I.VI La música en la literatura i el teatre

Durant l’Antiga Grècia, la música estava molt unida a la literatura i, de fet, depenia força de la paraula. Això ho veiem en el teatre i en altres manifestacions artístiques. Fins i tot els discursos literaris anaven acompanyats de la cítara (κιθάρα) i de la lira  (λύρα).

Comencem, doncs, parlant de la vessant literària, en concret de la poesia èpica (del grec ἔπος, “paraula”, “relat”, “narració heroica”) gènere en vers que narra les gestes dels herois i/o té caràcter didàctic. Totes les cultures tenen el seu origen literari en aquest gènere. Els clàssics de l’èpica grega són, sens dubte, la Ilíada i l’Odissea d’Homer (Ὅμηρος), tot i que no s’han d’oblidar d’altres obres com la Teogonia d’Hesíode (Ἡσίοδος), la qual narra l’origen dels déus i s’emmarca dins l’èpica didàctica, o les Argonàutiques d’Apol·loni de Rodes (Ἀπολλώνιος Ῥόδιος). Altres cultures també han cultivat l’èpica, com la llatina amb l’Eneida de Virgili, la castellana amb el Cantar de Mio Cid, o la catalana, que té com a gran poeta èpic Jacint Vergader amb L’Atlàntida i Canigó.

Calze-craterCalze-crater “Apoteosis d’Homer” 440 aC Atribuït al pintor Peleu (Πηλεύς) Ceràmica de figures roges
Procedència: Costa de Gela, Sicília
Londres, British Museum
Font: Web British Museum

La imatge del crater mostra l’escena d’un músic amb una cítara, una figura alada de la Victòria, un jutge i altres espectadors. Les escoles modernes creuen que es tracta del guanyador d’un concurs musical, però al segle XVIII es creia que mostrava l'”Apoteosi d’Homer”, és a dir, el poeta Homer esdevenint un déu.

L’èpica grega troba el seu origen en la tradició oral en vers; era composta i transmesa pels aedes (ἀοιδοί), cantors professionals, inspirats per la Musa o Apol·lo, que anaven d’un lloc a un altre cantant les gestes dels homes i faules mitològiques, acompanyats de la lira (λύρα). Cantaven una poesia viva, no fixada per escrit; es tractava d’un relat oral que era configurat, de nou, cada vegada que es cantava. Per tant, analitzant aquesta sèrie de característiques, l’aede grec ens pot recordar al joglar medieval, tot i que aquest tan sols interpretava el text escrit pel trobador. Els aedes necessitaven conèixer un repertori d’arguments i motius, com ara les assemblees dels herois, les descripcions d’armadures, els discursos de l’heroi…, i disposar d’una sèrie de fórmules (repeticions) que els permetessin improvisar. Al segle VII aC la poesia èpica va deixar de ser cantada pels aedes i va passar a ser recitada pels rapsodes (ῥαψῳδοί), els quals es diferenciaven dels seus predecessors perquè s’aprenien de memòria els texts ja escrits, encara que a vegades hi introduïen modificacions. Recitaven tot marcant el ritme amb un bastó que colpejaven al terra. La Ilíada i l’Odissea eren els poemes més recitats a les competicions de rapsodes que tenien lloc durant els festivals de cada ciutat. Se’n podia recitar un o més episodis o un poema sencer. En aquest darrer cas la recitació fàcilment s’allargava durant tres dies.

Aprofitant que recentment he llegit l’Odisseala qual recomano a tots aquells que no l’hagin tastada, he triat alguns fragments on apareixen referències musicals que trobo molt interessants. La versió que he llegit pertany a l’editorial La Magrana i està traduïda per Joan Alberich i Mariné.

Cant VIII – PRESENTACIÓ D’ODISSEU ALS FEACIS 

Odisseu es troba en terra feàcia, i tal com ha promès el seu rei, comencen els preparatius per a la conducció d’Odisseu a la seva pàtria. Abans de la seva partida, però, se celebra un banquet en honor d’Odisseu.

[…] Això és al que encarrego als joves, però a vosaltres, reis que porteu el ceptre, veniu als meus  bells estatges perquè puguem atendre càlidament l’hoste al palau. Que ningú no ho refusi. Crideu al divinal aede Demòdoc, al qual la deïtat ha donat el cant per delectar, sempre que el seu cor l’incita a cantar. Pàg.143

[…] L’herald s’acostà mentre guiava l’aede amable, que la Musa havia estimat molt i li havia donat una cosa bona i una cosa de dolenta: el va privar de la vista, però li concedí el cant agradable. Pontònous el va posar en un setial de claus d’argent al mig dels convidats, arrambant-lo a una columna alta. L’herald li va penjar en un clau, damunt del seu cap, la fòrminxPàg.144

En aquests dos versos que acabem de veure es mostra explícitament la importància que es donava a la figura dels aedes i els seus cants. Tot i que no pertanyien a la cort com a funcionaris de palau, gaudien d’una gran consideració social, tal i com acabem de veure. També són presents altres aspectes que he explicat anteriorment, com la inspiració de la Musa.

No hem d’oblidar la lírica grega (λυρική), que a diferència del sentit que adopta avui, de voler expressar sentiments, incloïa diversos tipus de poesia i s’adreçava d’un jo a un tu, al qual es volia influir. La majoria de les vegades la lírica es cantava en públic (festivals o altres manifestacions) o en privat (banquets) i s’acompanyava musicalment amb la lira (λύρα) -d’aquí el nom- o la flauta doble (αὐλός).

