualment de bronze, tot i que també es coneix un exemplar de marfil, el qual es creu que prové d’Olímpia, i dos exemplars més de terracota descoberts a Salamina. Pel que fa a l’exemplar de Boston, així com les pintures en vasos ceràmics, mostren una embocadura, però Juli Pòl·lux (̓Ιούλιος Πολυδεύκης), gramàtic del segle II aC, va determinar que la sàlpinx era d’invenció etrusca, amb forma recta o corba, de bronze o ferro, i amb una γλῶττα d’os (Pólux, iv.85). La terminologia γλῶττα es traduïda com a llengüeta, element que també portaven els aulos, o el actuals oboès. També a Pompeia es varen trobar sàlpinxs de diferent classe: de forma circular, amb embocadura una d’elles i llengüeta les altres dues. 

L’hydraulis (ὕδραυλις) era possiblement l’instrument de vent més complex de la Grècia clàssica. La seva terminologia estava formada pel prefix ὑδρο- (hidro-), que significa aigua, i –αὐλός (-aulos), és a dir, l’instrument de vent comentat anteriorment. Lhydraulis o orgue d’aigua va ser el primer orgue trobat a Grècia i també el més antic del món. Tot i que normalment les grans invencions no són fruit de la feina d’un sol home, en aquest cas va ser totalment al contrari. Cal situar-nos a l’Alexandria del segle III aC, un període de desenvolupament intel·lectual important, per la creació del seu Museu (Μουσεῖον). Ctesibi d’Alexandria (Κτησίϐιος), inventor de l’hydraulis i matemàtic nascut a Alexandria el s.III aC, no era considerat un dels grans savis de l’època. Tot i així, va ser anomenat en obres com El banquet de Savis, d’Ateneu de Nàucratis (Ἀθήναιος Nαυκρατίτης), o De Architectura, de Marc Vitruvi Pol·lióCtesibi semblava força intel·ligent per l’edat que tenia. Havia creat màquines molt útils pel seu pare, però també petits mecanismes musicals que funcionaven amb aigua i vent. Per tal d’entendre el seu mecanisme, us mostro una imatge que ens serà molt útil.                       

Font: histoiredelantiquite.net

Font: Art, Archéologique et Antiquité

L’aire era comprimit en els dos cilindres dels costats i enviat a l’embut central, el qual es col·locava de cap per vall en un tanc ple d’aigua. L’aigua s’estenia de manera uniforme pel tanc i l’embut, gràcies a la lleugera elevació d’aquest últim. L’aire subministrat exercia pressió sobre l’aigua, fins al punt que abaixava el cabal de l’embut i augmentava el del tanc. Al mateix temps, una part de l’aire era enviat cap a l’exterior. Quan es deixaven anar el pistons, una obertura els permetia omplir-se d’aire i aigua del tanc, i a posteriori, l’aire contingut en l’embut era enviat cap amunt, a la vegada que es restaurava el nivell de l’aigua. Així doncs, aquest joc de pistons i pressions d’aire i aigua permetien mantenir un corrent d’aire continu, el qual s’enviava al teclat de l’orgue. Pressionant les seves tecles, el músic aconseguia fer sonar l’instrument.

Collage "hydraulis"

Orgue hidràulic, Museu de Díon                                        Font: Lina Zamora Juanpere

Si cliqueu l’enllaç, trobareu un article molt interessant sobre el Museu Arqueològic de Díon, que és precisament on es troba l’hydraulis de la imatge. Com podem observar, els tubs d’aquest orgue, als quals es posaven anells d’argent com a decoració, estaven col·locats linealment i n’hi diferenciaven dues classes; una que constava de vint-i-quatre tubs amples, i una altra que en tenia setze de més estrets. L’adorn de cristall policromat connectat a la placa de metall -decorada amb argent i situada a la part inferior- era una de les peces de l’instrument amb més valor, ja que va ser confeccionada amb la tècnica “millefiori”, emprada en utensilis de vidre principalment durant el s.I aC. Els detalls d’argent dels tubs, daten del mateix període cronològic. Ambdós factors ens permeten arribar a la conclusió que l’instrument es remunta al mateix període. Per acabar, us deixo un vídeo en el qual es pot veure un reproducció bastant d’aquest peculiar instrument, l’hydraulis

