I.V La música en l’educació

Tots hem sentit a parlar de la famosa παιδεία (educació) grega. Cal dir, però, que aquesta es trobava dividida per dues grans cultures que entenien la visió de l’home i de la πόλις (ciutat) de forma diferent; així doncs, l’educació atenenca del període clàssic contrastava plenament amb l’educació espartana.

Per començar, parlarem de la gran ciutat, Atenes, on l’educació variava segons la classe social a la qual pertanyia el ciutadà. Els fills de les capes altes de la societat atenenca rebien una educació de qualitat. Fins als set anys, el nen prenia una primera educació en el marc familiar. Als vuit anys, començava l’escola o tenia un preceptor particular que instruïa l’infant. En un nivell més elemental, el noi aprenia lectura i escriptura, religió i mitologia, així com rudiments de càlcul. Els joves, sovint aprenien a llegir amb els llibres d’Homer i estudiaven de memòria els versos dels grans poetes. A mida que el noi anava creixent, s’afegien nous coneixements al seu currículum, com la geometria, el dibuix i la música, en particular l’art de la flauta i la lira (λύρα). Quan ja tenia dotze anys, era hora d’anar a la palestra, on feia gimnàstica amb altres nois. Aquesta educació atenenca incloïa un sistema d’exàmens per tal de controlar el procés d’aprenentatge. Ja al final de l’adolescència, entre els divuit i els vint anys, s’implantava la instrucció militar. A Atenes, l’educació física i després la instrucció militar eren indispensables per a la formació ètica i cívica del ciutadà.
Però els fills dels ciutadans humils no gaudien de tots aquests privilegis, sinó que rebien una educació força limitada, sovint basada en un ofici. Pel que fa a l’educació de les noies, també era més limitada que la dels nois i variava segons l’estatus social; a més, hi va haver algunes institucions femenines notables.
Com hem comentat anteriorment, l’educació espartana, així com la cultura i la vida quotidiana, era diferent a l’atenesa. La vida de l’espartà, des del seu naixement, es basava en el servei de l’Estat. Si un nen naixia dèbil o amb malformacions, era estimbat al mon Taíget. A partir dels set anys, els nens començaven l’educació comuna i obligatòria: aprenien a llegir i a escriure, una mica de música i cant, però sobretot s’exercitaven físicament. L’espartà, doncs, s’educava en col·lectivitat, en campaments militars, en un fort contrast amb el sistema atenès.

Per tant, podem concloure que en la παιδεία grega, la música era estudiada conjuntament amb les llengües, la matemàtica (física), i l’astronomia (astrologia), com en els nostres dies.
En aquest article ens centrarem en el mètode educatiu de Plató (Πλάτων), el qual atribuïa una importància rellevant a l’adoctrinament de la societat grega. Rousseau va dir que la República es podia definir com a obra política, però que, a més, era l’obra més gran que mai s’havia escrit en matèria d’educació (George A. SABINE, Historia de la teoría política, p. 55). La formació que plantejava Plató consistia, fonamentalment, a servir-se de la música per a l’ànima, i de la gimnàstica per al cos.

Crater de campana

Crater de campana

400-420 aC

Pintor de Cadmos

Ceràmica de figures roges

Procedència: Àtica (Grècia)

Madrid, Museo Arqueológico Nacional

En aquesta cratera, el pintor ens submergeix en plena classe de música. El mestre, el qual es troba assegut en un klismos (κλισμός) al centre de l’escena, toca la lira i acompanya al nen nuet que entona una cançó. Entre ambdós, un jove es disposa a despenjar una lira que es troba a la paret. Un altre nen nuet, amb el plectre a la ma, es prepara per començar a tocar la lira davant la mirada atenta d’un jove que es recolza sobre un bastó. Sobre els seus peus observem un trípode.
Probablement aquests joves siguin participants en algun dels cors que participaven a les festivitats religioses en honor a una divinitat, essent el trípode el premi.

