Segueix-me
Projectes on participo
- Abordemos las competencias
- Enfilem les competències
- Geografies literàries 3.0
- Grup ARA
- Grup FRAC
- Grup Innovació GIDL (UB)
- ISSUU
- Màster UJA
- Portafolis d'un professor
- Projecte Eines: bloc de suport
- Riguem a la catalana
- Ruta: Dracs literaris
- Ruta: Llegendari apòcrif Premià de Mar
- Veamos poesía
- Viladrau, un entorn poètic
Recursos didàctics i blocs
- Aplicacions informàtiques
- Aplicacions web 2.0
- Biblioteca Virtual J Lluís Vives
- Bits de llengua i literatura
- Club de lectura de literatura
- Competències bàsiques
- De estranjis
- Diccionari d'Educació-TERMCAT
- Didáctica (Lengua y literatura)
- Didàctica de la Llengua i la Literatura EN PANTALLA
- Diversifier sa pédagogie
- Éducation Nouvelles
- Eduideas
- El fil de les clàssiques
- English Resources
- Es quid des català
- Fòrum de la llengua i la literatura
- Grup Poció
- LLegir molt i escriure bé
- miniOPS
- Moodle Enfilem les competències
- Portal Innova
- Re(paso) de lengua
- The OLOA Project
- Viu la poesia
- WordPress.com
- WordPress.org
Categories
- ELS MEUS PROFESSORS (4)
- ENLLAÇOS COMENTATS (26)
- EXERCICIS (40)
- General (32)
- LECTURES DIDÀCTIQUES (63)
- avaluació (6)
- Màximes (7)
- RESSENYES (16)
- RESUMS INFORMALS (29)
- PARAULES (13)
- PUBLICACIONS (39)
- PRESENTACIONS (20)
- TEXTOS (7)
-
Articles recents
- Sobre el qüestionament
- Obsessions sorprenents (1): els llibres de text
- Poden contribuir els qüestionaris automatitzats a la construcció dels sabers?
- Sobre locucions i insults
- Didáctica de la literatura en Quito
- Seqüències didàctiques
- No hi ha professorat de català!
- Margalida Capellà: la (re)creadora de mons clàssics
Comentaris recents
- Ferran Ferrer en Comprensió lectora 7
- joan en Comprensió lectora 7
- PSY0404 en Renovació pedagògica
- PSY0404 en Aules obertes als companys
- Eva Campano en Guillem Simó
Meta
Solidaritat amb els ensenyants de Ses Illes
Publicat dins de General
Deixa un comentari
La subtitulación en el aprendizaje de lenguas extranjeras
Reseña del libro La subtitulación en el aprendizaje de lenguas extranjeras de Noa Talaván Zanón, publicado por Octaedro en enero del 2013
El trabajo que reseñamos pretende demostrar el potencial pedagógico de la subtitulación como metodología para enseñar y aprender lenguas extranjeras, tanto desde el punto de vista de la recepción de clips subtitulados como a través de la creación de subtítulos por parte del alumnado, la vertiente más innovadora de la propuesta.
Más allá de su componente motivador, este enfoque resulta de enorme interés para mejorar la mayoría de destrezas lingüísticas. Múltiples estudios han demostrado la existencia de una correlación entre las prácticas de Traducción Audiovisual (TAV) dominantes en diversos estados (doblaje o subtitulación) y el nivel de conocimiento de lenguas extranjeras por parte de la población. Si bien parece demostrado que los países dobladores presentan un nivel de competencia en L2 inferior, la autora defiende —a partir de su experiencia y sus investigaciones— que no se trata de cambiar hábitos culturales nacionales sino de promover el uso activo de subtítulos en la enseñanza de las lenguas extranjeras.
Los dos primeros capítulos del libro exploran el marco teórico que fundamenta la propuesta. El primero de ellos muestra como la subtitulación se inscribe en el enfoque comunicativo y en el aprendizaje basado por tareas, puesto que los aprendices son los encargados de conducir su actividad hacia la creación de los subtítulos de un clip. De todos modos, las múltiples posibilidades que esta actividad ofrece a los docentes, les permiten actuar con una metodología ecléctica e integrada que, según la autora, es la más adecuada en la actualidad, atendiendo a las formas lingüísticas y a los contenidos según las circunstancias del contexto.
