I.IV La música en la filosofia

Us heu preguntat mai d’on prové la paraula filosofia i quin sentit tenia originàriament? Doncs bé, la paraula «filosofia» (φιλοσοφία) arriba als nostres dies del grec. Heròdot d’Halicarnàs (Ἡρόδοτος Ἁλικαρνᾱσσεύς) ja va parlar sobre aquesta disciplina quan explicava que Soló (Σόλων) havia recorregut molts paisos a fi d’examinar-los pel gust de saber (Històries 1, 29). Com a substantiu, «filo-sofia» apareix, segons sembla, en el cercle de Sòcrates (Σωκράτης). Un «sophós» (σοφός), un savi en llengua catalana, era considerat, a Grècia, aquell que entenia en algun menester. El savi en l’art musical era algú tan entès en aquest art que podia ensenyar als pròxims el seu saber. Però els savis també eren aquells que entenien sobre allò més important: l’univers i la vida dels ciutadans. La saviesa (σοφία) posseïda els atorgava el dret polític i el de no limitar-se a l’hora de comunicar el seu coneixement.  

Sòcrates (Σωκράτης) i els que l’acompanyaven habitualment no s’atorgaven l’etiqueta de savis com els seus predecessors, sinó que adoptaren una actitud diferent. Predicaven no saber res, de manera que aquesta ignorància era la seva única saviesa. A partir d’aquest moment, es deixa de posseir la saviesa per limitar-se a córrer darrere d’ella. Aquesta nova saviesa, sorgida per la «fam-de-saviesa», és filo (φίλος) -«phília» o amor- i sofia (σοφία) -«sophía», és a dir, saviesa i ciència. La filosofia esdevé, d’aquesta manera, popular gràcies al cercle socràtic i el seu amor a la saviesa, la qual és saber teòric i pràctic a la vegada. La filosofia en aquest context és més aviat un talent vital que no pas un cos de doctrina.

En el marc de l’estudi filosòfic i científic de la Grècia Clàssica, la música va ser tractada des de dos punts de vista. Els filòsofs investigaren la seva naturalesa, l’espai que ocupava en l’univers i entre les divinitats de l’Olímp, així com els usos i els efectes sobre l’ànima humana (ψυχή), i descrigueren de manera científica i sistemàtica els elements de la seva composició.
Per als grecs, el mot μουσική (música), que significava “l’art de les muses”, tenia un sentit més transcendental que avui per a nosaltres. Filòsofs antics i amants de les ciències esotèriques (doctrines o ensenyaments adreçats a un cercle d’iniciats restringit) atribuïen a la música el concepte de “la música de les esferes”, com a resultant de l’equilibri perfecte de l’Univers i de l’evolució dels astres, mentre que avui aquest mateix concepte adopta algunes dissemblances; l’Enciclopèdia Catalana defineix la música com «l’art que s’expressa mitjançant l’ordenació dels sons en el temps»

Al llarg de la història, diferents pensadors s’han aturat a estudiar la música amb més o menys insistència, com és el cas de Plató (Πλάτων), Aristòtil (Ἀριστοτέλης) i Nietzsche. Nogensmenys, Pitàgores (Πυθαγόρας) ja s’interessà per la música, tant per la seva naturalesa numèrica com pel seu vessant espiritual. De fet, fou el primer que relacionà dues pràctiques aparentment tant diferents com són la música i les matemàtiques, i n’elaborà un teoria musical. Pitàgores, després d’arribar a la conclusió que els nombres, com a elements primers de tot, estan en la realitat, són la realitat i les coses, i que l’interval que hi ha entre el Tot i les seves parts no és únicament un interval mètric, sinó també un interval metafísic i real, va suposar que el nombre era també un interval harmònic, i causa d’harmonia. Així doncs, va iniciar-se una connexió entre la matemàtica, la música i l’harmonia del cosmos.
Els pitàgorics i el mateix Pitàgores parlaven d’una harmonia que contenia amagada tota una aritmètica, relacionada amb el nombre i la proporció, que feia possible la conciliació dels contraris (parell-senar; unitat-varietat), així com la consonància i la dissonància. D’aquesta manera, descrivien la relació entre l’altura del to i la longitud de la corda d’un instrument. L’harmonia era, doncs, la proporció expressada en nombres, i els principals intervals musicals podien ser expressats mitjançant relacions numèriques entre els quatre primers nombres enters: una octava = 2:1, una quinta = 3:2, una quarta = 4:3. A continuació, mostrarem una imatge per entendre els intervals.