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=atT7Tjpn5js[/youtube]

Visita al Museu d’Arqueologia de Catalunya

En una de les meves expedicions, vaig decidir visitar el MAC Barcelona (Museu d’Arqueologia de Catalunya – Barcelona) amb l’objectiu d’investigar si el museu amagava alguna peça de caire musical. Abans d’entrar en matèria, però, us faré una breu introducció sobre la feina que es realitza en el Museu d’Arqueologia de Catalunya i quines exposicions hi podem trobar si ens decidim a visitar-lo.

Museu d'Arqueologia de Catalunya Barcelona Font: Marina Salas Zamora

Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona
Font: Marina Salas Zamora

El MAC Barcelona se situa al Passeig Santa Madrona, al Parc de Montjuïc de Barcelona. El Museu d’Arqueologia de Catalunya es compon de diferents seus repartides per tot el territori català: MAC Empúries, MAC Girona, MAC Olèrdola, MAC Ullastret, Poblat Ibèric de Castell (Palamós), Poblat Ibèric de Castellet de Banyoles (Tivissa) i Poblat Ibèric de Coll del Moro (Gandesa).

El MAC Barcelona treballa, des del segle  XIX, moment en què a Catalunya es du a terme la tasca de recuperació patrimonial a càrrec d’institucions com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona o la Comissió Provincial de Monuments, per descobrir el nostre passat i compartir-lo amb el públic. Les col·leccions que hi podem veure, ordenades a partir de criteris cronològics i geogràfics, proposen un viatge a les arrels de Catalunya, des dels primers homes fins a l’època medieval, oferint alhora una visió de diverses cultures de la resta de la península Ibèrica i de la Mediterrània. Any rere any, es continua excavant a la recerca de tresors que ajuden a construir el relat de la nostra història.

Eren les onze del matí d’un dissabte festiu i em disposava a passar una fantàstica jornada cultural amb família. Uns guies especialistes en cultura clàssica, en Ferran Cortina i la Lina Zamora, als quals vull agrair que m’acompanyessin en aquesta nova aventura, varen fer unes explicacions detallades sobre totes les peces que es trobaven ens els apartats de cultura grega i romana. Així doncs, va ser una visita molt profitosa, ja que, a banda de trobar peces gregues amb escenes musicals, vaig ampliar els meus coneixements sobre la història de jaciments molts propers a nosaltres, especialment els d’Empúries i Eivissa.

A continuació podreu veure els exemplars exposats al MAC Barcelona que contenien escenes musicals:

FENICIS I GRECS 
[L’Esculapi d’Empúries. Planta baixa, sala 11]

Cílix-escif de ceràmica àtica

Cílix-escif de ceràmica àtica

Segona meitat del segle V aC

Ceràmica de figures roges

Procedència: Empúries

Barcelona, MAC

Font: Marina Salas Zamora

Copa de ceràmica decorada amb escena musical, en la qual una dona apareix tocant la lira  (λύρα), pertanyent a la Grècia clàssica. La vaixella dels grecs emporitans contenia formes diverses de vasos per veure vi, per presentar aliments a la taula o per portar i contenir líquids. Eren produccions de prestigi, generalment d’origen àtic, aportades mitjançant el comerç i que completaven la vaixella d’ús més comú, de fabricació local, regional o bé massaliota.