En el capítulo segundo explora el papel de las nuevas tecnologías y del vídeo en particular en el aprendizaje de lenguas extranjeras y desarrolla sus ventajas y limitaciones. Entre las primeras, destaca la autonomía que propone a los estudiantes.
En el repaso del uso de clips, opina que el vídeo educativo (creado ad hoc para la enseñanza) no contiene el potencial formativo del vídeo auténtico. Este, aunque a priori pueda parecer más difícil, muestra una situación lingüística más cercana a la que se encontrará el estudiante en la realidad, incluye comunicación no verbal auténtica, modelos culturales existentes y, en muchas ocasiones, el rigor de pertenecer a formatos que parten de un guión. En definitiva, propone usar vídeos auténticos breves (de dos a tres minutos), que articulen una sesión en la cual habrá tareas previas y posteriores para explotar la lengua que contiene el clip.
Los cuatro últimos capítulos suponen la segunda parte de la obra, centrada en la propuesta de la subtitulación como herramienta didáctica.
El capítulo 3 define la Traducción Audiovisual: “La TAV se puede definir como la traducción de productos transmitidos a través del cine, vídeo, DVD, Internet y televisión, así como productos multimedia que se difunden a través de ordenadores o consolas de videojuegos. La principal peculiaridad de la TAV es que el mensaje está codificado en dos canales distintos, auditivo y visual. Se combinan el código verbal y el visual. (…)Las principales modalidades de TAV son el doblaje, la subtitulación y el voice-over o voces solapadas.”
Aunque cada modalidad exija sus propias fases de trabajo, destaca la importancia de la sincronía entre códigos y canales en la tarea de subtitulación, de modo que requiere un esfuerzo tanto del creador como del oyente, ya que, como es sabido, la sincronización convierte a los subtítulos en una versión reducida del diálogo escuchado.
El capítulo siguiente explora el uso pedagógico de la subtitulación, ya sea como apoyo a la comprensión de un vídeo como en su faceta creativa por parte del alumnado. El hecho de recibir información a través de dos canales favorece la comprensión, la memorización de los recursos y da a los aprendices una sensación de seguridad. De todas formas, el aspecto más significativo es que obliga al receptor a monitorizar el discurso escuchado. Además, los actuales sistemas de reproducción permiten distintas combinaciones de lenguas en el audio y en el texto escrito, ideales para distintas situaciones de clase.
Por lo que respecta a la dimensión creativa, la autora ofrece un gran abanico de recomendaciones para trabajar los subtítulos en clase: consideraciones espaciales, temporales, de puntuación y ortotipográficas. El conocimiento previo de estas convenciones resulta fundamental a la hora de activar los diversos software que están a disposición actualmente en la red.
Entre los muchos beneficios didácticos, luce con luz propia los que emanan de la traducción y, en concreto, de la necesidad de seleccionar forma y significado en la resolución de aspectos problemáticos, lo que contribuye a la destreza de mediación lingüística, destacada en el MCER.
Los últimos capítulos repasan las pocas experiencias prácticas que se han desarrollado hasta el momento y detalla una de la autora para trabajar la oralidad. Se trata del uso de la subtitulación tradicional para mejorar la comprensión oral a través de una selección de clips, un proceso de trabajo detallado y un modelo de evaluación de las respuestas del alumnado lo más objetivas posible.
Aunque en estos momentos el uso de la subtitulación creativa con finalidades didácticas esté en un momento inicial, las investigaciones que presenta y ordena este trabajo ofrecen al profesorado y a los investigadores un magnífico punto de partida para desarrollar esta metodología.
No quisiéramos terminar esta reseña sin destacar la nutrida bibliografía que presenta la autora y que orienta de manera clara el camino de nuevos retos en la subtitulación de clips en nuestras aulas
Publicat dins de LECTURES DIDÀCTIQUES, RESSENYES
Deixa un comentari
Què en farem dels conflictius?
Ara que tots estem una mica més tranquils fent cursos de formació, fent balanç del curs i pensant com ens ho farem l’any que ve, m’agradaria reflexionar sobre aquesta mena d’alumnes etiquetats com a “conflictius” que corren pels instituts i que donen molts maldecaps a professorat, famílies i institucions diverses.
