Olimpíada de Filosofia de Catalunya

El passat 7 de març a l’Auditori del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona es va celebrar la final de la VII Olimpíada de Filosofia amb les defenses orals dels finalistes.

El Jurat va estar format per la Susana Arias, Cap de Mediació del CCCB; l’ Edgar Gili, professor de Filosofia i coordinador del Màster de Professorat de Filosofia de la UB; i la Jèssica Jaques, professora d’Estètica i de Teoria de les Arts i responsable acadèmica del Doctorat Picasso de la UAB.  L’acte va ser presentat per l’Àlex Mumbrú, professor de Filosofia de la UB i assistit tècnicament per Ferran Wesello, tots dos membres de l’equip organitzador de l’Olimpíada.

En la modalitat de Fotografia, els finalistes van ser:

• Carla Carreras Palau de l’Institut Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès, Fotografia: Fill vermell del destí.
•  Júlia Jiménez Recio de l’Institut Sunsi Móra de Canet de Mar, Fotografia: Amor ideal.

En la modalitat de Dissertació:

• Carlos Barata Benítez del Col·legi La Salle de Girona.
• Raquel Novel Ortega del Col·legi SIL de Barcelona.

En la modalitat de Vídeo:

• Abel Batalla Ferrés de l’Institut Front Marítim de Barcelona.
• Guillermo Rueda Garijo de l’Institut Baix a mar de Vilanova i la Geltrú.

En la modalitat de Dilema Moral:

• Sara Ait Daud de l’Institut Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès.
• Ainhoa Belmonte Blanca de l’Institut Manuel Vázquez Montalbán de Sant Adrià del Besós.

Les guanyadores i el guanyador (destacats en negreta) representaran a Catalunya a la final espanyola, que tindrà lloc els dies 24 i 25 d’abril a Santiago de Compostela. Moltes felicitacions a tots ells, als estudiants que van arribar a la final i també als que no ho van fer. Gràcies al professorat per respondre a la proposta de l’Olimpíada un any més i consolidar l’única convocatòria d’abast català i amb projecció espanyola i internacional que s’ofereix per a la participació dels alumnes de filosofia de secundària. Comptem amb vosaltres per continuar endavant!

Les fotografies i els vídeos realitzats pels participants els podreu veure en els apartats corresponents d’aquet blog. També podeu veure el reportatge fotogràfic a la pàgina de Facebook de l’Olimpíada. Més endavant penjarem els vídeos de la jornada, gràcies al suport tècnic del CCCB.

L’Olimpíada Internacional de Filosofia que aquest 2020 celebra la seva 28ena edició a Lisboa del 21 al 24 de maig ja té tema: Persona i identitat.

Per participar a la fase de selecció s’ha d’escriure un breu assaig sobre el tema en una llengua que no sigui oficial al país d’origen ni sigui la llengua materna de l’alumne. Així, un alumne espanyol no pot escriure en castellà , ni en anglès o francès si és la seva llengua familiar. La selecció dels dos alumnes que formaran part de la delegació espanyola la realitza l’Institut de Filosofia del CSIC.

La inscripció és gratuïta, però la despesa del viatge a Lisboa dels estudiants seleccionats va a càrrec del propi estudiant o del seu centre. La data límit d’inscripció és el 27 de febrer de 2020.

Per formalitzar la inscripció cal enviar un missatge a filoolimpiadainternacional.cat@gmail.com expressant el vostre interés. Rebreu un arxiu que haureu d’emplenar amb les dades de l’alumne, del professorat de filosofia i del centre. També rebreu orientacions concretes sobre les característiques de l’assaig i de la presentació que l’ha d’acompanyar.

La data límit d’enviament dels assajos serà el 3 de març a la mateixa adreça. Des de l’Olimpíada de Filosofia de Catalunya farem l’enviament a l’Institut de Filosofia del CSIC.

Si voleu consultar més informació sobre l’Olimpíada internacional podeu consultar la seva página web http:https://www.ipo2020lisbon.com

Us animem a participar  per optar a la possibilitat de gaudir d’aquesta experiència filosòfica i vital amb joves de tot el món.