L’estudi de la música comprenia, també, l’estudi i la interpretació de les obres mestres de la poesia, juntament amb l’art de cantar i tocar la lira. Plató va deixar clar que les faules i els mites de qualsevol narrativa musical havien de ser excloses, ja que, segons el filòsof, eren narracions plenes de mentides, on es representaven uns déus criminals que cometien delictes, feien guerres entre ells i no amagaven llurs luxúries (República, 376e-378e). Ben al contrari, Plató defensava que calia presentar Déu com un ésser essencialment bo, causant de benestar, incapaç de fer cap mal, que no enganya i, sobretot, immutable, és a dir, en el qual cap perfecció no pot afeblir-se.
Per altra banda, no permetia ni la comèdia ni la tragèdia. Cal esmentar que Plató s’havia plantejat i preguntat si també aquestes representacions havien de ser prohibides, pel fet que hi apareguessin falsos herois i falses narracions. Considerava, a més, que aquestes imitacions no podien ser permeses en l’àmbit educatiu. Les reaccions en la Grècia clàssica per la prohibició de representacions teatrals, com és lògic, van ser de sorpresa i desacord. Potser per aquest motiu, el mateix Plató, abans de donar la seva resposta contrària a aquestes manifestacions, va reconèixer que ho havia fet forçadament, o portat, si més no, pel pes dels principis que ell defensava i les deduccions que se’n derivaven.
En aquest context, també es va fer referència als instruments musicals, que segons el filòsof, havien de ser escollits de manera que escaiguessin a les normes que s’havien establert. Així doncs, resultaven ser, exclusivament, la lira i la cítara (κιθάρα), per a la ciutat i, la siringa (σύριγξ), per als pastors, ja que els instruments de vent havien esdevingut molt populars entre els pastors i els músics de carrer.

[…] λύρα δή σοι, ἦν δ᾽ ἐγώ, καὶ κιθάρα λείπεται καὶ κατὰ πόλιν χρήσιμα: καὶ αὖ κατ᾽ἀγροὺς τοῖς νομεῦσι σῦριγξ ἄν τις εἴη.

Πλάτων, Πολιτεία III, 399d

[…] En efecte,” -deia jo- ” segons tu, queden la lira i la cítara com a profitoses en el marc de la ciutat, i potser també, als camps, alguna mena de siringa ho seria per als pastors.”

Plató, República 3, 399d
Traducció: Teresa Devesa Monclús

Després d’aprofundir en l’educació musical antiga, no em podia estar de contraposar-la amb l’actual, tan igual i tan diferent a l’hora. Així doncs, us enllaço un article on faig una petita crítica i reflexions personals sobre l’actual ensenyament musical.

I.III La música en la religió

La religió hel·lènica és el resultat d’una combinació de factors geogràfics, polítics, socials, econòmics, i segurament, racials. Aquesta era politeista, és a dir, els grecs creien en la existència de molts déus i cadascuna de les polis retia culte a la seva pròpia divinitat protectora, com Atenes (Ἀθηναί), per exemple, que tenia per deessa Atena (Ἀθηνᾶ). Aquests déus tenien aspecte humà i, encara que eren immortals, menjaven, s’estimaven, lluitaven entre ells, tenien virtuts, passions i vicis com els mateixos humans. Les deesses i els déus grecs més importants vivien al mont Olimp. Zeus era el déu principal, pare de la resta dels déus i posseïdor del llamp. Però no tant sols creien en els déus, sinó també en els herois, fills d’un déu i d’un immortal. Més d’una vegada haureu sentit a parlar d’Aquil·les (Ἀχιλλεύς) , Ulisses (Ὀδυσσεύς) o Hèracles (Ἡρακλῆς), tres personatges molt poderosos però que eren mortals. Les criatures fantàstiques, com ara ciclops i centaures, també tenien lloc en les creences dels grecs, i molt sovint apareixien als mites, històries sobre déus i herois.

