Què em diríeu si demanés al cordinador pedagògic del meu centre que només assignés a la meva tutoria alumnes amb bon expedient acadèmic, amb una actitud positiva envers el treball escolar, amb una capacitat comunicativa notable i un domini crític de les noves tecnologies?
Segur que més de quatre m’acusaríeu de poc professional, ja que la meva obligació -com a professor d’un institut públic- és aconseguir que tots els alumnes desenvolupin al màxim les seves capacitats i, per fer-ho, em demanaríeu que pensés les millors estratègies per assolir aquest repte.
Què li diríeu a un director que només vol que en el seu centre públic treballin aquells professors que caminin en la direcció (o projecte directiu) que ell ha dissenyat?
Aquí, suposo, cadascú té la seva resposta en funció de múltiples factors. Abans de donar la meva opinió, vull avançar dues prèvies:
1. M’està bé que els professors pèssims (aquells que no arriben a l’hora, que s’obliden de les obligacions més bàsiques, que no fan ni intenten fer classe…) siguin convidats a reciclar-se (ep! reciclar-se no vol dir ser traslladats al centre del costat). En els meus 20 anys d’experiència, el nombre de companys pèssims ha estat realment insignificant (posem un a cada centre de mitjana, i molts designats pel bisbat!).
2. Jo he estat reclamat en diversos centres i també foragitat d’un centre. És a dir, tinc la sort de generar passions al meu voltant…
M’agradaria començar parlant dels Projectes Educatius de Centre dels centres públics. Per molt que hi rumio, no se m’acudeixen trets diferencials que facin “útil” un professor en un centre i “no-útil” en un altre centre. És a dir, que un professor amb un alt domini de les noves tecnologies, capaç de fer classe de la seva matèria en una llengua estrangera, competent en llengua catalana escrita, bon comunicador, dominador de les metodologies competencials i amb una bona dosi de recursos per donar resposta a la diversitat seria “ideal” en qualsevol centre. Si del que es tracta és que tots tinguem aquest “perfil alt” cal que ens exigeixin aquesta formació i ens posin les condicions per assolir-la (i ens remunerin en conseqüència). El que no és lícit és fer-nos creure que uns servim per a uns Projectes Educatius i uns altres per a d’altres Projectes, perquè sospito que els matisos entre la majoria d’aquests documents no passarien la prova del plagi.
El segon tema que em preocupa és la font de l’argumentari que hi ha darrere d’aquestes seleccions. En vint anys d’ofici mai cap director ni cap inspector ha entrat a la meva classe. Com caram uns saben que ho faig de conya i una altra va decidir que era “no-útil”? Òbviament per dos tipus d’informacions: “el que jo faig i dic fora de les classes” i “el que els alumnes diuen de mi als altres professors i a les famílies”. Francament, no cal insistir per veure que aquests arguments no se sostenen per enlloc. Malauradament, m’ha tocat viure de prop massa seleccions d’aquesta mena i mai han anat acompanyades d’una justificació escrita o d’un raonament pedagògic. Això vol dir que els directors no ho fan bé? No, al meu entendre, vol dir que s’ha posat en les seves mans una eina massa discrecional: alguns l’administren amb saviesa i d’altres, no tant.
He dedicat les últimes setmanes a llegir i resumir el llibre Les règles du métier dans la formation des enseignants débutants. En l’enllaç hi teniu un ampli resum però, en suma, explica que “ensenyar” és un ofici que es pot aprendre si es disposa d’un bon acompanyament per la resta de companys i pels formadors que condueixen les pràctiques als centres. A més a més, postula que aquest aprenentatge no suposa l’adquisició d’unes regles inamobibles sinó la progressiva capacitat de resoldre situacions dilemàtiques a través del lligam i relació entre les diverses regles que, sovint, entren en contradicció en les situacions de classe. En suma, entenen que el docent va trobant la manera de resoldre les situacions concretes en la mesura que respecta unes normes genèriques de l’ofici (per exemple, intentar que tots aprenguin) i que sap relacionar-les amb aquest context canviant.
Crec, com els autors, que se’n poden extreure dues lliçons:
– els professors desenvolupen la seva competència amb l’ajut de la comunitat i
– cada professor resol els problemes concrets d’una manera concreta per arribar a un objectiu plantejat en la comunitat educativa.
Si la diversitat en l’alumnat, si el desenvolupament del seu esperit crític, si la multiculturalitat són valors en qualsevol Projecte Educatiu modern del nostre país; em pregunto per què alguns cops la diversitat de professorat o la manifestació del seu esperit crític envers de les consignes rebudes (ep!, no ho confonguem amb fer el que li sembli) no són un valor positiu.
Malauradament, massa professors que ningú qualificaria de pèssims no poden continuar en un centre i no saben exactament per què o en què han fallat, fet que els fa sospitar que han estat divergències personals (jo sempre vaig tenir aquesta sensació) i que, encara pitjor, no l’ajuda a entendre com se’n podria sortir millor. En aquest mateix llibre de Jacques Méard i Françoise Bruno s’exposen uns criteris per avaluar més objectivament els ensenyants. Si el paper dels professors és ajudar els alumnes a desenvolupar les seves capacitats, sóc del parer que una de les obligacions dels directors i dels inspectors és contribuir al desenvolupament professional dels docents i inserir-los de forma saludable en la seva comunitat d’ofici. A més a més, això passa necessàriament pel diàleg i pel respecte als seus posicionaments crítics. Tant de bo ens acostuméssim a justificar les seleccions de personal, que cada cop seran més massives, amb la mena d’arguments pedagògics que proposen Méard i Bruno.