Redaccions 1r ESO A (Llengua catalana, 2020-21)

10a redacció

Text teatral

Activitat en petit grup. Transformeu l’última redacció, la 9a, en un text teatral. L’activitat consisteix en escriure un text dialogat d’unes 150 paraules tenint en compte les caracterísitques del text teatral, que us enllaço tot seguit i que teniu també a la unitat 6 del llibre de català:

Text teatral

Text teatral Sopa de pedra

Neil Alcázar i Alexa Gross:

Una matinada, amb el cel ennuvolat, hi havia un nen que es deia Noah caminant pel seu poblet. Llavors es va trobar un autobús abandonat  que li va cridar l’atenció perquè li va semblar veure una figura humana. I com ell és tan curiós, va entrar dins de l’autobús. 

NOAH: Hola! hi ha algú aquí? (Va caminar cap al fons i va veure a una persona.)

NOAH: Oh! Qui ets? Per què estàs aquí? Estàs bé?

???: …(Estava callat.)

NOAH: Per què no parles? Perquè estas tan callat? Ets mut?

???: (Seguia sense obrir la boca.)

NOAH: Necessites alguna cosa? Estas bé? Parla, home! Va parla! Parla, parla, parla, parla!

???: 

NOAH: Va, home, parla! Parla! Jo… parla, parla parla! No ets mut, veritat? Va, parla! Digues alguna cosa, home, va! Va, va va va! 

???: 

NOAH: Jo… bé, així que no parles? Preparat perquè estaré tot el dia així!

En Noah va començar a molestar la persona misteriosa, va tocar-li les galtes, després li va estirar el pèl però sense força, i tota l’estona així.

???: …Ja he perdut la paciència… podries callar ja!? Eres un pesat! Calla, vull estar tot sol! 

NOAH: Oh… ja ho veig, perdó per molestar-te, sols volia saber si estaves bé, perdó…(li va començar a sortir una llàgrima).

???: …D’acord! et perdono… i perdó per respondre d’una manera tan salvatge…

NOAH:Oh no passa res! I… com et dius?

ALEX: Em dic Alex, i tu?

NOAH: Oh! Hola, Alex, jo em dic Noah, un gust conèixer-te! 

Van començar a parlar una estona, i al final es van caure bé i van acabar sent bons amics.

NOAH: Oh, ja és una mica tard i he d’anar a dinar, si vols ens veiem demà aquí a l’autobús!

ALEX: Està bé, ens veiem demà, adeu!

NOAH: Adeu! (Li va fer una petita abraçada i se’n va anar.)

I al final, van acabar sent molt bons amics, van estar cada dia quedant a l’autobús, i van ser molt feliços junts.

Anna Conesa i Nerea Sech:

Un noi, en Pol, va entrar a l’autobús com cada dia per anar a la universitat.

Pol: Bon dia, Jose! (entrant per la porta)

Jose: Bon dia! On et porto avui?

Pol: Al mateix lloc de sempre. (pagant el tiquet)

Pere: Bon dia, noi! 

Pol: Hola, Pere, com estàs?

Pere: Bé, gràcies. I tu?

Pol: Perfectament! (es va asseure al seu lloc)

Jose va començar a conduir, però va fer una parada imprevista…

Marta: Bon dia, senyor. Quant costa el tiquet? (entrant)

Jose: Depenèn d’on vulgui anar… 

Marta: Voldria anar a la universitat.

Jose: Perfecte, seran 3 euros. (diu somrient, mentre la Marta li entrega els diners)

La noia va asseure’s al costat d’en Pere, però Pere va reacciona d’una manera estranya. 

Marta: Hola, Pere. Quant de temps! (Va dir amb un somriure de psicòpata.)

Pere: No em facis res, si us plau. 

Marta: T’ho faré, creu-me, però no aquí. (Pere es va espantar molt.)

Marta: Vine amb mi! (va dir assenyalant la porta i ell la va seguir)

Pero justament van baixar a una parada amb policies, els quals van veure que la noia no tenia bones intencions i la van detenir.

9a redacció

Text narratiu a partir d’unes paraules

Activitat en parelles. Escriviu un text narratiu d’unes 150 paraules que continui obligatòriament les següents paraules: innocent, autobús, pàl·lida, terrorífica, boja, ràbia i nerviós.