Intervals

Intervals (Font: Marina Salas Zamora)

Després de considerar tot això, Pitàgores va contemplar l’aplicació dels seus descobriments matemàtics i musicals a l’univers sencer.
Veiem que Plató parla d’aquesta filosofia com una doctrina ben coneguda quan diu:

[…] ὡς ἀστρονομίαν ὄμματα πέπηγεν, ὣς πρὸς ἐναρμόνιον φορὰν ὦτα παγῆναι, καὶ αὗται ἀλλήλων ἀδελφαί τινες αἱ ἐπιστῆμαι εἶναι, ὡς οἵ τε Πυθαγόρειοί φασι καὶ ἡμεῖς, ὦ Γλαύκων, συγχωροῦμεν.

Πλάτων, Πολιτεία VII, 530d              

[…] així com els ulls es fixen en l’astronomia, les orelles es fixen en el moviment harmònic; i aquestes ciències són, en certa manera, germanes l’una de l’altra, tal i com afirmen els pitagòrics i nosaltres admetem, oi, Glaucó?

Plató, República 7, 530d
Traducció: Marina Salas Zamora

Αρχαιολογικό Μουσείο Δίου

Museu Arqueològic de Díon, Grècia.      Font: Wikimedia Commons

Si llegiu el títol d’aquest article segurament us assalten qüestions com ara en quina llengua està escrit, quin tipus d’alfabet utilitza, què significa… Doncs bé, aquestes lletres pertanyen a l’alfabet del grec modern, ja que estem parlant del Museu Arqueològic de Díon (Δίον), a Grècia. Aquesta petita ciutat, situada a la unitat perifèrica de Pièria, a la regió de la Macedònia central, es troba a 440 km d’Atenes i a 85 km de Tessalònica. Díon va ser una ciutat inhabitada des del segle VI aC fins el segle V dC. El museu va obrir l’any 1983 amb l’exposició de peces de l’àrea de Díon, però també amb exemplars de l’Olimp i de l’àrea de Pièria, regió de Tràcia on habitava un dels dos grups de Muses que guarden relació amb el mite d’Orfeu i el culte a Dionís.

Temple de Zeus Hipsiste, Parc Arqueològic de Dion. Font: Lina Zamora Juanpere

Temple de Zeus Hipsiste, Parc Arqueològic de Díon.
Font: Ferran Cortina Segarra

Però el que realment em motiva a parlar sobre aquest museu és un souvenir que la meva mare em va portar del seu viatge per algunes de les zones més emblemàtiques del nord de Grècia: un recull fotogràfic d’objectes del dia dia de la gent de Díon, artefactes religiosos i estàtues d’arreu de Pièria, situats a la primera planta. En una de les seves sales, s’hi amaga l’hydraulis (ὕδραυλις) o l’orgue d’aigua, el primer orgue trobat a Grècia i també el més antic del món.

Ens acostem a un panell informatiu. En ell, Dimitrios Pandermalis (professor d’arqueologia clàssica) ens explica que l’estiu de 1992 es van dur a terme unes excavacions per posar al descobert l’interior d’un edifici datat del segle II aC. Però un 19 d’agost d’aquell mateix any, quan les excavacions arribaren al paviment de l’edifici i es tragueren totes les peces destruïdes, els arqueòlegs trobaren una filera de tubs de bronze, una troballa inusual i extremadament delicada, assegura Pandermalis. Amb molta cura, es col·locaren en la posició original. No hi havia cap dubte que es tractava d’un instrument musical de l’Antiga Grècia anomenat hydraulis, ja que el seu nom apareixia en obres com El banquet de Savis, d’Ateneu de Nàucratis (Ἀθήναιος Nαυκρατίτης), o De Architectura, de Marc Vitruvi Pol·lió. Aquest va ser inventat per l’enginyer Ctesibi d’Alexandria (Κτησίϐιος), un inventor i matemàtic nascut a Alexandria el s.III aC.

Collage "hydraulis"

Fotomuntatge de l'”hydraulis” per Marina Salas Zamora. Museu de Díon, Grècia. Font: Lina Zamora Juanpere.

Com podem observar en l’anterior imatge, els tubs de l’hydraulis, als quals es posaven anells d’argent com a decoració, estaven col·locats linealment i s’hi diferenciaven dos classes; una que consistia en vint-i-quatre tubs amples, i una altra que en tenia setze de més estrets. L’adorn de cristall policromat connectat a la placa de metall -decorada amb argent i situada a la part inferior- era una de les peces de l’instrument amb més valor, ja que va ser confeccionada amb la tècnica “millefiori”, emprada en utensilis de vidre principalment durant el s.I aC. Els detalls d’argent dels tubs, daten del mateix període cronològic. Ambdós factors ens permeten arribar a la conclusió que l’instrument es remunta al mateix període.