Religió i música eren dos elements que es compenetraven de manera usual en jornades festives com les de les Panatenees o Jocs Panatenaics, un festival en honor a Atena Poliàs. Segons A. Mommsen, Heortologie der Athener, aquests jocs van ser fundats per Erecteu 729 anys abans de les primeres Olimpíades. En un principi se’ls anomenava Atenea, però posteriorment canvià el nom a Panatenea. Pisístrat va renovar el festival i va donar més importància a la seva divinitat protectora, Atena.
Si ens centrem en els concursos musicals d’aquesta celebració, tan sols els trobarem en les Grans Panatenees. Pisístrat (Πεισίστρατος), que procedia de la noble família atenesa dels Filaides, vivia a Brauró, on hi havia una gran tradició de concursos de rapsodes, i per tant, podem afirmar que va ser ell qui va portar el costum del seu poble a la gran capital. Va introduir recitacions dels poemes d’Homer, dels quals la mètrica va ser regulada per Hiparc de Nicea (Ἵππαρχος) (Plató, Hiparc 228 B). Pèricles (Περικλη̂ς), un altre dels introductors dels concurs musicals, va fer construir l’odèon d’Atenes, un petit teatre ubicat prop del teatre de Dionís a l’acròpolis d’Atenes (Plutó, Pèricles, 13)Prèviament les recitacions de rapsodes s’havien fet a l’antic odèon, més senzill i sense sostre, on es va trobar una important inscripció, de la qual no disposem imatges, que parlava sobre aquests concursos musicals.

Odèon de l'acròpolis d'Atenes Font: Lina Zamora Juanpere

Odèon de l’acròpolis d’Atenes
Font: Lina Zamora Juanpere

La part que feia referència a les rapsodes possiblement es va perdre, però tenim constància d’un fragment que esmenta els diferents premis i modalitats. N’hi havia cinc per als κιθαρῳδοί o citaristes. Al primer guanyador se li atorgava una corona d’olivera i 1000 dracmes d’or i 500 de plata, al segon, una corona valorada en 700, al tercer en 600, al quart en 400, i el cinquè en valor a 300 dracmes. Els dos següents premis eren per als músics d’aulos, que no tan sols eren auletris, sinó que també es donava pas a la participació d’homes: el primer guanyava una corona valorada en 300 dracmes, i el segon, una valorada en 100. Les auletris també tenien premis, però la inscripció no ens especifica quins eren. Cal tenir en compte que, a diferència dels concursos gimnàstics i eqüestres, els musicals es reconeixien amb diners i no pas amb espècies. El primer a guanyar aquest concurs musical fou Frinis (Φρῦνις) en les Olimpíades del 446 aC. Plutarc de Queronea (Πλούταρχος), historiador i assagista grec, va escriure un tractat sobre la música de les Panatenees (Mus. 8), festivitat en la qual no es representava cap obra dramàtica. Segons Mommsen, considerant la llarga durada de les recitacions de rapsodes i de les competicions musicals, podem afirmar que aquesta part de la cerimònia durava uns tres dies.

Però música i religió no només convivien en festivitats com els Jocs Panatenaics, sinó també en himnes dedicats a les divinitats. És el cas dels dos himnes dèlfics, dedicats a Apol·lo i dels quals s’ha trobat algun fragment. Ambdós són l’exemple més antic de música escrita que sobreviu sense ambigüitats del món occidental i dels quals en coneixem l’autor. Aquests van ser trobats a Delfos i tot i la dificultat per llegir-ne el nom, es creu que el primer himne va se escrit per l’atenès Ateneu (Ἀθήναιος) l’any 138 aC (Bélis, A. Corpus des inscriptions de Delphes, vol. 3; Pöhlmann, Egert  and Martin L. West Documents of Ancient Greek Music), i el segon, per Limeni (Λιμένιος) i Ateneu (Pöhlmann, Egert  and Martin L. West Documents of Ancient Greek Music) el 128 aC. Aquests dos himnes varen ser creats per al Festival Pític, celebrat cada deu anys, i aprofitats en els Jocs Pítics, celebrats cada quatre anys al santuari d’Apol·lo a Delfos.