En la desena i última sessió del curs, a càrrec de la Núria Sara Miras Boronat, professora de Filosofia Política de la UB, es va tractar el mite de l’amor romàntic i d’altres que, a criteri de la ponent, fan mal. Va partir de la consideració de mite com a creença no fonamentada en un marc pragmatista, segons el qual els mites formen part de la visió del món de les persones que els creuen. Des d’aquesta primera perspectiva va aborar la denúncia que el feminisme i l’antiracisme fan d’estereotips, de creences que perjudiquen la vida dels individus que les sostenen.

La ponent es va basar tant en la definició que feia el conegut investigador Joseph Campbell en la seva entrevista “El poder del mite”, recollida en un llibre amb el mateix títol. Campbell, un dels experts mundials en mitologia comparada, exposa com el mite estructura la vida individual i social en un ordre simbòlic. De la mà de Wittgenstein, la ponent va completar aquesta perspectiva amb la d’un tercer Wittgenstein, el de Sobre la certesa, on es troba la caracterització de mitologia en un sentit pragmàtic.

Seguidament es va abordar l’aplicació d’aquesta caracterització a alguns mites contemporanis i especialment nociu per a les dones des de la crítica feminista, com el mite de l’amor romàntic. No us explicarem més. Aquí podeu trobar la seva presentació.  La sessió va resultar interessant i va provocar diverses intervencions dels assistents.

Aquest dimarts, el professor Miguel Candel va oferir als assistents la penúltima sessió de contingut d’aquest curs. La sessió tenia com a objectiu pensar el vincle entre mite, història i política. Alhora, també volia reflexionar fins a quin punt eren necessaris els mites per fonamentar la societat. Abans de començar, però, el ponent va voler fer una definició breu de mite, i per fer-ho es va recolzar en Del mite al logos (Vom Mythos zum Logos, 1940) de Wilhem Nestle. El mite, va acabar resumint, seria una narració amb principi i final, que es fonamenta sobretot amb imatges, més que no pas amb conceptes racionals. D’on sorgeix la necessitat de crear mites? Una barreja, va dir, de curiositat i de por: un desig per entendre la naturalesa i una necessitat de calmar l’angoixa que ens causen les inseguretats del món. El mite interpreta els fets que ens envolten i personalitza les forces impersonals.

El mite apareix en tota faceta humana en la qual l’home necessita situar-se, encaixar-se: son imatges semi-inconscients que ens serveixen per dissoldre les tensions a les que ens veiem sotmesos diàriament. Per això, deia Candel, durant tota la història el mite ha jugat un paper: tan en la religió com en la política. El propi llibre del Gènesi no deixa de ser res més que una col·lecció d’històries, narracions, elements que donen estructura narrativa a un món que se’ns escapa. Tot i això, la religió —va puntualitzar el ponent— no només té una raó de ser teòrica, explicativa, sinó que també té una vessant pràctica: de gestió de les regles de la societat. Els líders religiosos fan una elaboració de les imatges inconscients del poble per tal de donar una explicació i fer possible una vida en comú.

Amb el pas dels anys, la part explicativa dels mites ha anat perdent força. Els avanços de la ciència han fet possible substituir les imatges explicatives per explicacions racionals. Tot i això, la ciència segueix sense tenir res a dir en l’àmbit de la pràctica: en l’ètica, la política… La política, segueix sent un àmbit en què l’home necessita situar-se constantment. Davant de la vida, els individus generen formes semi-inconscients d’explicar el tot, certs estereotips de la vida social, imatges parcials i fermament defensades. El polític pren una actitud estudiada respecte aquestes representacions. El populista, va posar com a exemple actual, és aquell que fa de la simplificació el valor fonamental, algú que sempre es justifica en la urgència per tal d’evitar tenir una actitud racional, enraonada, respecte els altres punts de vista.

Els mites ens han acompanyat durant tota la història. Però, seran sempre necessaris per tal de fonamentar la nostra societat?