Tal i com em explicat anteriorment, l’hydraulis de Díon és el primer instrument amb aquestes característiques trobat a Grècia i també al món. Segurament, és el precursor de l’òrgan usat actualment en les esglésies, ja que és similar a l’òrgan inventat per Ctesibi.

[…] πολλῶν δὲ τοιούτων ἔτι λεγομένων ἐκ τῶν γειτόνων τις ἐξηκούσθη ὑδραύλεως ἦχος πάνυ τι ἡδὺς καὶ τερπνός, ὡς πάντας ἡμᾶς ἐπιστραφῆναι θελχθέντας ὑπὸ τῆς ἐμμελείας.

Ἀθηναῖος Ναυκαρατίτης. Δειπνοσοφισταί, IV 75

[…] entretant procedia la conversa, des de la proximitat va arribar un so sobtat, com el d’un orgue hidràulic, tan plaent i agradable, que tothom va girar-se cap a ell i va quedar captivat per la melodia. 

Ateneu de Nàucratis. El banquet de savis, IV 75.
Traducció en català a partir de l’anglès (C.D.Yonge): Marina Salas Zamora

Per completar aquest article, considero necessari mostrar-vos algunes de les peces exposades en la mateixa sala de l’hydraulis que, igual que aquest, et transporten per uns minuts a la virtuosa Grècia del moment, on la música jugava un paper molt important.

Làpida amb inscripció musicalLàpida amb una escena d’un jove vestit amb un himàcion (ἱμάτιον) amb una lira (λύρα)

390-380 aC

Procedència: Cassandria (Potidea), Península Calcídica

Museu de Díon, Grècia

Font: Lina Zamora Juanpere

Làpida amb inscripció musicalLàpida amb inscripció musical

Segle III aC

Procedència: Vrasna, Tessalònica

Museu de Díon, Grècia

Font: Lina Zamora Juanpere

Aquesta mostra és un dels únics exemples de notació musical supervivent. Les lletres que són llegibles, no formen cap mot amb sentit propi. Per això, els arqueòlegs creuen que són símbols musicals com:

 V 7 R T C O N
do re mi fa sol# la si do#1

Flauta doble o doble aulos

Aulos (αὐλός) o flauta doble 

Museu de Díon, Grècia

Font: Lina Zamora Juanpere

Era l’instrument de vent més important de l’Antiga Grècia, la flauta doble acompanyava rituals religiosos, processons i sacrificis, representacions teatrals, simposis i la majoria de danses gregues. També acompanyava els cops que marcaven el compàs als remers i les marxes de soldats.

Figura de terracota d'AfroditaFigures de terracota d’Afrodita tocant la cítara (κιθάρα)

Segona meitat del segle II aC

Trobada en una tomba excavada a la roca (Γ)

Museu de Díon, Grècia

Font: Lina Zamora Juanpere

Aquestes figures de terracota representen Afrodita (Ἀφροδίτη), deessa de la bellesa, l’amor, el plaer i la procreació, tocant la cítara. Ambdues van ser lliurades com a ofrena en una tomba. 

Concloc aquest article apel·lant a la gran riquesa arqueològica que posseeix Grècia i la manca de recursos que pateix el gremi d’arqueòlegs per continuar la seva investigació i mantenir els espais en bones condicions. Des del meu punt de vista, crec que és molt important defensar el patrimoni històric de tot el món perquè és l’única manera de saber d’on venim i qui som, entre altres qüestions.

I.III La música en la religió

La religió hel·lènica és el resultat d’una combinació de factors geogràfics, polítics, socials, econòmics, i segurament, racials. Aquesta era politeista, és a dir, els grecs creien en la existència de molts déus i cadascuna de les polis retia culte a la seva pròpia divinitat protectora, com Atenes (Ἀθηναί), per exemple, que tenia per deessa Atena (Ἀθηνᾶ). Aquests déus tenien aspecte humà i, encara que eren immortals, menjaven, s’estimaven, lluitaven entre ells, tenien virtuts, passions i vicis com els mateixos humans. Les deesses i els déus grecs més importants vivien al mont Olimp. Zeus era el déu principal, pare de la resta dels déus i posseïdor del llamp. Però no tant sols creien en els déus, sinó també en els herois, fills d’un déu i d’un immortal. Més d’una vegada haureu sentit a parlar d’Aquil·les (Ἀχιλλεύς) , Ulisses (Ὀδυσσεύς) o Hèracles (Ἡρακλῆς), tres personatges molt poderosos però que eren mortals. Les criatures fantàstiques, com ara ciclops i centaures, també tenien lloc en les creences dels grecs, i molt sovint apareixien als mites, històries sobre déus i herois.

