Aquell dia vaig anar a la platja, era tardor i per tant no hi havia ningú.

El mar estava bastant serè i no semblava que anés a canviar d’aspecte en cap moment; em vaig tombar a la sorra i mentre palpava la seva textura, escoltava les ones com es desfeien lentament; el vent bufava de tant en tant, com per recordar-me que seguia fent-me companyia.

De sobte em van venir unes ganes immenses d’escriure i vaig sentir el desig de fer-ho allà mateix, a la sorra.

Així que el meu dit es va clavar en la sorra humida i vaig començar a fer-lo lliscar, dibuixant les paraules que em passaven pel cap.

No sabia el que estava escrivint, ni tan sols m’importava, perquè al cap i a la fi, m’agradava escriure.

Quan escrivia em sentia aïllada en el meu petit món, sense preocupacions, sense haver de pensar en res… Era la manera que tenia d’expressar-me i de fer entendre als altres com em sentia.

Irene Miràs 3r C