La normalització lingüística, en propietat, és un procés prospectiu de resposta al conflicte lingüístic: un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Val a dir que l’ús del concepte de normalització lingüística porta implícita una convicció prèvia: la consideració del conflicte lingüístic com una situació anormal que s’ha de superar. La normalització és, en aquest sentit, un procés que s’estén des de la anormalitat fins a una suposada normalitat.
La normalització consisteix en canvis en les normes d’ús. Això és tant com dir que són els contextos els que han de canviar, perquè pugui canviar la llengua emprada. L’opció reduccionista de considerar només les necessitats mínimes dels parlants de la llengua minoritzada pot coexistir juntament amb la contracció paulatina del domini, fins a l’extrem que les noves funcions, en comptes de funcionals, passin a ser simbòliques, en el pitjor sentit de la paraula: que siguin compensatòries. Un procés de normalització que no redistribueixi les relacions entre dues llengües en joc escamoteja el problema del límit natural dels processos de canvi.
Cada procés de normalització genera el seu model particular. La cohesió o descohesió de la comunitat lingüística, la consciència lingüística dels seus membres, els marcs legals vigents, els moviments socials i, en definitiva, els factors estructurals concrets d’aquella societat seran els agents determinants de l’avanç o la reculada del procés.
En el nostre context occidental, s’entén per normalitat lingüística la situació d’aquella comunitat que disposa d’un idioma que la cohesiona i que compleix totes les funcions instrumentals, simbòliques i discriminatòries bàsiques. Ben sovint, el procés de normalització social d’un idioma —com també els processos de substitució— s’encadena a altres processos. L’exemple de les llengües esdevingudes normals (nacionals) amb la construcció dels respectius estats-nació n’és el paradigma més recent: el francès, l’italià, l’hongarès etc. Entre els factors sociopolítics més determinants s’ha d’assenyalar la influència social dels aparells d’estat: la burocràcia, l’ensenyament o els mitjans de comunicació.