Neil Alcázar i Alexa Gross:

Una matinada amb el cel ennuvolat, hi havia un nen caminant pel seu petit poble. Llavors es va trobar un autobús abandonat, i li va cridar l’atenció perquè li va semblar veure una figura humana, i com és tan curiós aquest nen, va entrar dins de l’autobús. 

I tenia raó, allí dins hi havia una persona, estava molt pàl·lida i la seva aparença era terrorífica. No podia distingir si era home o dona, i es va apropar per a veure si podia parlar amb ell.

-Perdó, estàs bé? -Va preguntar el nen.

– …

La persona irreconeixible no responia, el nostre protagonista estava començant a posar-se nerviós per no saber la seva resposta. Però el nen va seguir insistint i preguntat tota l’estona. Aquesta persona seguia sense respondre, però estava començant a perdre la paciència. Al final, després de tant insistir, va respondre:

-Sí, estic bé! Podries deixar-me d’una vegada? Ets un pesat !-Va respondre com  un boig ple de ràbia.

-Uh! perdó… no era la meva intenció ficar-te així…-Va respondre amb una mica de por i li va caure una llàgrima de la ràbia que va soltar.

A la persona li va donar una mica de pena, ja que li estaven caient unes quantes llàgrimes, i li va demanar perdó per respondre amb tanta ràbia. El protagonista el va perdonar també, i al final van començar a parlar, es van conèixer una mica i al final van acabar sent bons amics, i cada dia quedaven a l’autobús per a parlar.

Heidi Carrillo i Ayla Pech:

Un dia com qualsevol altre, em vaig despertar, vaig esmorzar, i vaig arreglarme. Com cada matí vaig pujar al autobús i em vaig adonar , de que al costat tenia a una dona amb cara de ràbia i  terrorífica. Em vaig posar molt nerviós i vaig tornar a mirarla i estava pàl·lida i fent sons estranys, llavors me’n vaig adonar que estava boja.

Quan vam baixar de l’autobús se’m va apropar i em va fer por, i em va dir:

 -Hola!, te’n recordes de mi?

No sabia què dir, em vaig quedar impactat.

– Soc la teva cosina Mar.

-Ah! d’acord, no  t’havia conegut.

Llavors me’n vaig adonar que la meva cosina Mar no sabia pres la pastilla del matí.

Per la tarda, vaig quedar amb el meu amic Pablo i li vaig explicar el que em va passar. I em va dir:

-Ets molt innocent. 

Anna Conesa i Nerea Sech:

Era un dia molt tranquil, vaig pujar a l’autobús per anar a la universitat com cada dia. 

Després d’entrar va entrar una noia, més o menys de la meva edat, tenia un aspecte terrorífic com si no hagués dormit per molts dies, vaig pensar que estaria amb època d’exàmens.

A la següent parada, una senyora amb un nen petit i innocent van pujar a l’autobús, però es van fixar amb la noia de pell pàl·lida i van sortir ràpidament, això em va fer mirar-la detingudament. Quan es va girar per poder veure la gent de l’autobús, em vaig fixar que tenia la cara plena de ràbia. Va mirar detingudament a un senyor com una boja. Després em vaig fixar amb la seva mà dreta, estava tacada de sang. 

Em vaig posar molt nerviós, segurament per la por. L’home, al reconèixer a la noia, va sortir ràpidament de l’autobús seguit d’ella. Vaig veure una navalla amb sang assomant per la motxilla de la noia. Els dos van baixar just a la parada on hi havien uns policies i havia de sortir jo. La policía immediatament va intervenir.

Finalment, vaig descobrir que la noia era maltractada pels seus pares, i es volia venjar d’ells matant-los.

Shellayne Sánchez i Alba Serra:

Hi havia una vegada una nena que es deia Irina. Aquesta tenia vuit anys i era molt presumida i molt pàl·lida. Li agradava molt mirar-se al mirall i pentinar-se. Un matí, quan va llevar-se i va anar a esmorzar a la cuina, la seva mare li va dir:

– Bon dia, Irina, avui aniràs al metge.

