Ahir al vespre vaig assistir a la 1a xerrada de renovació pedagògica a Premià de Mar. El grup impulsor de l’acte té com a objectiu la creació d’un institut renovador a la vila i està format per pares, mares, alumnes i docents de Premià. La sala de gom a gom demostrava per si mateixa el poder de convocatòria dels ponents, Carme Alemany i Boris Mir, i del tema que s’havia de tractar.
Si dues hores després, més enllà de les deu de la nit, la sala continuava ben plena, és evident que la xerrada no va decebre i que va estar plena d’idees interessants nascudes de l’experiència dels dos docents, fet que ens obliga a respectar-les profundament. D’idees sobre la nova escola n’he llegit i escoltat moltes, però quan t’ho expliquen des de l’experiència, t’adones de mil matisos enriquidors.
Carme Alemany va començar l’acte desenvolupant els fonaments pedagògics de l’escola Roure Gros. En resum, alumnes que poden circular lliurement pel centre i que no s’agrupen en classes o per nivells de desenvolupament sinó per cicles, foment de la motivació per aprendre, absència d’avaluació certificativa (com a mínim d’exàmens), èmfasi a parlar i discutir sobre els interessos d’aprenentatge dels alumnes per ajudar-los a formular bones preguntes o preguntes riques. Òbviament, absència de llibres de text i presència massiva de llibres en passadissos i llocs de pas, als quals els alumnes tenen un lliure accés.
El que em va resultar més interessant va ser la desmitificació que va fer del concepte “treball per projectes”. Com a pare ja havia observat que els meus fills havien fet projectes interessantíssims i d’altres que valdria més no haver fet, i no em refereixo al resultat sinó al procés proposat a l’aula. Per Alemany, el projecte no pot ser un treball de classe més o menys guiat sinó que ha de néixer dels interessos d’un petit grup d’alumnes motivats en un determinat aspecte i convertir-lo en un “treball d’investigació”. Els grups de cinc o sis alumnes discuteixen amb el docent per acordar interessos i acompanyar el procés; el mestre crea materials ad hoc per a cada procés d’investigació.
A partir del pal de paller de les ciències i les matemàtiques (elements globalitzadors) s’acosten a totes les àrees.
La voluntat de dotar d’autonomia l’alumnat i de fer-li experimentar el procés científic són centrals i s’entenen des de la seva pròpia dificultat i la cultura de l’esforç.
Tot i que crec que m’encantaria treballar en aquesta escola, hi ha alguns elements que no em varen acabar de convèncer, sobretot, pel que fa a una certa concepció del saber. Així, la ponent acceptava la possibilitat que les recerques dels alumnes arribessin a conclusions errònies. No sé si ho vaig entendre bé, però una cosa és acceptar l’error en el procés d’aprenentatge i l’altra és acceptar-lo com a producte. Que les certeses de la ciència evolucionin no justifica que els alumnes no hagin de saber la ciència vàlida en un determinat moment, que serà la manera de millorar-la, si escau. En fi, que com a professor de llengua, hi ha uns sabers als quals em costaria renunciar.
A continuació, Boris Mir ens va explicar el funcionament de l’Institut-Escola Les Vinyes. L’estil del ponent va fer que ningú es perdés cap detall però van ser les seves aformacions superdocumentades les que ens feien assentir a cada moment. Poques vegades he sentit algú que demostrés haver rumiat amb tanta profunditat sobre un aspecte organitzatiu dels centres i que n’expressés sincerament els avantatges i els inconvenients.
Em va semblar especialment interessant l’estructuració de l’horari en tres menes de tasques:
a) Un parell de setmanes on cada professor treballa la seva assignatura de la manera que creu oportuna (que pot anar des dels projectes fins a la manera més “tradicional”).
b) Una setmana on es fa “Treball globalitzat”. L’equip docent proposa una pregunta rica [estem a l’any 2015?; On són els diners que hi havia abans de la crisi?…] i cada professor l’aborda en el seu horari des de la seva àrea. En aquest cas, el repte és la coordinació per reprendre la discussió d’un professor a l’altre.
c) Un treball per projectes en cada trimestre. Tots els alumnes d’un nivell han de produir un producte en un parell de setmanes: una exposició, un curtmetratge, un musical… En aquestes setmanes no hi ha assignatures (podria assemblar-se a l’organització horària dels treballs de síntesi d’alguns centres), i els alumnes i el professor planifiquen i desenvolupen el seu projecte.