Religió i música eren dos elements que es compenetraven de manera usual en jornades festives com les de les Panatenees o Jocs Panatenaics, un festival en honor a Atena Poliàs. Segons A. Mommsen, Heortologie der Athener, aquests jocs van ser fundats per Erecteu 729 anys abans de les primeres Olimpíades. En un principi se’ls anomenava Atenea, però posteriorment canvià el nom a Panatenea. Pisístrat va renovar el festival i va donar més importància a la seva divinitat protectora, Atena.
Si ens centrem en els concursos musicals d’aquesta celebració, tan sols els trobarem en les Grans Panatenees. Pisístrat (Πεισίστρατος), que procedia de la noble família atenesa dels Filaides, vivia a Brauró, on hi havia una gran tradició de concursos de rapsodes, i per tant, podem afirmar que va ser ell qui va portar el costum del seu poble a la gran capital. Va introduir recitacions dels poemes d’Homer, dels quals la mètrica va ser regulada per Hiparc de Nicea (Ἵππαρχος) (Plató, Hiparc 228 B). Pèricles (Περικλη̂ς), un altre dels introductors dels concurs musicals, va fer construir l’odèon d’Atenes, un petit teatre ubicat prop del teatre de Dionís a l’acròpolis d’Atenes (Plutó, Pèricles, 13)Prèviament les recitacions de rapsodes s’havien fet a l’antic odèon, més senzill i sense sostre, on es va trobar una important inscripció, de la qual no disposem imatges, que parlava sobre aquests concursos musicals.

Odèon de l'acròpolis d'Atenes Font: Lina Zamora Juanpere

Odèon de l’acròpolis d’Atenes
Font: Lina Zamora Juanpere

La part que feia referència a les rapsodes possiblement es va perdre, però tenim constància d’un fragment que esmenta els diferents premis i modalitats. N’hi havia cinc per als κιθαρῳδοί o citaristes. Al primer guanyador se li atorgava una corona d’olivera i 1000 dracmes d’or i 500 de plata, al segon, una corona valorada en 700, al tercer en 600, al quart en 400, i el cinquè en valor a 300 dracmes. Els dos següents premis eren per als músics d’aulos, que no tan sols eren auletris, sinó que també es donava pas a la participació d’homes: el primer guanyava una corona valorada en 300 dracmes, i el segon, una valorada en 100. Les auletris també tenien premis, però la inscripció no ens especifica quins eren. Cal tenir en compte que, a diferència dels concursos gimnàstics i eqüestres, els musicals es reconeixien amb diners i no pas amb espècies. El primer a guanyar aquest concurs musical fou Frinis (Φρῦνις) en les Olimpíades del 446 aC. Plutarc de Queronea (Πλούταρχος), historiador i assagista grec, va escriure un tractat sobre la música de les Panatenees (Mus. 8), festivitat en la qual no es representava cap obra dramàtica. Segons Mommsen, considerant la llarga durada de les recitacions de rapsodes i de les competicions musicals, podem afirmar que aquesta part de la cerimònia durava uns tres dies.

Però música i religió no només convivien en festivitats com els Jocs Panatenaics, sinó també en himnes dedicats a les divinitats. És el cas dels dos himnes dèlfics, dedicats a Apol·lo i dels quals s’ha trobat algun fragment. Ambdós són l’exemple més antic de música escrita que sobreviu sense ambigüitats del món occidental i dels quals en coneixem l’autor. Aquests van ser trobats a Delfos i tot i la dificultat per llegir-ne el nom, es creu que el primer himne va se escrit per l’atenès Ateneu (Ἀθήναιος) l’any 138 aC (Bélis, A. Corpus des inscriptions de Delphes, vol. 3; Pöhlmann, Egert  and Martin L. West Documents of Ancient Greek Music), i el segon, per Limeni (Λιμένιος) i Ateneu (Pöhlmann, Egert  and Martin L. West Documents of Ancient Greek Music) el 128 aC. Aquests dos himnes varen ser creats per al Festival Pític, celebrat cada deu anys, i aprofitats en els Jocs Pítics, celebrats cada quatre anys al santuari d’Apol·lo a Delfos.

A continuació, una reproducció de com podria sonar el primer himne dèlfic a Apol·lo interpretada per Gregorio Paniagua del seu àlbum Musique de la Grèce Antique: 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=6yhmYbuIEPM[/youtube]

I per finalitzar, us vull mostrar una fragment del mateix himne que he interpretat amb el clarinet en si♭. Si pareu atenció, us adonareu de la diferència instrumental entre les dues versions, la primera amb un instrument de corda (cítara) i la segona amb un instrument de vent. Si bé és cert que hauria pogut tocar el fragment d’aquest himne amb un instrument de corda, vaig creure oportú triar el clarinet per experimentar com sonaria aquesta música amb instrument de vent fusta:

Primer himne dèlfic a Apol·lo by Slidely Slideshow