– Al metge no, mare, saps que em fa por!

– No Irina, aquest metge és el de les injeccions. Avui anirem a un metge diferent; es diu oftalmòleg. Es tracta del metge que et fa una revisió per saber si hi veus bé. Espavila, hem d’agafar l’autobús.

Un cop van acabar la conversa, la mare i la filla van anar a la consulta. Els va rebre un oftalmòleg molt simpàtic que es deia Josep.

– Bon dia, Irina, vine amb mi, que et faré unes proves.

Un cop van sortir de la saleta, el metge li va dir a la mare que la nena tenia un ull gandul. I hauria de dur un pegat a l’ull durant un temps, ja que quan mirava només utilitzava l´ull dret; i d´aquesta manera, treballaria l´ull esquerre. També hauria de portar ulleres, per veure- hi bé de lluny.

Quan van arribar a casa, la mare en autobus li va explicar a la nena el que el Josep havia dit i li va posar el pegat i les ulleres. La nena es va posar molt trista i nerviosa perquè es va mirar al mirall i es va veure molt lletja. I va dir:

– Així estic lletgíssima. Semblo un pirata. Mai més sortiré al carrer.

I la Irina, molt trista, se´n va anar a dormir aquella nit sense sopar. En arribar al llit, es posar a plorar, tant i tant, que se sentia de molt lluny. I, de sobte, va escoltar una veu que li deia.

– Bona nit. Es pot saber per què plores?

La nena es va espantar i va dir:

– Qui em parla?

– Aquí dalt. Sóc la lluna.

– Ho . . . Ho. . . Hola- va dir la nena, sorpresa- Ploro perquè m’han posat un pegat i ulleres i estic molt lletja. I mai més sortiré al carrer perquè se’n riuen de mi.

– Això no és veritat. Mira´m , jo porto ulleres. Molta gent em mira cada nit. Amb aquestes ulleres, puc veure de nit i veig totes les estrelles del cel. Una persona maca, encara que porti ulleres, segueix sent maca.

– Pot ser que tinguis raó. Me´n vaig a dormir. Moltes gràcies, lluna, bona nit.

– Bona nit, Irina.

La nena va estar pensant una bona estona el que la lluna li havia dit. Fins que va quedar-se adormida.

Quan es va llevar al dia següent, va anar a la cuina ben contenta. I després d´esmorzar, la mare la va dur a l´escola. Al vespre, va arribar a casa ben contenta i li va dir a la seva mare:

– Mama, ningú ha rigut de mi. A més a més, tots els nens volien jugar amb mi, a pirates!

La Irina aquella nit, després d´un bon sopar, va anar a dormir. Va obrir la finestra esperant que sortís la lluna per parlar amb ella. Fins que va arribar el moment.

– Bona nit, Irina. Veig que, avui, estàs més contenta.

– Sí, lluna, moltes gràcies. Els nens i les nenes de classe no s´han rigut de mi i he fet nous amics.

– Me n’alegro molt. Has après que hem d´estimar-nos a nosaltres mateixos tal com som. Tots som diferents. Tots som únics i especials. Bona nit, bonica!

– Bona nit, lluna.

8a redacció

Text narratiu amb diàlegs

Activitat en parelles. Heu d’escriure un relat d’unes 150 paraules tenint en compte les següents característiques:

  • Narrador protagonista, 1a persona
  • Espai natural (bosc, mar, platja, cima d’una muntanya…)
  • Temps passat
  • Final feliç

Anna Conesa i Nerea Sech:

Era un dia assolellat de l’any 1875, quan de sobte el rei va entrar a la meva habitació.

– Bon dia, Ada. Hem de parlar d’una cosa molt important… – No m’ho vaig esperar.

– Digue’m, pare, de que hem de parlar? – vaig dir jo.

– És un tema important, però necessito la teva aprovació.

– Pare, m’està espantant, no li doni més a la llengua i digues-m’ho. – estava començant a espantar-me.

De sobte va entrar un noi a l’habitació, era molt bonic, però jo no estava interessada.

– Bon dia, majestat, el meu pare està esperant-los al pati. – va dir ell.

– Pare, em podries explicar què està passant, si us plau?

