El proppassat diumenge Mireia Rosich amb “Viure el temps” a Des del Laberint a El Punt Avui ens regala una vegada més referències clàssiques ben connectades amb l’actualitat.
- Què n’opineu?
- Aprofiteu el temps concedit per les Parques? Com? Es diu que “el temps és or”. Hi esteu d’acord?
- Què vol dir etimològicament parlant el mot Moira i el nom grec de cadascuna de les Moires (Μοῖραι)?
- En llatí es deien Parques (<pario “parir”) i també fades (del llatí for, fatus “dir”. Quin nom rebien cadascuna? Quina relació tenen amb el fat?
- D’on creieu que ve la frase “la vida penja d’un fil“?
- Per què Alfred Agache pinta de color vermell el fil de les Parques? Quines altres obres artístiques coneixeu?
- Si ningú no es pot escapar del destí (en grec, ἀνάγκη “necessitat”), tot seguit ens hem de plantejar si el destí ens ve donat o nosaltres hi podem fer alguna cosa per canviar-lo? Què creieu què n’opinaven els antics a partir del mite de les Parques?
- Les Parques, les Hores, les Gràcies, les Gòrgones, les Grees…, per què sempre són dones i són tres?
- Recordeu el poema que ens va regalar la nostra col·laboradora aràcnida Pepita Castellví, “Les Parques”? Què n’opineu? Us atreviu a fer-ne un?…
Mercè Otero
Etiquetes:El Punt Avui, Mireia Rosich, Moires, Parques
Realment, Mercè, tenim molta sort de tenir na Mireia Rosich a Des del laberint i les seves constants referències des de l’actualitat a la mitologia grecollatina. Esperem que ens duri, perquè tot ho perdem. No perdeu el temps. Ens penja d’un fil.
Ep, Margalida i gent de ses Illes, parlant del fil i de les Parques també hauríem de recordar “La Balanguera” i el que representa, oi?
I tant, Mercè! La Parca de la “Balanguera” (un poema de Joan Alcover, musicat per Amadeu Vives), l’himne oficial de Mallorca, tot i que té un caràcter molt més optimista, la d’una filadora que teixeix amb saviesa sobrehumana el futur esperançador d’una pàtria. Ara ja saps el perquè del nom dels blogs El fil de les clàssiques, Aracne fila i fila, El fil del mite…!
La Balanguera misteriosa,
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil·la
teixint la tela pel demà
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Girant l’ullada cap enrere
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Quan la parella ve de noces
ja veu i compta sos minyons;
veu com devallen a les fosses
els que ara viuen d’il·lusions,
els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Bellugant l’aspi, el fil cabdella,
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquil·la
destria l’auba que vindrà.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
De tradicions i d’esperances
tix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d’or i argent.
De la infantesa que s’enfila
de la vellura que se’n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.