TRESORS DE LA VILA JOIOSA
[Planta baixa, sala d’exposicions temporals]

Crater del sacrificiCrater del sacrifici

Època Ibèrica

Segle V aC

Ceràmica de figures roges

Barcelona, MAC

Font: Marina Salas Zamora

 

Aquest crater de campana s’utilitzava per mesclar el vi amb aigua. L’escena que podem veure en el bell mig de la gerra pertany a un sacrifici. D’esquerra a dreta, un jove agafa un porc senglar, l’animal que se sacrificarà en aquest ritual. Al seu costat es troba, probablement, el sacerdot que recitarà pregàries i donarà pas al sacrifici, i una dona que sosté un recipient on es dipositarà la sang de l’animal. A l’extrem dret, un home acompanya la cerimònia amb la música de l’aulos (αὐλός).
Els grecs oferien sacrificis d’animals sans als déus i deesses per complaure’ls i per gaudir de la seva protecció. Cada divinitat tenia un animal preferent.

ELS IBERS
[El tresor de Tivissa. Sala 13, planta baixa]

Lècit de ceràmica àtica

 Lècit de ceràmica àtica 

Grup del pintor d’Haimon

Cultura grega

Segle V aC

Ceràmica de figures negres

Ceràmica a torn

Procedència: Empúries (L’Escala)

Els lècit era una petit flascó que s’utilitzava per guardar perfums. El dibuix que podem percebre en la imatge presentada és el d’una dona asseguda que sosté una lira (λύρα).

En el segle VII aC, els fenicis instal·lats a l’àrea de l’estret de Gibraltar, procedents del pròxim Orient, començaren a freqüentar la costa catalana a la recerca de metalls. A canvi, oferien objectes i elements de luxe als indígenes, com el vi, l’article més preuat. A partir del finals del segle VII aC o inici del VI aC, els grecs varen prendre el relleu dels fenicis. Vi i ceràmiques gregues com aquesta, també molt apreciades, arribaren a les nostres terres. La fundació d’Empúries, entorn del 600 aC, significà la consolidació d’aquesta influència grega sobre les poblacions indígenes, que es va mantenir, combinada amb la fenícia exercida des d’Eivissa, fins a l’arribada dels romans al final del segle II aC.

Expedició al museu del Louvre

IMG_20140824_173313

Marina Salas Zamora al “Moulin Rouge” de París. Agost 2014

Després d’un intens juliol de feina i calor, la meva família i jo varem decidir fer un viatge improvisat a París. Teníem ganes de visitar la ciutat de l’amour per excel·lència i de d’explorar, tot passejant pels carrers més emblemàtics de la ciutat, esglésies centenàries, llibreries a tocar del riu Sena, monuments de ferro que arriben al cel, pintors bohemis del barri de Montmatre… I és clar, com a bones turistes, a part de tastar la sopa de ceba, que és el plat típic de la ciutat, no ens va faltar la visita al Louvre, un del museus més importants i visitats del món sencer.

Era un dia de pluja, com tots els que vàrem estar a París, i després d’una hora i mitja de cua ens disposàvem a passar un jornada completa entre pintures de l’Escola Holandesa i arquitectura Romànica, entre altres. Teníem ven clar que no veuríem ni una quarta part del museu, perquè segons havia llegit, necessitaríem nou mesos per fer, tan sols, un cop d’ull per sobre de totes les exposicions i obres d’arts. Tan bon punt vaig agafar el plànol, ja em vaig marcar un objectiu fix: visitar les sales d’exposicions de civilització grega. I és aquí on vaig fer la gran descoberta del viatge, perquè entre vitrina i vitrina anava trobant grans perles per al meu treball que de cap manera podia desaprofitar. Com us podeu imaginar, tinc tantes imatges, entre figures de terracota i ceràmiques, que necessitaria més d’un article per mostrar-vos-les totes. Per això he fet una tria acurada d’aquelles peces que m’han semblat de caire més interessant i que analitzaré a continuació.

FIGURES MIRINES DE TERRACOTA                                                                 [Antiguitats gregues, etrusques i romanes. Planta baixa, sala 18]

La necròpolis de Mirina (Μυρίνα), situada al golf d’Élea entre Pèrgam i Esmirna (a la costa occidental de l’actual Turquia), va ser descoberta accidentalment l’any 1870. Entre els materials que s’hi van trobar cal destacar les figures de terracota que veurem a continuació. Aquestes adquisicions van donar resposta a moltes de les preguntes que es feien els arqueòlegs sobre la vida cultural i quotidiana d’una ciutat rica i activa entre el 250 aC, poc després de la seva aliança amb la ciutat de Pèrgam pel sobirà Atàlida, Eumenes I (Εὐμένης), i el 106 dC, data de la seva destrucció per un terratrèmol.