– Ada… demà t’hauras de casar amb aquest príncep… 

– Què?! Però pare, ja saps que no m‘agrada que facis decisions per mi! – em vaig oposar, però el meu pare em va treure fora d’una espenta. Estava obligada a fer-ho.

No em volia casar, i menys tant aviat, però no podia negar-me quan es tractava del meu pare, el rei. Vaig decidir que quan tingues la oportunitat m’escaparia i buscaria al meu amor verdader.

Aquella tarda vaig preparar el necessari per poder fugir d’aquella obligació i de la vida de palau per topar-me amb la crua realitat. Vaig marxar a la nit, mentre tothom dormia, era una nit fosca i al bosc no es veia res. 

Vaig estar caminant sense saber on anava durant tres dies fins que em vaig trobar amb una persona, el que no sabía era que el destí ens faria casar. Per fi havia trobat el meu amor vertader.

Júlia Ferreres i Salma Urquizu:

Era una tarda de 1774, estava fent les meves feines estarem a punt de atracar a una illa havíem escoltat que soldats anglesos estaven allí. Els vam derrotar, vam agafar presoners que posteriorment tindríem com esclaus, fins que el vaig veure a ell. 

Ha passat un temps, hem pensat com escapar del vaixell.

 Ell ell em va dir:

– Finalment som lliures -digué amb alegria.

– Sí… -contesto no molt convençut del que havia passat.

– Tranquil, ningú mau ens podrà separar.

– Això espero… – vaig dir sense molts d’ànims-

Actualment vivim junts, la gent creu que simplement som amics. Però crec que heber sortit  d’aquell vaixell va ser la millor decisió de la meva vida.

7a redacció

Text narratiu

Activitat en parelles. Arrodoniu el final de la novel·la Un estiu al Priorat. Com heu vist, el final queda obert. En Martí està a punt de conèixer el seu pare. Què passarà a partir d’ara? Extensió: 150- 200 paraules.

Antologia textos dels alumnes

6a redacció

Text narratiu realista

Inventa un relat, d’unes 120 paraules, sobre un fet protagonitzat per un gos. Aquest animal ha de descriure’s com un ésser valent, fidel i protector.

Maria Argentó:

Zito era un gos molt alegre que sempre estava movent la cua, i l’únic de la casa que en els últims mesos conseguia treure un somriure al petit.

Últimament el nen sempre estava trist. El nen sabia que alguna cosa li passava però era incapaç d’explicar-ho, i això ho feia patir terriblement. Tenia pressió al pit i sentia que de vegades s’ofegava pero no sabia com explicar-ho als seus pares.

El gos donava grans llepades al nen quan el veia trist. Però el nen ho apartava del seu món. Al poc temps Zito va despertar malalt, es queixava llastimosament i no obria els ulls. El nen i els seus pares preocupats el van portar de seguida al veterinari.

-Zito no té cap malaltia que li causi aquests trastorns – va dir molt segur d’ell mateix.

Els tres es miraven ansiosos esperant que els digués el que tenia. – Aquest gos està molt trist, alguna cosa li passa per a que se senti així – va dir el veterinari.

Els tres es van quedar callats, i de tornada a casa, el nen amb Zito en els seus braços plorava en silenci seient al darrere del cotxe.

Ayla Pech:

Hi havia una vegada un gos que li deien Kiko, i al seu amo li deien Pol i era pagès.

Un dia Pol estava treballant al camp i Kiko estava jugant amb una pilota. Aquell dia Pol estava esperant que vinguessin uns amics, la Marta i en Josep, a dinar. El pol anava a casa a buscar una ampolla d’aigua per a beure i anant cap a casa va relliscar i va caure dins d’un canal. El Pol va estar cinc minuts cridant i demanant ajuda i en Kiko el va sentir i va anar cap la caseta a veure si hi havia algú per demanar ajuda. Justament quan Kiko va arribar a la caseta, van arribar la Marta i en Josep. Kiko no parava de lladrar i ells no sabien què volia, però al final van decidir seguir-lo i anar d’arrera d’ell.

Al cap de deu minuts van arribar al canal on estava el Pol, i en Josep es va tirar a l’aigua i el va ajudar a sortir.