Aquesta estructura només és possible perquè el model organitzatiu bàsic són els equips docents autoorganitzats de cinc persones que només entren en un nivell educatiu i que es responsabilitzen de dues àrees. El centre preveu 4 hores a la setmana de treball en equip dels professors, que em sembla entendre que només fan aquestes reunions. Reconeix que alguns dies se surt molt tard del centre.
La cultura de la innovació és inherent a qualsevol acció del centre i és tan transparent que acaba el curs amb una avaluació del professorat per part d’alumnes i famílies.
Per què no se generaltza aquest model?
En el torn de preguntes del públic va quedar clar que aquests models organitzatius són vàlids però no són hegemònics en l’ideari de la comunitat educativa:
– Moltes famílies preocupades pels resultats certificatius dels seus fills potser no es refien prou d’aquests models. Suposo que no hi deu haver gaire diferències pel que fa al que entenem per nivells, però no tothom és capaç d’arriscar amb els seus fills.
– Un professorat que potser no ha estat format i que, possiblement, no s’ho acaba de creure. Mir ens ha relatat el seu esforç per formar el personal que li arriba al centre, esforç que s’ha multiplicat a partir del moment que han començat a arribar professors amb destinació definitiva que no havien donat prioritat al projecte educatiu de les Vinyes a l’hora de fer la tria. Si, segons Mir, només hi ha centres d’aquest tipus quan es dóna una d’aquestes característiques (centres marginals per qui ningú es preocupa, centres de nova creació o centres amb professors carismàtics), ens podem preguntar per què el professorat no s’hi adapta. Sincerament, crec que l’esforç laboral que s’exigeix en alguns casos no és retribuït, fet que converteix la feina en un voluntariat que ningú exigiria a d’altres components de la societat. Demanar als docents que treballin per sobre de les seves possibilitats és insostenible (com reconeix Mir) i desgasta sobretot als impulsors d’aquests projectes.
– Una administració que fa ben poc per generalitzar el sistema o, com a mínim, flexibilitzar-lo: l’assignació de docents que no combreguen amb el projecte educatiu, l’abandonament dels docents que l’impulsen (no generant-los unes condicions laborals adequades per formar els seus companys), l’obsessió per la quantificació de qualsevol indicador calculable que atenalla directius i docents… serien algunes de les accions que em van fer entendre que l’administració tolera aquestes experiències i les valora de cara a la galeria però no se les creu. No parlarem de les ràtios, perquè això és un escàndol descomunal: alguns centres decideixen que els professors facin més hores lectives per tenir menys alumnes…ho respecto, però no crec que hagi de ser el camí.
Personalment, no sé si me les crec. Estic segur que m’ho passaria bomba en un centre d’aquestes característiques, però que jo estigui disposat a treballar d’una determinada manera no vol dir que el model s’hagi d’imposar. Em sembla que hi ha d’altres models que també funcionen i que s’han de respectar. Les classes amb continguts i la cultura de l’estudi i de l’examen no són en si mateixes dolentes si es complementen amb espais que fomentin la resta de competències de l’alumnat. Llegint Gregorio Luri cada setmana defensant els coneixements factuals o les propostes de Willingham, o Ken Bain m’adono que els alumnes sense coneixements no progressen, no desenvolupen competències. Els meus alumnes sense coneixements sobre el sistema lingüístic s”estanquen i no desenvolupen la competència comunicativa escrita. És possible que en sigui jo el culpable, però cadascú actua a partir de les seves pròpies creences com a professional.
No sé si la voluntat del grup impulsor és crear un institut nou a Premià de Mar o renovar el que hi ha, el temps ho dirà. Estic conveçut que hi ha un gran nombre d’accions que es poden impulsar en els nostres instituts per generar dinàmiques pedagògiques renovadores, amb un esperit competencial, que siguin respectuoses amb la cultura docent del professorat i les possibilitats laborals i organitzatives que l’administració posa a la nostra disposició. Em quedo amb una diapositiva on Mir defensava reduir el temps dedicat a la gestió al mínim. Alemany era del mateix parer. Al meu entorn, la gestió ocupa un paper asfixiant. Algú n’hauria de prendre nota.
En conclusió, un vespre interessantíssim on passió i idees anaven del bracet. Felicitats al grup impulsor!