Mentre que l’èpica estava composta sempre amb el mateix tipus de vers, la lírica presentava estructures mètriques diferents, de manera que es podien establir diversos subgèneres de poesia lírica grega segons la mètrica i altres trets com el tema, la manera de ser interpretada, l’acompanyament musical, el dialecte…:

  • Lírica coral (λυρική): era cantada per un cor (amb solista o sense) i acompanyada de dansa.
  • Oda (ᾠδή): cantada per una sola persona, generalment en l’àmbit privat.
  • Iambe (ἴαμβος): molts cops tenia una intenció satírica o sexual.
  • Elegia (ἐλεγεία): sovint eren composicions amb intenció moral o política o cants funeraris.

Alceu (Ἀλκαῖος), Anacreont (Ἀνακρέων), Píndar (Πίνδαρος), varen ser alguns dels màxims representants d’aquest gènere. Aquest últim era tan apreciat que quan Alexandre el Magne destruí Tebes manà que no destruïssin la casa on habitava.

És hora de parlar de les obres dramàtiques, on, sense excepció, també hi havia música. Èsquil (Αἰσχύλος),  Sòfocles (Σοφοκλῆς), Eurípides (Εὐριπίδης)…, varen ser els màxims representants del gènere tràgic. El cor, en el teatre grec, era l’encarregat de transmetre la idea de l’autor al públic. Això ho feia mitjançant el cant, la declamació, la dansa i els instruments musicals; utilitzaven l’aulos i la siringa. Els components del cor, 15 a la tragèdia i 24 a la comèdia, es col·locaven a l’orquestra del teatre grec i estaven a les ordres del corifeu o cap de cor. A continuació, us detallo la funció que realitzava el cor en algun dels gèneres teatrals cultivats a la Grècia clàssica.

  • La tragèdia tractava arguments seriosos de tema mític i estava formada pel pròleg, és a dir, la part inicial que precedia l’entrada del cor; el pàrode, en què el cor feia un cant d’entrada; un breu cant final anomenat èxode, que donava pas a la retirada del cor; els episodis, els quals anaven entre dos cants corals i representaven les parts completes de la tragèdia, i els estàsims, els cants del cor entre episodis.
  • El drama satíric es representava després de les tragèdies i volia fer riure. El cor era representat per sàtirs. Es va originar a Fliünt, a l’Argòlida, a començament del segle V aC.
  • La comèdia constituïa una crítica ferotge contra alguns ciutadans i contra la societat contemporània. La representació de la comèdia la duien a terme tres actors i vint-i-quatre coreutes. Portaven vestits grotescs, amb panxes i culs encoixinats, fal·lus de pell i màscares caricaturesques. 
Instantània 2 (24-04-2014 23-58)

Abril 2014. Representació d'”Antigone” a l’Institut Francès de Barcelona a càrrec de l’alumnat de Francès de l’Institut Isaac Albéniz de Badalona. El cor s’adreça a la protagonista.

Ja que el curs passat vaig llegir Antígona de Sòfocles, i que a més, un grup de joves actors amateurs de l’institut en vam fer un representació teatral en francès que ens va comportar un premi de l’Institut francès, us presento un fragment d’aquesta obra en el qual apareix la presència del cor. L’adaptació que vam representar nosaltres era força fidel a l’original, i tot i que el cor no cantava sinó que recitava, apropava al públic aquella potència que segurament buscava Sòfocles quan va escriure aquesta tragèdia.

La traducció que vaig llegir jo d’Agustín Blánquez era en castellà i estava segellada per l’editorial Iberia. 

Després de la mort d’Eteòcles i Polinices, els germans d’Antígona, el rei de Tebes, Creont, prohibeix la sepultura del darrer. Antígona, obeint els seus sentiments es proposa enterrar-lo, però és detinguda i conduïda enfront el tirà Creont, el qual la condemna a mort. Hèmon, fill del rei i enamorat d’Antígona,demana al seu pare que retiri la sentencia, però aquest no accedeix i el jove es dirigeix al antre on ha estat empresonada la seva promesa. Però, quan arriba, Antígona ja s’ha suïcidat. L’endeví Tirèsias anuncia a Creont els tristos esdeveniments que s’aproximen, i el Cor exhorta Creont que, per evitar-los, rectifiqui la seva sentència, perdoni Antígona i doni sepultura a Polinices. Quan el rei accedeix ja és massa tard, perquè Hèmon, desesperat en trobar Antígona morta, se suïcida a la vista del seu pare. Com tota tragèdia, la mort del seu fill porta a la reina Euridice a clavar-se una espasa. Al final de la tragèdia el Cor acaba amb una moralitat dirigida directament a Creont i indirectament als espectadors als qual vol influir amb una didàctica concreta:

Coro.- La prudencia es con mucho la primera fuente de ventura. No se debe se impío con los dioses. Las palabras insolentes y altaneras las pagan con grandes infortunios los espíritus orgullosos, que no aprenden a tener juicio sino cuando llegan a las tardías horas de la vejez.  (Pàg.135)

Per acabar, us deixo el vídeo d’una representació teatral de Lisístrata per un grup d’actors grecs. Aquesta, va tenir lloc l’estiu de 1997 a l’antic teatre de Filip, Kavala, Grècia, sota la direcció de Kostas Tsianos.

Imatge de previsualització de YouTube

Un comentari a “I.VI La música en la literatura i el teatre

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *