Àngel Marzo: un professional a qui cal escoltar

Divendres passat, 25 d’octubre, vaig tenir el plaer de poder assistir a la defensa de la tesi doctoral “Aprenentatge a l’edat adulta. Identitats i comunicació, competències i entorn social” per part de l’ara Doctor Àngel Marzo. És curiós adonar-se que en el pis de sobre on vaig ocupar un despatx durant dos anys i on en fa gairebé quinze que participo en estudis i recerques, s’hi fan moltes coses que un desconeix fins que té la sort de ser convocat en un acte d’aquesta mena.

L’Àngel Marzo ha dedicat la seva vida professional i la seva recerca professional a l’educació de persones adultes. Al llarg dels últims 25 o 30 anys ha publicat multitud d’articles, col·laboracions en llibres, ha participat i organitzat jornades, cursos, escoles d’estiu… en definitiva, un hiperactiu dedicat en cos i ànima a la seva feina sense oblidar la família, la feina principal dels educadors. Jo deu fer set o vuit anys que el conec perquè vaig tenir la sort de tenir a classe la seva filla gran.

Suposo que tanta activitat li ha impedit acabar abans la tesi i s’ha decidit per una fórmula atípica en el nostre país, però que crec que funciona més en d’altres contrades: una tesi per compendi de publicacions, és a dir, una relectura de la seva feina d’anys i anys per organirzar-ne aquells moments clau i donar-los una coherència i un sentit en el dia d’avui i de cara al futur.

Tot i que vaig prendre apunts i que la defensa va ser clara, endreçada i amb un ritme envejable, no crec que s’escaigui que en presenti els continguts. Espero que ben aviat tots els interessats la puguin llegir en línia o en una edició en paper. Simplement voldria recollir la unanimitat amb què el tribunal va acceptar les seves tesis sobre com caldria continuar treballant amb els adults. Destacaré només l’enorme respecte que mostrava envers els estudiants i, sobretot, com traslladava aquest respecte a decisions didàctiques dirigides a donar valor al bagatge, als interessos i al programa de vida dels estudiants. El valor d’aquestes afirmacions es multiplicava quan quedava ben palès que emanaven dels casos on havia intervingut pràcticament i sobre els quals havia reflexionat per redactar algun dels seus treballs.

En definitiva, s’observava com el treball educatiu amb les persones pot millorar la seva qualitat de vida entesa en totes les seves dimensions i, a més a més, pot transformar l’entorn d’aquests aprenents. És ben problable que la majoria de professors i professores vocacionals gaudeixin d’aquesta feina justament per aquesta raó.

Totes aquestes reflexions em van tornar a fer veure que vivim en un país on hi ha moltíssima gent vàlida a qui no s’escolta prou, amb massa responsables que haurien d’aturar-se un moment a l’hora de prendre decisions importants referides  a l’educació (en qualsevol dels seus nivells) i cercar les persones referents, les que han estat a l’aula i han reflexionat rigorosament sobre el que hi passa i sobre el que passa als centres. Crec que tots aquells responsables, si creuen en el poder transformador de l’educació, haurien de ser capaços de trobar els àngels marzos dels nostre país, gent que oferiria de grat la seva experiència i la seva saviesa per fer-nos anar endavant.

Jo, la veritat, vaig passar dues hores fantàstiques escoltant-lo a ell i al tribunal, i això és una petita joia que cada dia costa més de trobar: gent que parli amb sentit.

Publicat dins de General, RESSENYES | Deixa un comentari

Glòria Olivella: entusiasme i rigor professional

Després de descansar a consciència aquest estiu, em veig amb forces per emprendre un repte que fa temps que em ballava pel cap però que mai havia gosat engegar: parlar dels professors i professores que m’han marcat. Mentre em banyava a la piscina o anava amb bicicleta amunt i avall he anat rumiant per qui podia començar. És cert que a l’EGB a Sant Felip Neri vaig tenir un bon professorat, tot i que el record que en tinc és bàsicament global: em sentia acollit i format (crec que molt ben format) però la memòria no em permet transcendir més enllà d’algunes anècdotes i sensacions. Els agraeixo la formació rebuda però, de moment, no puc destacar un nom. Crec que la meva vocació per l’ensenyament es va gestar amb la meva arribada a l’institut Mediterrània del Masnou a 2n de BUP. Ja us podeu imaginar que no hi devia entrar gaire entusiasmat ja que no coneixia ningú i passava d’una escola petita amb una línia per curs (mai completa), amb els companys de tota la vida, a un institut amb quatre o cinc línies per nivell on era difícil fins i tot arribar a conèixer tot el professorat.  Estrany de mena com jo era, la veritat és que no em va costar gaire fer amics (en un primer moment entre la flor i nata de la classe). La tutora d’aquell grup era la professora de francès, la Glòria Olivella. Quins temps aquells en els quals tot el grup feia francès com a primera llengua estrangera! Segons m’han comentat amb posterioritat, no érem un grup de gaire empenta, però vaja, jo no ho vaig viure així. Descriure una professora que vaig tenir durant dos cursos ara fa vint-i-cinc anys és una gosadia que limita amb la temeritat, però crec que els valors que tinc més presents d’ella són l’entusiasme i el rigor professional.

Què és l’entusiasme? Entenc per entusiasme un amor especial a la matèria que impartia, que ens el transmetia i feia que la visquéssim amb especial intensitat. És possible que d’altres companys d’aquells cursos pensin que estic desvariant, però la imatge que tinc de la Glòria és que li encantava la seva feina i ensenyar, concretament, francès. Recordo exercicis de gramàtica pura i dura, però també la classe cantant cançons (Moi, je construis de marionettes…), parlant de cultura francesa i llegint Sartre a 3r de BUP en versió original…Suposo que no ho fèiem tots, però ens donava la possibilitat de fer-ho. Em sembla que escrivíem força perquè tinc el record uns fulls farcits de vermell i uns llistats de correccions a la llibreta  que podria ben ser el portafolis d’escriptura avant la lettre. Però per entusiasme entenc també l’organització d’uns intercanvis que em van permetre viatjar sis cops a París (sí, fins a 3r de carrera els vaig acompanyar). La veritat és que vaig tenir una mica de barra, però aquesta possibilitat de fer de més i de menys és de ben segur una de les condicions necessàries per a l’entusiasme que ara costa més de trobar en l’ensenyament dels protocols i de les pors legals. Uns intercanvis farcits d’activitats i que van servir a molts de nosaltres per situar-nos per primer cop en la tessitura de fer servir obligatòriament el francès per a la subsistència. Crec que mai oblidaré la meva primera “corres”, una noia gòtica, encara més estranya que jo. Devíem fotre una fila passejant per París digne de ser comentat, però vaja, els intercanvis ja les tenen, aquestes coses. Finalment, també tinc un record que exemplifica perfectament aquest entusiasme. Durant uns dies (setmanes?), jo i l’amic David ens vam quedar als migdies a ajudar-la a enganxar uns suros per insonoritzar l’aula d’audiovisuals. Així, perquè sí… Mai més he enganxat suros ni he insonoritzat res més.

I el rigor professional? Suposo que l’entusiasme forma part del rigor, però sovint alguns han pensat que anant a classe motivat ja era la condició bàsica perquè els alumnes aprenguessin. Em sembla que no n’hi ha prou i crec que la Glòria (i la majoria dels professors de l’època) tenien clar que calia exigir i, si calia, suspendre. I diria que molts suspenien perquè d’aquell 2n que em vaig trobar no gaires van acabar el COU, o sigui que, si no t’hi posaves, t’hi quedaves, amb entusiasme però amb rigor. Estudiàvem francès amb el llibret vermell de verbs irregulars –ja el tenia de l’EGB- i empollàvem els verbs perquè era l’única manera de saber-ne, i vam aprendre els partitius i un munt de coses que ara no sabria explicar però que crec que uso de manera decent en francès.

En definitiva, els quatre o cinc cops que m’he trobat amb la Glòria des que vaig deixar de viatjar amb l’institut, sempre han estat motiu de festa i un goig per a mi. Suposo que aquest fet justifica que iniciï aquesta sèrie amb ella. En tinc uns quants més de ben presents, ja aniran sortint de mica en mica…si les vint hores lectives i les guàrdies a dojo no em massacren massa.

Bon curs a tots i totes, que no ens facin perdre les ganes de treballar!

Publicat dins de ELS MEUS PROFESSORS | 1 comentari

Rutines i llindars

Aquest any he tingut la gran sort de poder treballar amb els materials que hem elaborat el grup d’autors del Projecte Eines. Dic que és una gran sort no per remarcar-ne la qualitat, ja que això ho fareu els companys a mesura que el projecte es consolidi o no, sinó per la sensació personal de poder donar vida a allò que entre tots hem creat. Els que em seguiu sabeu que sempre he tendit a la creació però, no ens enganyem, crear un o diversos cursos no és una tasca fàcil, d’aquí que sigui important tenir el suport d’un manual.

De totes maneres, avui voldria compartir amb vosaltres l’evolució que han patit les meves classes al llarg del curs. Contràriament al que comenten els meus companys, la dinàmica de les meves classes ha millorat progressivament a mesura que el curs avançava. Sol ser una situació habitual i no m’estranya gaire, però aquest any més que mai (potser perquè he tingut uns cursos enrevessats) el mes de maig ha estat el millor del curs. Enlloc de cansament, tenia ganes de seguir perquè tenia la sensació que, finalment, els alumnes havien connectat amb la forma de treball que els proposava.