Nerea Sech:

Hi havia una vegada una gossa amb una difícil història al seu passat.

El 21 de setembre del 2018 van néixer sis cadellets de gos a una granja de pollets.

D’aquells sis cadellets un no va sobreviure, i els cinc restants es van quedar amb la mare.

Un dia, quan tenien aproximadament tres mesos, l’amo de la granja es va endur un dels cadells per presentar-lo a la seva nova família. Però mentre l’amo de la granja i el cadell estaven fora, va passar una tragèdia.

Els quatre gossets que estaven a la seva caseta amb la mare, van sortir a jugar per la granja van anar cap a les naus dels pollets i a les escales de la entrada, just abans d’entrar, es van topar amb una processionària del pi, sense saber que aquells cucs són verinosos o inclús letals, es van menjar la processionària. La mare quan va veure el que va passar amb els seus cadells va córrer fins a la granja on es trobava l’amo i el va portar amb els cadells. Per mala sort, els cadells van morir aquella nit i la gossa també, tot per culpa de la processionària.

Salma Urquizu:

Aquell dia van desconfiar de mi, em van deixar alli abandonada, tot perquè vaig deixar de ser un cadell, tot perquè em vaig fer gran i em van sortir les dents.

En canvi, no va ser gens avorrit, ja que estava prop d’una garriga, i vaig sentir com un amic de la meva edat plorava, em vaig apropar i el pobre em va agafar de les orelles. Llavors ho vaig entendre, el pobre s’avia perdut, i no se’n van ni adonar!

Des de llavors que els seus pares son també els meus, es veu que els vaig caure bé, i em van adoptar.

5a redacció

La descripció subjectiva

Fes una descripció d’unes 150 paraules sobre un lloc qualsevol on hagis estat i que t’hagi agradat molt. pots parlar de com s’hi arriba, què hi ha, en quin moment del dia és més interessant o agradable… A més, has d’adjuntar una imatge al document, i compartir-ho amb la professora per correu electrònic.

Antologia textos dels alumnes

4a redacció

El text narratiu

Després d’haver escollit entre tots alguns elements del text narratiu a classe, escriu un conte a partir de les següents indicacions:

-Punt de vista narratiu: 3a persona

-Nom del protagonista: Eloi

-Anys del protagonista: 13

-Lloc: Londres

-Tipus: narració fantàstica

-Temps: present

-Antagonista: el germà gran de l’Eloi

Ayla Pech:

Eloi és un nen de tretze anys que se’n va a viure a Londres amb els seus pares i el seu germà gran.

La primera setmana que vivien allí, el seu germà Toni el va portar a London Eyes, li va pagar una entrada per a que pugés i ell va aprofitar per a quedar amb una amiga que havia conegut. Quan va baixar l’Eloi de la nòria va estar buscant al Toni molta estona i cansat i enfadat va decidir tornar a casa a peu.

Quan l’Eloi va tornar a casa, l’estaven esperant els seus pares i el Toni per sopar. L’Eloi va explicar als seus pares el que havia passat i el seu germà va dir que era mentida. L’Eloi va anar a la seva habitació enfadat. L’Eloi li va dir al Toni que el dia més inesperat li tornaria. 

La nit de Nadal, en Toni no podia dormir i va baixar a la cuina a fer-se un cola-cao i al mirar al jardí va veure a un elf posant fulles i fent una frase que deia: Fa uns mesos no et vas comportar com un bon germà, no et mereixes cap regal, només et mereixes carbó. Però si fas algo al respecte… 

En Toni es va quedar bocabadat i se’n va va anar a dormir. Al dia següent, en Toni es va llevar aviat i li va donar a Eloi la seva pilota de futbol preferida com a disculpa.

Aquell Nadal va ser especial per als dos germans. 

Nawal Rahmouni:

L’Eloi és un xiquet de 13 anys que viu en Londres, li encanta estudiar,però no és molt sociable i sempreha sigut víctima d’assatjament escolar.

