Fa uns estius vaig escriure un petit apunt sobre una de les millors mestres que he tingut amb la intenció que el text tingués continuació. La vida, tanmateix, m’és generosa en distraccions de tota mena i fins avui no m’he pogut posar en un segon lliurament d’aquesta saga. Llegint Per una escola republicana, de Gregorio Luri, topo amb una afirmació contundent (de fet, el llibre és un seguit d’afirmacions contundents i provocadores, vaja, un joc d’hòsties continu al món educatiu actual): “Necessitem bons docents, perquè són la clau de l’èxit. La diferència entre un bon mestre i un de dolent és molt més gran del que s’acostuma a creure. Amb un mal mestre els alumnes assoleixen una tercera part de continguts que amb un bon mestre.” No sé exactament com s’ha comptabilitzat això, però està clar que la recerca del bon mestre és un lloc comú en la majoria dels llibres i articles d’educació actual. Ara, tota una altra cosa és definir-lo, descriure’l amb atributs concrets. Us podria posar la graella d’avaluació de professors novells o remetre-us a la que vaig penjar fa un temps, però prefereixo explicar-ho amb les meves paraules.
Per mi, una bona mestra va ser la Laia. Diria que té bona part de culpa que jo m’hagi fet professor de català, però vaja, no li retrauré hores d’ara… Contràriament als plantejaments profilàctics que alguns postulen (ho dic per experiència personal) considero que un bon mestre és aquell que assumeix de manera conscient i decidida el repte de canviar els seus deixebles en el sentit que ell creu positiu. Aquest canvi pot ser cognitiu, transferint-li sabers i estratègies de raonament i aprenentatge, però també emocional, social, ètic i, fins i tot, ideològic. Un bon professor ha de creure’s que la seva feina es notarà, que es recordaran d’ell en positiu (no per fotre-se’n), que pot deixar petjada en els aprenents encara que aquests no vulguin.
Jo he tingut la sort de trobar-me’n uns quants al llarg de la meva vida i no els retrauré mai que m’hagin volgut ajudar a construir la personalitat (alguns dirien manipular) perquè, què caram seria jo sense aquests dards que m’han anat llençant dirigits a rumiar, a saber coses, a esforçar-me, a obrir finestres…?
La petjada es pot notar més o menys, la pots recordar més o menys, però tard o d’hora en prens consciència. Fa poc piulava que hi ha moltes maneres de ser un bon professor (m’agrada el concepte de perfil) i n’estic segur perquè n’he tingut amb perfils molt diferenciats. Posats a establir categories, m’agraden les que presenta Daniel T. Willingham a Per què als nens no els agrada anar a l’escola?: “ Per ser un bon professor cal tenir aquestes dues qualitats: saber establir una relació personal amb els alumnes i organitzar les classes de manera que siguin interessants i fàcils de comprendre”.
Si això és així, la Laia és la millor professora de català que he tingut mai, perquè excel·lia en aquestes dues qualitats (i aconseguir que els pronoms febles semblin interessants té molt de mèrit, jo no ho he aconseguit mai!)
I com es tradueix això als detalls, al dia a dia?
Doncs la paraula clau seria l’eclecticisme, o allò que en automoció se’n diu un tot terreny. La Laia era capaç de fer-te una classe magistral magistral sobre qualsevol període de la literatura catalana i que semblés apassionant (diria que la tirada a veure escenes eròtiques pertot em ve d’ella). Com em fa veure el meu amic Joan B., aquestes classes ens ajudaven a organitzar el món i a relacionar els textos i els períodes, justament el que no aconseguim amb molts dels nostres alumnes. Com es pot arribar a fer una lectura crítica sense saber res? Impossible.
La Laia em va ensenyar a entendre la poesia (a això, hi va contribuir algun altre element que corria per l’institut del Masnou en aquella època), a analitzar-la i a extreure’n el suc. Quan treballàvem Carner o Papasseit ens considerava persones intel·ligents, capaces d’anar més enllà. Òbviament, podíem donar el nostre punt de vista, però havíem d’entendre les paraules, relacionar els referents amb l’autor, el moviment i la resta de la literatura. No recordo que mai banalitzés un text tot quedant-se en la nostra opinió. El gaudi anava acompanyat de la lectura acadèmica, sense la qual el gaudi és passatger i mai superarà els versos elementals d’algun rimaire de cap de setmana.
I, fa trenta anys, ens feia fer treballs. Ara en diríem projectes i quedaríem com uns senyors. Recordo que a 3r de BUP em va fer llegir Aigües Encantades i Un enemic del poble i fer-ne un estudi comparatiu. Mira per on, encara m’agraden aquestes obres. També, oh sorpresa, vaig viure amb ella la primera ruta literària sobre Pla. En el seu vehicle, motu proprio (crec que aprofitant un dia de vaga), menjant sardines com l’escriptor empordanès, i llegint els textos, diguem-ne, geolocalitzats.
Molts anys després, em va introduir en el món de les TAC, perquè quan contempla l’ús de les noves tecnologies tenia molt clar que no eren per fer llum i colors sinó per aprendre. Sincerament, la idea didàctica que tinc de les eines digitals és la que va compartir amb mi, encara que després hagi pogut aprendre alguna eina més. Aquest bloc, sense anar més lluny, neix d’aquell contacte.
La Laia és i sempre serà una magnífica mestra però, qui sap, per alguns potser representaria l’ensenyament tradicional: posava deures, explicava a classe, feia transferència de sabers, posava exàmens (de raonament, això sí, i comentaris de text). Què caram deu ser això de l’ensenyament tradicional?
Crec que la Laia devia tenir clar que el seu objectiu era ensenyar-nos a pensar, a ser intel·ligents [i torno a Luri: “Sigui fàcil o no, defensaré el deure moral de ser intel·ligent, perquè la moralitat depèn de la nostra capacitat per projectar-nos més enllà de nosaltres mateixos”] i ho feia seguint el seu llibre d’estil. Un llibre on devia haver-hi com a valor positiu la modelització (feia comentaris de textos en veu alta per ensenyar-nos-en el procediment, i no era l’única professora que ho feia). Cada cop hi entenc menys de pedagogia, però potser podria ser catalogada d’una tècnica conductista (constructivista no ho era, això està clar) però va aconseguir que molts estiméssim la seva matèria i que alguns esdevinguéssim professors de català i tot, això sí que és compromís.
Voldria acabar amb la piulada sencera que he comentat més amunt: “Hi ha mil maneres de ser un bon professor i cadascú ha de trobar la seva”. Si algun dia tinc forces, us parlaré d’altres professors ben diferents i, també, boníssims.
Feliç curs 2016-2017
La Laia, bona mestra d’un gran mestre! Molt bon curs, Joan Marc.