Didàctica

Després de descansar a consciència aquest estiu, em veig amb forces per emprendre un repte que fa temps que em ballava pel cap però que mai havia gosat engegar: parlar dels professors i professores que m’han marcat. Mentre em banyava a la piscina o anava amb bicicleta amunt i avall he anat rumiant per qui podia començar. És cert que a l’EGB a Sant Felip Neri vaig tenir un bon professorat, tot i que el record que en tinc és bàsicament global: em sentia acollit i format (crec que molt ben format) però la memòria no em permet transcendir més enllà d’algunes anècdotes i sensacions. Els agraeixo la formació rebuda però, de moment, no puc destacar un nom. Crec que la meva vocació per l’ensenyament es va gestar amb la meva arribada a l’institut Mediterrània del Masnou a 2n de BUP. Ja us podeu imaginar que no hi devia entrar gaire entusiasmat ja que no coneixia ningú i passava d’una escola petita amb una línia per curs (mai completa), amb els companys de tota la vida, a un institut amb quatre o cinc línies per nivell on era difícil fins i tot arribar a conèixer tot el professorat.  Estrany de mena com jo era, la veritat és que no em va costar gaire fer amics (en un primer moment entre la flor i nata de la classe). La tutora d’aquell grup era la professora de francès, la Glòria Olivella. Quins temps aquells en els quals tot el grup feia francès com a primera llengua estrangera! Segons m’han comentat amb posterioritat, no érem un grup de gaire empenta, però vaja, jo no ho vaig viure així. Descriure una professora que vaig tenir durant dos cursos ara fa vint-i-cinc anys és una gosadia que limita amb la temeritat, però crec que els valors que tinc més presents d’ella són l’entusiasme i el rigor professional.

Què és l’entusiasme? Entenc per entusiasme un amor especial a la matèria que impartia, que ens el transmetia i feia que la visquéssim amb especial intensitat. És possible que d’altres companys d’aquells cursos pensin que estic desvariant, però la imatge que tinc de la Glòria és que li encantava la seva feina i ensenyar, concretament, francès. Recordo exercicis de gramàtica pura i dura, però també la classe cantant cançons (Moi, je construis de marionettes…), parlant de cultura francesa i llegint Sartre a 3r de BUP en versió original…Suposo que no ho fèiem tots, però ens donava la possibilitat de fer-ho. Em sembla que escrivíem força perquè tinc el record uns fulls farcits de vermell i uns llistats de correccions a la llibreta  que podria ben ser el portafolis d’escriptura avant la lettre. Però per entusiasme entenc també l’organització d’uns intercanvis que em van permetre viatjar sis cops a París (sí, fins a 3r de carrera els vaig acompanyar). La veritat és que vaig tenir una mica de barra, però aquesta possibilitat de fer de més i de menys és de ben segur una de les condicions necessàries per a l’entusiasme que ara costa més de trobar en l’ensenyament dels protocols i de les pors legals. Uns intercanvis farcits d’activitats i que van servir a molts de nosaltres per situar-nos per primer cop en la tessitura de fer servir obligatòriament el francès per a la subsistència. Crec que mai oblidaré la meva primera “corres”, una noia gòtica, encara més estranya que jo. Devíem fotre una fila passejant per París digne de ser comentat, però vaja, els intercanvis ja les tenen, aquestes coses. Finalment, també tinc un record que exemplifica perfectament aquest entusiasme. Durant uns dies (setmanes?), jo i l’amic David ens vam quedar als migdies a ajudar-la a enganxar uns suros per insonoritzar l’aula d’audiovisuals. Així, perquè sí… Mai més he enganxat suros ni he insonoritzat res més.

I el rigor professional? Suposo que l’entusiasme forma part del rigor, però sovint alguns han pensat que anant a classe motivat ja era la condició bàsica perquè els alumnes aprenguessin. Em sembla que no n’hi ha prou i crec que la Glòria (i la majoria dels professors de l’època) tenien clar que calia exigir i, si calia, suspendre. I diria que molts suspenien perquè d’aquell 2n que em vaig trobar no gaires van acabar el COU, o sigui que, si no t’hi posaves, t’hi quedaves, amb entusiasme però amb rigor. Estudiàvem francès amb el llibret vermell de verbs irregulars –ja el tenia de l’EGB- i empollàvem els verbs perquè era l’única manera de saber-ne, i vam aprendre els partitius i un munt de coses que ara no sabria explicar però que crec que uso de manera decent en francès.

En definitiva, els quatre o cinc cops que m’he trobat amb la Glòria des que vaig deixar de viatjar amb l’institut, sempre han estat motiu de festa i un goig per a mi. Suposo que aquest fet justifica que iniciï aquesta sèrie amb ella. En tinc uns quants més de ben presents, ja aniran sortint de mica en mica…si les vint hores lectives i les guàrdies a dojo no em massacren massa.

Bon curs a tots i totes, que no ens facin perdre les ganes de treballar!