Estructura de las palabras: lexemas y morfemas

 

 

 

 

 

Actividades (3.º ESO)

Actividades (4.º ESO)

Actividades (básicas)

Publicat dins de ESO, Lengua | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Els pobles del Montsià

Per parelles, us he assignat un poble:

  • Alejandra i Pau: Amposta
  • Àfrica i Mario: Mas de Barberans
  • Aroa i Mihai: Ulldecona
  • Andrea i Jon: Sant Carles de la Ràpita
  • Íker Jaramillo i Àlex: Santa Bàrbara
  • Íker Zafra i Dael: Sant Jaume d’Enveja
  • Ivan i Ángel: La Sénia
  • Julen i Esteban: Alcanar

1. Heu de buscar informació del poble que us ha tocat i després distribuir-la en diferents diapositives en format Google Slides.

Heu d’escriure només el més rellevant i posar imatges a totes les diapositives.

2. A les primeres diapositives posareu tota aquella informació relativa a la situacióeconomia, història, etc. Només cal que poseu al cercador del Google el nom del poble + Wikipedia , el nom del poble+ Enciclopèdia Catalana o el nom del poble + Catalunya.com.

3. Tot seguit afegireu les dades estadístiques que trobareu a la pàgina de L‘IDESCAT. És molt senzill, només cal seleccionar i clicar sobre el poble que heu de treballar. Us passo l’enllaç:

https://www.idescat.cat/emex/?id=22 

3. A  les pàgines webs dels diferents ajuntaments, buscareu informació variada sobre festes, tradicions, cultura, etc. Us passo les adreces:

https://www.amposta.cat/ 

http://www.alcanar.org/

http://santabarbara.cat/ 

http://larapita.cat/

https://ulldecona.cat/  

http://www.santjaume.cat/  

http://lasenia.cat/web/

https://masdebarberans.net

4. A continuació hi adjuntareu els llocs més emblemàtics i bonics per visitar, és a dir, tot allò més important a nivell turístic. Ho treureu de la web del Consell Comarcal del Montsià. Aquí teniu l’enllaç:

http://www.montsia.cat/turisme

Exemple:

Publicat dins de Diversificació Curricular 4t ESO | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

El príncep feliç

El Príncep Feliç

Text complet d’Oscar Wilde traduït al català

L’estàtua del Príncep Feliç s’alçava sobre una columna molt alta, des d’on es dominava tota la ciutat. Era daurada i estava recoberta per fines làmines d’or; els seus ulls eren dos brillants safirs i al puny de l’espasa lluïa un enorme robí porpra.

La lluïssor de l’or i les pedres precioses feien que els habitants de la ciutat admiraren el Príncep Feliç més que a qualsevol altra cosa.

-És tan bonic com un penell -comentava un dels regidors de la ciutat, a qui li interessava guanyar reputació d’home de gustos artístics-; clar que en realitat no és tan pràctic -afegia, perquè al mateix temps temia que el consideraren massa idealista, el que per descomptat no era.

-Per què no ets com el Príncep Feliç -li deia una mare afligida al seu fillet, que plorava perquè volia tenir la lluna-. El Príncep Feliç no plora per res.

-Em consola molt veure que algú en el món és completament feliç -murmurava un home infortunat en contemplar la bella estàtua.

-De veritat sembla que siga un àngel -comentaven entre ells els xiquets de l’orfenat en eixir de la catedral, vestits amb brillants capes roges i blancs davantalets.

-I com saben quin aspecte té un àngel? -els refutava el professor de matemàtiques- Quan han vist un àngel?

-Els hem vist, senyor. Clar que els hem vist, en somnis! -li responien els xicons, i el professor de matemàtiques arrufava el front i adoptava el seu aire més sever. Li semblava molt reprovable que els xicons somiaren.

Una nit va arribar volant a la ciutat una petita oroneta. Les seues companyes havien anat cap a Egipte sis setmanes abans, però ella s’havia quedat enrere, perquè estava enamorada d’un jonc, el més bell de tots els joncs de la vora del riu.

El va trobar al començament de la primavera, quan voletejava sobre el riu darrere d’una gran colometa groga, i la cintura esvelta del jonc la va captivar de tal manera, que es va aturar per a donar-li conversa.

-Em deixes estimar-te? -li va preguntar l’oroneta, a qui no li agradava pegar voltes. El jonc li va fer una àmplia reverència. L’oroneta llavors va voletejar al voltant, fregant l’aigua amb les ales i traçant solcs de plata sobre la superfície. Era la seua manera de demostrar el seu amor. I així va passar tot l’estiu.

-És un enamorament ridícul -comentaven les altres oronetes-; aquell jonc és desoladorament buit, no té un cèntim i la seua família és terriblement nombrosa-.

Efectivament tota la ribera del riu estava coberta de joncs. A l’arribada de la tardor, les altres oronetes van emprendre el vol, i llavors l’enamorada del jonc es va sentir molt sola i va començar a cansar-se del seu amant.

-No diu mai res -es va dir-, i ha de ser prou infidel, perquè sempre coqueteja amb la brisa. I realment, cada vegada que corria una mica de vent, el jonc realitzava les seues reverències més gracioses.

 -A més és massa sedentari -va pensar també l’oroneta-; i a mi m’agrada viatjar. Per això el que m’estime hauria d’estimar també els viatges.

-Vols venir amb mi? -li va preguntar a la fi un dia. Però el jonc va negar amb el cap, li tenia molta estima a la seua llar.

-Això vol dir que només has estat jugant amb els meus sentiments! -es va queixar l’oroneta-. Jo me’n vaig a les piràmides d’Egipte. Adéu!

I dient açò, es va posa a volar. Va volar durant tot el dia i, quan ja queia la nit, va arribar fins a la ciutat.

-On podré dormir? -es va preguntar-. Espere que en aquesta ciutat hi haja algun alberg on puga passar la nit.

En aquell mateix instant va descobrir l’estàtua del Príncep Feliç sobre la seua columna.

-Em refugiaré ací -es va dir-. El lloc és bonic i ben ventilat.

I dit això, es va posar entre  els peus del Príncep Feliç.

-Tinc una alcova d’or -es va dir suaument l’oroneta mirant al voltant. De seguida es va preparar per a dormir. Però quan encara no posava el cabet sota la seua ala, li va caure damunt una gran gota.

-Quina cosa més curiosa! -va exclamar-. No hi ha ni un núvol al cel, les estreles llueixen clares i brillants, i no obstant plou. En realitat aquest clima del nord d’Europa és espantós. Al jonc li encantava la pluja, però era de pur egoisme.

 En aquell mateix moment va caure una altra gota.

 -Però per a què serveix aquest monument si ni tan sols pot protegir-me de la pluja? -va dir-. Millor vaig a buscar una bona xemeneia.

I es va preparar novament per alçar el vol.

No obstant, abans que aconseguira obrir les ales, una tercera gota li va caure damunt, i en mirar cap amunt l’oroneta va veure… Ah, el que va veure!

Els ulls del Príncep Feliç estaven plens de llàgrimes, i les llàgrimes li corrien per les galtes daurades. I tan bell es veia el rostre del Príncep a la llum de la lluna, que l’oroneta es va omplir de compassió.

-Qui ets? -va preguntar.

-Sóc el Príncep Feliç.

-Però si ets el Príncep Feliç, per què plores?

M’has deixat tota xopa!

-Quan vivia, tenia un cor humà -va contestar l’estàtua-, però no sabia el que eren les llàgrimes, perquè vivia a la Mansió de la Despreocupació, on no està permesa l’entrada del dolor.

Així, tots els dies jugava al jardí amb els meus companys, i a les nits ballàvem en el gran saló. Al voltant del jardí del Palau s’elevava un mur molt alt, però mai em vaig tenir curiositat alguna per conéixer el que hi havia més enllà. Era tan bell tot el que em rodejava! Els meus cortesans em deien el Príncep Feliç, i de veritat que era feliç, si és que el plaer és el mateix que la sort. Vaig viure així, i així vaig morir. I ara que estic mort, m’han posat ací dalt, tan alt que puc veure tota la lletjor i tota la misèria de la meua ciutat, i, encara que ara el meu cor és de plom, l’única cosa que faig és plorar.

-Com? -es va preguntar per a si l’oroneta-, no és or de llei?

Era una au molt ben educada i mai feia cap comentari en veu alta sobre la gent.