Grup de cinc Erotes

Grup de cinc Erotes 

Segle I aC

Procedència i fabricació: Mirina

Font: Marina Salas Zamora

Els Erotes (Ἕρωτες) eren els déus alats de l’amor, acompanyants d’Eros. El nombre d’Erotes era variat, però Hesíode en descriu dos: Eros (Ἔρως), déu de l’amor, i Hímer (Ίμερος), déu del desig, que varen assistir al naixement d’Afrodita (Ἀφροδίτη). Més tard, altres escriptors en van afegir un tercer, Potos (Πόθος), déu de la passió.

Els dos Erotes asseguts sota la taula toquen la siringa (σύριγξ) i la lira (λύρα). La siringa, constituïda per una filera de vuit o nou tubs de mateixa llargada, està associada a la vida pastoral i a la poesia bucòlica.

Músics tocant el tamborí i l'aulos Músics tocant el tamborí i l’aulos

Segles II-III dC

Fabricació Síria

Font: Marina Salas Zamora

L’aulos (αὐλός) que toca el personatge de la dreta d’aquesta imatge està format per dos tubs units per una canya que el músic pressiona amb els seus llavis, i per tant, en direm flauta doble. Aquest instrument era usat en nombroses circumstàncies, particularment, acompanyant la lira en festes religioses. El tamborí o tympanon (τύμπανον) era un instrument pla i de forma circular que es tocava colpejant amb el genoll.

 

Grup del "concert d'Egina"

Grup del “concert d’Egina”

250-225 aC

Procedència i fabricació: Egina

Font: Marina Salas Zamora

El grup del “concert d’Egina”, format per sis musics i dansaires, possiblement va ser trobat en la mateixa tomba, atesa la importància d’aquestes dues disciplines en el context funerari. Cadascuna de les tres dones  presentades en la imatge porta entre les seves mans una cítara (κιθάρα), instrument de forma trapezoïdal i compost generalment per set cordes i una caixa de ressonància. Aquest, quedava reservat a aquells virtuosos qui el tocaven amb l’ajuda d’un plectre (peça d’os) o bé simplement amb els dits.

Músics tocant l'hydraulis i la salpinx

Músics tocant l’hydraulis i la salpinx

Segle I aC

Procedència i fabricació: Alexandria

Font: Marina Salas Zamora

L’orgue d’aigua o l’hydraulis (ὕδραυλις) que està tocant el personatge de la dreta va ser creat per un famós mecànic d’Alexandria de nom Ktésilios el segle III aC. Aquest instrument va ser admès als concursos musicals de Delfos (Δελφοί) i va continuar ressonant durant l’època romana imperial en els combats de gladiadors. Pel que fa a la salpinx (σάλπιγξ) que el personatge de la esquerra porta entre les mans, val a dir que era un instrument de vent de l’Antiga Grècia pertanyent a la família de les trompetes. En moltes civilitzacions antigues s’ha trobat aquest tipus d’instrument, pel que ens és difícil discernir on i quan es troba el seu origen. De fet, en la Ilíada d’Homer, s’han trobat esments al seu so, tot i que no s’han vist referències segures fins a la Grècia clàssica.

CERÀMICA GREGA                                                                                                 [Primera planta, sales 40/41/42/43/44]

Les cinc sales de la galeria de la Campana del museu del Louvre presenten, amb l’ajuda de més d’un milió de vasos, l’evolució de la ceràmica grega durant cinc segles. La visita comença per l’estil geomètric inventat pels atenesos i l’estil oriental dels “ateliers” de Corint i la Grècia de l’est, continua amb la tècnica atenesa de les figures negres i roges i la ceràmica àtica i acaba amb la producció de ceràmica a la zona oriental de la Grècia antiga, la Itàlia meridional. I és clar, entre tanta meravella, era normal que topés amb vasos que, d’alguna manera, reflectien la importància que la civilització grega va donar a l’art musical. A continuació, he preparat una presentació digital perquè feu un tastet de l’exposició de ceràmica grega del Louvre, centrant-me en aquelles peces que contenien escenes musicals.

