No hi ha professorat de català!

Fa uns dies, vaig fer una piulada comentant que tenia la impressió que era molt difícil trobar professorat que pogués assumir les classes de català en els centres educatius. No soc una estrella mediàtica, però diversos exalumnes del màster de secundària i companys de professió van constatar que la cosa era així. Hores d’ara, cobrir la reducció d’un terç que tinc concedida a Premià de Mar ha passat a ser una missió pràcticament impossible, atès que hi ha vacants a temps complet, tant a escoles públiques com concertades.

Per què no hi ha professors i professores de llengua i literatura catalana? No soc ningú per donar una resposta exhaustiva, però m’agradaria aprofitar que dimarts se celebra el Dia  europeu de les Llengües per exposar una sèrie de fets que m’inquieten.

En primer lloc, he de dir que jo soc el primer dels pecadors. A la meva generació li va costar força estabilitzar-se laboralment i, per tant, sempre m’ha costat fer propaganda dels estudis de Filologia, fins que m’he anat adonant que, a banda d’uns estudis meravellosos, són una sortida professional pràcticament assegurada, com a mínim en els propers anys. Em sobta que les autoritats que controlen les plantilles dels centres educatius no se’ls acudís fins fa pocs mesos que s’havia de fer un pla de xoc per aconseguir vocacions.

Per què els alumnes de Batxillerat no valoren com a interessants els estudis de Filologia Catalana?

Crec, humilment, que hi ha alguns factors que s’han de considerar per intentar redreçar la situació.

Un d’ells és que la sortida principal que sempre s’ha contemplat és l’educació i, realment, els nanos que abandonen l’institut, solen voler ser qualsevol cosa a la vida menys professors d’institut (algun dia ens ho haurem de fer mirar). Tanmateix, entre el conjunt de matèries, crec que ens veuen com una rara avis amb un esperit massoquista remarcable.  Som uns docents que hem de dedicar una bona estona de les nostres sessions a demanar als alumnes que s’adrecin a nosaltres en la llengua que estem impartint. Demano disculpes (i em congratula) si algú té un context més favorable, però la pràctica més normal és que un alumne se t’adreci en castellà cada dia per molt que li demanis el contrari i, fins i tot, que es negui a fer servir el català. Sap, perfectament, que, si cal, acabarà aprovant en una junta d’avaluació on el conjunt de companys (que per una vegada exerciran com a professors de llengua) considerarà que té la competència plena en llengua catalana. Val a dir que, sovint, això també passa amb l’anglès. Tota la meva solidaritat però, fins que no es demostri el contrari, la llengua pròpia del país és la catalana.

Per què un alumne, ja des de minyó, pot actuar d’aquesta manera? Doncs perquè no són tanoques i saben que no passa absolutament res. El curs passat, el meu fill va cursar 4t d’ESO i la meitat de classes es feien en llengua castellana. Podria assegurar que deu ser una pràctica força habitual als nostres centres educatius.

I què passa al carrer? Doncs que el català cada cop és menys una llengua d’ús. Pràcticament ningú, en una situació de contacte lingüístic, canvia del castellà al català; i cada cop queda menys gent propensa al bilingüisme passiu. Conclusió, al meu voltant (i perdoneu que només parli del que veig, ja hi ha els sociolingüistes per fer ciència) la majoria dels catalanoparlants ens passem al castellà sistemàticament al mínim contacte lingüístic. Això passa en situacions on, teòricament, l’educació hauria de conduir que el canvi fos el contrari: al forn on compro pa i saludo cada dia amb un somriure i un “Bon dia” mai em responen en català. A l’oficina de La Caixa (la mateixa que em regalava em Cavall Fort de petit) han posat un senyor amabilíssim que mai profereix un mot en català. Recordeu aquells temps on la gent s’excusava si utilitzava el castellà en un àmbit català?

Com voleu que algú vulgui estudiar per ser professor d’una llengua tan minoritzada, pràcticament un patois? S’ha de ser una mica curt de gambals o tenir molta fe… La llengua és, sobretot, ús; i l’ús pràcticament l’hem perdut per molt que el país estigui revolucionat. I per si algú es pensa que escric això amb voluntat política, us he de dir que crec que no hi té res a veure: ningú condiciona la nostra fidelitat lingüística, ho fem cadascú de nosaltres i és responsabilitat individual. La política és una cosa molt diferent.

Cada cop més, els estudiants que arriben al Màster de Secundària per acabar essent professors de llengua catalana no provenen de Filologia Catalana. Han estudiat Humanitats, Periodisme, Art Dramàtic i altres carreres “compatibles”. Conec la polèmica al respecte i sé que molts filòlegs es queden fora per la nota de tall. He de dir que la gran majoria d’aquests joves que provenen d’altres facultats són perfectament vàlids per exercir la professió tot i que és molt possible que tinguin buits de saber (sobretot en l’àmbit literari) que tindran una greu repercussió en la seva pràctica professional. La literatura (les Humanitats) són l’esquer que podem jugar des dels instituts per captar vocacions, perquè tenen aquell punt meravellós propi de les arts. És molt curiós que hi hagi tanta demanda de Batxillerat Artístic i que molts cops no s’hi pugui estudiar Literatura… Alguna cosa fem malament…

Cal un pla de xoc perquè tots aquells que vulguin exercir de professors de llengua i literatura catalana ho puguin fer, això és responsabilitat dels nostres governants i ells sabran com s’ha de fer. Tanmateix, cal treballar amb fermesa per aconseguir que els docents de les properes generacions tinguin una formació sòlida en llengua i literatura per tal que els millors puguin arribar a la docència. No aconseguirem que els nostres adolescents estimin les nostres lletres si no en sabem prou. I aquest nivell l’ha de donar la universitat i, un cop arribi la quantitat, cal assolir la qualitat.

No es tracta simplement de trobar gent que s’acosti a la Filologia Catalana perquè sembla que en els propers cursos hi haurà feina, cal trobar estudiants implicats i pensar si realment cada dia fem el que cal per donar prestigi i sentit a l’ús que fem de la nostra llengua.

Potser així, alguns joves començaran a pensar que ser professor de llengua és una feina normal…