Aquest any he tingut la gran sort de poder treballar amb els materials que hem elaborat el grup d’autors del Projecte Eines. Dic que és una gran sort no per remarcar-ne la qualitat, ja que això ho fareu els companys a mesura que el projecte es consolidi o no, sinó per la sensació personal de poder donar vida a allò que entre tots hem creat. Els que em seguiu sabeu que sempre he tendit a la creació però, no ens enganyem, crear un o diversos cursos no és una tasca fàcil, d’aquí que sigui important tenir el suport d’un manual.
De totes maneres, avui voldria compartir amb vosaltres l’evolució que han patit les meves classes al llarg del curs. Contràriament al que comenten els meus companys, la dinàmica de les meves classes ha millorat progressivament a mesura que el curs avançava. Sol ser una situació habitual i no m’estranya gaire, però aquest any més que mai (potser perquè he tingut uns cursos enrevessats) el mes de maig ha estat el millor del curs. Enlloc de cansament, tenia ganes de seguir perquè tenia la sensació que, finalment, els alumnes havien connectat amb la forma de treball que els proposava.
Les publicacions didàctiques estan plenes de propostes i d’innovacions (fins i tot accepto la culpabilitat d’alguna d’elles). Algunes d’elles porten dècades sense superar la fase experimental (sovint exitosa). Em sembla que massa cops els didactes oblidem que els canvis educatius són molt i molt lents bàsicament per la dificultat de redefinir les rutines que l’alumnat porta incorporades i que, per a ells, són la normalitat educativa. Els professors que rebem uns alumnes hem d’acceptar que ells tenen una manera d’entendre el que és una classe i el que s’ha de fer per superar les matèries, el que és important i el que no ho és tant. Aquestes rutines són encara més complexes quan els grups es formen amb alumnes provinents de diverses escoles.
Observar atentament la resposta dels nanos a les nostres propostes resulta una font d’informació central a l’hora de saber si la consideren més o menys important. No es tracta només de l’interès sinó que significa fixar-nos si entenen què se’ls demana que facin. Moltes d’aquestes rutines esdevenen vicis: copiar els enunciats sense fer els exercicis, cercar la resposta a les preguntes de comprensió sense llegir el text, preguntar abans de llegir els enunciats, no amoïnar-se quan es llegeix malament una paraula en veu alta…Podem creure que aquests vicis són fruit de la desídia, però quan massa alumnes els practiquen, potser es tracta d’una rutina que els ha valgut per arribar allà on són.
Un dels reptes recurrents quan començo a treballar amb alumnes nous és que entenguin que són tan importants les activitats d’expressió (redaccions, exposicions, recitals, treballs…) -les activitats de síntesi del Projecte Eines- com els controls. A vegades, fins i tot, els alumnes no entenen que els demani redaccions, fet que em sorprèn moltíssim. Per tal que entenguin la seva importància, a vegades prescindeixo del control per fer evident que sense activitat de síntesi no podem aprendre gaire significativament. Ep! No tinc res contra els controls, en faig sovint, però necessito aquest factor sorpresa per tal que entenguin la meva proposta.
Una gran professora, Yolande Brénas, comentava que fer classe de literatura és complicadíssim perquè necessita que els seus alumnes creuïn tres llindars:
a. Han de creuar el llindar físic de l’aula, venir a classe (que sovint costa).
b. Han de creuar el llindar actitudinal que suposa posar-se a treballar, a actuar. Aquesta mobilització suposa seguir les rutines que ells creuen imprescindibles que, a vegades, es limiten a callar i escriure mecànicament.
c. Han de creuar el llindar mental que suposa llegir un text literari i fer l’esforç d’entrar en el món que proposa, entendre que amb la feina mecànica no n’hi ha prou, que s’ha de reflexionar. Aquest tercer llindar no sol ser creuat per tota la classe i, a més a més, cadascú ho fa en el moment que vol i que pot. Fins i tot podem trobar reticències a creuar-lo.
Aquesta constatació crec que val per qualsevol matèria. Qualsevol professor que vulgui superar la memorizació i tenir els alumnes callats a classe, els demana un posicionament que implica un aprenentatge que no s’assoleix sense la tenacitat d’alumnes i del professorat.
Crec que és per això que em costa tant de començar a crear rutines, jo no seria un professor sistemàtic per excel·lència, però tampoc crec que sigui caòtic, però he d’acceptar que algunes de les meves propostes demanen temps i l’experiència em diu que hi solem arribar.
Reclamo tenacitat per generar rutines creatives i reflexives, des de la consciència que suposa un esforç però que també generen grans satisfaccions. La paciència és la mare de la ciència i, aquest any, crec que ha valgut la pena.