Amb una Aula Magna a vessar, els alumnes —estudiants de 4rt fins a Batxillerat— esperaven entre nervis i rialletes l’hora en què el seu grup pugés a fer les preguntes. La sessió es va separar en tres parts: tres curts cinematogràfics que animaven els tres torns de preguntes. Ester Jordana, la filòsofa convocada aquest any, esperava impacient rere l’escriptori, amb la Natàlia al costat, intentant calmar el rumor de la sala.

El primer vídeo a ser projectat va ser Por activa y por passiva, de Rodrigo Cortés. El vídeo presentava un grup de nens fent una paròdia dels debats que trobem als mitjans multimèdia: desqualificacions, poca voluntat d’escolta, xivarri. Després de projectar aquest curt van pujar els primer quatre alumnes, dels instituts Pablo Picasso i López Vizcuña. Les preguntes van anar de l’augment de l’extrema dreta a les eines contra la demagògia, de la influència dels pares sobre les opinions del fills fins a la voluntat totalitzadora que molts polítics semblen voler imposar. Fetes les preguntes, Jordana va intentar respondre amb màxima cura totes les preguntes, fent incidència, sobretot, en les bondats i les fragilitats de l’ordre democràtic. La fragilitat constituent de la democràcia, va argumentar la filòsofa, després de les diferents crisis ha fet saltar pels aires algunes de les barreres i contraforts, dels conscensos vigents fins ara. Això hauría obert pas a l’extrema dreta. L’extrema dreta, deia Jordana, creix en un moment de crísi gràcies a una simplificació del discurs: donen respostes fàcils a problemes complexos. A això hi cal sumar l’aparició de les xarxes socials, les quals —al seu entendre— han simplificat les esferes de debat.

El segon vídeo de la jornada era Absurda Cenicienta, d’Oscar Aibar. En aquest curt es presentava una parella que havia tingut una relació a la xarxa, però que tots dos havien mentit sobre el seu jo físic. Els sis estudiants —dels instituts Front Marítim, Giola i Tiana— van fer preguntes sobre la identitat a l’era digital, les mentides i l’autoengany, la felicitat i la ignorància o de què és la realitat avui en dia. Jordana va començar posant en dubte el tall entre ficció i realitat en l’època de les xarxes socials: les dues persones del curt no havien tingut una relació corporal, però sí una relació efectiva. Podem realment considerar aquesta relació com a falsa? En quin sentit? Caldria, va afirmar la filòsofa, repensar aquesta distinció entre realitat i fals de nou. També va voler repensar la noció d’amor, i va fer algunes crítiques de l’amor de parella com a centre vital. Va acabar fent una defensa de la ignorància socràtica, en contra del soroll que imposa l’actualitat.

En l’últim bloc es va projectar Marisa, de Nacho Vigalondo, un curt que explora la relació d’una parella en la qual una de les parts té una identitat canviant. El darrer grup d’estudiants —dels instituts Fort Pius i Lluís Companys de Ripollet— van fer preguntes que tractaven els temes de la identitat, de la utopia o l’escletxa entre allò que desitgem i allò que no tenim. Jordana va reprendre algunes de les preguntes que ja havien aparegut en el bloc anterior: què vol dir ser un jo en plena era digital? Què vol dir ser un subjecte? Tots canviem en lloc i moment: el nostre objecte de desig sempre és un algú, en aquella llum, en aquell moment, amb aquella olor… Potser, va insinuar la filòsofa, caldria aprofundir més en la idea de singularitat i no tant en la d’identitat. Ser una mica més com la Marisa, va concloure.

Per últim es va obrir un torn de preguntes breu. Després de dues hores de diàleg, els estudiants ja mostraven signes de cansament. La sessió va acabar entre un esclat d’aplaudiments i els professors es van endur als alumnes ja fos per donar un tomb per la facultat, per tornar cap a casa o simplement per preguntar què els havia semblat la sessió.