Ceràmica grega, Louvre by Slidely Slideshow

I aquí finalitza la meva expedició pel Louvre. Penseu que he reduït molt la quantitat d’imatges i que potser, tan sols comptant les ceràmiques amb elements musicals, tenia un centenar de fotografies. Per això, si teniu ocasió, us animo a visitar aquest enorme museu que amaga perles de civilitzacions ben diverses a nivell cultural i, per descomptat, la màgica ciutat de París.

“MEDITERRANI – Del mite a la raó”

Andrea Muñoz a l'exposició "Mediterrani - Del mite al logos"

Andrea Muñoz a l’exposició “Mediterrani – Del mite al logos”, Caixa Forum de Barcelona

El passat 30 de maig l’Andrea Muñoz i jo vàrem visitar, al Caixa Fòrum de Barcelona, l’exposició Meditarrani: del mite a la raó amb l’objectiu d’escriure un article pel bloc Aracne fila i fila que  no es va realitzar per manca de temps a final de curs. Tot i així, vaig creure oportú aprofitar la visita per prendre nota d’algunes peces en les quals apareixien escenes musicals, concretament simposis i alhora fer-ne fotografíes per incloure-les al meu bloc del treball de recerca.

Expo MEDITERRANI

Marina Salas Zamora a les fonts de Mojuïc, a prop del Caixa Forum (Barcelona)

Mediterrani:  del mite a la raó és una exposició que recull la col·laboració de diferents museus europeus per tal d’aconseguir una col·lecció d’obres de l’antiguitat grecollatina amb un tema en comú: la creació de l’esperit europeu. Tal i com el seu nom indica, aquesta enfoca el Mediterrani com a indret de creació d’una cultura comuna, com el bressol del coneixement i la comprensió del món, que van contribuir a formar els valors europeus, tan difosos durant l’era moderna. A través dels exemplars exposats, es recorre un camí per l’anomenat procés de transició del mite al logos, que va tenir un paper clau en la creació i l’evolució de la civilització de l’antiga Grècia. Per donar quatre detalls del que seria aquesta concepció del món, direm que el mite recull els idearis religiosos sobre els fenòmens naturals, així com la creença en un món diví, mentre que el logos fa una interpretació del món a partir del coneixement, el desenvolupament de la filosofia i les teories científiques. Com he dit anteriorment, en un dels apartats de l’exposició es parlava del simposi (συμπόσιον) o banquet, molt freqüent durant l’antiga Grècia. Aquests banquets eren reunions entre homes, generalment aristòcrates, on se celebrava l’amistat i es compartien cossos, idees i bon menjar; amenitzats amb lectura de poemes, música, ball i heteres, les úniques dones admeses al banquet, ja que eren una mena de cortesanes que tenien educació i nivell social. El simposi, per tant, reflectia la importància que la societat grega donava a l’intercanvi d’idees i la convivència.

Seguidament veurem algunes de les peces exposades en l’apartat del simposi on apareixen escenes musicals:

Cratera àtica amb una escena de banquetCrater àtic amb una escena de banquet 

420-400 aC

Ceràmica de figures roges

Madrid, Museo Arqueológico Nacional

Font: Marina Salas Zamora

Aquest crater, vas de ceràmica que s’utilitzava per barrejar vi i aigua, amb un broc ample per servir-se el got durant la festa i unes nanses per ser transportada, ens presenta un grup de comensals reclinats als llits amb copes a la mà que gaudeixen del so d’un aulos (αὐλός) interpretat per una auletris (αυλητρίς), cortesana o prostituta de l’antiga Grècia que tocava la flauta per tal d’entretenir. Durant els simposis, la música, la dansa i la paraula, dialogada o poètica, eren vivament presents i sempre anaven acompanyades d’un bon vi. Tal i com podem observar en aquesta imatge, la paraula està representada pel joc de mirades i gestos que s’intercanvien els convidats. A la part superior de la ceràmica veiem un decorat amb motius vegetals, mentre que a la part inferior, decorats geomètrics.