La idea de parlar d’aquest tema em va venir en una reunió en la qual vaig assistir fa poc. Es tractava de fer el traspàs d’un alumne del nostre centre amb un perfil d’aquesta mena a una unitat diguem-ne “especial”, teòricament especialitzada a ajudar nanos amb aquesta mena de problemàtiques. El xoc, tanmateix, em va venir quan algú va al·legar que aquest perfil d’alumnat no és l’adient per aquest recurs. Aleshores, què se n’ha de fer?- vaig pensar.
No voldria avançar sense fer una definició impressionista del que entenc per nano conflictiu. Per mi, aquest qualificatiu només el mereixen aquells alumnes que impedeixen el funcionament normal d’una classe en un centre educatiu quan ja s’han aplicat totes les mesures ordinàries: advertència, càstigs sense pati, càstigs amb hores extraordinàries, entrevistes amb les famílies, expulsions temporals (i totes aquelles que s’hagin pogut idear). Afortunadament, la majoria d’alumnes que plantegen problemes solen reaccionar amb l’aplicació d’una o diverses mesures d’aquestes i, com a mínim, disminueixen la seva incidència en les classes. Els que reincideixen un i altre cop, impermeables a aquestes mesures serien, en la meva escala de valors, els conflictius. I amb aquests, com molts companys meus, no me’n solc sortir.
La majoria d’aquests alumnes, quan arriben a l’ESO, ja han estat atesos per bona part dels recursos de què disposen els centres educatius i, tot i així, presenten uns retards d’aprenentatge molt significatius.
Tot i aquest retard, els recursos de compensació, reforç, suport…de què disposen els instituts on he treballat, mai són adequats per aquests nanos. Així, per exemple, situar un alumne conflictiu en un grup de reforç es considera perjudicar tot el grup i, per tant, no es fa.
Fa un mes llegia uns magnífics articles de la revista Dotze 18 (en català) [Aula de Secundaria en castellano] que reflexionaven sobre diversos plans de xocs implementats en instituts per donar resposta al fracàs escolar. Bones iniciatives en les quals sempre es deixava fora els conflictius per un simple criteri d’optimitzar els recursos.
Així, en una experiència a Navarra presentada per Raúl Etxandi i Sabela Vázquez (“Així vam capgirar el suport escolar”). Els autors esmenten com a causa central de la millora del recurs: “El segon aspecte, considerat innegociable, eren les conductes disruptives que alteraven l’ambient d’estudi” La mala conducta justificava la baixa del programa.
Unes pàgines abans, Juan Francisco Soto ens presenta una experiència reeixida en un institut de Sevilla (“Programa d’àmbits: una proposta d’atenció a la diversitat”) i explica: “No podran ser inclosos en el programa els alumnes que, de manera reiterada, hagin tingut conductes contràries a les normes de convivència del centre”.
No és cap sorpresa, aquí, allí i més enllà, els conflictius no els vol ningú. Ep! Que ningú se m’esveri, que a mi tampoc em fa cap gràcia tenir-ne algun a la classe. Trobo perfectament justificables totes aquestes decisions perquè jo n’he estat partícep manta vegades però…hi continuen essent.
Tant de bo tingués alguna proposta al respecte, però no en tinc cap. Això sí, em sembla que enlloc de fer lleis complicades que no entén ningú, els nostres governants (estatals i autonòmics) haurien de fer un pla de xoc per ajudar tots aquests nanos de veritat, no amb mitges tintes, amb mitjans reals i ben remunerats per als professionals que s’hi dediquessin. Em sembla que si algun dia sabem donar resposta a aquests nanos, els nostres resultats globals milloraran i la salut del nostre professorat en sortirà beneficiada.
Hi continuaré pensant.
Publicat dins de ENLLAÇOS COMENTATS, General, PARAULES
6 comentaris
Més de competències comunicatives
Aquests dies hem estat treballant intensament amb uns companys de Gavà per acostar la teoria de les competències comunicatives a la pràctica de les aules. El document que va publicar el departament d’ensenyament a principis d’any és una bona eina per iniciar el debat, però sembla que cal una mica de concreció. Ja vaig enllaçar fa temps l’Enfilem les competències, però com que últimament escric més al bloc del Projecte Eines, us deixo tres escrits que caminen en aquesta direcció:
Un apunt de presentació general, un apunt desenvolupant específicament la primera de les competències i les bases del projecte escrites en col·laboració amb en Joan Busquets.
