Mequinensa: un niu d’emocions

La didàctica, com a disciplina, té una vessant eminentment pràctica, organitzativa. De fet, els didactes ens dediquem a rumiar com podem presentar uns determinats continguts per aconseguir que els alumnes els aprenguin. De fet, en la formació de futurs professors -i en els cursos de formació permanent- molt sovint se’t demanen “coses que funcionin”, com si hi hagués fórmules màgiques. Òbviament, sembla que si es fan determinades accions (els gestos professionals de què parla, per exemple, Bucheton) se solen obtenir determinats resultats, però no tot resulta tan fàcil. En l’educació, existeix un component fonamental: els vincles afectius. Un professor eficient ha de ser capaç d’establir ponts amb els alumnes i, aleshores, aplicar les eines que li dóna la didàctica. Vet aquí per què no és tan fàcil ser professor.

Des del meu humil punt de vista, i aquí entro completament en el món de l’opinió, cal acceptar aquest component emotiu de la professió i aprofitar-lo per enriquir-se tan personal com professionalment. Aprendre amb els alumnes és una de les maneres d’estimar el nostre ofici. La literatura i les sortides literàries poden intensificar aquests moments.

Aquest curs he tingut l’extraordinària sort que es combinessin un seguit d’astres en un parell de dies: una sortida a Mequinensa amb l’objectiu de realitzar una ruta literària, un grup d’alumnes encantadors, l’obra de Jesús Moncada i el repte didàctic que sempre ens mou. Del resultat d’aquest còctel sorgeix aquest apunt que vull compartir amb els meus estimats lectors.

L’obra de Jesús Moncada és realment imprescindible. El cafè de la Granota conté catorze contes que retraten a la vegada un fotimer de mons: el món del català oral en vies d’extinció, el món dels derrotats a la guerra civil espanyola, el món rural de Mequinensa inundat salvatgement pels poders fàctics de la dictadura, el món d’una Catalunya en vies de desaparició i, per sobre de tot, el món de la humanitat: les grandeses i les misèries de tots nosaltres com a humans: tots els vicis que ens envolten hi són representats i són el pal de paller de l’obra des d’una esmolada ironia que, malauradament, sembla que també es va perdent.Casa de Jesús MOncada

Treballar aquest llibre amb els alumnes no és fàcil: estudien segon de Batxillerat i el pes de la Selectivitat els oprimeix cruelment. Tanmateix, i possiblement pels lligams afectius que ens uneixen, van acceptar fer com a treball un seguit de textos multimodals que relacionessin diversos elements dels contes.  M’agradaria deixar els enllaços d’alguns d’aquests treballs, per si algú hi vol fer un cop d’ull: treball 1, treball 2, treball 3, treball 4, treball 5.

De totes maneres, la millor manera d’entendre l’obra és viatjant a Mequinensa:

Arribar-hi en un dia de tempesta (tal com comença el primer conte, Un barril de sabó moll) i dins d’un autocar de línia (tal com comença l’últim Guardeu-vos de somiar genives esdentegades) és un bon presagi.

Adonar-se de la pressió lingüística que viuen a la franja és una lliçó de sociolingüística letal. Després de dues hores de visita al Museu de la mina (imprescindible) pregunto a la guia en quina llengua parla… “parlo com puc”. No gosa dir-li català, però tots l’hem entès i hem gaudit de la seva variant, amb la “j” castellana cada cop que anomenava Moncada: “Jesús”.

Sentir en Blas explicant la història del pantà al costat del cementiri vivent de les cases de la vella Mequinensa et fa adonar fins a quin punt va ser una venjança. Mequinensa, vila de rojos i de derrotats, havia de ser anorreada. El mateix general franquista que la va ocupar era l’encarregar d’obres hidràuliques del règim i va deixar, quan no calia, que el poble desaparegués A MITGES!!!! Les aigües només van engolir les cases de la part baixa del poble -on hi havia tots els serveis-, i els de la part alta van quedar aïllats i sense indemnització durant anys i panys. A sobre, t’adones que no calia inundar el poble, que va ser un acte d’humiliació… i el món de Moncada reviu.

Escoltar de la veu d’un dels descendents del vençuts a la batalla de l’Ebre com van haver de fugir, com van trobar les seves cases saquejades en tornar (i a callar!), com encara perduren en algunes poblacions properes les prohibicions de fer-se amic o d’emparentar-se amb tal família…

I saber que Moncada explicava contes a la quitxalla del poble al parc o a la plaça…

Entendre com funcionava la mineria, pagant a tant la vagoneta, fet que obligava a estar bé amb l’encarregat. Veure el forat de 70 cm d’alçada on havien d’estar-se hores i hores ajaguts de costat… Ah, i saber que a les 12 detonaven els explosius de les mines i un núvol d’estalzí omplia la vila (atenció, no estengumoncada eu la roba!).