-Allà baix -va seguir parlant l’estàtua amb veu baixa i musical-… allà baix, en un carreró, hi ha una casa miserable, però una de les seues finestres està oberta i dins de l’habitació hi ha una dona asseguda darrere la taula. Té el rostre demacrat i ple d’arrugues, i les seues mans, aspres i roges, estan crivellades de punxades, perquè és costurera.

En aquest moment està brodant flors de la passió en un vestit de seda que vestirà la més bella de les dames de la reina en el pròxim ball del Palau. En un racó de l’habitació, estirat al llit, està el seu fill malalt.

El xiquet té febre i demana taronges. Però la dona només pot donar-li aigua del riu, i  ell plora. Oroneta, oroneta, petita oroneta… fes-me un favor! Porta-li a la dona el robí del puny de la meua espasa, vols?

Jo no puc moure’m, el veus?… tinc els peus clavats en aquest pedestal.

-Els meus estan esperant-me a Egipte -va contestar l’oroneta-. Les meues amigues ja deuen estar voletejant sobre el Nil, i estaran xarrant amb els grans lotus nubians. I prompte aniran a dormir la tomba del gran Rei, on es troba el propi faraó, en el seu taüt pintat, embolicat en benes grogues, i embalsamat amb espècies oloroses. Al voltant del coll porta una cadena de jade verd, i les seues mans són com fulles seques.

-Oroneta, oroneta, petita oroneta -va dir el Príncep-, perquè no et quedes una nit amb mi i ets la meua missatgera? El xiquet té tanta set, i sa mare, la costurera, està tan trista!

-És que no m’agraden molt els xiquets -va contestar- l’oroneta-. L’estiu passat, quan estàvem vivint a la vora del riu, hi havia dos xicots, fills del moliner, i eren tan maleducats que no es cansaven de tirar-me pedres. Clar que no encertaven mai! Les oronetes vam volar massa bé, i a més jo pertany a una família cèlebre per la seua rapidesa; però, de totes les maneres, era una impertinència i una grosseria.

Però la mirada del Príncep Feliç era tan trista, que finalment l’oroneta es va entendrir.

-Ja fa molt de fred -va dir-, però em quedaré una nit amb tu i seré la teua missatgera.

-Gràcies, oroneteta -va dir el Príncep.

L’oroneta va arrancar llavors el gran robí de l’espasa del Príncep i, agafant-lo pel bec, va volar per sobre les teulades. Va passar al costat de la torre de la catedral, que tenia àngels de marbre blanc.

Va passar al costat del Palau, on se sentia música de ball i una bella xicona va eixir al balcó amb el seu pretendent.

-Que boniques són les estrelles -va dir el nuvi- i què meravellós és el poder de l’amor!

 -Tant de bo que el meu vestit estiga preparat per al ball de gala -va contestar ella-. Vaig manar a brodar en la tela unes flors de la passió. Però les costureres són tan peresoses!

 L’oroneta va volar sobre el riu i va veure els llums penjats en els pals dels vaixells. Va passar sobre el barri dels jueus, on va veure als vells mercaders fer els seus negocis i pesar monedes d’or en balances de coure. Al final va arribar a la pobra casa, i va mirar per la finestra. El xiquet, al seu llit, s’agitava de febre, i la mare s’havia quedat adormida de cansament.

Llavors, l’oroneta va entrar a l’habitació i va deixar l’enorme robí damunt de la taula, al costat del didal de la costurera. Després va voletejar dolçament al voltant del nen malalt, ventant-li el front amb les ales.

-Quina brisa tan deliciosa! -va murmurar el xiquet-. Ja em trobe millor. I es va quedar adormit caient en un son meravellós. Llavors l’oroneta va tornar fins on el Príncep Feliç i li va explicar el que havia fet.

-Que estrany! -va afegir-, però ara quasi tinc calor; i no obstant la veritat és que fa moltíssim fred.

-És perquè has fet una obra d’amor -li va explicar el Príncep.

L’oroneta es va posar a pensar en aqueixes paraules i prompte es va quedar dormida. Sempre que pensava molt es quedava dormida. A l’alba va volar cap al riu per a banyar-se.

-Quin fenomen extraordinari! -va exclamar un professor d’ornitologia que passava pel pont-. Una oroneta en ple hivern!

I va escriure sobre l’assumpte una llarga carta al periòdic de la ciutat. Tothom va parlar del comentari, tal vegada perquè contenia moltes paraules que no s’entenien.

 -Aquesta nit partiré cap a Egipte -es deia l’oroneta i la idea la feia sentir-se molt contenta.

 Després va visitar tots els monuments públics de la ciutat va descansar llarga estona al campanar de l’església. Els teuladins que la veien passar comentaven entre ells: “Quina estrangera tan distingida!“. Cosa que feia feliç a l’oreneta.

Quan va sortir la lluna va tornar on estava a l’estàtua del Príncep.

-Tens encàrrecs per a Egipte? -li va cridar-. Me n’aniré ara.

-Oroneta, oroneta, petita oroneta -va dir el Príncep-, no et quedaries amb mi una nit més?

-Els meus m’estan esperant a Egipte -va contestar l’oroneta-. Demà, les meues amigues volaran segurament fins a la segona cascada del Nil.

Allí, entre les canyes, dorm l’hipopòtam, i sobre una gran roca de granit s’alça el Déu Memnon. Mira les estrelles tota la nit, i quan brilla l’estel del matí, llança un crit d’alegria. Després es queda en silenci. Al migdia, els lleons baixen a beure a la vora del riu. Tenen els ulls verds, i els seus rugits són més forts que el soroll de la cascada.

-Oroneta, oroneta, petita oroneta -va dir el Príncep-, allà baix just a l’altre costat de la ciutat, hi ha un xicot en unes golfes. Està inclinat sobre una taula plena de papers, i a la seua dreta, en un got, unes violetes estan marcint-se. Té el pèl llarg, castany i arrissat, i els seus llavis són rojos com grans de granada, i té els ulls amples i somiadors. Està encabotat a acabar d’escriure una obra per al director del teatre, però té massa fred. No hi ha foc a la xemeneia i la fam el té extenuat.

-Bé, em quedaré una altra nit ací amb tu -va dir l’oroneta que de veritat tenia bon cor-. Cal portar-li un altre robí?

-Ai, no tinc més robins! -es va lamentar el Príncep-. No obstant encara em queden els meus ulls. Són dos raríssims safirs, portats de l’Índia fa mil anys. Trau-me’n un i porta-li’l. El vendrà a un joier, comprarà pa i llenya i podrà acabar d’escriure la seua obra.

-Però estimat Príncep meu -va dir l’oroneta-, això jo no ho puc fer. I es va posar a plorar.

 -Oroneta, oroneta, petita oroneta -li va pregar el Príncep-, per favor , fes el que et demane.

Llavors l’oroneta va arrancar un dels ulls del Príncep i va volar fins a les golfes de l’escriptor. No era difícil entrar allí, perquè hi havia un forat al sostre i per aquí va entrar l’oroneta com una fletxa.

 El jove tenia el cap amagat entre les mans, així que no va sentir la remor de les ales, i quan per fi va alçar els ulls, va veure el bell safir damunt de les violetes marcides.

-Serà que el públic em comença a reconéixer? -es va dir- Perquè aquesta pedra preciosa ha d’haver enviat algun ric admirador. Ara podré acabar la meua obra! I se’l notava molt content.

L’endemà l’oroneta va volar cap al port, es va posar sobre el pal d’una gran nau i es va distraure mirant els mariners que hissaven amb maromes unes enormes caixes de la bodega del vaixell.

-Me’n vaig a Egipte! -els va cridar l’oroneta. Però ningú no li va fer cas.

Va sortir la lluna, l’oroneta va tornar amb el Príncep Feliç.

-Vinc a dir-te adéu -li va dir.

-Oroneta, oroneta, petita oroneta -li va dir el Príncep-. No et quedaràs amb mi una altra nit?

 -Ja és ple hivern -va respondre l’oroneta-, i molt aviat caurà la neu gelada. A Egipte, en canvi, el sol escalfa les palmeres verdes i els cocodrils, mig amagats al fang, miren indolents al voltant. Per aquests dies les meues companyes estan construint els seus nius en el temple de Baalbeck, i els coloms rosats i blancs les miren mentre s’acaronen entre ells. Volgut Príncep, he de deixar-te, però mai t’oblidaré. La pròxima primavera et portaré d’Egipte dues pedres bellíssimes per a reemplaçar el que vas regalar. El robí serà més roig que una rosa roja, i el safir serà blau com el mar profund.

