Ara que tots estem una mica més tranquils fent cursos de formació, fent balanç del curs i pensant com ens ho farem l’any que ve, m’agradaria reflexionar sobre aquesta mena d’alumnes etiquetats com a “conflictius” que corren pels instituts i que donen molts maldecaps a professorat, famílies i institucions diverses.
La idea de parlar d’aquest tema em va venir en una reunió en la qual vaig assistir fa poc. Es tractava de fer el traspàs d’un alumne del nostre centre amb un perfil d’aquesta mena a una unitat diguem-ne “especial”, teòricament especialitzada a ajudar nanos amb aquesta mena de problemàtiques. El xoc, tanmateix, em va venir quan algú va al·legar que aquest perfil d’alumnat no és l’adient per aquest recurs. Aleshores, què se n’ha de fer?- vaig pensar.
No voldria avançar sense fer una definició impressionista del que entenc per nano conflictiu. Per mi, aquest qualificatiu només el mereixen aquells alumnes que impedeixen el funcionament normal d’una classe en un centre educatiu quan ja s’han aplicat totes les mesures ordinàries: advertència, càstigs sense pati, càstigs amb hores extraordinàries, entrevistes amb les famílies, expulsions temporals (i totes aquelles que s’hagin pogut idear). Afortunadament, la majoria d’alumnes que plantegen problemes solen reaccionar amb l’aplicació d’una o diverses mesures d’aquestes i, com a mínim, disminueixen la seva incidència en les classes. Els que reincideixen un i altre cop, impermeables a aquestes mesures serien, en la meva escala de valors, els conflictius. I amb aquests, com molts companys meus, no me’n solc sortir.
La majoria d’aquests alumnes, quan arriben a l’ESO, ja han estat atesos per bona part dels recursos de què disposen els centres educatius i, tot i així, presenten uns retards d’aprenentatge molt significatius.
Tot i aquest retard, els recursos de compensació, reforç, suport…de què disposen els instituts on he treballat, mai són adequats per aquests nanos. Així, per exemple, situar un alumne conflictiu en un grup de reforç es considera perjudicar tot el grup i, per tant, no es fa.
Fa un mes llegia uns magnífics articles de la revista Dotze 18 (en català) [Aula de Secundaria en castellano] que reflexionaven sobre diversos plans de xocs implementats en instituts per donar resposta al fracàs escolar. Bones iniciatives en les quals sempre es deixava fora els conflictius per un simple criteri d’optimitzar els recursos.
Així, en una experiència a Navarra presentada per Raúl Etxandi i Sabela Vázquez (“Així vam capgirar el suport escolar”). Els autors esmenten com a causa central de la millora del recurs: “El segon aspecte, considerat innegociable, eren les conductes disruptives que alteraven l’ambient d’estudi” La mala conducta justificava la baixa del programa.
Unes pàgines abans, Juan Francisco Soto ens presenta una experiència reeixida en un institut de Sevilla (“Programa d’àmbits: una proposta d’atenció a la diversitat”) i explica: “No podran ser inclosos en el programa els alumnes que, de manera reiterada, hagin tingut conductes contràries a les normes de convivència del centre”.
No és cap sorpresa, aquí, allí i més enllà, els conflictius no els vol ningú. Ep! Que ningú se m’esveri, que a mi tampoc em fa cap gràcia tenir-ne algun a la classe. Trobo perfectament justificables totes aquestes decisions perquè jo n’he estat partícep manta vegades però…hi continuen essent.
Tant de bo tingués alguna proposta al respecte, però no en tinc cap. Això sí, em sembla que enlloc de fer lleis complicades que no entén ningú, els nostres governants (estatals i autonòmics) haurien de fer un pla de xoc per ajudar tots aquests nanos de veritat, no amb mitges tintes, amb mitjans reals i ben remunerats per als professionals que s’hi dediquessin. Em sembla que si algun dia sabem donar resposta a aquests nanos, els nostres resultats globals milloraran i la salut del nostre professorat en sortirà beneficiada.
Hi continuaré pensant.
Retrates bastant bé el que pensem, em sembla, una majoria. I com que tenim, almenys jo, molts alumnes a la classe i anem sempre molt atrafegats, anem passant deixant de banda possibles solucions. Però una solució és la que apuntes al final: personal preparat i hores de dedicació: amb aquestes dues condicions, em sembla que se solucionaria el problema de la majoria de “conflictius”. Hi afegiria: directrius o protocols d’actuació per a tots els professors que els tracten; reduir en general la “conflictivitat” que ja existeix a molts classes (em refereixo a problemes d’ordre, a la xerrameca, a la manca de disciplina…); tenir clar que els nanos canvien i que en el fons estan cremant etapes…
Gràcies, Jaume, per comentari. Em sembla molt interessant entendre això de cremar etapes. Ens pot ajudar a desdramatitzar algunes situacions. Tots coneixem moltes d’aquestes “peces” que després d’haver-te fet gruar de valent, te’ls trobes i fan goig.
Crec que la primera pregunta que ens hem de fer es , que, qui ja darrere d’un noi conflictiu. Un noi conflictiu no ho és perquè si. Normalment son nois que no saben gestionar les seves emocions i per tant les conductes que se’n deriven. Van cremant etapes senzillament perquè maduren, pro moltes vegades continuen sent adults amb problemes laborals, es a dir en el fons el problema no queda mai resolt perquè la causa del problema no ho esta.
Tu ho dius molt bé, professionals preparats. Encara que jo havia estudiat alguna cosa pel meu conte, vaig fer un curs de coaching per a docents. Vaig aplicar algunes tècniques amb un alumne en concret ( a costa meva es clar, hora d’esmorzar ……..) i els resultats van ser molt bons.