Les publicacions didàctiques estan plenes de propostes i d’innovacions (fins i tot accepto la culpabilitat d’alguna d’elles). Algunes d’elles porten dècades sense superar la fase experimental (sovint exitosa). Em sembla que massa cops els didactes oblidem que els canvis educatius són molt i molt  lents bàsicament per la dificultat de redefinir les rutines que l’alumnat porta incorporades i que, per a ells, són la normalitat educativa. Els professors que rebem uns alumnes hem d’acceptar que ells tenen una manera d’entendre el que és una classe i el que s’ha de fer per superar les matèries, el que és important i el que no ho és tant. Aquestes rutines són encara més complexes quan els grups es formen amb alumnes provinents de diverses escoles.

Observar atentament la resposta dels nanos a les nostres propostes resulta una font d’informació central a l’hora  de saber si la consideren més o menys important. No es tracta només de l’interès sinó que significa fixar-nos si entenen què se’ls demana que facin. Moltes d’aquestes rutines esdevenen vicis: copiar els enunciats sense fer els exercicis, cercar la resposta a les preguntes de comprensió sense llegir el text, preguntar abans de llegir els enunciats, no amoïnar-se quan es llegeix malament una paraula en veu alta…Podem creure que aquests vicis són fruit de la desídia, però quan massa alumnes els practiquen, potser es tracta d’una rutina que els ha valgut per arribar allà on són.

Un dels reptes recurrents quan començo a treballar amb alumnes nous és que entenguin que són tan importants les activitats d’expressió (redaccions, exposicions, recitals, treballs…) -les activitats de síntesi del Projecte Eines- com els controls. A vegades, fins i tot, els alumnes no entenen que els demani redaccions, fet que em sorprèn moltíssim. Per tal que entenguin la seva importància, a vegades prescindeixo del control per fer evident que sense activitat de síntesi no podem aprendre gaire significativament. Ep! No tinc res contra els controls, en faig sovint, però necessito aquest factor sorpresa per tal que entenguin la meva proposta.

Una gran professora, Yolande Brénas, comentava que fer classe de literatura és complicadíssim perquè necessita que els seus alumnes creuïn tres llindars:

a. Han de creuar el llindar físic de l’aula, venir a classe (que sovint costa).

b. Han de creuar el llindar actitudinal que suposa posar-se a treballar, a actuar. Aquesta mobilització suposa seguir les rutines que ells creuen imprescindibles que, a vegades, es limiten a callar i escriure mecànicament.

c. Han de creuar el llindar mental que suposa llegir un text literari i fer l’esforç d’entrar en el món que proposa, entendre que amb la feina mecànica no n’hi ha prou, que s’ha de reflexionar. Aquest tercer llindar no sol ser creuat per tota la classe i, a més a més, cadascú ho fa en el moment que vol i que pot. Fins i tot podem trobar reticències a creuar-lo.

Aquesta constatació crec que val per qualsevol matèria. Qualsevol professor que vulgui superar la memorizació i tenir els alumnes callats a classe, els demana un posicionament que implica un aprenentatge que no s’assoleix sense la tenacitat d’alumnes i del professorat.

Crec que és per això que em costa tant de començar a crear rutines, jo no seria un professor sistemàtic per excel·lència, però tampoc crec que sigui caòtic, però he d’acceptar que algunes de les meves propostes demanen temps i l’experiència em diu que hi solem arribar.

Reclamo tenacitat per generar rutines creatives i reflexives, des de la consciència que suposa un esforç però que també generen grans satisfaccions. La paciència és la mare de la ciència i, aquest any, crec que ha valgut la pena.

Publicat dins de Màximes, PARAULES | Deixa un comentari

Propostes didàctiques sobre l’Ase d’Or

Sembla que allò que diferencia l’aprenentatge amb un esperit competencial d’un aprenentatge més centrat en els coneixements és la capacitat de mobilitzar tot allò que s’ha après en una situació parcialment diferent d’aquelles que s’han plantejat en la seqüència d’aprenentatge. Sembla, a més a més, que reeixir a aquest repte d’aprenentatge (paraula en voga en cursos i cursets), cal tenir uns coneixements. Potser en la disbauxa de l’aprendre a aprendre alguns van perdre els coneixements en alguna bugada i així ens ha anat. Saber, aprendre, estudiar, assimilar i després mobilitzar. Les noves tecnologies faciliten dos factors que potencien el valor competencial de l’aprenentatge. En primer lloc, la possibilitat d’establir reptes diferents per a cada alumne, fins i tot donar-los la possibilitat de plantejar-se ells un repte que, un cop acceptat pel professor expert, puguin crear activitats noves, denses i satisfactòries. En segon lloc, la possibilitat de fer públics els resultats d’aquests treballs, fet que ens facilita a tots veure’ls i, sobretot, els fa esdevenir significatius. En l’enllaç als treballs sobre la lectura de L’ase d’or dirigits per la professora de l’Institut de Premià de Mar Margalida Capellà podem veure una mostra excel·lent d’aquest procés.

Publicat dins de ENLLAÇOS COMENTATS | Deixa un comentari

El lector ante la obra intertextual

He trobat a la xarxa una ressenya d’aquesta obra en la qual em van publicar un treball del qual estic prou satisfet.

Publicat dins de RESSENYES | Deixa un comentari