-Allà baix a la plaça -va dir el Príncep Feliç-, hi ha una xiqueta que ven fòsfors i mistos. Se li han caigut els fòsfors en el fang i s’han fet malbé. Son pare li pegarà si no porta diners a sa casa  i per això ara està plorant. No té sabates ni calces, i el seu cabet va sense barret. Arranca el meu altre ull i porta-se’l, així son pare no li pegarà.

-Passaré una altra nit amb tu -va dir l’oroneta-, però no puc arrancar-te l’altre ull. Et quedaràs cec!.

-Oroneta, oroneta, petita oroneta -li va pregar el Príncep-, fes el que et demane, t’ho suplique.

L’oroneta llavors va extreure l’altre ull del Príncep i es va posar a volar. Es va posar sobre el muscle de la xiqueta i va deixar caure la joia a les seues mans.

-Quin tros de vidre més bonic! -va exclamar la xiqueta-, i va córrer rient cap a sa casa.

Després l’oroneta va tornar  on estava el Príncep.

-Ara que estàs cec -li va dir-, em quedaré al teu costat per a sempre.

-No, oroneteta -va dir el pobre Príncep-. Ara has d’anar-te’n a Egipte.

-Em quedaré al teu costat per a sempre -va repetir l’oroneta, adormint-se entre els peus de l’estàtua.

L’endemà es va posar en l’espatlla del Príncep per a explicar-li les coses que havia vist en els estranys països que visitava durant les seues migracions.

 Li va descriure els ibis rojos, que es situen en llargues files a vores del Nil i pesquen peixos daurats amb els seus becs; li va parlar de l’esfinx, que és tan vella com el món, i viu en el desert, i ho sap tot; li va parlar dels mercaders que caminen lentament al costat dels seus camells i porten a les seues mans rosaris d’ambre; li va parlar del Rei de les Muntanyes de la Lluna, que és negre com el banús i adora un gran vidre; li va parlar sobre la gran serp verda que dorm en una palmera i vint sacerdots l’alimenten amb pastissos de mel; i li va contar també dels pigmeus que naveguen sobre un gran llac en amples fulls llisos i que sempre estan en guerra amb els ocells.

-Estimada oroneta -va dir el Príncep-, m’expliques coses meravelloses, però és més meravellós encara el que poden sofrir els homes. No hi ha misteri més gran que la misèria. Vola sobre la meua ciutat, i torna a explicar-me tot el que veges.

Llavors l’oroneta va volar sobre la gran ciutat, i va veure als rics que estaven de festa en els seus superbs palaus, mentre els captaires s’asseien a les seues portes. Va volar pels carrerons ombrius, i va veure els rostres pàl·lids dels infants que es moren de fam mentre miren amb indiferència els carrers foscos.

Sota els arcs d’un pont hi havia dos xicots que s’abraçaven l’un a l’altre per fer-se calor.

-Quina fam tenim! -deien.

-Fora d’ací! -els va cridar un guàrdia-, i els xicots van haver d’alçar-se i allunyar-se caminant sota la pluja.

Llavors l’oroneta va tornar on era el Príncep i li va explicar el que havia vist.

-La meua estàtua està recoberta d’or fi -li va indicar el Príncep; trau-lo làmina per làmina, i porta-li’l als pobres. Els homes sempre creuen que l’or podrà donar-los la felicitat.

Així, làmina a làmina, l’oroneta va anar traient l’or, fins que el Príncep va quedar fosc. I làmina a làmina va anar distribuint l’or fi entre els pobres, i els rostres d’alguns xiquets van agafar color i rient van jugar pels carrers de la ciutat.

-Ara tenim pa! -cridaven.

Va arribar la neu, i després de la neu va arribar el gel. Els carrers brillaven de rosada blanca i semblaven rius de plata. Els caramells, com a punyals, penjaven de les cases.Tothom es cobria amb pells i els xiquets portaven gorres roges i patinaven sobre el riu. La petita oroneta tenia cada vegada més fred però no volia abandonar el Príncep, l’estimava massa.

Vivia de les molles del forner, i tractava d’abrigar-se batent les seues aletes sense parar.

Una vesprada va comprendre que anava a morir, però encara va trobar forces per a volar fins a l’espatlla del Príncep.

-Adéu, el meu volgut Príncep! -li va murmurar a l’orella-. Em deixes que et bese la mà?

-M’alegre que per fi te’n vages a Egipte, oroneteta -li va dir el Príncep-. Has passat ací massa temps. Però no em beses en la mà, besa’m en els llavis perquè t’estime molt.

-No és a Egipte on vaig -va respondre l’oroneta-. Vaig a la casa de la Mort. La mort és germana del son, veritat?

L’ocellet va besar el Príncep Feliç als llavis i va caure morta als seus peus. En aquell mateix instant es va escoltar un cruixit ronc a l’interior de l’estàtua, va ser un soroll singular com si quelcom s’haguera trencat. El cas és que el cor de plom s’havia partit en dos. Certament feia un fred terrible.

Al matí següent, l’alcalde es passejava per la plaça amb alguns dels regidors de la ciutat. En passar al costat de la columna va alçar els ulls per a admirar l’estàtua.

-Però què és això! -va dir- El Príncep Feliç sembla ara un captaire!

-Un captaire! -van reiterar els regidors, que sempre li donaven la raó i van pujar tots a examinar-lo.

-El robí de l’espasa se li ha caigut, els ulls van desaparéixer i ja no és daurat -va dir l’alcalde-. En una paraula s’ha transformat en un vertader captaire.

-Un vertader captaire! -van repetir els regidors.

-I hi ha un pardal mort entre els seus peus -va seguir l’alcalde-. Serà necessari promulgar un decret municipal que prohibisca als pardals vindre a morir-se ací.

El secretari municipal va prendre nota deixant constància de la idea. Llavors van manar a derrocar l’estàtua del Príncep Feliç.

-Com ja no és bell, no serveix per a res -va explicar el professor d’Estètica de la Universitat.

Llavors van fondre l’estàtua, i l’Alcalde va reunir al Municipi per a decidir que farien amb el metall.

-Podem -va proposar- fer una altra estàtua. La meua, per exemple.

-Clar, la meua -van dir els regidors cadascun al seu torn.

I es van posar a discutir. L’última vegada que vaig saber d’ells seguien discutint.

-Quina cosa més rara! -va dir l’encarregat de la fosa-. Aquest cor de plom no vol fondre’s; caldrà tirar-lo al femer.

I el van tirar al femer on també jeia el cos de l’oroneta morta.

-Porta’m les dues coses més belles que trobes en eixa ciutat -va dir Déu a un dels seus àngels.

I l’àngel li va portar el cor de plom i el pardal mort.

-Has elegit bé -va somriure Déu-. Perquè al meu jardí del Paradís aquesta au cantarà eternament, i el Príncep Feliç em lloarà per a sempre en la meua Àuria Ciutat.

Publicat dins de DE TODO UN POCO | Deixa un comentari

Primer dia a l’insti!

Publicat dins de Bachillerato, DE TODO UN POCO, ESO | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Enunciados de las redacciones, 3.º ESO (curso 2022- 2023)

Curso 2022- 2023

Primer trimestre

  • 1.ª redacción (evaluación inicial)

Escribe un texto narrativo en 1.ª persona (tú eres el/la protagonista) cuyo inicio sean las palabras “Parece que todo va a cambiar”. Además, en tu redacción deben aparecer las siguientes palabras:

-Sustantivos: océano, cueva y anciano/-a

-Adjetivos: terrorífico/-a, oscuro/-a y espléndido/-a


  •  2.ª redacción

Reflexión sobre libros y literatura

Realiza una breve reflexión (125- 150 palabras) sobre la importancia de los libros y la literatura  en la sociedad actual y en tu vida en particular. Debes argumentar tu opinión ordenadamente. Puedes organizar tu escrito a partir de los siguientes puntos.

  • Explica si crees que los libros son importantes o no y por qué.
  • Intenta explicar la importancia del libro en la historia de la humanidad.
  • Explica si los libros son importantes en tu vida.
  • ¿Cuál crees que es el mejor libro que has leído?

