– Les llàgrimes em lliscaven per les galtes i jo estava plena de felicitat. Només imaginar-me que el que estava escrivint podia arribar a solucionar-ho, em feia saltar d’alegria. Vaig acabar d’escriure i seguidament vaig deixar la ploma sobre la taula. No vaig poder evitar un somriure. Sabia que tot acabaria perfecte.

– Estimat diari, avui he recordat com vaig aprendre a escriure. Tenia quatre anys llavors, però encara recordo que era un dia assolellat i passejava per la platja agafada de la mà del meu germà gran. Ell em va dir que ja era hora de tornar a casa, però jo em volia quedar més estona per poder veure algun peixet. El meu germà em va mirar somrient i va dir: “Saps què farem? Escriurem a la sorra els nostres noms, perquè els peixets sàpiguen que hem estat aquí i ens puguin esperar fins que tornem.” Em vaig alegrar al sentir aquelles paraules i després vam caminar tranquil·lament cap a la vora. Em va agafar el bracet i el va moure suaument. Jo observava fascinada les figures que apareixien a la sorra només movent un dit. Un cop havent deixat els nostres noms, em va tornar a agafar la mà i va dir: “Ara ja ho sabran, així que ja ens en podem anar tranquils.” Vaig somriure i vam emprendre el nostre camí.

– No em podia aguantar les ganes de cridar. Mai en la vida havia estat tan feliç. Tot l’estiu per a mi i la meva mitja taronja. Tot l’estiu junts gràcies a aquella simple carta… Aquella simple però esplèndida carta d’amor.

Carla Bertomeu, 3r C