Aquest dimarts, el professor Miguel Candel va oferir als assistents la penúltima sessió de contingut d’aquest curs. La sessió tenia com a objectiu pensar el vincle entre mite, història i política. Alhora, també volia reflexionar fins a quin punt eren necessaris els mites per fonamentar la societat. Abans de començar, però, el ponent va voler fer una definició breu de mite, i per fer-ho es va recolzar en Del mite al logos (Vom Mythos zum Logos, 1940) de Wilhem Nestle. El mite, va acabar resumint, seria una narració amb principi i final, que es fonamenta sobretot amb imatges, més que no pas amb conceptes racionals. D’on sorgeix la necessitat de crear mites? Una barreja, va dir, de curiositat i de por: un desig per entendre la naturalesa i una necessitat de calmar l’angoixa que ens causen les inseguretats del món. El mite interpreta els fets que ens envolten i personalitza les forces impersonals.
El mite apareix en tota faceta humana en la qual l’home necessita situar-se, encaixar-se: son imatges semi-inconscients que ens serveixen per dissoldre les tensions a les que ens veiem sotmesos diàriament. Per això, deia Candel, durant tota la història el mite ha jugat un paper: tan en la religió com en la política. El propi llibre del Gènesi no deixa de ser res més que una col·lecció d’històries, narracions, elements que donen estructura narrativa a un món que se’ns escapa. Tot i això, la religió —va puntualitzar el ponent— no només té una raó de ser teòrica, explicativa, sinó que també té una vessant pràctica: de gestió de les regles de la societat. Els líders religiosos fan una elaboració de les imatges inconscients del poble per tal de donar una explicació i fer possible una vida en comú.
Amb el pas dels anys, la part explicativa dels mites ha anat perdent força. Els avanços de la ciència han fet possible substituir les imatges explicatives per explicacions racionals. Tot i això, la ciència segueix sense tenir res a dir en l’àmbit de la pràctica: en l’ètica, la política… La política, segueix sent un àmbit en què l’home necessita situar-se constantment. Davant de la vida, els individus generen formes semi-inconscients d’explicar el tot, certs estereotips de la vida social, imatges parcials i fermament defensades. El polític pren una actitud estudiada respecte aquestes representacions. El populista, va posar com a exemple actual, és aquell que fa de la simplificació el valor fonamental, algú que sempre es justifica en la urgència per tal d’evitar tenir una actitud racional, enraonada, respecte els altres punts de vista.
Els mites ens han acompanyat durant tota la història. Però, seran sempre necessaris per tal de fonamentar la nostra societat?