  •  3.ª redacción

Teniendo en cuenta todas las características del texto narrativo estudiadas en clase, escribe un cuento (125-160 palabras) que trate sobre la importancia de saber perdonar. Además, has de considerar las siguientes características:

  • Tipo de narrador: omnisciente
  • Tiempo: una etapa remota en la historia
  • Lugar: un pequeño pueblo
  • Tres partes: planteamiento, nudo y desenlace
  • Breve diálogo
  • Breve descripción

  •  4.ª redacción

Escribe un texto expositivo divulgativo sobre uno de los siguientes temas:

– Beneficios de hacer deporte

-Causas del calentamiento global

-La fauna del Delta del Ebro

-Especies en peligro de extinción


Segundo trimestre

  • 5.ª redacción

Escribe un texto expositivo divulgativo sobre un tema que te resulte interesante.


  • 6.ª redacción

Lee el siguiente texto de Jesús Villanueva sobre las redes sociales y escribe un texto argumentativo en el que expreses tu opinión, a favor o en contra, en relación con este tema. Repasa la teoría de la página 64 del libro de texto.

Twitter, Facebook, Instagram. Las redes sociales han entrado en nuestras vidas haciendo que cada vez seamos más dependientes de ellas. Hasta tal punto ha llegado esta dependencia que cada día más gente acude a centros para desintoxicarse de la fiebre 2.0. Las redes sociales nos van alejando a un mundo online y nos quitan actividades como dar paseos en bici, leer un libro o tomar un café con otra persona. A cambio, los usuarios preferimos quedarnos en casa tuiteando. Qué razón tenía Albert Einstein cuando temía que un día la tecnología sobrepasase nuestra humanidad. Ese día ya ha llegado y deberíamos replantearnos cuánto tiempo perdemos “en línea”.


  • 7.ª redacción

Escribe un texto narrativo, de no más de 150 palabras, que dé continuación a las siguientes palabras. Fíjate bien en el tipo de narrador (omnisciente) y en las palabras clave (superhéroe y don) para darle coherencia al texto que debes inventar.

Nunca se le ocurrió pensar que él podía ser un superhéroe, hasta que descubrió que tenía un don. Un don que iba a cambiar su vida para siempre.


  • 8.ª redacción

Ahora debes escribir una noticia atendiendo a las características de este tipo de texto periodístico estudiadas en la unidad 5. Debes inspirarte en algún aspecte del personaje o de la obra del Quijote que te haya llamado la atención y que podría ser noticiable hoy en día.


Tercer trimestre

  • 9.ª redacción

Escribe un correo electrónico formal atendiendo a las características de este tipo de texto. Debes hacer una valoración de cómo te ha ido la 2.ª evaluación, cómo te ha ido en las diferentes asignaturas, cuáles han sido los principales problemas con los que te has encontrado y cuáles son tus expectativas. Este correo debes enviármelo a mí.


  • 10.ª redacción

Tienes que crear un anuncio publicitario comercial que, supuestamente, se publicará en una revista o periódico.

Ejemplos


  • 11.ª redacción

Ahora deberás escribir un texto argumentativo y para ello tienes que exponer tu opinión sobre un tema que podrás escoger. En la página 189 del libro de texto tienes todas las indicaciones.

¡Repasa la teoría!


  • 12.ª redacción

En esta ocasión, debes preparar un guion que te servirá para posteriormente realizar una presentación oral. El tema que abordarás será las lenguas que hablas; y para organizar muy bien tu intervención y no dejarte nada, debes seguir las indicaciones de la página 213.

 

 

Publicat dins de DE TODO UN POCO | Deixa un comentari

Redacciones, 3.º ESO (curso 2022-23)

Curso 2022- 2023


Enunciados

4.ª Redacción

Àngel Borràs:

El calentamiento global nunca se había visto tan afectado como ahora. Las emisiones producidas por los combustibles fósiles y otras fuentes de energía, han hecho que la sociedad tenga que empezar a reciclar. Al mismo tiempo, ha presentado un desafío para los científicos y astrofísicos en la búsqueda de una solución.

Por un lado, el cambio climático comenzó a ser una preocupación a mediados del siglo XIX. Primero se utilizaba el carbono y más tarde se descubrió el petróleo, desde entonces lleva siendo la fuente de energía más grande y una de las más contaminantes. Todos los residuos y gases se reflejan en el agujero de la capa de ozono.

Por otro lado, las empresas de combustibles y las de producción de plástico no parecen interesadas en disminuir las temperaturas, puesto que estos materiales les generan mucho dinero. Algunas de las grandes potencias globales han emprendido, aunque lentamente, el proceso hacia un modelo más verde y sostenible. Las soluciones a este problema no son fáciles, hace falta asaz concienciación de la población y las compañías

En conclusión, el cambio climático a lo largo del tiempo afectará al mundo y a las personas que lo habitan. Por muchas soluciones que los científicos proporcionen, será muy difícil volver a cerrar el agujero de la capa de ozono y bajar las temperaturas.

Insaf Hajjar:

Desde el siglo XIX los humanos han empezado algo que hoy en día es irreparable. Se trata del calentamiento global. 

El calentamiento global hace referencia al cambio de temperatura. Estos cambios puedes ser naturales, pero desde el siglo XIX los humanos han sido el principal motor del cambio climático. El ser humano aumenta la emisión de gases de efecto invernadero a la atmósfera y ésta retiene más calor del necesario, provocando que la temperatura media del planeta aumente.

Algunas de las causas pueden ser la tala de árboles ya que los árboles almacenan el dióxido de carbono que al ser talados lo liberan. También la industria y el sector manufacturero generan emisiones, sobre todo si se trata de la quema de combustibles fósiles que permite producir la energía necesaria para la producción de cemento, hierro, acero… La minería i otros procesos industriales también liberan gases. 

Todos puedes contribuir a limitar el cambio climático. Desde el modo en el que se desplazan hasta la electricidad que usan y los alimentos que comen. Hoy en día los humanos pueden ayudar a afrontar esta crisis climática con solamente empezar a ahorrar la energía en casa, desplazándose en bicicleta o caminando, reciclando e intentar minimizar nuestro impacto generando menos basura.

Joan Solé:

El deporte es una actividad, normalmente de carácter competitivo, que puede mejorar la condición física y mental.

Algunos beneficios de la actividad física para la salud cerebral ocurren inmediatamente después de una sesión moderada o intensa. Además, en el caso de las personas que empiezan a practicar algún tipo de deporte con obesidad, este hará que pierda grasa corporal y que gane masa muscular, consiguiendo un físico esbelto y saludable. Reduce las enfermedades cardiovasculares, el síndrome metabólico, algunos cánceres cómo el de pulmón, el de riñón,… y mejora la calidad de vida. De la misma manera, fortalece los huesos y músculos, mejora las habilidades y ayuda a prevenir caídas. Finalmente, y lo m.as importante, aumenta las posibilidades de vivir una vida más larga.

En conclusión, la actividad física permite estar sano, evitar enfermedades y mejorar el estilo de vida. Además de esto, a la hora del desarrollo personal de una persona, aporta beneficios para la vida cotidiana.


3.ª Redacción

Maria Argentó:

Había una vez hace mucho tiempo, en un pequeño pueblo, dos amigas que siempre iban juntas a todos los sitios, eran como hermanas, se lo contaban todo entre ellas, y nunca se enfadaban.

Una tarde, Clara y Laura quedaron con tres amigas más, durante la tarde, fueron a dar una vuelta, y luego se sentaron en un banco. Cuando estaban en el banco, una de esas tres amigas le dijo a Laura que si podían hablar a solas,y Laura le dijo que sí, se apartaron y fueron a hablar:

-Oye Laura, no es por nada pero Clara está contando todas tus cosas malas por el pueblo, yo creo que no deberías hablarle nunca más.

-No sé, yo creo que ella no haría eso pero si tú me lo dices supongo que es verdad, no le hablaré más- dijo Laura.

Pasaron unos días y Clara notaba muy rara a Laura y decidió enviarle un WhatsApp porque ella en verdad no había hecho nada y no quería perder la amistad. Al final Laura decidió volver a hablarle a Clara y le dijo que lo sentía mucho, que no lo hubiera tenido que hacer.