Aquest  darrer dimarts, amb Concha Fernández de convidada, es va celebrar l’última sessió de didàctica del curs. En aquest cas, amb la imatge filosòfica al centre de la reflexió. Aquesta professora de secundària jubilada no va voler teoritzar una doctrina, sinó exposar i enraonar sobre una experiència que va tenir com a docent. La seva experiència va començar en un moment temporal molt concret: quan va arribar la LOGSE i es va quedar sent l’única professora de filosofia del centre. De l’any 1999 al 2003, Fernández va aconseguir quedar-se amb una aula per totes les seves classes i la va convertir en un «museu en el qual acollir les diverses interpretacions dels alumnes».

L’inici del curs començava sempre amb una aula en blanc, un espai on hi podien passar coses, i a poc a poc s’anava omplint d’imatges, escultures, diagrames, fotografies, composicions, pintures, acudits… D’una forma voluntària, els alumnes anaven convertint la seva aula de filosofia en un museu de filosofia. Durant la sessió Fernández va anar passant una bona pila d’exemples d’obres realitzades pels alumnes: reflexions polítiques, composicions artístiques, vídeo-art, associacions entre la cultura pop i la cultura clàssica, etc. “La vista estableix el nostre lloc al món”, deia aquesta docent citant Berger. Cada imatge retalla, sel·lecciona un aquí i un ara, descartant les altres possibilitats de veure-hi. Si la fotografia aconsegueix generar debat, venia a dir Fernández, l’alumne podrà aconseguir mirar al vell món amb uns ulls nous.

Després de l’etapa com a professora de filosofia única (1999-2003), Fernández va tenir una segona experiència, en aquest cas ja com a directora de l’Institut Menéndez y Pelayo. De l’any 2009 al 2017, amb un horari lectiu molt reduït, va començar a dirigir una classe d’Estètica amb alumnes de 4rt d’ESO. La imatge, en aquest cas, esdevenia també protagonista, una manera de fer visible les reflexions més abstractes. Posteriorment, Fernández va proposar una unitat didàctica vinculada a aquesta segona experiència: una proposta per alumnes de 4rt que ajudés, per via de la imatge, a fer «visual el pensament humà». La docent va insistir que cal fer l’educació com a «present performatiu». És a dir, que l’alumne pugui produir la seva constitució personal i que els continguts de la matèria interpel·lin el seu present: «Aquella aula de filosofia feia visible aquest present del pensament a través de les creacions dels alumnes». La sessió va acabar amb un torn de paraules animat.

El dimarts passat, la professora de secundària Lourdes Estrada va oferir una nova sessió de didàctica. En aquest cas, la sessió era sobre com duu els dilemes morals a l’aula, una modalitat que, com ella ha pogut comprovar, és excel·lent per endinsar als alumnes en problemes filosòfics. Els dilemes morals lliguen les preguntes filosòfiques als problemes de la seva realitat, arrelen a la seva vida les teories més abstractes.

Què és un dilema moral? Segons Estrada, el dilema és un “tipus específic de problema moral que ens obliga a enfrontar-nos a dues alternatives d’acció incompatibles entre si i que, alhora, impliquen valors de la mateixa importància”. Per què cal treballar-ho a l’aula? Perquè el dilema moral és una modalitat molt completa. D’una manera molt intuïtiva, assegurava ella, els alumnes desenvolupen destreses cognitives (reconeixement de la dimensió moral, capacitat analítica, argumentació dialògica), destreses socioafectives (empatia, imaginació moral, autonomia moral) i totes i cada una de les competències de Cultura i Valors i de l’optativa de Filosofia. Ja sigui per mitjà de casos reals, hipotètics, d’obres literàries o cinematogràfiques, els alumnes tenen una porta d’entrada molt vivencial i competencial a problemes morals de primer nivell.