A continuació, una reproducció de com podria sonar el primer himne dèlfic a Apol·lo interpretada per Gregorio Paniagua del seu àlbum Musique de la Grèce Antique: 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=6yhmYbuIEPM[/youtube]

I per finalitzar, us vull mostrar una fragment del mateix himne que he interpretat amb el clarinet en si♭. Si pareu atenció, us adonareu de la diferència instrumental entre les dues versions, la primera amb un instrument de corda (cítara) i la segona amb un instrument de vent. Si bé és cert que hauria pogut tocar el fragment d’aquest himne amb un instrument de corda, vaig creure oportú triar el clarinet per experimentar com sonaria aquesta música amb instrument de vent fusta:

Primer himne dèlfic a Apol·lo by Slidely Slideshow

Expedició al museu del Louvre

IMG_20140824_173313

Marina Salas Zamora al “Moulin Rouge” de París. Agost 2014

Després d’un intens juliol de feina i calor, la meva família i jo varem decidir fer un viatge improvisat a París. Teníem ganes de visitar la ciutat de l’amour per excel·lència i de d’explorar, tot passejant pels carrers més emblemàtics de la ciutat, esglésies centenàries, llibreries a tocar del riu Sena, monuments de ferro que arriben al cel, pintors bohemis del barri de Montmatre… I és clar, com a bones turistes, a part de tastar la sopa de ceba, que és el plat típic de la ciutat, no ens va faltar la visita al Louvre, un del museus més importants i visitats del món sencer.

Era un dia de pluja, com tots els que vàrem estar a París, i després d’una hora i mitja de cua ens disposàvem a passar un jornada completa entre pintures de l’Escola Holandesa i arquitectura Romànica, entre altres. Teníem ven clar que no veuríem ni una quarta part del museu, perquè segons havia llegit, necessitaríem nou mesos per fer, tan sols, un cop d’ull per sobre de totes les exposicions i obres d’arts. Tan bon punt vaig agafar el plànol, ja em vaig marcar un objectiu fix: visitar les sales d’exposicions de civilització grega. I és aquí on vaig fer la gran descoberta del viatge, perquè entre vitrina i vitrina anava trobant grans perles per al meu treball que de cap manera podia desaprofitar. Com us podeu imaginar, tinc tantes imatges, entre figures de terracota i ceràmiques, que necessitaria més d’un article per mostrar-vos-les totes. Per això he fet una tria acurada d’aquelles peces que m’han semblat de caire més interessant i que analitzaré a continuació.

FIGURES MIRINES DE TERRACOTA                                                                 [Antiguitats gregues, etrusques i romanes. Planta baixa, sala 18]

La necròpolis de Mirina (Μυρίνα), situada al golf d’Élea entre Pèrgam i Esmirna (a la costa occidental de l’actual Turquia), va ser descoberta accidentalment l’any 1870. Entre els materials que s’hi van trobar cal destacar les figures de terracota que veurem a continuació. Aquestes adquisicions van donar resposta a moltes de les preguntes que es feien els arqueòlegs sobre la vida cultural i quotidiana d’una ciutat rica i activa entre el 250 aC, poc després de la seva aliança amb la ciutat de Pèrgam pel sobirà Atàlida, Eumenes I (Εὐμένης), i el 106 dC, data de la seva destrucció per un terratrèmol.

Grup de cinc Erotes

Grup de cinc Erotes 

Segle I aC

Procedència i fabricació: Mirina

Font: Marina Salas Zamora

Els Erotes (Ἕρωτες) eren els déus alats de l’amor, acompanyants d’Eros. El nombre d’Erotes era variat, però Hesíode en descriu dos: Eros (Ἔρως), déu de l’amor, i Hímer (Ίμερος), déu del desig, que varen assistir al naixement d’Afrodita (Ἀφροδίτη). Més tard, altres escriptors en van afegir un tercer, Potos (Πόθος), déu de la passió.

