He aprofitat algunes estones d’aquest estiu per llegir Per una educació republicana. Escola i valors, de Gregorio Luri. El segueixo al diari Ara des que vaig topar amb L’Escola contra el món. Les seves aportacions sempre són molt suggerents i t’acosta un munt de referents que no conec i que el poc temps de què disposo farà que mai pugui conèixer.
El que més m’ha sorprès de l’obra és la seguretat i la certesa que desprèn el discurs de l’autor. Dec estar en un moment de crisi professional, però he de reconèixer que cada cop em qüestiono més els meus mètodes i criteris a l’aula; en canvi, el llibre de Luri presenta un ideari ben fonamentat que es fa molt difícil de ser discutit. Seria ideal que aquesta seguretat anés en la línia que el lector voldria, però em temo que es trobaran pocs lectors que quedin completament satisfets amb el que presenta l’autor perquè, realment, en aquest llibre rep tothom que està vinculat amb l’educació.
L’estil directe ofereix cites i titulars a pràcticament totes les pàgines. Frases lapidàries que t’interpel·len contínuament. Només per això ja val la pena llegir-lo, perquè t’obliga a qüestionar-te pràcticament tot el que fas i valorar si tot el que s’ha presentat els últims anys com a línies mestres és realment tan transcendent. Reben per damunt de tot els apòstols de les competències (aquest bloc ha parlat molt de competències) i els pedagogs, reben les administracions, reben els professors, els sindicats, les famílies i els alumnes. Vaja, que tothom queda servit. L’únic problema que hi trobo és com fer un gir a tot plegat si tothom està tan distret, però vaja, el lector haurà de construir (amb perdó) la seva possible solució.
Com que aquest apunt no vol ser una ressenya (el llibre és del 2012) només destacaré la defensa que fa de les bones classes magistrals, de l’ordre a classe, dels eamens, de la disciplina i dels sabers. Mentre llegia el llibre, em feia la impressió que els més propers a les tesis de Luri són aquells que s’han mogut molt poc de la manera de fer que, per exemple, vaig trobar jo quan anava a l’institut. Això no és en cap cas una crítica, però quan anava paint bona part del seu programa educatiu, m’adonava que a l’institut tindrem feina perquè som molt lluny del que demana, i això que treballem molt dur!
Sí que m’agradaria deixar-vos deu de les cites que he destacat de la lectura, per animar-vos a buscar el llibre i fer-ne una lectura atenta.
1. “Ho confesso de bon començament: no m’agrada la tendència actual a substituir la norma per una emoció més benvolent que eficient, que deixa els alumnes exposats a l’influx dels sentiments immediats i al caprici dels estats d’ànim i que no els ajuda gaire a relacionar-se interpersonalment en l’espai públic. (…) S’oblida fàcilment que la voluntat i la capacitat de mantenir relacions formals educades amb persones amb les quals no sentim cap necessitat d’intercanviar emocions formen part de l’educació cívica. És propi d’una persona educada tenir recursos per tractar de manera cordial coneguts i estranys. La cura de la impersonalitat és essencial per a la convivència democràtica.”(p. 16)
2. “Sigui fàcil o no, en aquestes pàgines defensaré el deure moral de ser intel·ligent, perquè la moralitat depèn de la nostra capacitat per projectar-nos més enllà de nosaltres mateixos” (p. 17)
3. “Necessitem bons docents, perquè són la clau de l’èxit. La diferència entre un bon mestre i un de dolent és molt més gran del que s’acostuma a creure. Amb un mal mestre els alumnes assoleixen una tercera part de continguts que amb un bon mestre.”(28)
4. “Sembla que molts pedagogs creguin que l’escola hauria de preparar els nens per a un món on el fracàs estarà prohibit i on la solidaritat i la filantropia substituiran la competitivitat.”(p. 30)
5. “Si cada alumne és el centre absolut del seu aprenentatge, l’escola perd el sentit republicà, perquè desplaça al marge el professor i el saber. Però sabem prou bé que, quan el professor es retira, l’espai que ha deixat lliure no l’ocupa l’activitat intel·lectual dels alumnes més capacitats, sinó la impertinència dels més descarats. El professor que es retira està abandonant els alumnes febles que hauria de protegir.” (43)
6. “Cap bon mestre no s’ha limitat mai a fer avaluacions convencionals i memorístiques i els bons mestres no són cap invenció de la LOGSE.” (68)
7. “Si el mestre no té una voluntat de domesticar, no hi ha possibilitat de mantenir el principi d’educabilitat, perquè educar sempre és contribuir a la conformació de l’altre d’acord amb els valors de la pròpia cultura, que són els que ens permeten intuir les nostres possibilitats més altes.(75)
8. “Encara que no sigui per cap altre motiu que per la seva raresa creixent, hauríem d’incloure el silenci entre els valors protegits de l’escola. “(85)
9. “La persona ignorant està incapacitada per a la creativitat.”(99)
10. “Per exercitar el pensament crític necessitem contingut i pràctica.”(101)
I una última per als amants de les estadístiques:
11. “Hem après que l’increment de les avaluacions externes als centres, especialment de les merament quantitatives, no en millora per si mateix la qualitat i genera vicis perniciosos. Hi ha un aforisme a les ciències socials conegut com a Llei Campbell que ens diu que “com més emprat és un índex quantitatiu per prendre decisions socials, més exposat està aquest índex a la manipulació”. L’experiència actual dels Estats Units ho palesa clarament. Però també hem après que, precisament perquè l’escola és una institució de la més gran importància, cal exigir-li resultats. Ens calen avaluacions que tinguin en compte el compromís professional dels mestres.” (127)
Vaig ser alumna d’en Goyo i, tot i que no he llegit el seu llibre, no tinc cap dubte que vagi pel camí encertat. Va ser un gran mestre i era estricte, però amable i simpàtic, ho donava tot… Encara canto cançons que ens havia ensenyat i el recordo amb un afecte immens. Fa temps el vaig trobar i ens vam saludar amb molta alegria. L’admiro com a docent, però més com a persona: alegre, treballador, i?lusionat, culte, humil i bona gent; això darrer ho vull destacar perquè és el segell que acaba marcant més els alumnes.