Crec que una possible sol·lució seria una doble tutoria, on un dels tutors fos un “professional preparat” per treballar amb aquests alumnes dins de l’àmbit natural del centre.No crec en segregacions fora de l’institut, en centres per a nanos conflictius, crec que això acaba amb la poca vàlua que tenen d’ells mateixos. Tampoc em val el psicòleg escolar(ull que no en tinc res en contra) pro no te temps d’atendre tots els casos i als nois no els hi fa gracia anar perquè en el fons no hi creuen i es senten “estigmatitzats”. Crec en docents preparats, molt preparats . Em pregunto, no seria millor partir curs, que de totes formes no s’el trauran i dedicar temps a treballar amb l’alumne?.
Gràcies Pilar,
Estic d’acord amb tot el que dius i, sobretot, amb aquesta idea de no segregar-los. Diria que quan fem centre d’aquesta mena, curiosament, és per manca de recursos, perquè els centres ordinaris no tenen el personal necessari i convenientment especialitzat per donar-hi resposta i no queda més remei que separar-los per “al bé comú”.
Bon estiu
Hola,
M’alegra conèixer l’interés de professionals de l’educació formal en trobar solucions davant una situació que, probablement, amb les retallades i les creixents dificultats econòmiques de les famílies, anirà en augment.
M’agradaria afegir una solució però … sóc Educador Social, una d’aquelles figures exclosses de l’educació escolar. No digne, ni pels vostres sindicats, a fer classes a primària quan la sisena hora va ser implantada i no hi havien prou professionals.
Suposo que els professionals acostumats a tractar a aquests alumnes que anomeneu “conflictius” no deuen saber-ho fer en l’àmbit de la formal (segons els que prenen decisions) i potser es veritat, però una mica especialitzats, a priori, si que estan, no?
En toda actividad humana se necesitan tres características para llevarla a cabo:
SABER, PODER Y QUERER.
Al que no sabe, se le debe ENSEÑAR.
Al que no puede, se le debe AYUDAR.
Al que no quiere, se le debe EXPULSAR.
Lo primero que hay que tener claro con los alumnos conflictivos es que no son víctimas, sino verdugos. En toda sociedad, se aprende a mandar a través de una etapa previa de obediencia. Los llamados “conflictivos” pretenden mandar ellos en lugar del profesor, en lugar de los padres, en lugar de quien sea. No es que no acepten la autoridad, es que pretenden apropiársela para ejercerla despóticamente en beneficio propio. No son rebeldes anarquistas que busquen el libertinaje, no. Son peores, pues pretenden imponer su presencia a todos, obtener sus caprichos, y forzar la adulación a través del sometimiento. La única solución es aplicar el Código Civil, y anunciarles a los chavales que se va a aplicar. ¿Qué parte propongo aplicar? Pues la única que se aplica en toda Europa excepto en España: alcanzada la mayoría de edad, desaparece la obligación de los hijos de obedecer a sus padres, y recíprocamente, desaparece la obligación de los padres de mantener a los hijos. Por lo tanto, sin un acuerdo mutuo donde se dará cobijo y sustento a quien se lo merezca, visto el reiterado incumplimiento de obligaciones durante la minoría de edad, ¡a la calle! Otro tanto en el sistema escolar, donde la obligatoriedad finaliza a los 16 años. Para ir mentalizando a los chavales en general, y a los conflictivos en potencia, antes de que se consoliden, habría que ir explicándoles desde 6º de Primaria que la enseñanza es jerárquica, siempre lo ha sido, y siempre lo será, y las familias, mientras existan, también deberán serlo. La adolescencia aflora un impulso genético hacia la independencia, fruto de una larga evolución donde, al estilo de Tarzán, un individuo debía dominar y “marcar” su propio territorio. Tras miles y miles de años de “tarzanes” sometidos a la Ley de Darwin, ahora vivimos en un planeta superpoblado, donde no hay una selva para cada Tarzán, y debemos vivir hacinados en grupos numerosos cumpliendo pautas sociales. Hemos evolucionado como los leones; pero ahora debemos vivir como las hormigas. Quizá Lafontaine estaba pensando algo similar cuando escribió la fábula de la cigarra y la hormiga. En todo caso, convendría recordarla.
Una vieja leyenda china cuenta que hubo un emperador sabio, prudente, culto, y amante de los libros, que un día reunió a un grupo de sabios en su palacio. Les encargó que recopilasen por escrito todos los conocimientos que pudieran, a fin de legarlos a las futuras generaciones. Diez años tardaron los eruditos en volver ante el emperador con el encargo cumplido. Una magnífica enciclopedia que complació mucho al emperador. Sin embargo, tras felicitarles efusivamente por el exhaustivo trabajo realizado, les retuvo con un nuevo encargo: “Yo tardaría toda una vida en leerme esta magna obra, y tengo múltiples obligaciones insoslayables. Necesito ahora que me hagáis un resumen con lo más importante, para mi uso personal”. Tras incontables deliberaciones, sopesando la importancia de cada frase, de cada concepto, los sabios se presentaron con un único libro ante el emperador, quince años después. “Mucho os agradezco el esfuerzo de síntesis realizado. Leeré con interés el fruto de vuestro esmero. Sin embargo, no me siento capaz de memorizarlo. Un último servicio os voy a pedir. Buscadme una frase que condense lo más vital del conocimiento humano”. Veinte años tardaron en sus deliberaciones y, siendo ya todos muy viejos, le presentaron al también ya anciano emperador, una única página, con una única frase escrita, de cuatro palabras:
NO HAY COMIDA GRATIS.
El emperador les dio las gracias muy complacido, y dando por finalizado su trabajo, les permitió volver a sus hogares, colmándoles de riquezas y honores.