Espero que us agradi.
Publicat dins de ENLLAÇOS COMENTATS, PUBLICACIONS
Deixa un comentari
Josep Sebastià Cid
Dijous 18 d’abril en Josep Sebastià Cid va defensar la seva tesi doctoral de la qual només em vaig quedar amb el principi del títol “Patrimoni literari i territori…” però que va ser un acte acadèmic de primer ordre i un parell d’hores inoblidables.
Quan ja s’ha assistit com a espectador a unes quantes defenses de tesi, arriscar-se a visitar l’edifici Mundet per veure’n una altra és un fet un pèl temerari; i més quan no es coneix el protagonista. La directora de tesi i el tribunal avalaven la proposta però mai se sap… El Doctor Cid parteix d’una defensa aferrissada de l’educació literària a l’Educació Secundària i ho vehicula a través de la literatura pròpia del seu territori de treball: la no sempre valorada literatura ebrenca.
L’estudi parteix de l’anàlisi de les teories literàries i didàctiques de referència per llançar-se a la recerca de maneres d’integrar la literatura ebrenca en la seva activitat docent a l’institut de Móra d’Ebre. Dins d’aquest marc teòric que no goso ressenyar, destaco la introducció de totes les possibilitats que les teories de l’hipertext estan posant sobre la taula i que han d’arribar a les aules obligatòriament. El repte? Que la seva transposició didàctica sigui encertada.
Els estudis previs de l’autor han conformat un pòsit de lectures i de referències culturals ebrenques que li permeten triar en cada moment les millors de les opcions: la literatura popular, les corrandes, el llegendari ebrenc, els autors clàssics i els que estan sortint…conformen un corpus prou ampli per tenir un marge de treball sòlid.
Els estudis sobre l’imaginari ebrenc de les dues últimes dècades han servit per mitificar un espai a través del seu paisatge, dels bandolers, de les guerres que el van malmetre, de les tragèdies naturals i humanes que ha viscut… L’autor destaca que aquesta mitificació ha sedimentat de tal manera que ja permet que apareguin unes primeres desmitificacions.
El nou repte didàctic: establir un diàleg entre aquesta literatura localitzada amb la literatura universal per tal de desenvolupar l’educació literària dels aprenents que, avui en dia, mostren a cada aula l’heterogenïtat del món.
En la part experimental de la seva proposta, presenta diversos dispositius didàctics per a l’ESO i per al Batxillerat que, de ben segur, ben aviat seran publicats per a ser manipulats pels docents que s’hi interessin. Destaco l’esforç metodològic per generar el distanciament necessari entre el professor i l’investigador que ha de realitzar el Doctor Cid quan tria la recerca acció com a mètode principal [m’hi vaig sentir plenament identificat].
Metodològicament, l’opció per les seqüències didàctiques estructurades en diverses fases:
a. treball preliminar d’acostament
b. Fitxes de treball dels textos, amb un treball força dirigit
c. Treball d’investigació de les obres, ja més obert i menys dirigit
d. Activitats final de grup classe.
Un camí cap a la transferència de l’autonomia que l’investigador observa a través dels diaris personals dels alumnes.
La tesi com a camí viu s’observa en la progressiva ampliació, variació i canvis d’ús de les noves tecnologies en les seves propostes didàctiques, totes elles models per a la formació inicial i contínua del professorat.
Com a conclusions, destaca:
– la motivació de l’alumnat,
– la facilitació de l’aprenentatge significatiu a través de la vivència,
– l’èxit de les seqüències didàctiques com a repte educatiu,
– la necessitat d’intergrar aquestes experiències sobre patrimoni amb el currículum vigent, de manera que hi hagi un equilibri.
– el reclam d’una ampliació de la relació amb l’entorn.
En definitiva, dues hores de plaer intens en les quals fins i tot el tribunal es va lluir.
Segur que les classes que haurà realitzat avui en Josep Sebastià a l’institut de Móra hauran estat delicioses.
Publicat dins de RESUMS INFORMALS
1 comentari