Un dia la seva família va dicidir mudar-se a un petit poble on vivia la seva iaisa ; allà es van comprara una casa enorme i l’Eloi cada vegada se sentia més sol.Es passava hores i hores a la seva habitació llegint quan es van acabar de mudar l’Eloi va començar en el seu institut nou,no van tardar molt a burlar-se d’ell,es va cansar i va tornare a casa plorant , va entrar en la seva habitació i es va dormir,quan es va despertar no estava a la seva ni tampoc a la seva casa ,ell estava en un lloc increible ,ple de vegetació . De cop i volta una llum va sortir entre les flors ,al principi es va espantar ,però després es van caure bé i molt més tard es van fer amics a partir d’allà la seva nova i primera amiga invisible sempre el protegia.

3a redacció

La carta informal

Escriu una carta informal, tenint en compte les característiques estudiades a l’aula. L’has d’adreçar a una persona de la teva família que a causa del confinament fa temps que no veus. Li has d’explicar com t’està anant el curs, el primer d’ESO, i què és el que estàs fent en el teu temps lliure.

Maria Argentó:

Amposta, 30 de novembre de 2020

Hola Oyane,

T’envio aquesta carta perquè fa temps que no ens veiem, ja que vius a València i jo a Amposta, doncs m’agradaria parlar amb tu, saber com estàs, com has passat el confinament…

Jo, la veritat, he passat un estiu molt bo, i he conegut molta gent… He passat el confinament be, a casa (com tothom) però estic segura que a mi i a molta gent ens hagués agradat que no estès el Covid-19 i poder venir a València o a altres llocs, per estar amb gent que per aquesta circumstància no he pogut visitar, com ara una amiga meua que viu a Barcelona, les meves cosines que viuen a la Sénia…

Bàsicament, m’agradaria molt venir a veure’t i que t’estimo molt. A continuació et deixo el meu número de telefon: 6420*****.

Molts records,

Maria Argentó Fumadó


Anna Conesa:

Amposta, 30 de novembre de 2020.

Hola tia!

T’escric perquè ja fa molt temps que no ens veiem a causa del confinament, tinc moltes coses per explicar-te!

Et vull contar que el curs de 1r ESO em va molt bé, trec bones notes i he fet molts amics.   El primer dia anava amb la gent que ja coneixia perquè encara no havia fet amics nous, però ara ja en tinc molts i m’encanta estar amb ells.

Quan tinc temps lliure, moltes vegades el passo amb amics i amb la família que tinc per aquí prop. M’agrada molt llegir, ja fa un temps que se’m feia avorrit però hi ha moltes lectures del meu gust que he anat “trobant” i no paro mai de llegir-les.

Quan et vegi, t’ho contaré tot perquè ara hauria d’enviarte tres cartes.

Fins aviat,

Anna Conesa


Ayla Pech:

Amposta, 26 de novembre de 2020

Hola, Marta,

Com et va el curs? Ara mateix estic carregada de feina, he tingut molts exàmens però ho porto bé. Els caps de setmana quedo amb alguna amiga del poble, però durant la setmana no tinc temps de fer massa coses. L’institut on vaig m’agrada bastant, els primers dies estava nerviosa però he agafat confiança.

T’escric perquè degut a les restriccions per la pandèmia no ens hem pogut veure. Espero que el proper estiu tornis a passar les vacances aquí i anirem a la platja, a la muntanya, a fer paddle surf, etc. Ja anirem parlant perquè encara queden uns quants mesos. Si treuen la vacuna de la còvid i ens vacunen. Pot ser ens podem veure a les vacances de Pasqua, pero com somiar és gratis…….

Cuidat molt i una forta abraçada!

Ayla


2a redacció

L’entrevista

Ara et toca escriure una entrevista! En concret, serà una entrevista de personalitat, és a dir, una entrevista que tindrà com a objectiu construir el retrat de la persona entrevistada.

Neil Alcázar:

Entrevista a Sam Contreras Macias

Quants anys tens?

Tinc catorze anys

On vius?


Visc a Sant Boi de Llobregat

Quines són les teves aficions?

Dibuixar, animar, editar vídeos i llegir.

Tens parella?

-Sí, tinc nuvi.

T’agradaria visitar un país? I si t’agradaria, quin país visitaries?

Perú, Chile i Argentina.

Quin és el teu animal preferit?

El meu animal preferit és la fura.

Quina és la teva assignatura preferida?

Anglès i plàstica.

