De petita era molt tímida i m’avergonyia del meu nom poc freqüent, Clementina.

Les meves companyes se’n reien del meu nom tan llarg i em deien:

-Quin nom més bonic! Clementina, però no et va massa, és nom de princesa i tu no en tens res d’això!

I jo en el fons sentia enveja dels seus noms tan clars i curts com Carla i María.

Però tots tenim anys bons i dolents.

Aquell nom que abans em causava timidesa ara és un gust per a la meva oïda i un dels millors regals sentir-lo amb la veu del meu estimat.

Clementina Arderiu em dic, i em diré. Tots aquells temors pasats ja no tenen lloc al meu cap.

Cristina Leiva, 3r C