Cratera àtica de campana amb escena de banquetCrater àtic de campana amb una escena de banquet

Segle IV aC

Ceràmica de figures roges

Leiden, Rijksmuseum van Oudheden

Font: Marina Salas Zamora

Ens tornem a trobar amb una crater, vas de ceràmica que s’utilitzava per barrejar el vi i l’aigua, que representa la segona part de la celebració del banquet, en què els homes beuen i escolten música, tal i com es pot observar en aquesta fotografia. Els comensals es troben reclinats en uns llits que s’anomenaven klinai (κλίναι) sota els quals apareixen les trapezai (τράπεζαι), unes taules baixes on es disposaven les copes i els dolços. Al centre del dibuix es troba una hetera que toca la flauta doble (αὐλός) per distreure els homes de la festa, mentre aquests juguen a un joc molt popular en els banquets fins al segle III aC. Es tracta del còtabe (κότταβος), un joc de punteria que consistia en llançar, contra un platet de bronze, que en aquest cas sosté el participant de més a la dreta, els residus de vi que haguessin quedat dins la copa, fent-la girar veloçment per una de les nanses del vas que el simposiasta agafava amb el dit índex. Pel que fa a la decoració d’aquest crater, mostra motius vegetals a la part superior del dibuix central i geomètrics a la part inferior. 

Cratera àtica de campana amb una escena de banquet

Crater àtic de campana amb una escena de banquet

Pintor de Lykaon Sorrento

440 aC

Ceràmica de figures roges

Nàpols, Museo Archeologico Nazionale di Napoli

Font: Marina Salas Zamora

Crater àtic, ceràmica en què es barrejava el vi i l’aigua, amb una escena de συμπόσιον. Tot i que ens costi d’apreciar pel fet de portar escut i llança, la figura central d’aquest vas és una dona, ja que el cos femení sempre es pintava de color blanc. És Panaristé ballant una pírrica, dansa guerrera que per als homes significava una imitació de gestos de combat, però que si la interpretava una dona esdevenia un entreteniment per als banquets. En un segon pla de l’escena hi trobem quatre comensals que disfruten de la celebració; Evaió, al extrem dret, toca una flauta doble (αὐλός) a la vegada que les dos figures centrals conversen i l’home de l’esquerra, Evenetos, juga al còtabe. Aquest, amb un dit en una de les nanses de la copa i amb el braç alçat, mostra el moment en què, amb un moviment sec, farà el llançament del líquid. A la part superior de la ceràmica es discerneix una decoració amb motius vegetals, mentre que a la part inferior de la imatge central es percep una decoració amb motius geomètrics.

Cratera de campana amb una escena de banquet

Crater de campana amb una escena de banquet

Cumes

330-320 aC

Ceràmica de figures roges

Nàpols, Museo Archeologico Nazionale di Napoli

Font: Marina Salas Zamora

Aquesta ceràmica és un crater en forma de campana utilitzada per barrejar el vi i l’aigua que posteriorment se servia a la celebració. La imatge central és una escena de banquet que transcorre en un espai delimitat per dues columnes laterals i un cel ras que cobreix els simposians. De la paret en pengen una lira, tres pàteres o plats cerimonials que s’utilitzaven per oferir libacions als déus i una màscara de Dionís, déu tutelar del teatre i el vi. Tot fa suposar que aquest simposi estava reservat als iniciats als misteris dionisíacs o cultes orgiàstics a Dionís, unes cerimònies on es ballaven danses frenètiques pels boscos i es menjava carn crua, símbol de connexió amb el déu. Pintades d’un color més clar, s’hi distingeixen dues dones que acompanyen als participants vestits amb una corona al cap i reclinats en dos llits. La dona de l’extrem esquerra toca la flauta doble (αὐλός) davant d’un dels comensals que se la mira amb atenció, mentre la hetera del centre de l’escena acaricia el rostre d’un altre comensal i el tercer home, a la dreta, fixa la mirada cap el pedestal que es feia servir en el joc del κότταβος, disposat a llançar al platet les últimes gotes de vi que li queden a la copa. D’una dimensió més petita que la resta de figures, apareix per l’extrem dret de l’escena, un jove servent. Davant dels llits hi ha disposades les tauletes amb la vaixella i els dolços que acompanyen la beguda, mentre que el crater per mesclar vi i aigua està col·locat a terra.