Què vols ser de gran?

Animador, projector 3D o informàtic.

Quin és el teu major desig?

Viure amb tots els meus amics a una casa de youtubers.

Quines coses no t’agraden?

Els sorolls molt forts, com el dels projectils, m’espanten molt, i que Kokichi mori.


Maria Argentó:

Entrevista a Anna Conesa

Com et dius?

Em dic Anna Conesa Bermejo.

Quants anys tens?

Tinc 12 anys.

Quin dia vas néixer?

Vaig néixer el 30 d’abril del 2008

Quines són les teves aficions?

M’agrada dibuixar y llegir

T’agrada l’esport?

Sí, però em canso molt ràpid i odio córrer.

En practiques algun?

Practico twirling però estic pensant deixar-m’ho.

Tens germans o germanes?

Sí, tinc dues germanes, una de 8 anys i l’altra de 14.

Tens mascotes?

Sí, tinc un gos que es diu Nuck.

Quina assignatura t’agrada menys?

Educació Física

A quin país t’agradaria viatjar?

Als Estats Units.

Pizza en pinya o sense?

Sense pinya.


Ayla Pech:

Entrevista a Maite Espuny

En quin país vas néixer?

Vaig néixer a Catalunya, a una ciutat que es diu Tortosa.

A què et dediques?

Sóc infermera i supervisora de Consultes Externes de l’Hospital Comarcal d’Amposta.

T’agrada viatjar?

Sí, m’encanta viatjar. Ho faig sempre que puc.

Quins llocs has visitat?

He visitat bastants llocs: França, Sùecia, Anglaterra, Hongria, Austria, Rep. Checa, Itàlia, Grècia, Finlandia, Tenerife,Àfrica, Holanda, Illes Balears i molts més.

Practiques algun esport?

Sí, practico pilates i “training”.

Quines aficions tens?

M’agrada restaurar mobles, pintar aquarel.les, escoltar música, llegir, el disseny d’interior i els animals.

Tens parella o fills?

Sí, estic casada i tinc una filla de dotze anys i un fill de quinze.


Iker Salaet:

Entrevista a Laura Casanova

Com et dius?

Em dic Laura Casanova Bertomeu.

Quants anys tens?

Tinc 22 anys, el 30 d’abril en faig 23.

Treballes o estudies?

Ara mateix estic estudiant medicina i estic treballant de cambrera per afegir uns diners per pagar-me el material que necessitem per a estudiar tot i que tinc una beca pagada per l’institut perquè tinc una de les notes més altes de tota la història amb un 9,2 de la ESO al institut Berenguer d’Entença.

Fas esport?

Esport de competició no, però de tant en tant surto una estoneta a córrer perquè per a la bellesa has de sofrir.

Ets més de muntanya o de platja?

Molta gent pregunta que si estic boixa però no, a mi m’agrada la muntanya, no hi ha res com una bona rostida amb els amics.


Nerea Sech:

Entrevista a Mónica Rozas

Monica Rozas es una dona de 45 anys, que a l’èepoca de l’ETA, de ben petita, vivia amb els seus pares i amb els seu germà a Ordizia (San Sebastià, País Basc).

Quan tenia 5 anys, ella i la seva família van anar de vacances a La Cava (Deltebre) on es van quedar a viure fins que ella es va casar i se’n va anar a viure a Amposta.

Quants anys tens?

Tinc 45 anys.

Estàs casada, tens fills?

Estic casada i tinc 2 fills.

Què has estudiat?

Magisteri Infantil a Castelló (Valencia)

Quina opinió tens respecte al Covid-19?

La meva opinió es que van deixar un estiu en massa llibertat i a causa d’això el rebrot ha vingut més prompte del que es pensaven i ara no estaven preparats per al que ha vingut que ha sigut encara més dur.

Què et semblen les restriccions que han establert?

Estan bé, però considero que haurien de ser una mica més estrictes per aconseguir baixar la corba.

Quina restricció afegiries?

Afegiria el confinament domiciliari.

Què canviaries de la llei que ha establert el govern sobre el virus?