Ferran Barberà:

Había una vez en un pueblo de la província de Tarragona, que se llamaba Tivenys, en el cual vivía mi abuelo.Que me explicaba más de mil anécdotas.

Todo concurre en el año 1974, cuando mi abuelo rondaba los 12 años, que se construyó la iglesia del pueblo.  Durante su construcción, mi abuelo tenía que ayudar a ir cada mañana a la 5, ya que su padre era uno de los constructores, y por ende tenía que ir con él, pero mi abuelo no quería, y cada mañana tenían la misma discusión.

-Venga,Juan,que ahora nos viene a recoger tú madre y nos lleva a la obra. – decía mi bisabuelo cada mañana.

-No señor padre , no quiero ir , déjame ir hoy a jugar con mis amigos, por favor.- le decía mi abuelo con tristeza ya que sabía que por mucho que lo intentara nunca lo conseguiría.

Y así todos los días durante dos años, hasta que un día junto a su amigo Rodrigo, un chico flacucho con el cabello moreno,conocido por ser uno de los niños más bajitos ,y que también iba a trabajar a la obra por obligación,decidieron enfrentarse a sus padres, pero sus padres ni les escucharon, y tal fue la rabia al ver que sus padres no les hacían caso,que decidieron que la mañana siguiente se fugarían de casa unos días.

Y así fue  como mi abuelo me explicó cómo pasó sus peores dos días de su vida, y desde ese día mi abuelo empezó a saber “perdonar”/ recapacitar y pensar la cosas dos veces antes de hacerlas.

Nadia Belmokthar:

Cuentan los que lo presenciaron que hace cientos de años, en un pequeño pueblo se produjo una  guerra entre campamentos vikingos. Los dos bandos querían lo mismo; el territorio y las riquezas  del otro. La aldea era un lugar tranquilo, frío y gris, en el que siempre se hacía presente la niebla.  Estaba rodeado por montañas y bosques verdosos casi completamente. Raramente ocurrían cosas,  hasta que se inició esa batalla. 

Quorthon y Jørn eran dos hermanos que se encontraban luchando para proteger lo suyo, pero la  guerra no parecía cesar. Después de muchas bajas por parte de ambos bandos, sangre y lágrimas,  parecía que nada podía empeorar, hasta que se descubrió que habían diversos traicioneros entre los  bandos. Tras varios días intentando desenmascarar a los traicioneros, se empezó a sospechar del  hermano de Quorthon. Incluso su propio hermano lo acusó, y lo terminaron encarcelando por  sospechoso. Quorthon estaba desolado por ver que su querido hermano era un espía, pero días más  tarde descubrieron que Jørn no resultó ser culpable. 

-Hermano,,no se cómo puedas llegar disculparme, acusarte de traición y hacer que te encarcelaran  es un acto que nunca me podré perdonar. – sentenció Quorthon.  

-Quorthon, esas valientes palabras de perdón son más que suficientes para que pueda disculparte, no te preocupes hermano – Le respondío Jorn.  

Los dos hermanos se reconciliaron y pudieron continuar con la batalla. Lo que la gente no sabía, era que quedaba un último traicionero suelto, y ese era nada más ni nada menos que el mismísimo  hermano de Jorn.

Laura Casellas:

Todo sucedió en el siglo XIX, en Torralba, un pueblo pequeño cerca de Soria, en el que vivían dos adolescentes, Laura y Paula. Siempre habían ido a clase juntas hasta que algo rompió su amistad.

Paula y Laura se conocían desde muy pequeñas, nunca se separaban, siempre hablaban de los maestros en el patio y les encantaba ayudarse con los deberes. Paula era una adolescente muy presumida y con carácter, siempre hablaba de moda y le gustaba leer. Por otra parte Laura era una adolescente exigente, un poco presumida, fría y amable. Durante los años las cosas iban cambiando hasta que su amistad llegó al límite. Paula pensaba que la amistad con Laura ya era aburrida y pensó en buscarse otra amiga. Con el tiempo Paula se fue distanciando de Laura sin decir nada, hasta que Laura notó algo raro. Paula cambió a Laura por otra amiga mejor según ella.

– Paula, eras mi amiga y sin decir nada te fuiste.

– Laura… no es así… es que…

Paula y Laura hicieron sus caminos por separado, cada una por sus estudios, hasta que un día la vida les puso en contacto de nuevo.

Nunca te separes de una buena persona sin decírselo, con el tiempo hace daño y el perdón lo puede solucionar.

Àlex Fontanet:

Los niños de aquel pueblecito eran muy crueles. Antonio, el hijo del alcalde, era el objeto habitual de sus burlas. Usaba gafas y le encantaba leer a todas horas. Una tarde de 1909, su madre lo obligó a salir de casa.

– Hijo mío vete a jugar al río y que te de un ratito el sol.

– Mamá, no quiero salir, los niños solo quieren tirarme piedras y burlarse de mí.

Antonio se encontró en el río a los muchachos del pueblo que lo atacaron como solían hacer siempre. Una pedrada alcanzó las gafas que cayeron al suelo rompiéndose en mil pedazos. Antonio se quedó aturdido y asustado, y como pudo regresó al pueblo.

En seguida corrió la voz de lo sucedido y el alcalde pidió a la familia que el agresor se disculpase. El niño lo hizo y Antonio lo perdonó. Sabía que en el fondo del corazón aquel muchacho solo se había dejado llevar por la presión del grupo y que de nada serviría guardarle rencor.

Nerea Sech:

1 de octubre

Era un día lluvioso. La pierna, por la humedad, le dolía mucho. Gracias al bastón podía andar.

  Pere, ponme un café.

  ¡Voy Ramón!  ¿Cómo va la pierna?

  Como siempre.

Pere fue el primero en socorrer a Ramón en el fatídico 1- O.

Entraron dos jóvenes guardia civiles. Es lo que pasa al vivir en un pueblo pequeño en los límites de Cataluña.

De pronto uno de ellos se quedó mirando a Ramón fijamente.

  ¿Usted es don Ramón?

  Sí – contestó fríamente.

  Hace días que lo estoy buscando. ¿Qué tal la pierna?

Le invadió una rabia inmensa. ¿Qué es lo que quería?

   Por usted me hice Guardia Civil, y pedí este destino.

Ni Pere ni Ramón entendían nada.

  Mi padre fue el culpable de lo de su pierna. No puedo cambiar lo que el hizo, pero si puedo intentar que no vuelva a ocurrir. No todos pensamos igual y creemos que las cosas se arreglan hablando.

Estuvieron charlando y a partir de ese día, después de perdonarlo, la pierna, no le dolió tanto. 

Salma Urquizu:

El día era lluvioso, las calles rebosaban de barro. Chiara se acababa de vestir con su corsé y largas faldas. Ahora estaba maquillándose con blancos polvos y roja tinta de labios. 

Se dirigía hacia el centro del pequeño pueblo en busca de un trabajo. Había cumplido la mayoría de edad;  tenía que trabajar para ayudar en casa. 

En el camino se topó con un carruaje, demasiado bonito como para pertenecer a cualquiera. Al pasar por su lado salpicó a la joven con agua sucia. Ella se enfureció, llegaría tarde, y peor aún: manchada. 

-Perdóneme señorita, no era mi intención. -dijo el propietario del carruaje.

-Perdonado, no tiene usted la culpa. Igualmente no voy a llegar a tiempo.

-Si me permite, la puedo llevar a donde necesite, no tengo tanta prisa como la que parece llevar vos.

Y aún siendo un desconocido, Chiara aceptó. 

Llegando a la oficina descubrieron su destino. Fue entonces cuando Chiara se dió cuenta de que iba a trabajar para el amable caballero, que de no haber perdonado ni siquiera hubiese tenido oportunidad de conocer.


2.ª Redacción

Maria Argentó:

Yo creo que los libros son muy importantes aunque hoy en día haya “poca” gente que le guste leer. Creo que es importante leer porque desarrollas tu cerebro, aprendes nuevo vocabulario y sin darte cuenta también te fijas en la ortografía de las palabras que hay escritas.

Uno de los mejores libros que he leído se titula Invisible (Eloy Moreno). Es un libro muy bonito que creo que todos los adolescentes deberíamos leer ya que trata sobre el drama que vive un niño en su escuela. Es una historia de la que es imposible salir indemne, ya que llega un momento en que el dolor que está sufriendo ese niño en su escuela es tan difícil de medir o valorar que eres tú quien lo siente.