En fi, haver passejat pels carrers de Mequinensa, haver vist el carrer per on mai no va pujar el barril de sabó moll, haver vist com un dels meus alumnes reproduïa la correguda d’Elies… són moments que et fan créixer com a persona i que et fan adonar que la didàctica és molt important, però que hi ha coses més importants encara…

Publicat dins de ELS MEUS PROFESSORS, General, PARAULES | 4 comentaris

Aprendre a insultar?

En uns temps on la caça del professor està de moda (el nou decret de plantilles de la nostra consellera fa por, sobretot, per alguns personatges que exerceixen de directors), on pots haver de declarar davant d’inspecció per qualsevol nimietat que algú hagi elevat a la categoria d’obstrucció a l’ensenyament, gosar proposar certes activitats didàctiques fa més por que una pedregada.
Aquest bloc és ple d’activitats que no eren en la programació, d’assajos imperfectes que sovint encerten i sovint marren més del un havia suposat. Sempre he tingut la tranquil·litat que aquesta iniciativa era la que s’esperava d’un bon professional: ho havia vist en els meus professors i mestres, ho havia llegit a la bibliografia de la facultat de ciències de l’educació i ho havia sentit en les mirades dels meus alumnes. Tanmateix, ara començo a témer que algun dia em cridaran a capítol i em condemnaran a programació perpètua.
De moment, però, us presento una experiència que feia anys que em voltava pel cap i que crec que resulta força interessant. Tot va començar fa molts anys quan vaig explotar el text l’Insult insuls de Bernat Puigtobella.  L’autor demostra que insultar en català no sol resultar gens efectiu, per la qual cosa els parlants recorrem a la llengua castellana. M’adono que és així i que, a més a més, els pocs insults catalans que es conserven vius, remeten indefectiblement a la homofòbia o als progenitors de la persona. Curiosament, hi ha moltes raons per insultar que no tenen cap relació amb els insults proferits sinó que mostren clarament una manca de vocabulari: la poca traça, les poques ganes de treballar, una indumentària inadequada, la mala bava… són de cadascú, independentment de la seva família o de les seves inclinacions sexuals.

Tornar a posar en funcionament aquests insults enriquiria la llengua i, curiosament, endolciria alguns tractes: no és el mateix ser un dropo, un sapastre o una toia que no pas un mariconàs de merda (em sembla). Amb aquesta humil intenció, vam treballar aquest text a classe  i vaig encomanar a cada alumne que em fess una diapositiva sobre un insult de manera que:

a. Estigués en posició horitzontal.

b. Contingués 4 versos, com a mínim heptasíl·labs, que glossessin el sentit de l’insult i que rimessin.

c. L’insult anés destacat.

d. Inclogués una bona il·lustració que no ofengués ningú de la comunitat educativa.

e. Inclogués el lema “El català també sap insultar”.

El resultat el teniu en aquesta CARPETA, i hores d’ara està exposat al centre.

Ah! I com ho he avaluat? Doncs a través de cinc descriptors:

1. Compleix totes les condicions formals obligatòries

2. És completament correcte lingüísticament

3. Els quatre versos segueixen un patró mètric i rítmic

4. La imatge i el muntatge contribueixen al missatge

5. El text transmet el significat de l’insult

I no us perdeu això!

Publicat dins de EXERCICIS | 5 comentaris

Alguns aspectes de programació didàctica a l’àrea de Llengua

Publicat dins de PRESENTACIONS | Deixa un comentari

XIV Congreso de la SEDLL: 3 días de felicidad

Hacer la crónica de un congreso al cabo de un mes de su celebración indica claramente el estado de estrés laboral al que estamos sometidos estos últimos años. Un estrés que, lamentablemente, tiene más que ver con la burocracia que está azotando todos los niveles del sistema educativo que no a la propia labor docente. Parece como si el papel lo justificara todo cuando, de todos es sabido, lo aguanta todo, sobre todo la imaginación didáctica. Un ejemplo: esta semana, mi centro ha aprobado el Plan Anual de Centro: un documento de 87 páginas repletas de objetivos e indicadores. Me imagino que la memoria anual tendrá alrededor de 500. En definitiva, nadie sabrá lo que ha pasado en el centro, ni tan solo el director. Creo que algo parecido pasa en la universidad con el yugo de la ANECA: todo es importante menos dar buenas clases.

Ya se sabe que lo bueno de los congresos es que cada cuál sigue su propio camino y Dios reparte suerte. El de Braga se inició con el reencuentro con muchos amigos y con una organización rozando la perfección, por lo que todas las felicitaciones son pocas para el equipo encabezado por Xaquín Núñez. Vitor Aguiar e Silva, el mítico profesor de literatura, impartió la conferencia inaugural que presentó los vaivenes del análisis del texto literario entre el contenido y el estilo.