Crec que s’haurien de proves o tests ràpids a la gent que entra a Espanya als aeroports, etc. perquè per a sortir d’Espanya necessites haver-te fet com a mínim el test ràpid. I  que les proves PCR es fessin a tot els contactes d’un positiu independentment de les hores que faci que ha estat amb aquest positiu. 


1a redacció

La faula

Escriu una faula breu, d’unes 120 paraules. Pots llegir el document que t’adjunto to seguit per aclarir els conceptes més importants sobre les faules.

Neil Alcazar:

El llop i el seu pare

Un dia, va néixer un petit llopet molt bonic, la mare estava molt contenta, però el pare ho estava molt més, ja que de petit volia tindre un fill. Sempre estaven junts el llop i el seu pare, jugaven junts, menjaven junts, etc. Fins que el llop es va fer més gran i va fer amics. Sempre estava amb els seus amics i ja no passava temps amb el seu pare fins que un dia van arribar a discutir.

Un dia estava anant pel bosc el llop, i es va trobar al seu pare a terra, i va anar corrents cap al seu pare, va mirar i estava ple de sang. Exacte, estava mort pequè s’havia barallat amb un altre animal. El llop es va ficar a plorar.

Moralina: Aprofita el màxim d’estar amb els teus éssers estimats, perquè no saps quan no podràs estar més amb ells.

Maria Argentó:

El gat i la zebra

Hi havia un gat i una zebra que no es coneixien de res. La zebra estava passejant per París i es va asseure a un banc, va veure passar un gat molt ben vestit, elegant i esvelt i va decidir dir-li alguna cosa.

-Hola va dir la zebra. -Hola, ets molt bonica, com et dius?

-Em dic Marta, i tu?

-Em dic Marc. Vols anar a donar una volta?

-D’acord!

Van estar una estona passejant i parlant però, Marta (la zebra) va notar que Marc (el gat) s’interessava molt per coses personals, fins que un moment el gat va segrestar la zebra i la va posar dintre d’un cotxe negre. I encara avui no es sap res de la zebra.

 Moralina: No et deixes enganyar per les aparences.

Ayla Pech:

El gos i el gat

Hi havia una vegada un noi que tenia un gos anomenat Kiko. Quan sortia amb ell a passejar es trobava amb un gat. Llavors, començava a bordar i es posava molt nerviós. En canvi, el gat es quedava quiet i tan tranquil com si no entengués el que passava.

Un dia el noi va portar a kiko davant el gat. Ells es van mirar durant una llarga estona fins que el gat es va apropar més i llavors Kiko li va llepar l’orella al gat. Des d’aquell dia cada vegada que es troben es posen molt contents, juguen i és persegueixen.

Consell: No pots jutjar a ningú sense haver-ho conegut abans.

Nerea Sech:

La serp i el llop

Hi havia una vegada, una serp i un llop. Els dos es coneixien des de quasi quan va néixer la serp (perquè el llop era dos mesos més gran que la serp). Portaven quasi tot el temps de la seva vida junts, eren inseparables, tenien una amistat que tot el mon envejava.

Fins que un dia, va néixer un llop a la manada. El llop tenia la feina de cuidar-lo així que es va unir a l’amistat del llop i la serp. Tot anava bé, la serp havia acceptat perfectament al petit llop, quan de repent un dia ni el petit llop ni la serp van acudir  on quedaven totes les tardes. El llop va buscar i buscar fins que els va trobar estaven los dos junts en un grupet de amics que havien creat. El llop li va preguntar a la serp perquè no volia estar més en ella, i ella li va dir que ho feia amb tota la gent que coneixia.

Moralina: No són els enemics qui et traicionen; solen ser els millors amics.  

Salma Urquizu:

El lèmur i la motxilla

Hi havia una vegada un lèmur que observava atentament la motxilla recolzada al seient del seu propietari. El bon home al veure l’animalet encantador li va fer molta gràcia i se’l va quedar mirant, fins que l’altre es va anar apropant per agafar la motxilla. Des de llavors vam poder observar com els dos corrien darrere la motxilla, un per recuperar el que era seu, i l’altre per quedar-se el que li interessava, com ara el menja . . .

“No et refiïs ni del més petit i bonic ésser viu, perquè això no treu que et pugui enganyar”

Aquest article ha estat publicat en PASADO. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *