En uns temps on la caça del professor està de moda (el nou decret de plantilles de la nostra consellera fa por, sobretot, per alguns personatges que exerceixen de directors), on pots haver de declarar davant d’inspecció per qualsevol nimietat que algú hagi elevat a la categoria d’obstrucció a l’ensenyament, gosar proposar certes activitats didàctiques fa més por que una pedregada.
Aquest bloc és ple d’activitats que no eren en la programació, d’assajos imperfectes que sovint encerten i sovint marren més del un havia suposat. Sempre he tingut la tranquil·litat que aquesta iniciativa era la que s’esperava d’un bon professional: ho havia vist en els meus professors i mestres, ho havia llegit a la bibliografia de la facultat de ciències de l’educació i ho havia sentit en les mirades dels meus alumnes. Tanmateix, ara començo a témer que algun dia em cridaran a capítol i em condemnaran a programació perpètua.
De moment, però, us presento una experiència que feia anys que em voltava pel cap i que crec que resulta força interessant. Tot va començar fa molts anys quan vaig explotar el text l’Insult insuls de Bernat Puigtobella. L’autor demostra que insultar en català no sol resultar gens efectiu, per la qual cosa els parlants recorrem a la llengua castellana. M’adono que és així i que, a més a més, els pocs insults catalans que es conserven vius, remeten indefectiblement a la homofòbia o als progenitors de la persona. Curiosament, hi ha moltes raons per insultar que no tenen cap relació amb els insults proferits sinó que mostren clarament una manca de vocabulari: la poca traça, les poques ganes de treballar, una indumentària inadequada, la mala bava… són de cadascú, independentment de la seva família o de les seves inclinacions sexuals.
Tornar a posar en funcionament aquests insults enriquiria la llengua i, curiosament, endolciria alguns tractes: no és el mateix ser un dropo, un sapastre o una toia que no pas un mariconàs de merda (em sembla). Amb aquesta humil intenció, vam treballar aquest text a classe i vaig encomanar a cada alumne que em fess una diapositiva sobre un insult de manera que:
a. Estigués en posició horitzontal.
b. Contingués 4 versos, com a mínim heptasíl·labs, que glossessin el sentit de l’insult i que rimessin.
c. L’insult anés destacat.
d. Inclogués una bona il·lustració que no ofengués ningú de la comunitat educativa.
e. Inclogués el lema “El català també sap insultar”.
El resultat el teniu en aquesta CARPETA, i hores d’ara està exposat al centre.
Ah! I com ho he avaluat? Doncs a través de cinc descriptors:
1. Compleix totes les condicions formals obligatòries
2. És completament correcte lingüísticament
3. Els quatre versos segueixen un patró mètric i rítmic
4. La imatge i el muntatge contribueixen al missatge
5. El text transmet el significat de l’insult
I no us perdeu això!
Endavant, Joan Marc, no ens desanimem.
Déu nos guard d’ignorants prepotents i llepaculs.
Felicita els alumnes.
Gràcies, Rosa
Els felicitaré de part teva.
Joan Marc
Retroenllaç: Anònim
Moltes gràcies, Joan Marc! La Mar de 4t de Llatí a partir del treball dels teus alumnes, penjat per tot el centre, s’ha preguntat quins insults catalans tenen un origen etimològic llatí i al nostre bloc etimològic ho ha presentat així
Com sempre, un pas endavant amb la cultura.
Aquests clàssics… en sabien un niu, fins i tot d’insultar. Ara només cal que nosaltres deixem de ser una llanuts i recuperem el que és nostre.