En la primera sesión de comunicaciones a la que asistí, una joven promesa de Oviedo, Aida B. Parrales  se enfrentó al análisis de los libros de texto que utilizan nuestros alumnos y concluyó, como se ha dicho siempre, que carecen de la más mínima unidad didáctica. Francisco Gutiérrez nos presentó una detallada Rúbrica para el seguimiento y la evaluación del trabajo Final de Máster de Secundaria. Me pareció especialmente interesante que la Rúbrica fuera acompañada de un cronograma para secuenciar el avance del trabajo. En el debate se observó la dificultad de los Licenciados en Filología para redactar estas memorias en diferentes universidades. Ahí queda el dato! Dos ideas al respecto: debería haber algún documento similar para los trabajos de investigación de los alumnos de Bachillerato (obligatorios en Cataluña) y deberíamos tender hacia el trabajo con documentos compartidos, en los que el profesorado pudiera interactuar en el momento que deseara, con el documento actualizado.

En la siguiente mesa pude observar buenas iniciativas de uso de las TIC como soporte a la evaluación (Fernando Guzmán de Sevilla) y del uso de subtítulos en clase de lengua extranjera (Gloria Torralba de Valencia). En el debate aparecieron diversos aspectos que deberían ser tratados próximamente: el respeto de los derechos intelectuales en todos los niveles educativos y la vigilancia sobre los derechos de imagen del alumnado en la difusión de las TIC.

La conferencia de Joan Tomás Pujolar marcó uno de los puntos centrales del congreso: “De los contenidos a las competencias” Insistió en la necesidad de formar ciudadanos críticos y activos y las dificultades que ello conlleva. Propuso algunas fórmulas para analizar nuestro propio estilo docente, un tema que cada vez me apasiona más. Analizó los cambios sufridos en los procesos de comunicación en los últimos años. Recomendó el libro de Francisco Yus Ciberpragmática 2.0. Como profesor de secundaria sometido a las dificultades de expresión de mi alumnado me quedé con la inquietud de saber si nuestros alumnos deberían dominar mínimamente el texto escrito antes de enfrentarse a los códigos multimodales, mucho más complejos. Finalmente, repasó los cambios en la formación y declaró la necesidad de compartir recursos educativos abiertos. Este mismo bloc es una muestra de esta voluntad de compartir aunque cada vez tengo más claro que ese intercambio debe compaginarse con el respeto a aquellas personas que deciden ganarse la vida en la creación de materiales.

Otro de los momentos culminantes de mi congreso fue mi asistencia a la comunicación de Asier Barandiaran sobre Bertsolarismo. Ignorante de mi, no conocía esta forma de expresión ni su arraigo en el sistema educativo y cultural basco. Su inclusión en el currículo de primaria es un paso firme a la conservación cultural pero, sobre todo, al fomento de la expresión oral formal por parte del alumnado: uno de esos déficits que siempre subrayamos en secundaria.  Anna Moreno nos presentó una deliciosa experiencia de clase sobre Manuel de Pedrolo.

Por la tarde, Marta Montiel, en representación del grupo Actitudes presentó el proyecto INCOBA (Introducción de las Competencias Básicas). El punto fuerte de este proyecto es el protagonismo del profesorado, por lo que parece que no es simplemente el receptor de la idea del experto competencial sinó que parte de su realidad. Tengo el libro que acaban de publicar en Graó pendiente. Seguiremos el tema. Alejandro Gómez nos presento un Proyecto Lingüístico de Centro, un tema cada vez más necesario. Begonya Montmany (UB) observó las instrucciones que aparecían en los materiales digitales publicados por diversas editoriales y subrayaba su nulo nivel de esfuerzo cognitivo: todo un reto para llegar algún día al libro digital. En definitiva, concluían que esos supuestos libros digitales habían supuesto una involución metodológica en la enseñanza de lenguas extranjeras. Un buen colofón para hacer boca de cara al congreso del año próximo en Valencia, centrado sobre las nuevas tecnologías. Las luces y las sombras que estas ofrecen en contextos didácticos reales debería ser uno de los ejes conductores de los debates, ahora que ya parece que el bloc y el PowerPoint están obsoletos.

Feliz 2014

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La importància didàctica dels gèneres discursius

Actualment, la majoria de manuals d’ensenyament de la llengua en el nostre país estan organitzats per tipologies textuals. Per contra, cada cop més es demana un enfocament centrat en els gèneres textuals o discursius. El Projecte Eines ha estat  un intent en aquesta direcció. M’han demanat més informació sobre el tema. Us remeto a aquest powerpoint que sovint faig servir per explicar-ho als professors o als alumnes de magisteri.

Publicat dins de PRESENTACIONS | Deixa un comentari