L’última pregunta que quedava per respondre era: com fer-ho? Com ho duem a l’aula? Amb un retolador i una pissarra, Estrada va començar a plantejar un dilema als assistents d’una manera semblant a com ho faria a una aula de secundària. Qui és el subjecte del dilema? Quines opcions hi ha? Quines raons hi ha per triar una opció o l’altre? Quins valors i conseqüències intervenen en cada opció? Amb un debat fluid entre la ponent i els assistents es va reflexionar sobre la pràctica docent. La sessió va culminar amb la presentació del blog amb el que treballen al seu centre, que conté propostes concretes per treballar el tema de la Olimpíada Filosòfica d’aquest any.

dig

sdr

Convoquem la VII Olimpíada de Filosofia, una proposta per a alumnes de secundària dels centres educatius de Catalunya promoguda per la Societat Catalana de Filosofia, amb el suport de la Facultat de Filosofia de la UB i del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, i organitzada per professorat de filosofia de secundària. La informació general per a la participació en les diferents modalitats la podeu trobar a les Bases en aquest mateix bloc.

Tema

El tema de l’Olimpíada de Filosofia 2020 és El poder del mite. Proposem el següent llistat de preguntes com a orientacions a l’hora de treballar el tema:

• Hi ha una frontera clara entre mite i logos?
• Hi ha mite en el logos?
• És la filosofia un mite?
• És la raó un mite?
• Tenen sentit encara els mites com a metàfores filosòfiques? I a la inversa?
• Poden crear monstres els mites de la raó?
• Suposa el mite un adeu a la racionalitat?
• Podem prescindir dels mites?
• Què ens queda sense mites: desconsol i nihilisme?
• Són necessaris els mites per a la cohesió social?
• El mite: sosté prejudicis o estimula la creativitat?
• Hi ha mites a la societat capitalista? Tenen relació amb el poder?
• Legitima el mite la ficció al nostre món?
• És l’amor romàntic un mite amb conseqüències psicosocials?
• Generen arquetips els personatges de ficció de les plataformes digitals? (aquí rellisquen lligant “mite” a “arquetip”, quan no són ben bé el mateix)
• Són els esportistes els herois mítics del nostre temps?
• Són lesfake news falsos mites?
• Hi ha mites falsos i mites vertaders?
• Tenen sentit els mites al món  del segle XXI?
• És l’ésser humà un creador de mites per naturalesa?
• Canvien els continguts, però romanen els mites, els relats?
• Són els mites actuals tradicions velles en nous embolcalls?
• Són les xarxes socials els textos mitològics del segle XXI?
• És el mite una narració per a comprendre?

Modalitats

Es convoquen quatre modalitats:

• Dissertació per a alumnes de Batxillerat
• Dilema moral per a alumnes de 4t d’ESO
• Fotografia filosòfica (individual)  i Vídeo filosòfic (VIdees)  (individualo en grup) per a alumnes de 4t d’ESO i de Batxillerat.

 Inscripcions

Les inscripcions s’han de fer seguint aquest formulari a partir del 18 de novembre de 2019 i fins al 10 de gener de 2020.

La quota depèn del nombre d’alumnes participants i té en compte les línies de 4t d’ESO i de Batxillerat del centre, com segueix:

• Centres amb una línia d’ESO o de Batxillerat: màxim un alumne per modalitat.
• Centres amb dues o més línies d’ESO o de Batxillerat: màxim dos alumnes per modalitat.

Les quotes de participació  són les següents:

• Un alumne: 30€ (una única modalitat)
• Dos alumnes: 45€ (de diferents modalitats o de la mateixa)
• Tres o quatre alumnes: 60 € (dos de cada modalitat o dos d’una i un d’altra)
• Cinc o sis alumnes: 75€ (tres modalitats)
• Set o vuit alumnes: 90€ (quatre modalitats)

Per ingressar l’import de la quota cal seguir les instruccions del formulari d’inscripció. Els centres podran obtenir la factura en el moment de la inscripció, sempre que triïn l’opció de pagament amb tarja Visa.  No es considerará formalitzada la inscripció si no s’ha realitzat el pagament de la quota.

 Primera fase de participació

La primera fase de participació per a totes les modalitats té com a data límit el 13 de febrer de 2020.

Els participants de les modalitats de dissertació i de dilema moral faran la prova escrita corresponent de 17 a 19:30 h. a la Facultat de Filosofia de la UB.