Nadia Belmokthar:

Una palabra, una enseñanza

Los libros son una herramienta que, desde tiempos remotos, nos han brindado infinitos conocimientos. Pienso que son completamente necesarios para la mayoría de ámbitos, y ya no solamente en la formación escolar, si no en la vida propia. Un libro puede ser una puerta a pensamientos y palabras inimaginables.  

Sin la ayuda de los libros, el mundo no sería ni la mitas de lo que es actualmente. La transmisión de textos oralmente ha resultado de gran ayuda, pero está claro que, sin los libros o escrituras, muchas memorias y enseñanzas se hubieran perdido en el tiempo.  

En mi opinión, los libros siempre han estado bastante presentes en mi vida. Desde pequeña me ha encantado leer. A veces me entretenía con un simple libro, pero que era una gran fuente de diversión mara mí. Con el tiempo me he ido pasando a la lectura digital, pero sin dejar de lado la tradicional. No creo que tenga un libro preferido, pero desde luego si pudiera recomendar alguno, sería “El silencio de los inocentes” escrito por Thomas Harris. 

Àngel Borràs:

Los libros siempre han sido esenciales en la humanidad para así poder aprender a leer, escribir y descubrir nuevos conocimientos. Con el paso de los años hemos vivido muchos cambios, ya que la tecnología y la digitalización ha avanzado muchísimo, aunque en algunos países aún no ha llegado y los libros siguen siendo necesarios tanto para la educación de los niños como para que la población avance.

Desde mi punto de vista, los libros son algo fundamental, sobre todo en los jóvenes, puesto que la mayoría de ellos estudian y los necesitan en las clases. Estos están hechos de papel, por lo que no tienes que estar delante de una pantalla cuando los lees, por el hecho de que pasamos muchas horas delante de ella. Pero no todo es bueno, la mayoría de libros que se fabrican para la ESO o educación primaria son gruesos y pesados, por lo que pueden provocar problemas en la espalda. Este problema es muy nocivo, pues las espaldas de los jóvenes están en crecimiento. Aparte de lo que he dicho antes, no creo que haya ningún otro problema, al contrario, los libros en papel son beneficiosos para la población joven y los más pequeños. A lo largo de los años, los libros escritos nos han ayudado a descubrir el pasado y cómo era la sociedad hace muchos siglos. Desde entonces los libros se han utilizado para difundir información, aprender a leer, escribir y hacer descubrimientos en la historia.

En resumen, los libros siempre estarán ahí, para utilizarlos y aprender de ellos. Con el paso del tiempo te das cuenta de que los libros forman parte de tu vida, ya que son los que nos proporcionan el aprendizaje que tenemos a día de hoy. Entre los muchos libros que he leído, creo que el mejor y el que más me ha gustado es Las lágrimas de Shiva.

Ares Bria:

Yo opino que los libros son importantes, ya que leyendo aprendes muchas cosas. Mientras lees ves como se escriben muchas palabras y la mayoría se van repitiendo y así te quedan más en la cabeza cómo se escriben. También está bien leer libros porque te enseñan cosas de la vida, te distraes leyendo, si no estás siempre con el móvil en la mano.

Para mí los libros no es que no sean importantes claro que lo son, pero no me gusta leer-los prefiero ver una peli, estar con los amigos o jugar a algún juego.

Uno de los libros que más me gustó leer fue uno que leímos el año pasado en clase, La Goleta De Los Siete Mástiles. Me gustó, ya que era de investigaciones y a mí me encanta el mundo de la criminología y se me hizo muy fácil leerlo.

Anna Conesa:

Los libros son muy importantes para la humanidad, ya que siempre han sido usados para registrar información, entretener u otros fines. En la antigüedad guardaban todos los datos importantes en libros, los cuales han terminado teniendo un valor muy grande. 

Personalmente, me gusta mucho leer porque puedes imaginarte a los personajes, los edificios, los paisajes… También es una manera de mejorar la comprensión lectora y la ortografía. Yo amo los libros de fantasía, misterio y acción, me han gustado desde pequeña y cuando encuentro un libro que me llama la atención y me deja con la intriga de seguir leyendo, me cuesta soltarlo.

Hace aproximadamente un año y medio, leí un libro llamado La noche de las gárgolas de J. R. Barat, no me acuerdo mucho de los detalles de la historia, pero me gustó bastante. Otros libros que me han encantado son los de la trilogía Fuego, de Joana Marcús, tratan sobre androides y una guerra, se lo he recomendado a casi todos mis amigos.

Aaron Martínez:

La lectura es una de las piedras angulares para la adquisición de conocimiento. Leer, la lectura, es una de las mejores habilidades que podemos adquirir.

Además, podemos viajar a cualquier sitio sin desplazarnos a ningún lugar o podemos ser la persona que queramos ser por un momento. Y es que leer nos abre las puertas del conocimiento y da las alas a nuestra inspiración e imaginación. Nadie puede prohibirnos leer, al igual que no pueden prohibirnos pensar o imaginar. Somos libres para hacerlo en el momento que creamos y para leer lo que queramos.

La lectura nos mantiene vivos y conectados. Nos hace sentir parte de algo. Y es que existen muchísimas razones por las que la lectura es importante para nuestras vidas.

Nerea Sech:

Los libros son la base de toda la historia que conocemos. Porque, si no fuera por ellos, no conoceríamos casi nada de lo que nuestro cerebro ha logrado saber a lo largo de nuestra vida.

En la historia de la humanidad, los libros han sido uno de los avances más importantes. Unas hojas de papel que consiguen documentarte, entretenerte, transportarte a cualquier época, lugar e incluso mente. Un lugar donde puedes vivir mil vidas, y además te ayuda a potenciar tu concentración, imaginación y creatividad.

Los libros son una parte fundamental en mi vida. Estoy muy agradecida de haber leído desde muy pequeña porqué es una afición preciosa que, ahora, algunos adolescentes empezamos a compartir.

Personalmente, he leído muchos libros. Pero uno de ellos lo considero el mejor por el aprecio que le tengo. Se titula Boulevard de la autora Flor M. Salvador.

Pau Segarra:

En primer lugar, pienso que los libros son un elemento a tener en cuenta en la sociedad porque hoy en día todas las personas que tienen miles de preocupaciones y tareas que hacer, y a veces nos olvidamos de tomar un descanso y guardar un tiempo para nosotros mismos. No estaría mal ocuparlo leyendo algún libro que nos guste, evidentemente.

A mí, no me gust leer, o por lo menos no lo he probado lo suficiente como para que me llegue a gustar. Que yo crea que sean importantes no quiere decir que me tengan que gustar, ya que cada uno tiene sus gustos y no a todos nos puede gustar lo mismo, sinó, no tendríamos personalidad, y si nos gustara a todos lo mismo, vaya mundo más aburrido, ¿no?

De todos los libros que he leído, el que más me ha gustado es uno del novelista catalán Andreu Martín, que se titula La nit que Wendy va aprendre a volar. Me llamó en especial la atención porque la historia me transmitía algo diferente a las de más, me transmitía la sensación de querer más y más, de no poder parar de leer a causa de la intriga y las ganas de saber el final de la novela.

Salma Urquizu:

Para mí los libros son una de las cosas más importantes que existen, ya que te transmiten miles de sensaciones y experiencias con tan solo palabras. Gracias a los libros aprendemos miles de tradiciones, culturas e historia en general.

A pesar de que a mí no me había gustado nunca leer, en la actualidad podría decir que es una de mis pasiones. Como no tengo mucho tiempo casi no leo, pero en general me leo libros de unas 300 páginas o 400 en tres días. Ahora si, entrando en mi propia experiencia quiero remarcar lo mucho que me han ayudado los libros en mis momentos de sentirme sola o simplemente aburrida, ya que me ayudan a distraerme y me trasladan totalmente a otra realidad.

Hasta ahora según mi criterio el mejor libro que he leído es Fleur, mi desesperada decisión. El cual mezcla romance con muchos temas psicológicos, intriga y miedo. Básicamente es perfecto para leerlo rápido y sin aburrirte ni tan solo un segundo. 


1.ª Redacción

Neil Alcázar:

Parece que todo ha cambiado. La última vez que vine al bosque todo era diferente a como está ahora. ¡Han destruído mi hogar!