Cratera àtica de columnes amb una escena de "komos"

Crater àtic de columnes amb una escena de komos (κῶμος)

Atribuït al Pintor d’Agrigent 

470-460 aC

Ceràmica de figures roges

Font: Marina Salas Zamora

La següent imatge ens presenta de nou un crater. En aquest cas, l’escena representada és un komos (κῶμος), un seguici festiu que formaven els bevedors al final del simposi, acompanyats de música, en aquest cas, pel so d’una lira (λύρα) o barbitó (βάρβιτον) de set cordes, una flauta doble (αὐλός) i segurament cant. Vi, ball i música eren els tres elements bàsics del κῶμος, un tema popular en l’art grec i, en particular, en la pintura de vasos àtics. Entre els dos músics, un altre jove que balla amb alegria vesteix un himatió (ἱμάτιον) amb un bastó i un crater a les mans i una corona al cap. A l’extrem dret, un jove amb corona d’heura carrega una àmfora damunt l’espatlla. Les decoracions d’aquest vas són d’una precisió exacta i veiem com el pintor ha cuidat cada detall; al boc del crater, una banda amb punts negres i, seguidament, una decoració amb motius vegetals, així com al peu del vas.

P1040711Crater àtic de campana amb escena de komos (κῶμος)

Atribuïda al Pintor Kleophon

440-430 aC

Ceràmica de figures roges

Atenes, Museum of Cycladic

Aquest vas de ceràmica, un crater, ens mostra una escena de komo(κῶμος), un tema popular en l’art grec i, en particular, en la pintura àtica. En aquesta representació veiem un seguit de bevedors que formen un seguici festiu, segurament al final del simposi, acompanyats de la música d’una jove que toca una flauta doble. Els dos banquetants més joves, als extrems, es mouen amb agilitat, mentre que el tercer, més gran d’edat, sembla que necessiti un suport que troba a l’espatlla dreta de la dona que toca la flauta i al bastó que agafa amb la mà esquerra. Pel que fa a la decoració del crater, veiem una banda amb motius vegetals que ens recorden a fulles d’olivera a la part superior, i a la inferior, una decoració amb motius geomètrics. 
En resum, ens trobem davant d’unes peces de qualitat excepcional que mostren alguns dels costums que els homes grecs seguien durant els simposis. Les escenes analitzades previament, reafirmen que la música era present en la societat de la Grècia antiga, i és que per al poble grec tenia un pes molt important, no només com a mitjà de distracció i entreteniment, com hem vist en les imatges anteriors, sinó també en l’educació dels ciutadans. Un art molt preciat i que fins i tot els romans, quan van conquerir la península grega, l’expandiren arreu dels seus dominis.
Concloc aquest article amb una reflexió personal que he fet a mida que analitzava les peces de ceràmica anteriors. El paper de la dona és clar en cadascuna de les escenes que hem anat veient; acompanyant els bevedors, ballant per als simposiastes, tocant música per alegrar la celebració…, però en cap moment hem vist una dona sense treballar, gaudint d’un banquet, conversant amb unes amigues, escoltant bona música… Per tant, ens trobem amb una mostra més de masclisme, que ha perdurat al llarg de tota la història i que és present en gairebé totes les civilitzacions i, fins i tot, en la societat moderna, que diu ser tant avançada, però que encara s’estranya quan un país és governat per una dona.