Els participants de les modalitats de fotografia i vídeo hauran d’haver enviat els seus treballs segons les instruccions que hagin rebut dels coordinadors i el que s’indica a les Bases específiques abans de les 19:30h del mateix dia.

Comunicació de finalistes

Es faran públics els finalistes per a la defensa oral de les diferents modalitats entre els dies 28 de febrer  i 2 de març de 2020 en aquest bloc i també es comunicarà per correu electrònic al professorat dels alumnes seleccionats.

Horari previst:

17-17:30 h: Acreditació dels participants.

17:30 h: Benvinguda. Lliurament de dilema i pregunta.

17:45 h: Realització de la dissertació i del dilema.

19:15 h: Lliurament de dissertacions i dilemes.

Segona fase de participació 

La defensa oral dels finalistes de les diferents modalitats serà pública i tindrà lloc a l’Auditori del CCCB el dia 7 de març de 2020.

Els criteris d’avaluació de la defensa oral es troben a l’apartat corresponent d’aquest bloc.

L’horari es comunicarà als finalistes i es difondrà en aquest bloc.

Els guanyadors seran els representants catalans que participaran en l’Olimpiada Filosófica de España que es celebrarà a Santiago de Compostela els dies 24 i ¡25 d’abril de 2020.

És molt important que el professorat posi en coneixement de l’alumnat participant aquestes dates i compti amb el seu compromís ja que, en cas de guanyar, participarà en la fase final espanyola de l’Olimpíada i ha  de tenir disponibilitat a viatjar en aquestes dates,  a més de permís dels pares en el cas dels menors d’edat. Aniran acompanyats per un professor de secundària membre de l’equip organitzador.

La sessió del passat 5 de novembre va anar a càrrec de Jose Díez, professor de Filosofia de la Ciència de la Facultat de Filosofia de la UB, el qual va abordar la qüestió sobre si la ciència havia fet enrere el mite. Va començar fent referència a un lloc comú conegut per tots nosaltres: el pas del mite al logos, que donava per fet que el sorgiment del pensament racional havia deixat enrere el mite, cosa que en un sentit molt important el ponent va afirmar que havia estat així. Però que no semblava tan clar quan examinem els objectius del mite i de la ciència i comprovem que, dels diferents tipus de mites, n’hi ha que comparteixen finalitat amb la ciència.  Per què la ciència hauria de ser una forma de coneixement millor que el mite? Per respondre això va considerar necessari precisar què és això que anomenem “realitat”, així com  el significat del terme “objectivitat”. Si la ciència és millor que el mite per a explicar els fenòmens naturals és perquè “la ciència maximitza l’objectivitat de les nostres creences sobre fets”. Podria, tot i així presentar algun element mitològic? Calia, per tant, aclarir què volem dir amb “objectivitat” i també fer referència als tres problemes que suposa, i que són el problema del realisme, el de la intersubjectivitat i el de la racionalitat i el progrés científic. Si no fos possible l’objectivitat , llavors els sofistes, l’idealisme, el constructivisme sociològic, el pragmatisme constructiu i fins i tot D. Trump podrien estar encertats. A aquestes opcions el ponent no va tenir cap mena de dubte a l’hora de qualificar-les com a “frivolisme”: relativisme, perspectivisme i postveritat serien les postures que en formarien part. Aquí va fer un apart per destacar que podem sostenir creences per moltes raons, com fer-nos la vida més còmoda, fàcil o més feliç, però no pretendre imposar-les als altres. Les creences científiques, en canvi, tot i no garantir la veritat (són falsables i topem amb el problema de la inducció), si són millors que les creences amparades en el mite o altres formes de pensament màgic, és perquè estan justificades, malgrat la dificultat de provar , però no de refutar. Es podrà dir que, com el mite, la ciència postula entitats invisibles per explicar fenòmens observables. La clau es troba en que la ciència contrasta les seves afirmacions amb prediccions arriscades i exitoses que se segueixen de l’aplicació rigurosa del seu mètode. I és aquí on cap mite arriba i on podem trobar el fonament de les nostres creences si volem que siguin racionals.