Observo a mi alrededor y me sorprende, ¿cómo es posible? Todo el pueblo amaba el bosque, ¿por qué hicieron esto? El suelo, lleno de basura; árboles talados, ¡está todo muerto! Antes todo estaba más vivo: limpio, lleno de niños divirtiéndose, animales… Ahora no hay nada, es terrorífico. Me acuerdo de mi viejo amigo, siempre íbamos a una cueva del bosque, era algo oscura, pero jugábamos a piratas. Traíamos cajas y fingíamos que eran barcas, y el suelo, el océano.

Esos tiempos eran espléndidos, pero ahora soy un simple anciano. Aún no puedo creer lo que veo. Parece que las personas cambian y se olvidan de la belleza de la naturaleza.

Nadia Belmokthar:

Parece que todo va a cambiar. Me encuentro en una preciosa isla de vacaciones, con mis padres y mis dos abuelos, o eso parecía. Cuando amanecí esta mañana, el día se veía espléndido; era una soleada mañana de julio en el paraíso. 

Horas más tarde, el brillante día se fue tornando oscuro; se acercaba una gran tormenta. Nunca esperamos que fuera a más. De repente se acercó el abuelo a nuestra villa. El anciano, entre gritos y alarmado, no dijo que se avecinaba un gran tsunami desde el océano. Debíamos refugiarnos. Recogimos provisiones y las cosas más esenciales. Ya era demasiado tarde, no podíamos salir de la isla. 

Ahora nos ubicamos dentro de una cueva, el temporal es terrorífico. Hay un gran miedo entre nosotros, ¿qué va a ser de mi familia? Pido que esto termine pronto.

Marc Bertomeu:

Parece que todo va a cambiar, pienso mientras contemplo el océano a través de mi ventana.

Estoy en mi habitación está todo oscuro y desordenado, mi madre dice que parece una cueva. Desbloqueo la pantalla de mi teléfono y veo que son las cinco y media de la mañana. Ya llevo más de tres días con el pensamiento en mi cabeza de que algo está pasando. 

Minutos después, oigo como crujen las escaleras de mi casa. Abro la luz de mi habitación para coger la linterna que hay en mi cajón y decido salir de mi habitación, me pareció una idea espléndida y terrorífica a la vez.

Voy bajando las escaleras hasta llegar al sótano de mi casa donde oigo como un bote de cristal se rompe.

Con mis manos temblando giro el pomo de la puerta y allí descubro todo lo que estaba pasando. En mi sótano estaba viviendo un duende anciano, mi vida va a cambiar completamente.

Àngel Borràs:

Parece que todo va a cambiar. Hoy mi abuelo me ha dicho que nos marchábamos a Madrid, tras años viviendo en esa casa oscura y sin electricidad. Estaba construida en un acantilado al lado del océano Atlántico, en Galicia. Las ventanas y puertas eran terroríficas, ya que cuando ibas a salir tenías que ir con cuidado para no caer en esas piedras afiladas.

Después de hacer las maletas, nos dirigimos hacia la estación de tren. Estaba lloviendo y tuvimos que refugiarnos en una pequeña cueva hasta que la lluvia se fuera. Tras un buen rato salió el sol y pudimos seguir con nuestra ruta. Llegamos a la estación y compramos los tickets para llegar a Madrid. Todo parecía espléndido hasta que nos informaron que el tren había tenido un accidente y no llegaría otro hasta mañana. Decidimos volver a casa, pero para nuestra sorpresa y desgracia a la vez, el temporal había destruido la casa.

Después de tantos años viviendo allí parece que el destino quiere que nos vayamos a la gran ciudad.

Andreu Ciardella:

Parece que todo va a cambiar en cuanto termine el verano. Espero que no se termine, pero algún oscuro y terrorífico día terminará.

Todas las mañanas me despierto como en una nube, relajado y sin temor, como un barco navegando por el océano, tranquilamente, pero cuando salgo de la cueva de mi mente, todo vuelve a la pura realidad, la vida que mucha gente no le gusta pero en fin, dentro de lo malo, siempre hay algo que hace click y cambia.

Una mañana me despierto, pero no aparece la nube, aparece mi abuelo, un anciano amable, espléndido y humilde, que está leyendo su diario de cuando era pequeño. Mi abuelo falleció, no me pude despedir bien. Le toco el hombro, me coge la mano, le sonrío y me devuelve la sonrisa, abre la boca y me dice: -La vida és un mapa, sigue el camino del viaje, un viaje corto o largo, pero disfrutalo. Ahora vete hasta el final del caminó y abre la puerta. Se hace todo oscuro y en un cerrar y abrir de ojos, aparece la vida real.

Días más tarde, reflexioné, pensé y al final me di cuenta que todo lo que me pasaba era porque no me despedí de mi yayo.

Dhamanjeet Singh Kaur:

Parece que todo va a cambiar. He oido que están ideando una nueva ruta naval para poder cruzar el océano aunque no creo que salga bien.

Cuando nos subimos al barco, descubrí al capitán y líder de la expedición. Era un anciano que nunca antes había visto, se me hizo extraño que alguien así liderase la operación, pero no le di importancia. Al principio todo pintaba bien pero lod días iban pasando, la comida se estaba agotando, los medicamentos se acababan y la moral de los tripulantes disminuía. Perdíamos la esperanza y aún nos esperaba lo peor, se acercaba una gran tormenta, era terrorífico, era como adentrarse a una cueva oscura como el gato de una bruja.

Algunos pudimos resistir, lamentablemente otros no, pero cuando la luz volvió vi algo espléndido a lo lejos, era tierra firme. Fui corriendo a informar al anciano pero cuando lo vi estaba muerto.

Nur Vallès:

Parece que todo va a cambiar. Eso es lo que pensé cuando en una cena familiar llamaron a mi padre. En ese momento el rostro de mi padre cambió rápidamente. Parecía que acababa de ver a un fantasma.

Mi padre vivía en una gran casa cerca del océano. La casa era muy grande, con un jardín, piscina, un espléndido huerto y una pequeña granja. La casa quedó deshabitada, ya que él y sus hermanos se fueron, y desgraciadamente sus padres murieron.

Al colgar el teléfono, mi padre nos dijo que teníamos que ir rápidamente a la casa de sus padres. Una vez allí nos encontramos con todos mis familiares, y unos policías junto al jardinero que cuidaba de la casa, quienes nos estaban esperando. Una vez todos juntos nos informaron de la oscura noticia. Nos contaron que encontraron a un anciano asesinado en una parte de la granja que parecía una cueva. Los policías aún están buscando al asesino, y curiosamente el vecino hacía unos días que había desaparecido.

Publicat dins de DE TODO UN POCO | Deixa un comentari

Arxivant i tancant el curs!

Quan el curs finalitza, una de les tasques que per a mi és molt necessària és la de revisar allò més rellevant realitzat en els nivells als que he impartit docència. És en aquest punt quan se’m fa imprescindible arxivar i ordenar tots els recursos, evidències i materials curriculars que aquest curs 2021- 2022 han estat per i dels nois i noies de 2n d’ESO i 4t Aula Oberta.

Clica a sobre de la següent icona per accedir  a l’arxiu!

Publicat dins de AULA OBERTA, DE TODO UN POCO, ESO | Deixa un comentari

Valoració final de les pràctiques (AO, 2021-22)

Joaquín Cañete:

Aquest curs 2021-2022, des d’octubre fins a juny, he realitzat unes pràctiques a l’escola de primària Consol Ferré. La meva tutora ha estat la Dolors, a qui de vegades li deia Dolores. Ella és la conserge de l’escola.

Les meves tasques han estat les d’imprimir, fotocopiar, plastificar, atendre els nens i nenes, canviar el paper de mans o el sabó, etc.

He après a utilitzar materials d’oficina com la impressores i plastificadores. El treball que m’ha agradat més ha estat  la feina amb els infants.

No crec que algun dia em dediqui professionalment a ser conserge, però mai se sap.

Jan Casanova:

Aquest curs 2021-2022, des d’octubre fins a juny, he realitzat unes pràctiques a l’oficina de turisme d’Amposta.

En aquestes pràctiques les feines que més he fet són preparar bosses amb mapes i tríptics d’Amposta, ordenar caixes i atendre els turistes. He après com és viure la vida laboral.

El que més m’ha agradat són els bons moments que es viuen dins de l’oficina, ens passem tot el dia rient. El que menys m’ha agradat és que no tots el dies tenia feia a fer.

Trobo que no em dedicaré al turisme, ja que de fet a mi m’agrada el món de la informàtica i ja fa temps que tinc clar el que vull fer.

La meva experiència ha estat molt bona sobretot per l’ambient amb els companys i pel tracte rebut per les persones que m’han ajudat.

Edurne García:

Aquest curs 2021-2022, des d’octubre fins a juny, he realitzat unes pràctiques a l’escola Soriano Montagut d’Amposta. La meva encarregada ha estat la conserge Anna García.

Les meves tasques han sigut: plastificar, fotocopiar, portar algun nen a la seva classe, portar l’esmorzar a algun nen, portar papers a totes les classes, destruir papers, organitzar alguns papers, regar les plantes del centre, curar els nens que es fan mal…

El que he après amb aquestes practiques és sobretot a valorar una feina, com es fan algunes coses que no sabia, com tractar a la gent, que per molt que no t’agradi fer alguna cosa l’has de fer i no et pots queixar i moltes altres coses.

El que més m’ha agradat ha estat  com m’han tractat i la confiança de deixar-me sola a l’oficina o per porta algun nen a la seva classe i deixar-me utilitzar les màquines. 

A mi m’agradaria dedicar-me a ser tatuadora, però si no ho puc aconseguir no m’importaria ser conserge d’una escola perquè m’agrada aquesta feina pel contacte que tens amb els nens amb els nens.

Aquestes pràctiques les valoro molt positivament ja que he estat a gust i he après molt aquesta experiència. No me’n penedeixo d’escollir aquestes pràctiques perquè he estat molt a gust i estic mol contenta de conèixer a les persones que he conegut.

Isaac Pino:

Aquest curs 2021-2022, des d’octubre fins a juny, he realitzat unes pràctiques a la secretaria de l’institut Ramon Berenguer IV d’Amposta.

En aquestes pràctiques, les feines que he fet són les d’ordenar i arxivar documentació. He realitzat alguna tasca diferent, com ara imprimir o preparar carpetes.

Al llarg d’aquests mesos he estat acompanyat de Mercè i Míriam , dues xiques molt amables. Amb elles he estat molt agust tant pel que fa a la relación personal com professional.

 El que he après ha sigut sobretot a  teni que tindre una memoria bastan amplia. També he après a fer la feina amb més ganes i interès. 

Una de les coses que més m’ha agradat ha sigut la confiança, la comunicació i el bon rotllo que hem tingut els tres que hem compartit espai a secretaria. Però el que menys m’ha agradat ha sigut haver d’ordenar tants de documents, perquè se’m feia molt repetitiu i cansat.

Trobo que no me dedicaré a l’administració, ja que fet a mi m’agrada el món de l’esport     i ja fa temps que tinc clar el que vull fer, que és dedicar-me al món dels esports.

La meva experiència laboral la valoro en general de forma molt positiva, sobretot pel companyerisme, però també he de destacar que preferiria treballar en llocs més grans o a l’aire lliure.

Alexis Proaño:

Aquest curs 2021-2022, des d’octubre fins a juny, he realitzat unes pràctiques de conserge a l’institut escola Agustí Barberà.

Els meus tutors han sigut Àlex i Sara, però. Amb ells m’ho he passat molt be i a més he après molt. 

Les tasques que he realitzat han estat molt variades, des de contestar el telèfon, ajudar amb el material, acompanyar els xiquets a les seves aules, etc.

En general, l’experiència ha estat molt positiva i la recomano a tots i totes les que vulguin aprendre un ofici i valorar tots els aprenentatges del món laboral.

Cristian Sánchez:

Aquest curs 2021-2022, des d’octubre fins a juny, he realitzat unes pràctiques a la biblioteca municipal d’ Amposta. Al llarg d’aquests mesos he estat acompanyat de Carlos i Joana, que són els que m’encarregaven les feines i m’explicaven què i com ho havia de fer.

En aquestes pràctiques, les feines que he fet són bàsicament les d’ordenar i etiquetar llibres. A la conclusió que he arribat és que ser bibliotecari no és gens fàcil.

El que més m’ha agradat ha estat ordenar llibres perquè es entretingut; i el que menys,  etiquetar els llibres perquè és més difícil i costós.

La veritat és que no m’agradaria dedicar-me professionalment a ser bibliotecari ja que m’agrada més el treball relacionat amb la informàtica o el turisme.

L’experiència ha sigut bastant bona y entretinguda.

Andrea Sorroche:

Aquest curs 2021-2022, des d’octubre fins a juny, he realitzat unes pràctiques a la llar d’infants la Gruneta. Les meves tutores han estat Montse i Anna, le dues responsables de la classe del cocodrils. 

He fet diferents tasques; com per exemple, ordenar l’aula, jugar i ajudar els nens i nenes de l’aula, ajudar amb les activitats que feien, ajudar-los a entendre una mica millor les classes d’anglès, canviar els bolquers, donar menjars, pentinar-los i rentar-los. Durant aquest temps he après a com atendre les necessitats dels nens i nenes bastant bé.

El que més m’ha agradatr és que encara que els nens i nenes siguen petits són molt innocents i es nota l’amor que te tenen, com s’alegren quan arribes a classe, i també la relació amb les tutores, sempre m’han fet sentir una més d’allí.

Vaig estar molt de temps pensant en dedicar-me professionalment a ser educadora infantil, però al final ho deixo com a segona opció, encara que no em desagradaria gens en un futur realitzar aquest tipus de treball.

La meva experiència ha sigut molt bona i durant tot el temps. Si pogués ho tornaria a repetir i no descarto que un dia acabe estudiant això.

Publicat dins de AULA OBERTA | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

L’Alumnat de l’Aula Oberta acaba les pràctiques!


Un any més per aquestes dates, l’alumnat de l’Aula Oberta del nostre institut assisteix a l’acte de tancament de les pràctiques laborals, un projecte de diversificació curricular implementat a 4t de l’ESO.

El divendres 10 de juny, al saló de plens de l’Ajuntament d’Amposta, es va efectuar el lliurament dels diplomes de pràctiques als nois i noies del nostre institut i als de l’Institut Escola Agustí Barberà.

L’acte fou presidit per la regidora d’educació, la senyora Núria Marco, que va donar la benvinguda a tots els assistents i tot seguit va agrair la implicació i dedicació a totes les parts que fan possible aquest projecte. A continuació, el senyor Adam Tomàs, alcalde de la localitat, va reiterar l’agraïment a tutors i tutores de pràctiques, professorat i direcció dels centres educatius i sobretot a l’alumnat. A més, Tomàs va remarcar la importància d’aquest recurs en tant que afavoreix la permeabilitat dels instituts en les diferents dependències i serveis de l’ajuntament d’Amposta.

Els i les alumnes de l’Aula Oberta del nostre institut, durant aquest curs 2020-2021,  han estat fent les pràctiques a la  llar d’infants La Gruneta, a la Biblioteca Comarcal Sebastià Joan Arbó, a les consergeries de les escoles Consol Ferré, Soriano Montagut i Agustí Barberà, a l’Oficina de Turisme i a la secretaria de l’Institut Ramon Berenguer IV. Sara Monserrat, dels serveis educatius del consistori municipal, fou l’encarregada de cridar un a un tot l’alumnat que amb molt d’entusiasme rebé els diplomes corresponents.

A l’acte també van assistir, amb l’objectiu d’acompanyar l’alumnat, algunes tutores de pràctiques; Lucrècia Bernaltes, directora del nostre institut;  i Rosa Royo, tutora de l’Aula Oberta.

L’enhorabona a tot@s!

Publicat dins de AULA OBERTA | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Valoració de les pràctiques laborals

Escriviu la valoració de les vostres pràctiques laborals tenint en compte les següents preguntes:

  • On he fet les pràctiques?
  • Qui ha estat el meu tutor de pràctiques?
  • Quines tasques he desenvolupat?
  • Què he aprés?
  • Què és el que més m’ha agradat? I el que menys?
  • M’agradaria dedicar-me professionalment a…?
  • Com valoro l’experiència?

Podeu començar així:

Aquest curs 2021-2022, des d’octubre fins a juny, he realitzat unes pràctiques…

Valoracions curs 2020-2021

Publicat dins de AULA OBERTA | Etiquetat com a , | Deixa un comentari