Els dos Erotes asseguts sota la taula toquen la siringa (σύριγξ) i la lira (λύρα). La siringa, constituïda per una filera de vuit o nou tubs de mateixa llargada, està associada a la vida pastoral i a la poesia bucòlica.

Músics tocant el tamborí i l'aulos Músics tocant el tamborí i l’aulos

Segles II-III dC

Fabricació Síria

Font: Marina Salas Zamora

L’aulos (αὐλός) que toca el personatge de la dreta d’aquesta imatge està format per dos tubs units per una canya que el músic pressiona amb els seus llavis, i per tant, en direm flauta doble. Aquest instrument era usat en nombroses circumstàncies, particularment, acompanyant la lira en festes religioses. El tamborí o tympanon (τύμπανον) era un instrument pla i de forma circular que es tocava colpejant amb el genoll.

 

Grup del "concert d'Egina"

Grup del “concert d’Egina”

250-225 aC

Procedència i fabricació: Egina

Font: Marina Salas Zamora

El grup del “concert d’Egina”, format per sis musics i dansaires, possiblement va ser trobat en la mateixa tomba, atesa la importància d’aquestes dues disciplines en el context funerari. Cadascuna de les tres dones  presentades en la imatge porta entre les seves mans una cítara (κιθάρα), instrument de forma trapezoïdal i compost generalment per set cordes i una caixa de ressonància. Aquest, quedava reservat a aquells virtuosos qui el tocaven amb l’ajuda d’un plectre (peça d’os) o bé simplement amb els dits.

Músics tocant l'hydraulis i la salpinx

Músics tocant l’hydraulis i la salpinx

Segle I aC

Procedència i fabricació: Alexandria

Font: Marina Salas Zamora

L’orgue d’aigua o l’hydraulis (ὕδραυλις) que està tocant el personatge de la dreta va ser creat per un famós mecànic d’Alexandria de nom Ktésilios el segle III aC. Aquest instrument va ser admès als concursos musicals de Delfos (Δελφοί) i va continuar ressonant durant l’època romana imperial en els combats de gladiadors. Pel que fa a la salpinx (σάλπιγξ) que el personatge de la esquerra porta entre les mans, val a dir que era un instrument de vent de l’Antiga Grècia pertanyent a la família de les trompetes. En moltes civilitzacions antigues s’ha trobat aquest tipus d’instrument, pel que ens és difícil discernir on i quan es troba el seu origen. De fet, en la Ilíada d’Homer, s’han trobat esments al seu so, tot i que no s’han vist referències segures fins a la Grècia clàssica.

CERÀMICA GREGA                                                                                                 [Primera planta, sales 40/41/42/43/44]

Les cinc sales de la galeria de la Campana del museu del Louvre presenten, amb l’ajuda de més d’un milió de vasos, l’evolució de la ceràmica grega durant cinc segles. La visita comença per l’estil geomètric inventat pels atenesos i l’estil oriental dels “ateliers” de Corint i la Grècia de l’est, continua amb la tècnica atenesa de les figures negres i roges i la ceràmica àtica i acaba amb la producció de ceràmica a la zona oriental de la Grècia antiga, la Itàlia meridional. I és clar, entre tanta meravella, era normal que topés amb vasos que, d’alguna manera, reflectien la importància que la civilització grega va donar a l’art musical. A continuació, he preparat una presentació digital perquè feu un tastet de l’exposició de ceràmica grega del Louvre, centrant-me en aquelles peces que contenien escenes musicals.

Ceràmica grega, Louvre by Slidely Slideshow

I aquí finalitza la meva expedició pel Louvre. Penseu que he reduït molt la quantitat d’imatges i que potser, tan sols comptant les ceràmiques amb elements musicals, tenia un centenar de fotografies. Per això, si teniu ocasió, us animo a visitar aquest enorme museu que amaga perles de civilitzacions ben diverses a nivell cultural i, per descomptat, la màgica ciutat de París.